Trenta-dos morts i un home cansat, de Lluís Llort

Trenta-dos morts i un home cansat, de Lluís Llort, és una novel·la publicada l’any 2004. Una obra que jo he llegit, amb evident retard, aquest estiu. La circumstància del retard m’ha obligat a reafirmar-me, per enèsima vegada, en la meva posició d’activista de la literatura catalana. I és que jo em pregunto... com és possible que una novel·la tan especial em passés desapercebuda en el moment de la seva aparició? Doncs per la mateixa raó de sempre. La manca de valoració, publicitat i ressò que pateix la nostra literatura de gènere (i no només de gènere). Si sortim dels autors mediàtics (que venen sí o sí encara que publiquin porqueria) i dels escriptors que s’ajusten al cànon reconegut per les forces vives (i amb molt de respecte, faltaria més), a la resta, per dir-ho molt gràficament, que els moqui la iaia.

M’haureu de perdonar per usar un to que no combrega amb allò que hom considera políticament correcte, però és que el tema em treu de polleguera. Trenta-dos morts i un home cansat és una novel·la original, potent, crítica i innovadora, que hauria triomfat segur (o, si més no, hauria tingut l’oportunitat de fer-ho) si hagués estat escrita en una altra llengua. En una llengua majoritària i amb menys problemes de diglòssia en el territori que li és propi. En una llengua amb un aparell editorial i de distribució que apostés per defensar-la. En una llengua, i perdoneu, amb uns lectors als quals no els fes mandra endinsar-s’hi.

M’ha sortit la vena combativa, què voleu que us digui. Però és que penso que la novel·la s’ho mereix. Lluís Llort ha creat una distopia futurista, de tons catastrofistes i desesperançats, que pretén dur a terme una reflexió profunda al voltant d’una xacra que sembla indestriable de l’ésser humà: la violència. L’autor ens aboca a una societat (principalment la urbana, però també la rural) dura i hostil, fosca i bruta, on hi regna la llei del més fort. L’egoisme i l’individualisme s’han ensenyorit del món. La població s’ha allunyat de la naturalesa, dels sentiments i les emocions primigènies. Habita un entorn artificial i degradat on ni tan sols l’oxigen no és del tot respirable.
 

La protagonista de la història és Míriam Blanch, una noia de disset anys que transita la ciutat damunt dels seus patins en línia. Amunt i avall, amunt i avall. Com molta altra gent, sobreviu al límit de l’abisme. Amb un passat duríssim a les espatlles, que descobreix inesperadament, la Míriam treballa per a qualsevol que li demani. Busca coses, facilita als clients allò que necessitin, sigui legal o no.

 

La crítica i el propi autor han apuntat una certa similitud entre el personatge de la Míriam i el de la famosa Lisbeth Salander de la trilogia Mil·lenium d’Stieg Larsson. Evidentment, l’heroïna de Llort va néixer primer. Disposem a Catalunya d’una Salander anterior a la Salander. Certament, ambdues tenen inequívocs trets en comú: la valentia, la capacitat de valdre’s per elles mateixes, l'aguda intel·ligència i, per damunt de tot, la manca d’escrúpols a l’hora d’emprar la violència quan els fa falta.       
 

Trenta-dos morts i un home cansat és una novel·la imaginativa, dura i addictiva. Llort no té pèls a la llengua. L’acció posseeix un vessant cinematogràfic clarament identificable, que oscil·la entre l’humor acre a l’estil Tarantino i el lirisme violent de Sam Peckinpah. Evidentment, no ens podem enfrontar a la lectura des de paràmetres de carrincloneria conservadora. Hi ha escenes de violència explícita, carregades d’una tensió d’alt nivell que demostra la capacitat dramàtica de l’escriptura de Llort.

 

 

 

Tanmateix, la pretensió de l’autor és ben clara. No es tracta de la complaença malsana en la violència. De fet, l’obra també posseeix bones dosis de tendresa, emoció continguda, amistat i amor. La intenció de Llort és establir un debat, una indagació, una exploració. Tot aprofitant els recursos especulatius que li ofereix una distopia situada en un futur no gaire llunyà, Llort analitza amb mirada crítica la deriva de la nostra societat. Una societat construïda al voltant de la violència física i psicològica, on l’home ha esdevingut un titella en mans de les seves passions. L’ésser humà ha acceptat tot tipus de violència com a forma natural de vida. L’autor de la novel·la, sense caure en dogmatismes ni en posicions didàctiques, dibuixa amb dolor (i amb un cert distanciament irònic que tal vegada li serveix de consol) un enorme interrogant.
 

Som així de mena? Portem la violència inscrita en els gens, en la nostra manera natural de ser? Som violents des del bressol? És una malaltia? O és la societat que ens converteix en violents? És possible neutralitzar aquest impuls? Podem fer-ho? Volem fer-ho?  

Lògicament, no puc explicar res més. Ho haureu de llegir. Us encoratjo a gaudir obertament de Trenta-dos morts i un home cansat. També vull felicitar el seu autor i, sobretot, em comprometo a refermar les meves intencions de lluitar per la nostra literatura. No puc permetre que novel·les com aquesta hagin d’esperar nou anys la meva ressenya.

Aquesta ressenya també ha estat publicada a Llibres per llegir  

"Les veus del crim", una realitat que em fa molt feliç

Em costa molt parlar de mi mateixa i, per tant, no m'allargaré més del compte. Tanmateix, no puc amagar que estic molt contenta. 

 

Les veus del crim, el meu llibre de converses amb dotze dels  escriptors de novel·la negra en català, ja és una realitat física.

 

Gràcies al recolzament  incansable  d'Àlex Martín Escribà, autor del pròleg. Al suport  de Sebastià Bennasar i  a la confiança que, en temps difícils, m'han brindat la gent fantàstica de l'Editorial Alrevés, avui puc anunciar que ja el tenim aquí. 

 

Encara no l'he vist. Només en foto. No l'he pogut tocar. Ni olorar. Però espero fer-ho aviat. I serà fantàstic. 

 

En el marc de la lluita per la nostra novel·la negra, espero que el meu llibre representi una baula que ens acosti al gènere i als grans autors que tenim.

 

Us deixo amb el text de la contracoberta i us enllaço el web d'Alrevés on ho podreu veure tot.
 

 

Novetats de setembre (Alrevés)   
Fitxa del llibre
L'autora

 

  

 

Com a lectora incansable, des de petita he tingut un somni: conversar en persona amb els autors que admiro. Sempre m’havia imaginat asseguda davant d’ells, cosint-los a preguntes. Desitjava saber-ho tot: d’on treien les idees, quin era el seu procés creatiu, com construïen els personatges. La meva curiositat no tenia límits. I, per damunt de tot, sentia que els havia d’agrair les meravelloses estones que em feien passar.

Les veus del crim sorgeix d’aquest somni. A través de les converses amb dotze autors catalans de novel·la negra, el volum aconsegueix dues fites molt interessants. D’una banda, afegeix una baula a la poc desenvolupada recerca sobre el gènere negre en català. D’una altra, esdevé un mitjà divertit, lleuger i entretingut d’acostar els nostres escriptors al gran públic.

 

Betibú, de Claudia Piñeiro

 

Vaig conèixer Claudia Piñeiro a la BCNegra 2012, en una xerrada titulada “Crims en la bona societat. Els rics també maten”, i em va causar una molt bona impressió. Em va semblar que tenia les idees molt clares i que sabia perfectament on volia arribar amb les seves novel·les. El que jo no sabia, en aquell moment, és que es tractava d’una escriptora com la copa d’un pi. No n’havia llegit res, cosa que ara em sembla imperdonable. Després d’haver acabat Betibú, tinc claríssim que buscaré ràpidament la resta de la seva obra.

Amb Betibú, Piñeiro demostra allò que jo sempre defenso (i que podeu recordar en aquest meu article). M’estic referint al fet que la literatura, que no podem oblidar que és l’art de la paraula, ha de construir un marc elaborat i retòric, un marc de ficció. Mostrar una mirada crítica amb la realitat no implica restringir el text a una mimesi estricta. Ja sabeu: parlo d’un principi artístic, el principi que hem d’enarborar quan lluitem per reivindicar el valor del gènere. Una obra crítica en un context elaboradament literari, que no ens faci pensar que estem llegint una crònica però que posi la realitat de cap per avall i que no deixi cap xacra sense denúncia, és el que eleva un llibre, és allò que el converteix en literatura amb majúscules.

La mateixa Piñeiro s’ocupa del tema dins de la novel·la. Betibú, entre d’altres coses, conté una reflexió extremadament interessant al voltant del fet creatiu. Així s’expressa  la protagonista del llibre, un possible alter ego de Piñeiro, que també és escriptora de novel·les policíaques:  

Yo soy escritora. Invento historias. Y a ese mundo de ficción volveré cuando termine este último informe. Porque en ese lugar no tengo miedo, porque en ese lugar puedo inventar otra realidad, una aún más cierta. [...] Puedo fingir una investigación, descubrir lazos que nadie vio con otras muertes, determinar culpables materiales e ideólogos, decir por qué se mató a quien se haya matado. Inventar una y otra vez. Hasta decir, por ejemplo, que las responsabilidades últimas hay que buscarlas en un alto empresario, en un rascacielos, en una torre imponente [...] Donde yo quiera, porque no tengo que rendir cuentas. Una novela es una ficción. Y mi única responsabilidad es contarla bien (p. 332-333).     

Em sembla que queda clar, sense revelar res del llibre, que la protagonista de la novel·la (com Piñeiro) pretén transmetre un missatge inapel·lable. Emparat en la ficció, un autor  pot reproduir la realitat sense por, pot dir les coses tal com són. Ningú no li demanarà explicacions, perquè sempre podrà esgrimir la bandera de la literatura. Per això podrà dir-ho tot. Perquè podrà inventar otra realidad, una aun más cierta.  

 

 

Betibú ens explica una història deliciosa i plena de suspens, tot i que, pel que fa a la trama negra, no resulta massa original. Tanmateix, això no té cap importància. La intriga policíaca (sense massa policies, val a dir) és només un pretext, una excusa. Una excusa per exposar sense embuts la terrible diferència de classes a l’Argentina, extrapolable perfectament a la resta de països del planeta. Una excusa per criticar els mecanismes del poder, analitzar els valors (o la manca de valors) de la societat actual, per aprofundir en el concepte de justícia. Una excusa per disseccionar el món que ens envolta, per obrir interrogants, per posar el dit a les ferides, a les mancances i als problemes de la naturalesa humana (la vellesa, el pas del temps, la solitud, l’aïllament, l’amistat, l’amor, la violència, la mentida). Betibú (o Piñeiro) és dura, però empàtica. Empàtica amb qui s’ho mereix. No amb tothom.

La novel·la parla de moltes coses i planteja molts debats. Posa damunt la taula la deriva actual del món del periodisme, de la informació, d’Internet, de les xarxes socials. El silenci, la censura, el poder il·limitat dels qui mouen els fils. Piñeiro salva el vell i s’acosta al nou, però sempre partint de l’honestedat d’alguns ˗alguns˗ humans. Amb intel·ligència, conclou que no existeixen les veritats absolutes, que tot és ple de matisos, de grisos que gradualment s’enfosqueixen o s’aclareixen. Depèn.

Claudia Piñeiro du a terme un exercici narratiu esplèndid. Amb aquell encís que només posseeixen els hispanoamericans, amb aquells ressons de Borges, o de Cortázar (a qui ja des del començament pica descaradament l’ullet). Amb aquell llenguatge preciós, capaç de transportar-nos. I dic “preciós” perquè és bell, però també perquè és valuós, perquè ens ensenya coses. Com s’ha enriquit el meu lèxic! Com m’ha enganxat la manera propera d’explicar, de fer-nos arribar els pensaments i les reflexions. I com m’han al·lucinat els malabarismes amb les paraules!  

Betibú és un intel·ligentíssim acostament a la naturalesa humana, a la bondat i a la maldat. És un llibre de crítica ferotge, de reivindicació de classe. És un exercici metaliterari. És una reflexió sobre l’art i el procés creatiu. És un vívid retrat de l’Argentina d’avui. Però, per damunt de tot, és literatura. Literatura de la bona, amb majúscules.

Un plaer, senyora.  

 

 

"SomNegra", un altre somni negrot

Els amants del gènere negre (altrament dits negrots) som una mica cabuts, una mica estranys. A desgrat dels temps adversos, a desgrat de crisis econòmiques, a desgrat de retalls de tota mena, ens entestem a fer coses i a innovar. En entestem a tirar endavant i a engrescar la gent. Ens entestem a lluitar.

 

Avui us vull explicar que a Esparreguera hi tenim dos gals irreductibles. La població del Baix Llobregat s'ha tornat tan especial com l'aldea  gala d'Astèrix i Obélix. I això per què? Doncs perquè ja fa temps que uns bojos del gènere van crear Esparreguera Negra (llegir aquí) amb la intenció de potenciar-lo, donar conèixer els autors, fer xerrades i conferències, promoure els millors títols, etc. etc. 

 

Són gent magnífica, molt activa, que tenen un bloc molt interessant i presència a twitter, a facebook, a tot arreu. He de confessar que encara no els he visitat a casa seva, però ho faré en breu. Massa ocupacions, com ja sabeu. I a Esparreguera no s'hi pot anar amb un cop de metro.

 

El cas és que recentment també han posat en marxa la llibreria virtual SomNegra (consultar aquí) on hi podreu trobar tots els llibres, totes les novetats, el detall de les obres de cada autor, de cada tipologia de novel·la. Si hi navegueu una mica, de seguida veureu que respondrà a totes les vostres expectatives.

 

Feia dies que volia parlar d'aquest projecte. De fet, em sembla imperdonable haver trigat tant. Repeteixo, massa feina. Espero que els dos gals em sabran disculpar. 

 

De fet, són tan amables que m'han dit que a tots vosaltres, els seguidors del meu bloc, us faran un 5% de descompte. Apa, no ho dubteu.

 

Endavant amb la negror. Com més serem, més bé ens ho passarem.

 

 

 

 

    

 

La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker

Ha estat la novel·la de l’estiu, sens dubte. Un llibre d’èxit aclaparador, molt premiat. Ha rebut el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, el Premi Goncourt dels Instituts i el Premi de la revista Lire. Als seus 27 anys, el suïs Joël Dicker s’ha convertit amb La veritat sobre el cas Harry Quebert ˗la seva segona obra publicada˗, en el fenomen editorial dels darrers temps.

Per diverses raons, resulta difícil confegir-ne una ressenya convencional. D’entrada,  perquè dóna molt de si des de supòsits d’anàlisi purament literària. En segon lloc, perquè hi ha molts factors a tenir en compte, entre els quals el munt d’influències rebudes no només del món de la literatura, sinó també d’altres disciplines (cinema, televisió). Però, per sobre de tot, perquè no és gens fàcil esdevenir imparcialment just amb una novel·la tan tremendament addictiva, amb tants ingredients capaços de fer les delícies d’un lector desitjós de passar-s’ho bé. De fet, jo mateixa hi he estat enganxada de quatre potes, especialment al principi. Només començar, vaig experimentar aquella inigualable sensació de quedar atrapada dins la història sense voler sortir-ne. Per tant, he viscut d’esma durant uns quants dies, amb l’única finalitat d’acabar aviat amb les obligacions inajornables per poder tornar al llibre i continuar llegint.      

La veritat sobre el cas Harry Quebert és difícil d’enquadrar genèricament. Es troba a mig camí entre el thriller d’intriga, el drama i el costumisme social a l’americana, però posseeix fortes dosis de crítica (especialment a la vergonyosa comercialitat i superficialitat del món editorial). El marcat vessant amorós (que jo no m’empasso, per hiperbòlic i ensucrat, perdoneu si sóc cínica) és en el fons el motor de l’acció. D’altra banda, es tracta d’un exercici metaliterari complex i reeixit que paga la pena tenir present. Diguéssim que l’autor no estalvia recursos per demostrar que té capacitat per escriure i per innovar. I em trec el barret, perquè ha donat vida a un trencaclosques espectacular (seré bona i no em preguntaré quants ghostwriters ha fet servir).

El descobriment del cadàver de Nola Kellergan, una noieta de quinze anys desapareguda trenta-tres anys abans, és el motiu que desencadena la intriga, que evidentment no explicaré. Tanmateix, sí que consignaré l’inequívoc ressò de Twin Peaks, l’exitosa sèrie de David Lynch i Mark Frost, la influència de la qual em sembla evident. Al llarg de 680 pàgines, el lector es pregunta amb neguit qui va matar Nola Kellergan. I aquesta pregunta equival a aquell mític “Qui va matar Laura Palmer?” que ens va tenir amb l’ai al cor durant setmanes. Com a Twin Peaks, la recerca del criminal convertirà la trama en una trama coral, que farà sortir a l’escenari la vida aparentment idíl·lica de la petita ciutat d’Aurora, a New Hampshire. Una comunitat plàcida i tranquil·la on, com acostuma a passar, res no és el que sembla. Les misèries, les mentides i les passions bullen per sota d’una superfície massa encalmada.

La veritat sobre el cas Harry Quebert és una ceba. A mesura que anem avançant en la lectura, anem arrencant les successives capes de la seva pell. La novel·la, que combina diverses tècniques i veus narratives, està formada per un munt de nivells que es compliquen de manera extraordinària i que es caracteritzen per un devessall de girs, sorpreses i successos que ratllen l’impossible. Els imponderables, els lligams i les relacions entre els fets i els personatges es retorcen i emboliquen com en aquell joc infantil, Enredos, en què les mans i els peus dels jugadors acaben formant un estrany garbuix.   

I aquí comença el problema de la novel·la. Joël Dicker s’ha passat. Perquè trencar l’horitzó d’expectatives del lector és fantàstic, però passar-se pel folre la versemblança no ho és tant. Si l’autor hagués estat una mica més modest, si s’hagués conformat amb afluixar la tensió dels girs i se n’hagués estalviat uns quants, estaríem parlant d’una obra magnífica. Però arriba un moment que perd l‘oremus. Pretén ser tan innovador i ficar tantes coses dins del sac, que descuida l’element bàsic. No recorda que el lector s’ha de poder creure allò que està llegint. Sense això, no hi ha novel·la. No hi ha res.

A la solapa de l’edició de La Campana, em trobo que algú ha escrit que La veritat sobre el cas Harry Quebert “s’ha descrit com una mena de barreja entre Larsson, Nabòkov i Philip Roth”. Mare meva. Ni parlar-ne. Fa falta molt més que una noieta inquietant per emular la incommensurable Lolita (per posar només un exemple). L’exercici de Dicker no és aquest. Ell s’ha emmirallat en una altra disciplina, més que no pas en la literatura. Jo diria que és un mestre en traslladar al paper els tics, llocs comuns, recursos i estratagemes de les millors sèries d’intriga de la televisió. M’imagino la novel·la convertida en una mena de The Killing i funciona molt bé. Lamentablement, allò que pot rutllar a la perfecció en el llenguatge de la petita pantalla, no sempre ho fa en el llenguatge literari. Per punts en comú que tinguin, no són el mateix. La imatge ens fa més laxos, més permissius. A la lletra escrita (encara que a voltes de manera inconscient) li demanem més. Li hem de demanar més.  

 

Presa de pèl. Algú pot tenir la sensació de presa de pèl. Sé que no tothom. Només un lector vertaderament competent, vertaderament exigent. Un escriptor seriós no pot agafar una coctelera i posar-hi tot el que li passa pel cap. Per l’amor de Déu, si fins i tot hi tenim exorcismes i esquizofrènia, dos dels recursos més suats del món mundial i que (perdoneu-me l’expressió gens acadèmica) no fan ni punyetera falta!

Vull afegir que m’ha molestat sobiranament el tractament que rep a la novel·la la figura femenina. Sexista i misogin. Sibil·linament misogin. Les dones només hi juguen dos papers. D’una banda, són i existeixen en funció dels homes: tenim la musa (Nola) i les fidels servidores (Denise, Jenny). D’una altra, les dones de certa edat amarguen la vida dels homes i estan guillades (Tamara). I, en especial, la mare del protagonista, tractada com una boja  delirant i obsessiva. Té unes converses telefòniques amb el seu fill (absurdes, ridícules, inexplicables, que trenquen el ritme de la narració) que semblen escrites per algú ben borratxo o ben drogat.     

Podria dir moltes més coses, per bé i per mal. Però em resulta impossible sense revelar secrets de la novel·la. I ara ve la bomba, perquè, malgrat la meva ressenya, us en recomano la lectura. Per dos motius. Un: mentre llegiu, us ho passareu extraordinàriament bé. L’addicció pot resultar un al·licient en ella mateixa, en especial en temps d’estiu. Dos: si no la llegiu, no podreu opinar. I crec que paga la pena tenir un parer sobre La veritat sobre el cas Harry Quebert. El seu autor és encara molt jove. Si sap ser conscient i allunyar-se de l’excessiva comercialitat, qui sap on pot arribar.  

Feliç diumenge, negrots.     
 

Un anunci en primícia: portades d'un setembre molt negrot

Bona tarda, negrots

Enmig d'aquesta insuportable canícula, em complau molt fer un anunci que espero que us resulti refrescantment engrescador (o engrescadorament refrescant). No puc amagar que a mi em fa molta il·lusió.

L'Editorial Alrevés ja ha dut a la impremta les tres novetats que, pel que fa al gènere negre en català, presentarà durant el mes de setembre. Es tracta dels números 8 i 9 de la Col·lecció de novel·la negra Crims.cat, i del meu llibre de converses amb autors catalans del gènere, intitulat Les veus del crim. Evidentment, del meu llibre ja us en parlaré amb detall. Ara només volia posar-vos la mel als llavis.

 

Pel que fa a les dues novel·les, són Remor de serps, la darrera obra de l'estimat Agustí Vehí, i Aire brut, del negrot Lluís Bosch. En Lluís és un seguidor des de sempre (i molt actiu) d'aquest bloc. En ambdós projectes m'hi sento força involucrada, per motius que ja us explicaré quan sigui el moment. Ara, com a mínim, tinc el plaer d'avançar-vos les imatges de les cobertes. 

 

Espero que us agradin tant com a mi.

 

Una forta abraçada i no patiu, negrots.  Continuarem informant. 

 

 

 

 

 

Primera entrevista sobre EN NEGRE

El periodista negrot Jordi Benavente em va fer ahir, sota els arbres de la Plaça Osca de Sants, una agradable entrevista. Volia informació de la nova Associació EN NEGRE. 

 

En Jordi té un bloc molt estimulant que us enllaço, on hi podreu llegir l'entrevista completa.

 

Tot i que ja ens coneixíem d'algunes trobades, en Jordi i jo havíem parlat molt més a través de les xarxes socials que no pas en persona. Per sort, ahir ja ens vam desvirtualitzar totalment. Vam descobrir que, a banda de l'afecció pel gènere, tenim en comú altres coses, com l'amor pels gats i l'admiració incondicional per Woody Allen.

 

Ens ho vam passar molt bé. I espero que la conversa d'ahir només representi la primera de  moltes més. Gràcies, Jordi.

 

Fins aviat, negrots.

Aquesta entrevista també ha estat publicada a Núvol.