El camí de la pesta, de Daniel Closa

Sempre m'han interessat els thrillers científics, tant en cinema com en literatura. M'agrada molt aprendre, descobrir la quantitat inacabable de coses que ignoro, i el camp de la ciència em fascina, en especial allò que té a veure amb la biologia i la medicina. Feia temps que tenia aquesta novel·la, El camí de la pesta, de Daniel Closa, fent cua pacientment en el meu embull de llibres pendents. I fa uns dies, per fi, li va arribar l'hora. No sense una mica de retard, certament, perquè la primera edició és de febrer de 2016. Però no passa res. Ja sabem que un bon llibre no caduca. I aquest no ha caducat. 

Daniel Closa (que és científic de formació i professió) ha confegit un thriller mèdic de tall clàssic, molt cinematogràfic, a l'estil de pel·lícules com Esclat o Contagi, per posar només dos exemples. En aquest cas, la humanitat pateix el rebrot de la temible pesta negra, la mateixa que a mitjan segle XIV va devastar Europa i Àsia i va acabar amb un terç (o més) de la població. A la novel·la es tracta d'una soca resistent a tots els antibiòtics coneguts que amenaça amb estendre's a la totalitat del planeta (de fet, hi ha milers de morts arreu) i que, a contrarellotge, els científics han de provar de contenir. Com sempre, trobar la cura, la vacuna... sovint in extremis. 

El camí de la pesta segueix aquesta pauta. No li falta de res: la intriga, el patiment, la fatalitat, la perversitat, la mala praxis de les grans farmacèutiques, els interessos econòmics, el crim. Ho trobem tot i ens hi enganxem, per més que imaginem com serà el final. Amb capítols curts i precisos, sense res que resulti superflu, la narració avança i nosaltres anem aprenent coses. Entre elles, una de molt concreta que ja s'està produint, que tots els científics saben i que posa els pèls de punta: el fet que, a força d'abusar-ne, alguns antibiòtics han deixat de funcionar en el cas de certes malalties. Els bacteris i microbis són uns bitxets molt murris, supervivents a prova de bomba que muten sempre que cal per salvar la vida. Segons la ciència, hem de lluitar per trobar nous remeis. Si no, moltes malalties, que ara es curen fàcilment, podrien tornar a ser extremament letals.

     

La novel·la té una característica peculiar, ja que la resolució del conflicte (és a dir, la trobada de la cura) no provindrà dels experiments i la recerca sincrònica més avançada, sinó de l'aprofitament de les ensenyances del passat. Així, el remei per a la terrible pandèmia ens arribarà a través del manuscrit d'un monjo que va viure en primera persona la pesta negra medieval. No explicaré res més per no revelar secrets, però m'ha fet gràcia aquest maridatge de la ciència-en-ficció amb la investigació filològica. Només un apunt per a l'autor. Li asseguro que traduir del llatí un manuscrit de sis-cents anys enrere, amb les dificultats que sol presentar el tipus d'escriptura, l'estat del paper i la tinta, els entrebancs de redacció segons la procedència geogràfica, la formació i la perícia del copista, etc. és una tasca complexa i llarga, que pot durar dies i setmanes. De cap manera la pot fer una noieta en una nit. La filologia també és una seriosa disciplina científica. Això és el que no m'ha acabat de convèncer, que els protagonistes siguin tan joves i resolguin un tema tan difícil amb tan pocs mitjans. M'hauria agradat més que s'hagués evitat aquest vessant "juvenil" i la novel·la hagués resultat més punyent i crítica. 

Tanmateix, això no la invalida. M'ho he passat molt bé. I, si hi aprofundeixes, pot arribar a esfereir. 

Feliç dia de Sant Joan, negrots. 

   

Carvalho: problemas de identidad, de Carlos Zanón

Assumir el repte que va acceptar Carlos Zanón no és una empresa fàcil. No ho és. I encara m’ho sembla menys quan es tracta de reeixir-ne sense morir (encara que sigui metafòricament) en l’intent. És per això que vaig acostar-me a la novel·la, Carvalho: problemas de identidad, amb una prevenció que no m’importa admetre. No per desconfiança respecte a la capacitat del seu autor, això és evident. Però sí per aquella recança típica ‒qui sap si innata, qui sap si adquirida i carregada de prejudicis‒ que ens mena a desconfiar, inevitablement, de projectes com aquest. 

Em preguntava interiorment: Com s’ho farà en Zanón? Com salvarà els obstacles, alguns purament logístics, que poden sorgir a l’hora de recuperar la figura d’un personatge tan icònic i emblemàtic com Pepe Carvalho? En quin espai el situarà? Com gestionarà el pas del temps? Com evitarà que la veu de Manolo Vázquez Montalbán estigui massa present a la novel·la? Com aconseguirà que la ficció resulti versemblant, que ens la puguem creure i la puguem gaudir? 

Doncs ho ha fet amb un recurs fantàstic. Antic com la pròpia història de la literatura universal i actual com la creació més moderna i vigent, amb tots els prefixos -post que li vulgueu col·locar. Estic parlant d’un interessant joc metaliterari, a diversos nivells, que Carlos Zanón sap exprimir per treure-li litres de suc. El Pepe Carvalho de Zanón és un personatge real, existeix ara mateix a la nostra Barcelona (o almenys existia en el temps de l’acció, any 2017: espero que no s’hagi mort, que estava bastant fotut), i havia estat amic de Vázquez Montalbán (El Escritor). El Escritor va decidir convertir el seu amic detectiu en un personatge de novel·la tot aprofitant les seves característiques, els seus casos, el seu carisma. I va funcionar molt bé en un munt de llibres que es van fer molt famosos. Per desgràcia, després d’aquell infaust 17 d’octubre a l’aeroport de Bangkok, és obvi que les aventures novel·lesques del detectiu no van poder continuar. Però no així les del personatge real ‒més vell, més amargat, més esgotat‒ que ens acosta ara de manera plenament convincent un altre escriptor, Carlos Zanón. 

Imagineu-vos el joc que aquest artifici ens ofereix i com deslliura Zanón d’alguns dels problemes de decòrum amb què es podia trobar. I imagineu-vos el Carvalho de Zanón, convertit en un ésser de veritat, recordant anècdotes que ens traslladen a un altre nivell de metaficció. El nostre Carvalho de carn i ossos, per exemple, remembra les converses amb l’Escriptor, repassa com era el seu personatge o celebra haver pogut conèixer Eusebio Poncela, que va fer d’ell al cinema. Eusebio Poncela i sobretot Charo López, no ens enganyem, que interpretava la Charo de dins la història.

Carvalho: problemas de identidad està escrita en primera persona, convenció del noir més clàssic que aquí fa molt sentit, i té unes bones dosis d’humor (ben negre). Combina tres trames paral·leles, una de les quals vinculada a la vida amorosa del detectiu. El rerefons filosòfic del seu pensament juga en la novel·la un paper primordial. La novel·la és Carvalho i funciona a partir de la seva interioritat, molt més important que les trames i l’acció. El seu sentir, el seu patir, la seva deriva autodestructiva, la seva dificultat per relacionar-se emocionalment, el fet de ser ell mateix a pesar d’ell mateix. L’exili interior. 

D'altra banda, l'obra té un segon protagonista, com no podria ser, en realitat, d’una altra manera. Em refereixo a la ciutat de Barcelona. Zanón reflecteix molt bé la situació en què ens trobàvem el 2017, just abans del referèndum, i es fa ressò de les incerteses i les contradiccions. S’inspira també en casos més o menys reals (la mort inexplicable d’un manter a Montjuic, la participació de la Guàrdia Urbana en certs delictes, la presència del turisme, la degradació de certes zones de la ciutat, les desaparicions i assassinats de prostitutes) per reflexionar sobre la barbàrie, la injustícia, la maldat i el desengany, sobre la complicada estructura dins la qual vivim, a tots els nivells i quasi sense saber-ho, en una gran urbs que ens fagocita, plena de gent, de llums i ombres, de contrastos.

El Carvalho de Zanón també crema llibres (quin mal!) i també cuina de matinada, també té un munt de referents musicals, literaris, cinematogràfics i artístics (és normal, Montalbán s’hi va inspirar per crear el seu detectiu de ficció) i fins i tot visita Paco Camarasa i Montse Clavé a la llibreria Negra y Criminal (un homenatge molt bonic). 

Carvalho: problemas de identidad és una novel·la negra. Ben negra. Crua, trista, desencantada, una història de perdedors. Però la salva la tendresa. És així. La duresa, el cinisme, la ironia i el sarcasme no poden deslliurar-se d’un punt de tendresa, que amara el personatge i amara el text. Perquè es tracta d’un Zanón, no d’un Vázquez Montalbán. I Zanón pot resultar duríssim, però mai deixarà de ser un poeta.

Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres