Adéu a P.D.James

L'escriptora anglesa Phyllis Dorothy James, més coneguda com a P. D. James, va morir ahir, 27 de novembre, a l'edat de 94 anys. Havia nascut a Oxford el 3 d'agost de 1920 i fou una de les autores de novel·la criminal més coneguda i llegida de les darreres dècades. 

 

Seu és el personatge d'Adam Dalgliesh, un dels que li atorgà més fama. Aquí hi trobareu la ressenya que vaig escriure de Muerte en la clínica privada. I aquí us remeto a la Wikipèdia per si voleu esbrinar més coses sobre l'autora.

 

Les dames del crim van desapareixent. La mort no perdona. Tanmateix, P.D.James ha tingut una vida llarga i fructífera. Que descansi en pau.  

 

 

La reina de diamants (Bennasar, Llort, Macip, Moreno)

La reina de diamants és el títol número 8 de la col·lecció de novel·la negra en català de l’Editorial Llibres del Delicte. Com sabeu, una editorial jove, amb només un any i mig de vida, però molt activa. El seu fundador, Marc Moreno, és una persona d’extraordinària empenta, amb ganes d’innovar i de posar en marxa iniciatives originals. Un dels resultats d’aquest propòsit, val a dir que molt engrescador, és aquesta reina de diamants que ara ressenyem: un text compost a vuit mans per quatre escriptors prou significatius.

La tasca no ha de ser fàcil, però els quatre autors han arraconat els seus egos i s’han posat d’acord, de manera que han reeixit en la construcció d’una història breu, molt ben travada, i sense necessitat de renunciar del tot a les seves veus particulars. Com comprendreu, per a mi ha resultat divertidíssim enfrontar-me a la novel·la, atès que conec molt bé els quatre participants. Són amics, els he llegit repetidament i sé de quin peu calcen. En la lectura, he identificat fàcilment els seus tics i manies, però també he pogut valorar amb coneixement de causa l’exercici que han fet. El resultat és un text sòlid, sense llacunes i molt agradable de llegir.

Cada autor ha escrit un capítol. I cada capítol fa referència a un dels personatges de la ficció. Llort arrenca la novel·la i Macip la clou. Entremig, Bennasar i Moreno en desgranen els esdeveniments. Cadascú empra el seu propi to narratiu, amb una diferent persona verbal. Llort i Macip ens parlen en tercera, però Bennasar s’arrapa a la segona (això li encanta) i Moreno a la primera. Tot plegat redunda en un remarcable joc retòric que atrapa el lector, que des del començament té ganes de descobrir com dimonis s’ho faran per donar sentit a aquell trencaclosques.

I ho fan. Li donen sentit. Però no només això. Li donen sentit adscrivint la història als codis del negre d’arrel més clàssica. La reina de diamants és un relat pulp, extremadament pulp. Un relat decididament masculí, amb tots els ets i uts del gènere:  sicaris, mafiosos, empresaris corruptes i femmes fatales. El tractament de la dona esdevé terrorífic, ja que conté tots els ingredients de la tradició misògina més recalcitrant. En alguns moments de la lectura se m’han posat els pèls de punta i gairebé he estat temptada d’escriure als quatre autors i engegar-los a pastar fang.

 

 

Però no. Al final no ho he fet. I que ningú no s’espanti. La novel·la és un exercici lúdic, un divertiment, un repte que volia  pouar en les entreteles de la tradició pulp, d’aquelles tremendes històries que es publicaven per entregues a revistes com Black Mask durant les primeres dècades del segle XX. En el fons, un homenatge.

Llenguatge argòtic, fresc i sense restriccions. Cobdícia, enganys, violència, duresa, sang i fetge. Sexe del més sòrdid i depravat. Però també la capacitat de quatre escriptors amants del negre per projectar les  convencions del propi gènere (el més clàssic) i demostrar-nos que, a banda d’elaboracions purament literàries, molt del que ens expliquen està passant de veritat. Ara i aquí. La corrupció econòmica, les xarxes de prostitució, el crim organitzat. Poca broma. La reina de diamants corrobora que la literatura de gènere, complaent-se lúdicament en els tòpics i els estereotips del passat, encara pot mostrar-nos les xacres socials del present.

Feliç diumenge, negrots.        
 

 

 

 

 

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Digital de Cultura Núvol

 

 

 

 

Parlem de tòpics: el tema de la manta

Com sabreu, benvolguts negrots, en aquest bloc vaig dedicar fa un temps una sèrie d’entrades al tema dels tòpics i dels llocs comuns. Analitzava, en clau d’humor però sens faltar a la veritat, tot una sèrie de qüestions tòpiques i reiteratives que apareixen a les novel·les, a les pel·lícules i a les sèries de terror, misteri, negres i policíaques. Des de la noia supervalenta que sempre s’aventura dins l’obscuritat quan sent un soroll (el lògic seria fugir) a les tempestes amb llamps i trons o a les portes que s’obren i es tanquen soles amb un nyeeeec esgarrifós.

Tanmateix, me n’havia oblidat un. Un que apareix repetidament, a tort i a dret, en totes les pel·lis i sèries. Em refereixo, ni més ni menys, que al tema de la “manta”.

I ara us preguntareu, estranyats: ¿Què és això de la “manta”? Que s’ha tornat boja l’Anna Maria?  

Doncs no. No m’he trastocat. El tema de la “manta” existeix, ja ho veureu.

No us heu fixat que en qualsevol situació de les pel·lis i sèries, així que algú és salvat per la policia, sigui quin sigui el seu estat de salut, faci una calor espatarrant o un fred que pela, estigui mullat o sec, espantat o content, sol o acompanyat... sempre li posen al damunt una manta?

En alguns casos queda plenament justificat. Si fa molt de fred, si l’afectat està moll, si és una criatura, si ha patit un accident traumàtic que l’ha deixat sota mínims... Però no sempre és així. De vegades només s’ha torçat un dit, l’acció es desenvolupa a Florida i fa un sol que espetega. Malgrat tot, el protocol “manta” s’activa de seguida. Deu ser una cosa sagrada. De manera que el pobre personatge, encara que la suor li regalimi cara avall, rep la seva indefugible ració de “manta”.

Ja sé que em direu que la gent que pateix un tràngol pot experimentar baixades tèrmiques o de tensió arterial... però... ¿no és exagerat...?

A casa meva en fem molta broma. Quan mirem una sèrie, així que s’insinua una situació susceptible de convertir-se en un afer d’aquestes característiques, ja comentem: ara ve allò de la manta. I no fallem mai.

Ja ho dic: la manta es troba per damunt del diví i de l'humà.  

Com ho veieu vosaltres? Hi esteu d’acord? Us hi heu fixat? Suposo que notareu que m’encanta parlar d’aquestes coses. Però, es miri com es miri, no m’ho estic inventant.

Ja me’n donareu l’opinió, negrots. I, mentrestant, que passeu un bon dia.

 



 

Ja arriba Tiana Negra 2015!

Benvolguts negrots,

El temps passa que vola, realment.

Sembla que va ser ahir que va començar el somni del primer Tiana Negra (2013) i ara ja som en el compte enrere de la tercera edició.

Estem emocionats i contents perquè el Festival s'està consolidant i sabem que ja forma part, cada cop més, de les cites que tots els amants del gènere esperen cada any.

Us enllaço AQUÍ el bloc del festival on hi podreu anar trobant, puntualment, totes les informacions.  

I aneu-vos reservant les dates, sisplau.  23 i 24 de gener de 2015. Abans que ens n'adonem, ja el tenim aquí.

Fins aviat!

 

La veritat i altres mentides, de Sascha Arango

La veritat i altres mentides, de l’autor berlinès Sascha Arango, és una de les lectures  que, darrerament, m’ha fet xalar més. Una troballa quasi casual, la primera incursió en la novel·la d’aquest conegut guionista de televisió alemany, que vaig començar una mica a cegues i que he devorat en pocs dies (tot i la manca de temps ˗ja llegendària˗ que inevitablement arrossego).

Un triangle amorós. Una suplantació. Una enorme mentida que es dilata en el temps.  Una sèrie de secrets que no sabem d’on provenen. Un thriller de suspens que sorgeix d’un atractiu joc de despropòsits i d’imponderables, alguns dels quals absolutament atzarosos. D’altres, en canvi, d’atzarosos no en són tant...

Una trama poc convencional, una intriga diferent i plena de girs. I fins aquí puc llegir.

Com en una mena de puzle, Sascha Arango teixeix un enreixat del qual el seu protagonista té molt difícil sortir. I no perquè el protagonista en sigui la víctima, d’aquesta tela traïdora. No, què va. El protagonista és el culpable, però un culpable d’aquells tan atractius i encantadors que ens fa dubtar de nosaltres mateixos. Si, com a lectors, acabem desitjant que no el descobreixin, no podem negar que l’autor ha aconseguit que trontolli el nostre sentit de l’ètica. Ens ha fet caure en un parany de dubtosa moralitat. Ens agrada el personatge, o no? El considerem un mentider compulsiu, un psicòpata, un gran fingidor, o simplement pensem que les desgràcies de la vida l’han convertit en el que és? Agafem mania als altres personatges, encara que siguin les víctimes i formin part del grup dels “bons”? Què pretén dir-nos Arango, que només els “dolents” triomfen?

Perquè en aquesta novel·la són els “dolents” aquells que tiren endavant... I, novament, fins aquí puc llegir.

D’estil àgil i planer, no exempt d’ironia i humor, La veritat i altres mentides resulta una novel·la remarcable i efectiva. Aconsegueix despistar una mica, sobretot pel que fa a l’ambigüitat en la caracterització del protagonista. Però és un tret perfectament orquestrat, ja que l’autor no vol fer altra cosa que provocar el lector, situar-lo en un punt concret i tenir-lo allà, on ell ha decidit. I que es plantegi interrogants.

Al Funkhaus Europa van escriure de la novel·la: La veritat i altres mentides és per damunt de tot literatura. Un thriller psicològic ambigu des de molts punts de vista. Patricia Highsmith i Alfred Hitchcock ens saluden cordialment des d’aquestes pàgines.

Efectivament, és així. I amb aquestes dues grans hacs, amb aquests dos enormes reclams, ja us podeu imaginar que, gairebé forçosament, jo m’hi havia de trobar.

En fi, negrots, espero que no em maleïu els ossos. Sóc conscient que en aquesta ressenya he estat més críptica que mai (cosa que ja és dir), però us haureu d’aguantar i llegir el llibre. Després, si voleu, en parlem.

De moment, us desitjo que passeu una feliç tarda.      

      

I ara... ANDORRA NEGRA

Negrots, això va molt bé. Al final serem com a França, que tenen una pila de festivals i jornades al voltant del gènere.

 

Ara arriba Andorra Negra, la setmana dedicada a la novel·la negra, que tindrà lloc al Principat d'Andorra entre els dies 16 i 21 de novembre. 
 

M'hi han convidat, però m'agafava en dies de classe a la facultat i ha estat impossible. Ja m'hauria agradat, evidentment. Tanmateix, espero que en una altra ocasió no em trobi amb cap problema.

 

En qualsevol cas, és una excel·lent notícia. Enhorabona als organitzadors i desitgem que sigui tot un èxit.

 

Continuarem negrejant.