Las damas negras

Com ja sabeu, aquest estiu participo en unes jornades a la UB (Els Juliols) sobre novel·la negra escrita per dones. L'Àlex Casadesús (Universitat de les Illes Balears), al qual ja he citat en diverses ocasions des que vaig assistir a la seva conferència al voltant de Suècia i de Henning Mankell, també en formarà part. Avui, amablement, m'ha posat en antecedents de l'aparició d'aquest llibre que us anuncio: Las damas negras. Novela policíaca escrita por mujeres, publicat recentment a Madrid per l'editorial Fundamentos. Les curadores del volum són Rosa Maria Rayego i Josefina de Andrés Argente, filòlogues i professores.

Pel que he pogut esbrinar, es tracta d'un conjunt d'articles que ressegueixen l'obra de les més notables i cèlebres escriptores de novel·la policíaca, des d'Agatha Christie a Fred Vargas, passant per Donna Leon o Sue Grafton. Per tant, el recorregut és prou ampli, tant des del punt de vista cronològic com geogràfic. Encara no he llegit res, però per a mi pot resultar, evidentment, molt interessant.  

Tanmateix, si us en faig ara cinc cèntims és per un altre motiu. Rosa Maria Rayego és professora titular de la Universidad Complutense de Madrid i Josefina de Andrés també es dedica a la docència i a la investigació. Em serveixen d'exemple per trencar una llança en favor de l'apropament seriós i científic al gènere policíac. 

Les Universitats europees i dels Estats Units no tenen cap problema en incorporar la narrativa negra als seus estudis literaris, però  tant a  l'Estat espanyol com a Catalunya, encara no es tracta d'un funcionament habitual.  El gènere continua essent considerat  una mena de germà pobre, una literatura de segona fila, popular i de masses, sense cap tipus de valor artístic. Tot i que de mica en mica la situació va millorant (i una prova n'és el recent Congrés celebrat a la Universitat de Salamanca, en la seva VII edició, on hi van participar gent de moltes altres Universitats), el cas és que encara resta molt camí per recórrer. 

Espero que aquest estudi ens ajudi una mica. I, per descomptat, si en trec ensenyaments útils, els compartiré amb tots vosaltres, negrots.

Fins aleshores, que tingueu una bona nit. 

      

Los ojos culpables, d'Ah'med Ech Chiruani

Avui us he portat un relat d'aquells inquietants que a mi tant m'agraden. Amb el desig que passeu uns bons dies de Pasqua, negrots.

Los ojos culpables

Ah'med Ech Chiruani

Cuentan que un hombre compró a una muchacha por cuatro mil denarios. Un día la miró y echó a llorar. La muchacha le preguntó por qué lloraba; él respondió:

-Tienes tan bellos ojos que me olvido de adorar a Dios.

Cuando quedó sola, la muchacha se arrancó los ojos. Al verla en ese estado el hombre se afligió y le dijo:

-¿Por qué te has maltratado así? Has disminuido tu valor.

Ella le respondió:

-No quiero que haya nada en mí que te aparte de adorar a Dios.

A la noche, el hombre oyó en sueños una voz que le decía:

-La muchacha disminuyó su valor para ti, pero lo aumentó para nosotros y te la hemos tomado.

Al despertar, encontró cuatro mil denarios bajo la almohada. La muchacha estaba muerta.

Natura quasi morta, de Carme Riera

He de reconèixer que m’esperava més de la incursió de Carme Riera en el gènere negre. Serà perquè la considero una molt bona escriptora i perquè m’ha agradat força tot allò que li he llegit. Serà també perquè, en concret, les dues darreres novel·les de Riera que van passar per les meves mans, L’estiu de l’anglès i Amb ulls americans, em van fer xalar a cor què vols. Podem admetre, si així ho voleu, que hi havia unes elevades expectatives per part meva. Però, en qualsevol cas, no seria sincera si digués que Natura quasi morta m’ha semblat que assoleix el mateix nivell.

No és que el llibre no estigui bé. Ho està. Ben construït, resulta distret i agradable de llegir. L’autora crea una ficció policíaca, de plantejament coral, al voltant d’un seguit de crims terribles que es produeixen en el si de la Universitat Autònoma de Barcelona. Estudiants d’Erasmus, professors, alumnes. Assassinats a dojo, amb el seu corresponent ingredient ritual i tot. Mossos i mosses d’esquadra, forenses, policia científica, investigacions i una aproximació versemblant al real.

 

Tanmateix, la novel·la m’ha semblat freda, distant. Quan em pregunto el motiu, atès que la resta d’obres de l’autora són ben càlides, se m’acuden dues raons bàsiques, a més d’una gratuïta suposició (absolutament infundada), que em ve al cap: fins a quin punt Riera s’ha sentit realment còmoda o interessada en un gènere com aquest? Reconec que aquest dubte, per principi, no sembla tenir sentit, a menys que la trama criminal només sigui un pretext per parlar d’altres coses. Però, si és així, tampoc no ho veig massa clar.

En qualsevol cas, m’interessa exposar les dues raons que abans esmentava i que, personalment, considero vàlides.

D’una banda, Riera no construeix la intriga amb el “ganxo” suficient, si em permeteu un mot poc literari però força entenedor. No genera suspens, no crea el clima adequat de neguit, nerviositat o inquietud que, per a mi, ha de ser consubstancial al gènere. El lector no se sent involucrat, no viu la història des de dins. No pateix per veure qui és l’assassí o a qui més matarà. En part, crec que això passa per tres motius. El primer, el caràcter coral de l’obra. En no focalitzar la trama en un personatge central, tot plegat es dilueix una mica.

El segon, alguns descobriments cabdals es posen inesperadament i directament en boca del narrador, sense haver creat  les necessàries expectatives prèvies. El lector, per anar bé, hauria d’estar més neguitejat i encuriosit, esperant amb interès l’esdevenir de la història, però aquesta tessitura no es produeix i, de sobte, es troba amb un narrador omniscient que li desvetlla quelcom important que hauria d’haver generat  un escalfament  previ.

El tercer, les incursions paral·leles (per més que  breus) en la idiosincràsia i la vida dels personatges. Com que són tants, el lector té la sensació que a voltes resulten sobreres, ja que distreuen una mica de la trama principal. Seria tot molt diferent si ens referíssim a un únic protagonista que portés a les espatlles el pes de la història.

D’una altra, trobo a faltar l’humor, la ironia i el sarcasme que una escriptora com Carme Riera domina tan bé. La novel·la és excessivament seriosa, massa solemne, cosa que m’ha sorprès molt. No es tracta que hi manqui l’acidesa o la crítica. Al contrari. L’autora arrabassa finament i elegantment amb tot allò que l’envolta, tant pel que fa a l’ambient universitari, que coneix a la perfecció, com al conjunt de la societat catalana i del món actual. Però no basteix la ficció, com en altres ocasions, a partir de la vena humorística. I em sembla una llàstima. Quan, en algun moment escadusser, se li escapa una mica la mà, topem amb els instants més inspirats de l’obra. És com si, expressament, s’hagués contingut i, amics negrots, la contenció no li ha ofert, en la meva modesta opinió, el resultat desitjat.

Amb tot, Natura quasi morta és llegible i amena. No us penseu que avorreix. Tal vegada, per molt que Carme Riera sigui una autora consagrada, hem de pensar que, pel que fa al gènere negre, aquesta novel·la no deixa de ser una òpera prima.

Disseccions, de Jordi de Manuel

Les primeres planes que vaig llegir de Jordi de Manuel pertanyien a Segrest exprés, història inclosa dins del recull de relats negres catalans Crims.cat. Ja en aquella ocasió, el text em va semblar molt especial, construït a partir d’una àcida observació de la realitat i d’un finíssim sentit de l’humor. I així ho vaig fer constar en la pertinent ressenya. Pocs dies després, la segona lectura de l’autor, una novel·leta curta intitulada Tres somnis blaus, em va resultar força prometedora, farcida de suggeriments futurs. Tanmateix, res no m’havia preparat per a l’alçada narrativa amb què he topat, amb dos ulls con taronges, en llegir Disseccions.

El llibre és un conjunt de 12 relats que va obtenir el III Premi “El lector de l’Odissea” l’any 2001. El títol ja no deixa lloc a elucubracions inútils. Perquè allò que fa l’autor, amb la precisió quirúrgica d’un forense, és obrir en canal, fins a l’espai més recòndit, l’ànima humana. Totes les flaqueses, pulsions, misèries, contradiccions i vicis de la nostra condició són estudiats a la llum encegadora del laboratori, sota la lent d’augment del microscopi, amb l’anàlisi rigorosa d’un científic.

Jordi de Manuel és biòleg, Doctor en Biologia per a més detall, i la precisió que amara la seva literatura sembla provenir directament d’un esperit analític que valora per damunt de tot l’experimentació i la documentació. Com a conseqüència, la veu narrativa (de vegades en primera persona, de vegades en tercera) actua tan sols com un testimoni o un cronista. Fredament, científicament, mantenint  la distància que pertoca en un treball de camp.
De Manuel reporta la realitat sense implicar-s’hi. Amb professionalitat. Penseu que això, negrots, només ho aconsegueixen els grans escriptors.

Tanmateix, ara no espereu trobar uns textos antipàtics i freds allunyats del receptor. Tot el contrari. La prosa de Jordi de Manuel aconsegueix un nivell increïble d’apropament al lector, que se sent obligat a capbussar-se en les històries sense poder (ni voler) abandonar-les fins al final. Recordeu la sensació que produeixen els contes de Pere Calders? Doncs quelcom de similar succeeix amb Disseccions. No sé acabar-ho de definir, però espero que m’atorgueu prou credibilitat si us dic que no he pogut deixar de pensar en els relats caldersians al llarg de tota la lectura. I que consti que conec molt bé Calders. L’he estudiat i l’he llegit a fons.

Disseccions és un llibre sorprenent, d’aquells que es devoren. Cada narració afegeix una volta de rosca a la visió terrible i descarnada de la naturalesa humana. La cobdícia, la luxúria, la venjança, l’avarícia, la gasiveria. La violència, de vegades callada, soterrada. De vegades, explícita. El crim. La patologia psicopàtica gairebé inherent a tots nosaltres que fa que, en ocasions, ni tan sols no ens amari el sentiment de culpa. Em resulta molt difícil decidir quin relat m’ha agradat més. Sóc conscient que cada lector pot tirar per un camí, segurament en funció de les seves preferències, experiències vitals i manera de ser.
A la contraportada hi destaquen Hooligan, L’aniversari i Missatges. Certament, són tres relats magnífics (Missatges m’ha posat una mica els pèls de punta per motius personals). Però també m’ha agradat molt Papiroflèxia, que té una arrancada esplèndida, i El mirall.

En alguns casos, el desenllaç de les històries esdevé magnífic. En d’altres, com en aquesta que acabo d’esmentar, El mirall, el més interessant es produeix mentre es desencadena la part central. Crec que la mateixa sensació he experimentat pel que fa a Constrenyiment, de trama gens habitual. Em puc equivocar, però penso que la pretensió de l’autor tampoc no era bastir  sempre una cloenda inesperada o sorprenent. En alguns relats importa més tot allò que es va desgranant, inexorablement, a mesura que la intriga avança cap a un final, això sí, inevitable. Amb tot, la cruesa del conjunt és relativa. També hi queda, a voltes, una escletxa oberta envers l'esperança. 

Estic molt feliç d'haver escrit aquesta ressenya. Sobretot perquè, com sabeu, l'autor és un amic (fins ara virtual, però atentíssim) al qual em complau molt poder-li oferir la meva tasca activista. Atès que  mai no dic mentides ni em traeixo a mi mateixa (encara que els ressenyats siguin persones apreciades) us puc garantir a boca plena que Jordi de Manuel és un enorme escriptor.

Després de les Disseccions, no tinc incovenient a declarar-me oficialment la seva fan sense pal·liatius. Felicitats, Jordi.  

Corona de flores, de Javier Calvo

Què pot portar un novel·lista a escriure una cosa tan sòrdida com Corona de flores? Ni idea. Però si mireu la cara que fa l’escriptor, potser ho entendreu. Haig de reconèixer que, quan ja fa uns mesos vaig adquirir la novel·la a l’FNAC, enmig d’una de les meves compulsions, no vaig caure en qui  era Javier Calvo. Tanmateix, la sinopsi de la contracoberta em va seduir. Una ficció barcelonina, l’any 1877, amb misteris foscos, personatges estranys i fulletons per entregues, em va semblar molt atractiva. Posteriorment, en contemplar a Internet la foto de l’autor, ja vaig comprovar de qui es tractava. I que amb la cara paga.

El cert és que a mesura que he anat endinsant-me en la lectura del llibre, m’ha resultat inevitable pensar en les sèries americanes de policies on hi apareixen amb una certa freqüència una colla de friquis una mica sonats que es deleixen per la novel·la gòtica, les catacumbes, l’obscuritat, la crueltat, la truculència i el patiment aliè. Tema satànic o similar, justificat en ocasions per suposats motius de rebel·lia o de terribles vivències sofertes per la “fricada” en el passat, primordialment durant la infantesa o l’adolescència.

Perdoneu la càrrega tendenciosa d’aquesta meva introducció, però quan vas trobant en la lectura tot un seguit de violacions, pallisses, tortures, invents científics de malèfica significació, un cel de Barcelona ple de productes químics, un nen que menja vísceres, una nena que va vestida amb una mortalla, tot de gent que viu sota terra, un munt de porqueria i de corrupció social, una misèria sense precedents, etc. etc . no tens més remei que prendre’t la cosa una mica a broma.

No vull semblar carrinclona, negrots, perquè no és el cas. Tot el contrari. He començat fent una mica d’advocada del diable perquè haig de reconèixer que la novel·la no m’ha desagradat. És curiós l’enfocament que aporta al voltant d’una Barcelona que s’obre al progrés de la primera revolució industrial. No puc amagar que m’han fet gràcia els punts en comú amb la realitat de l’època que jo conec arran del meu tema de tesi. També he d’admetre que l’obra està ben confegida, ben estructurada i amb un llenguatge impecable i ric que sap conjuminar la cruesa del contingut amb l’elegància de la redacció.

 

En el meu cas, en contra del que pugui semblar, el que passa és que tanta sordidesa m’ha deixat absolutament freda. No m’ha generat ni por, ni repugnància, ni aversió, ni fàstic, ni rebuig, ni agitació interna. No s’ha activat cap mecanisme morbós en el meu interior. Cap pulsió dels meus baixos instints. O sóc de pedra (jo diria que no -o això espero-) o l’obra no em resulta creïble. M’inclino per la segona opció, que lliga amb l’inici d’aquesta ressenya.

Estupor. Aquesta és la paraula que més s’apropa a la sensació que m’ha generat. A qui se li acut escriure una cosa així? 
I ganes de riure. Això també. Em costa prendre'm les "fricades" seriosament.  

En fi, recomano Corona de flores a tothom que sigui capaç de xalar amb els relats gòtics actuals, que poc tenen a veure (si més no en aquest cas) amb les històries dels clàssics del gènere (o com a mínim -perdoneu la meva ignorància- amb els que jo conec).

Ah, i una darrera cosa. L’obra està escrita en castellà i, malgrat que m’ha agradat molt la riquesa lèxica i expressiva de Javier Calvo, aquest fet contribueix a la inversemblança. Jo aventuraria que el mateix autor n’és conscient i que, per aquest motiu, empra de manera escadussera alguns mots en català quan li sembla que fan falta. No critico l’opció lingüística de ningú (Déu me’n guard), però sí que crec que a Corona de flores l’opció del català hauria estat un encert pel que fa al decòrum i a l’apropament al real.

Feliç diumenge, negrots.