Harlem Nocturne
dijous, 31 de desembre del 2009
Últim dia de l'any: crònica de la darrera compulsió.
dimarts, 29 de desembre del 2009
El color del sol, d'Andrea Camilleri
diumenge, 27 de desembre del 2009
El darrer Wallander: "L'home inquiet"
I ara prou. L'adéu. Evidentment, dintre d’un temps podré rellegir, però mai no serà el mateix.
L’home inquiet és un llibre diferent de la resta. Wallander ja ha complert seixanta anys i ha fet realitat el seu somni sempitern d’adquirir una casa fora de Ystad i de tenir un gos. A més, la seva filla Linda, que també és policia, li ha donat finalment una néta, Klara. Wallander podria sentir-se molt feliç, però té alguns motius per al contrari.
En primer lloc, hi ha la investigació criminal, de la qual se n’ocupa tot sol perquè es troba de vacances. És un fet irregular, però ho fa perquè les dues persones que desapareixen sense deixar rastre són ni més ni menys que els seus consogres. No patiu. No explico res més sobre aquesta qüestió. No vull desvetllar coses que perjudiquin els negrots que no hagin llegit la novel·la.
En segon lloc, atès que es tracta d’un capítol final sense possibilitat de tirar enrere (i espero que sigui així, en nom de la serietat i del decòrum), L’home inquiet tanca un cercle pel que fa a la vida de l’estimat inspector. El mateix títol té una doble lectura, perquè la inquietud de l’home tant pot fer referència a l’estat d’ànim d’un dels desapareguts com del mateix Wallander.
Mankell demostra la seva capacitat com a escriptor amb majúscules, de força més volada que altres autors del gènere. No debades és un dramaturg seriós molt reputat a Suècia. La novel·la esdevé una indagació al voltant del pas del temps, del sentit de la vida, de la por a la malaltia, a la degradació física i a la mort. Però, sobretot, una reflexió entorn del pànic a la vellesa, a la soledat i a la incertesa envers el futur. Mentre va resolent el cas amb la seva contrastada eficàcia, Wallander viu una mena de viatge interior (ja anunciat en els títols anteriors, sobretot a partir de la mort del seu pare) on es formula les preguntes més transcendents de l’existència humana. I tot això amb la ment ennuvolada per l’ombra perseguidora d’una malaltia sense retorn, el nom de la qual no cal esmentar però que tots coneixem.
Wallander és un personatge extraordinàriament humà. Hem anat constatant al llarg de la sèrie les seves febleses, la seva incapacitat de relació, la seva ira, l’amor immens per la seva filla, l’honradesa, la capacitat de treball, la dependència del pare, el patiment, la solitud, la ràbia, el cansament, l’enyor. Mankell no ha creat un antiheroi, ha creat un home. Un home protagonista de novel·les policíaques que és competent en unes coses i té mancances en unes altres. Com tots nosaltres, vaja. Com tothom.
L’home inquiet no descura el detall de fer-nos cinc cèntims de tot allò que és important en el conjunt dels llibres. En especial dels personatges: Baiba, Mona, Martinsson i sobretot Linda, l’única que podria continuar la nissaga dels Wallander com a policia de la petita població d’Escània.
Gràcies a Mankell, avui coneixem de Suècia un munt de coses que abans ignoràvem. De la geografia, de la manera de viure de la gent, de la quantitat de dialectes que parlen. Ara sé col·locar Escània, Ystad, Lund i Malmö en el mapa. I un grapat d'illes i d'illots que no sabia ni que existien.
Amb tot, em formulo una pregunta: Què m’ha agradat més de les novel·les de la sèrie Wallander?
Ehem. No em vull posar tova. Us deixo, negrots, abans que la nostàlgia no sigui massa forta.
dimecres, 23 de desembre del 2009
Cançó de Nadal, de Charles Dickens
En fi, no em vull allargar. Però recomano vivament, amb molta il·lusió, aquesta preciosa novel·la. Segur, segur, que la seva remembrança ens pot fer contents a tots plegats.
Bon Nadal, negrots.
dimarts, 22 de desembre del 2009
Pobra Maria!
dilluns, 21 de desembre del 2009
L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde
No vull ni puc afegir res més. Seria excessiu per a un bloc. Però, de qualsevol manera, la recomanació és ben clara. També voldria que la reflexió de l'inici resultés útil per a algun tipus de debat. Què en penseu de tot plegat? Ja me'n direu quelcom i, de cara a aquestes festes, no deixeu de proposar-vos la lectura o la relectura de L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Ni tan sols no és un text massa llarg. La història de la literatura universal ens ofereix de tot. Què més podem demanar?
divendres, 18 de desembre del 2009
Frankenstein, de Mary Shelley
dimecres, 16 de desembre del 2009
L'eterna joventut
Sigui com sigui, l'esdevenir del temps ens ha llegat un imaginari riquíssim entorn del tema. Un imaginari que, evidentment, té un reflex molt important en la literatura i en l'art. En si mateixa, la qüestió no hauria d'implicar cap vinculació amb el mal, el terror, el fantàstic o la foscor, però a la pràctica està revestida d'un halo màgic i enigmàtic que ha fascinat des de sempre escriptors i lectors. Com a conseqüència, no resulta sorprenent el gran nombre de textos que s'ocupen del desig humà d'aconseguir la joventut eterna i la immortalidad.
dimecres, 9 de desembre del 2009
La investigació casolana: Miss Marple.
Les investigacions casolanes de Marple, la seva lògica quotidiana, seny, agut sentit de l’observació i intel·ligència natural, amagat tot plegat rere el posat d'indefensa mestressa de casa, em suggereixen tardes de sofà amb manteta damunt les cames, pluja darrere els vidres i escalfor de llar. Lectura calmosa i lenta per pur gaudi de l’esperit, per pura evasió sense complicacions, per la simple diversió que atorga el convencionalisme literari del gènere negre. M’evoca jerseis gruixuts, cortines de flors i finestres quadriculades. Fred a l’exterior i caloreta a dins. I tot això -mmmmm- m’encanta.
Els casos de Marple, en general esdevinguts en els petits pobles del camp anglès que tant m’agrada, farcits d’embolics de família o d’amics que acaben en assassinat, em semblen fascinants. Molt més que les intrigues internacionals de Poirot, situades en creuers pel Nil o en trens luxosos que travessen Europa.
Què puc afegir, negrots. Misteris casolans, enigmes a l’Anglaterra verda, boirosa, freda i antiga que forma part de l’imaginari que hem adquirit a través de la literatura i del cinema. Un ambient que no puc amagar m’ha resultat atractiu des de sempre.
Si fa temps que no recordeu Christie i que no recordeu Marple, tal vegada l’hivern és una bona ocasió per rellegir els seus llibres. És, amics negrots, la meva recomanació d’avui.
dimarts, 8 de desembre del 2009
Microcontes inquietants
Estoy arrellanado en el sillón junto a la chimenea en que crepita el fuego. Tengo la copa de coñac en la mano derecha. Con la mano izquierda, caída descuidadamente, acaricio la cabeza de mi perro... hasta que descubro que no tengo perro.
Final para un cuento fantástico de I. A. Ireland
-¡Qué extraño! -dijo la muchacha avanzando cautelosamente-. ¡Qué puerta más pesada!
La tocó, al hablar, y se cerró de pronto, con un golpe.
-¡Dios mío! -dijo el hombre-. Me parece que no tiene picaporte del lado de adentro. ¡Cómo, nos han encerrado a los dos!
-A los dos no. A uno solo -dijo la muchacha.
Pasó a través de la puerta y desapareció.
Historia fantástica de Augusto Monterroso
Contar la historia del día en que el fin del mundo se suspendió por mal tiempo.
Página asesina de Julio Cortázar
En un pueblo de Escocia venden libros con una página en blanco perdida en algún lugar del volumen. Si un lector desemboca en esa página al dar las tres de la tarde, muere.
¡Ése soy yo! de Ramón Gómez de la Serna
Cuando vi sacar aquel cadáver del agua, grité:
-Ése soy yo... Yo.
Todos me miraron asombrados, pero yo continué: "Ése soy yo... Ése es mi reloj de pulsera con un brazalete extensible... Soy yo".
-¡Soy yo!... ¡Soy yo! -les gritaba y no me hacían caso, porque no comprendían cómo yo podía ser el que había traído el río ahogado aquella mañana.
dilluns, 7 de desembre del 2009
El club Dante, de Matthew Pearl
Anem a pams.
diumenge, 6 de desembre del 2009
L'emoció de la tria
M'explico:
Ara estic acabant una novel·la negra que aviat comentaré. Normalment, quan ja em falten poques pàgines per arribar al final dels llibres, començo a sentir-me sacsejada per un nerviosisme especial, una mena d'agitació que tinc, malgrat tot, molt ben localitzada. Es tracta del pessigolleig que precedeix la decisió al voltant del nou llibre que es convertirà en el meu objecte de lectura.
Aquesta sensació implica diverses fases. Primera, la fase intel·lectual, que correspon tan sols a la idea d'haver de dur a terme el procés. Primer plaer. Em passen pel cap tots els llibres que s'estan esperant i començo a repassar-los. El record de les meravelles que encara no he descobert em fa sentir magníficament bé.
Segona, la fase d'apropament. M'acosto a les lleixes d'espera i faig una primera mirada. Això implica descobrir alguns llibres que havia mig oblidat, atesa la magnitud de la compulsió. És normal que n'hi hagi molts que fan cua i que no els tingui tots presents. Més plaer.
Tercera, la fase de neguit. És quan, a poques pàgines d'acabar la novel·la vigent, quasi no puc resistir que el temps es converteixi en un lent esdevenir que m'impedeix encara prendre la decisió final.
Quarta i darrera. El triomf. Anar a la prestatgeria, agafar diversos exemplars, acaronar-los, mirar-los, olorar-los (per descomptat, Maria), rellegir les sinopsis i, per fi, sospesar motius diversos per acabar agafant-ne un entre els dits. Magnífic moment. La novel·la se sent feliç de ser l'escollida i jo sé que ens farem amigues durant uns quants dies i que, després, l'amistat durarà per sempre. No hi ha res comparable.
Creieu que m'he trastocat, negrots? Podeu opinar sense por, que jo continuaré amb la meva obsessió lectora. Tal vegada és l'única addicció que mai no he sentit que sigui nociva.
divendres, 4 de desembre del 2009
Les recomanacions de la Maria
Total, que se m'ha despenjar amb aquest llibre, Una tumba en Gaza, escrit per Matt Beynon Rees i que narra les aventures del primer investigador palestí que, si més no nosaltres, coneixem.
dimecres, 2 de desembre del 2009
L'abecedari del crim (petita notícia)
diumenge, 29 de novembre del 2009
Elemental, estimat Watson
La cèlebre frase que encapçala aquest article, Sherlock Holmes no la pronuncià mai. És un fet curiós que forma part dels misteris que solen envoltar les obres literàries o llurs personatges quan assoleixen una fama que traspassa les fronteres de l'espai i del temps. Es converteixen en mites, en llegendes. Arriba un moment que esdevenen patrimoni de tots i, com a conseqüència, sorgeixen curiositats no sempre explicables amb facilitat. Aquest és el cas del detectiu més conegut de tots els temps -i per descomptat del seu alter ego-, sorgits ambdós de la ploma magistral de Sir Arthur Conan Doyle (1859-1930).
dissabte, 28 de novembre del 2009
Els nens i la maldat: Henry James i Mercè Rodoreda
Hi hauria força exemples que hom podria citar. Pel que fa al cinema, ara em passa pel cap El bon fill, una pel·lícula de 1993 protagonitzada per un Macaulay Culkin convertit en un assassí sense consciència. O la recreació de la novel·la de Stephen King Los niños del maiz.
dijous, 26 de novembre del 2009
Relat recomanat: L'assassí (Stephen King). Text complet.
Repentinamente se despertó sobresaltado, y se dio cuenta de que no sabía quien era, ni qué estaba haciendo allí, en una fábrica de municiones. No podía recordar su nombre ni qué había estado haciendo. No podía recordar nada.
La fábrica era enorme, con líneas de ensamblaje y cintas transportadoras, y con el sonido de las partes que estaban siendo ensambladas.
Tomó uno de los revólveres acabados de una caja donde estaban siendo, automáticamente, empaquetados. Evidentemente había estado operando en la máquina, pero ahora estaba parada.
Recogía el revólver como algo muy natural. Caminó lentamente hacia el otro lado de la fábrica, a lo largo de las rampas de vigilancia. Allí había otro hombre empaquetando balas.
"¿Quién soy?" - le dijo pausadamente, indeciso.
El hombre continuó trabajando. No levantó la vista, daba la sensación de que no le había escuchado.
"¿Quién soy? ¿Quién soy?" - gritó, y aunque toda la fábrica retumbó con el eco de sus salvajes gritos, nada cambió. Los hombres continuaron trabajando, sin levantar la vista.
Agitó el revólver junto a la cabeza del hombre que empaquetaba balas. Le golpeó y el empaquetador cayó. Con su cara, golpeó la caja de balas, que cayeron al suelo.
Él recogió una. Era el calibre correcto. Cargó varias más.
Escuchó el click-click de pisadas sobre él, se volvió y vio a otro hombre caminando sobre una rampa de vigilancia. "¿Quién soy?" - le gritó. Realmente no esperaba obtener respuesta.
Pero el hombre miró hacia abajo y comenzó a correr.
Apuntó el revólver hacia arriba y disparó dos veces. El hombre se detuvo, y cayó de rodillas, pero antes de caer, pulsó un botón rojo en la pared.
Una sirena comenzó a aullar, ruidosa y claramente.
"¡Asesino! ¡asesino! ¡asesino!" - bramaron los altavoces.
Los trabajadores no levantaron la vista. Continuaron trabajando.
Corrió, intentando alejarse de la sirena, del altavoz. Vio una puerta y corrió hacia ella.
La abrió y cuatro hombres uniformados aparecieron. Le dispararon con extrañas armas de energía. Los rayos pasaron a su lado.
Disparó tres veces más, y uno de los hombres uniformados cayó, su arma resonó al caer al suelo.
Corrió en otra dirección, pero más uniformados llegaban desde la otra puerta. Miró furiosamente alrededor. ¡Estaban llegando de todos lados! ¡Tenía que escapar!
Trepó, más y más alto, hacia la parte superior. Pero había más de ellos allí. Le tenían atrapado. Disparó hasta vaciar el cargador del revólver.
Se acercaron hacia él, algunos desde arriba, otros desde abajo. "¡Por favor! ¡No disparen! ¡No se dan cuenta de que sólo quiero saber quién soy!"
Dispararon, y los rayos de energía le abatieron. Todo se volvió oscuro...
Les observaron como cerraban la puerta tras él, y entonces el camión se alejó. "Uno de ellos se convierte en asesino de vez en cuando," dijo el guarda.
"No lo entiendo," dijo el segundo, rascándose la cabeza. "Mira ése. ¿Qué era lo que decía? Sólo quiero saber quién soy. Eso era".
"Parecía casi humano". "Estoy comenzando a pensar que están haciendo esos robots demasiado bien."
Observaron al camión de reparación de robots desaparecer por la curva.
dimecres, 25 de novembre del 2009
Efemèride i Vázquez Montalbán
dimarts, 24 de novembre del 2009
Un enllaç interessant
dissabte, 21 de novembre del 2009
Compulsió sabatina
dijous, 19 de novembre del 2009
La llista
Breu notícia
dimarts, 17 de novembre del 2009
Ara de grans felins!
Hom diria que, com més bell és el felí, més temible resulta. Hi ha moltes llegendes sobre la qüestió. Una de les pel·lícules que explica el protagonista del llibre és un film de terror, un film real, datat l'any 1942 i dirigit per Jacques Tourneur, La mujer pantera. Una història terrible en la qual la protagonista no pot enamorar-se ni tenir relacions carnals perquè, en el moment àlgid, es converteix en una pantera salvatge que assassina l'amant. Pertany a una raça quasi extingida, que arrossega una maledicció contra la qual no pot lluitar. La pel·lícula està força bé, però Manuel Puig la supera amb escreix en la seva vívida narració. De manera que el terror s'infiltra dins d'El beso de la mujer araña com si Manuel Puig fos un dels mestres del gènere.
Aquesta és la història. No és nova per a molts, però jo ahir, en una mena d'estat d'excitació, vaig rememorar el plaer de la lectura i el plaer del cinema. I vaig sentir fortament les ganes de plasmar-ho tot en aquest bloc. Ara se us ha girat feina. Llegir la novel·la (no és negra, però conté terror), veure la pel·lícula (terror total), saber que hi ha una segona versió (molt dolenta, val a dir) que va fer Paul Schrader 40 anys més tard i, per acabar, veure també la versió cinematogràfica de l'obra de Puig, protagonitzada el 1985 amb notable èxit per William Hurt. Ah i de pas, plantejar-vos una cosa:
¿No és fantàstic que existeixin tot un món d'interaccions possibles que ens donen una idea de fins on poden arribar la imaginació i la creativitat humanes?.
Espero haver despertat el vostre interès, negrots.