Llista de les meves lectures de 2016

He vist que en Sebastià Bennasar ha fet la llista de llibres que ha llegit aquest 2016 que avui s'acaba i m'ha vingut la idea de fer-ho també. Els he separat entre "Negres" i "No negres" i són tots els que he llegit sencers, però s'hi haurien de sumar alguns del Club de lectura que coordino (que en molts casos van ser relectures) i un munt de poemes i relats breus que m'he anat empassant al llarg de l'any. D'altra banda, per la meva feina a la UB, també n'he llegit uns quants de caràcter assagístic (de vegades complets, de vegades capítols) i molts articles solts.

La meva llista és purament informativa. No està estructurada amb cap tipus de voluntat valorativa.

Que passeu una bona entrada d'any, negrots.

Negres 

El secreto de la modelo extraviada, Eduardo Mendoza

Qui em vol fer mal, Xavier Vernetta

Maldita verdad, Empar Fernández

La Bíblia andorrana, Albert Villaró

Els fils de l’aranya, Margarida Aritzeta

Dits enganxosos, Rafael Vallbona

L’illa sense temps, Esperança Camps

Rosy & John, Pierre Lemaitre

Alicia, David Oliver

Consulting, François Thomazeau

Quaderns, Ramona Solé

Foc verd, Jordi de Manuel

La violència justa, Andreu Martín

Rafael Tasis, novel·lista policíac, Àlex Martín Escribà

No jugueu al cementiri, Olga Xirinacs

Campanades de boda, Teresa Solana

Tota la veritat, Núria Cadenes

Polpa, Jordi Masó Rahola

El correu de Trípoli, Margarida Aritzeta

La vida sense ell, Isabel Clara Simó

No escatimeu el flit!, Pop Negre

A la seva pell, Raquel Gámez Serrano

De moment tot va bé, Andreu Martín

Barcelona Negra, diversos autors

Camille, Pierre Lemaitre

El misteri del bressol buit, Montse Sanjuan

Els ossos soterrats, Silvestre Vilaplana

El cos deshabitat, Esperança Camps

La mort sense ningú, Jordi Tiñena

996, Josep Torrent

Estudi en lila, Maria Antònia Oliver

Tres dies i una vida, Pierre Lemaitre

X de rayos X, Sue Grafton

Entre dos fills, Maria Vilanova i Vila-Abadal

Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, Ignasi Oliveres

Memòria d’un crim, Alexandra Cuadrat

Azul marino, Rosa Ribas i Sabine Hofmann

No n’estiguis tan segur, Llort

A la colònia hidràulica i altres contes, Sílvia Romero

El verano de los juguetes muertos, Toni Hill  

No negres

La setena vida de Kaspar Schwarz, Carles Pradas

Cafè Berlevag, Mònica Batet

Stoner, John Williams

Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, Mònica Batet

Carol, Patricia Highsmith

El último vuelo del Microraptor, Sergi G. Oset

Olor de poma verda, Begoña Chorques Fuster (poesia)

Entre dones, diverses autores

Gatos ilustres, Doris Lessing

La Niña Azul, Emi Yáñez

Com ser-ho alhora, Ali Smith

L’aspiradora de Ramon Llull, Antònia Carré-Pons

Punyetera flor, Blancallum Vidal (poesia)

Res és ara ni això, David Caño (poesia)

Els homes del sac, Damià Bardera

Deu relats ecofuturistes, diversos autors

Un oceà de memòria, Sebastià Bennasar

Les pedres parlen, Meritxell Sales Tomàs (poesia)

Nens de llet, Damià Bardera

Viladelsac, Damià Bardera

El somriure de Darwin, la meva nova novel·la: ja la tenim aquí

Ja tenim aquí, en llibres reals i físics, la meva nova novel·la, El somriure de Darwin. Estic molt contenta i emocionada, malgrat que no em podia imaginar que arribaria en els moments més durs de la meva vida. Però sé que al meu marit, Manel Mora, que va llegir atentament les primeres versions, va donar la seva opinió i va gaudir molt del text, li fa molta il·lusió des del seu llit de l'hospital, a pesar del patiment. Així que tirem endavant. Tirem endavant amb la vida, enmig del dolor i de l'esgotament, perquè no podem fer cap altra cosa. I  perquè la literatura és un dels nostres millors amics, dels nostres millors aliats, dels nostres millors lenitius. 

El dia 16 de gener ja estarà disponible en llibreries i del dia i del lloc de la presentació ja us n'informaré puntualment.

He creat una pàgina de Facebook on aniré penjant totes les notícies, fotos, ressenyes i trobades referents a la novel·la.

Així quedarà tot recollit en un sol lloc.

 Comença l'aventura, negrots. I també els nervis de saber si El somriure de Darwin és del vostre gust. Espero que així sigui.

Continuem...

El verano de los juguetes muertos, de Toni Hill

Ja sé que fer un comentari d'aquesta novel·la a aquestes alçades sembla ridícul, després de l'èxit de la trilogia, de la qual El verano de los juguetes muertos només n'és la primera entrega. Tanmateix, ja hem dit moltes vegades que la literatura no caduca. I jo, que tinc una cua tan llarga de llibres que esperen ser llegits, l'he agafat ara. Em sembla que no cal que escrigui una típica ressenya, però no volia deixar de consignar que el llibre m'ha agradat moltíssim. Ha aconseguit que em distregui del sofriment en els moments més durs de la meva vida. I això és una cosa que, com podreu comprendre, no té preu.

Per això, si és que queda algú que no hagi llegit la novel·la, l'encoratjo a fer-ho. Jo de segur que continuo amb la nissaga, que conté tots els ingredients d'una narrativa negrota entretinguda, ben travada i ben escrita.

Moltes gràcies, Toni. M'has ajudat molt.   

Bon Nadal als negrots

Malgrat els moments terribles que estic passant, i precisament per agraïment a tantes demostracions d'amistat i de suport que m'esteu brindant, vull desitjar a tots els negrots un Nadal molt feliç. Diu que "qui dies passa, anys empeny". Doncs això. Jo ara no puc acollir-me a cap refrany millor.

Fins aviat.

El somriure de Darwin, la meva nova novel·la

Aquest petit apunt  és només per mostrar-vos la portada de la meva nova novel·la, titulada El somriure de Darwin. La publica Llibres del Delicte i sortirà el pròxim mes de gener de 2017. Si tot va bé, el dia 16 de gener la podreu trobar a les llibreries.

Així que sàpiga la data i el lloc exactes de la presentació, us n'informaré convenientment. De moment, em feia il·lusió que veiéssiu la coberta.

Espero que us agradi. Gràcies, negrots.  

A la colònia hidràulica i altres contes, de Sílvia Romero i Olea

El recull titulat A la colònia hidràulica i altres contes, de Sílvia Romero i Olea, va rebre el XXIV Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar 2016. L’autora me’l va fer arribar i jo l’he llegit en pocs dies. He de dir que m’ha estat molt útil en uns moments familiarment i personalment molt complicats. El llibre m’ha ajudat a tirar endavant perquè ha aconseguit engrescar-me, cosa força difícil en una situació com la meva. Un cop més s’ha demostrat que la literatura és un dolç bàlsam per a l’esperit.

La mort és el fil conductor d’aquest aplec d’històries, totes elles singulars, diferents i molt imaginatives. 13 relats ‒encapçalats per citacions molt oportunes d’autors ben canònics‒ que desperten sentiments diversos i que s’adscriuen a tipologies també variades. Van de  la fantasia a la ficció distòpica de regust kafkià, del realisme macabre a l’humor negre, del crim i la tortura a la crítica social, de l’homenatge literari (Oscar Wilde forever) a la ciència-ficció una mica sui generis.

Se’m fa difícil decidir quin conte m’ha agradat més. L’autora del pròleg, Maria Victòria Lovaina, destaca El quadre, que a mi també m’ha semblat molt atractiu i atmosfèric, però n’hi ha d’altres que, al meu entendre, mostren una similar capacitat per enganxar el lector. Potser no em mullaré amb un títol, sinó que destacaré les virtuts que concorren en el conjunt. Per tant, citaré la capacitat de Sílvia Romero per inventar ficcions molt personals, que beuen de tota una vida de lectures, però que traeixen sens dubte un estil propi; la correcció estilística i el bon ús de la llengua i, com a colofó, la traça a l’hora d’atrapar-nos entre el món real i el món imaginari.

He gaudit molt del recull. No us el perdeu, negrots. És una lectura agradosa i fins i tot divertida, molt oportuna per a aquestes festes.      

El meu relat "Excés de feina", ja es pot escoltar EnVeuAlta

Aquesta setmana els amics d'EnVeuAlta han enregistrat un relat que fa temps que vaig escriure i que es va publicar a la revista La lluna en un cove. Va ser finalista als Premis Ictineu, també.

És una història de regust fantàstic però amb un marcat rerefons crític i social. Espero que us agradi. Bon cap de setmana per a tothom.


                                     EXCÉS DE FEINA

No n'estiguis tan segur, de (Lluís) Llort

M’agrada com escriu Llort. No és cap secret. Ho he expressat sense embuts sempre que he fet una ressenya de les seves novel·les. Al marge de la preferència concreta per una o altra, que sens dubte existeix, el conjunt de la seva obra m’interessa sobretot per allò que té de diferent, d’innovador, per la seva voluntat explícita, absolutament òbvia, de descol·locar el lector i trencar-li l’horitzó d’expectatives. Som a la segona dècada del segle XXI. Per a alguns, la narrativa criminal que es limita a la repetició dels llocs comuns típics del gènere ja no acaba de funcionar. En conseqüència, quan trobem un autor que s’ha posat a treballar amb la intenció d’ampliar-la, renovar-la o pujar-la de nivell, la sensació resulta extremadament gratificant.

Amb la tardor ens ha arribat la nova novel·la de Llort, publicada en aquesta ocasió a la Col·lecció Crims.cat de l’Editorial Alrevés. El títol, No n’estiguis tan segur, està concebut com una picada d’ullet que interpel·la directament el lector. Llort ens està dient, amb totes les lletres, que res no és el que sembla, que començarem a llegir i ens pensarem que... però que continuarem llegint i serà... una altra cosa... Quan Llort decideix titular el seu llibre No n’estiguis tan segur, està senzillament jugant amb nosaltres. Ens desafia: llegiu, llegiu, que després ja veure-ho el pa que s’hi dóna.

La novel·la, com un petit calaix de sastre carregat de sorpreses, conté un munt de girs i revolts que no puc revelar. És ingrata la tasca de ressenyar novel·les negres, i encara més si resulten tan poc ortodoxes com aquesta. Els meus llavis estan obligatòriament segellats, i els meus dits sobre el teclat també. Per tant, poc puc avançar de l’argument o la trama, poc puc comentar de tot allò que m’ha fet gaudir profundament. Tan sols expressaré una meva impressió: Llort aconsegueix sorprendre qui no se sorprèn fàcilment, com jo mateixa. I ho fa perquè és agosarat i perquè s’ho ha passat d’allò més bé maquinant les entreteles d’aquesta història.

No n’estiguis tan segur excel·leix en la composició de situacions, però també en la construcció dels personatges. N’hi ha de tota mena i de totes les edats, en una espècie de calidoscopi coral que Llort empra per posar damunt la taula els defectes i punts foscos de la nostra societat. A través dels personatges, de les seves febleses, vicis, problemes, conflictes i preocupacions, totes interactuant en un entramat que no ens deixa respirar, ens n’adonarem de la podridura que ens envolta. Al costat d’una corrupció i d’una violència d’alt nivell, de baixos fons i de delinqüència, també hi trobarem un altre tipus de violència, potser de menor intensitat, però que ens afecta a tots: en el món precaritzat d’avui, on la gent pobre, els immigrants o el jovent ho tenen molt malament per sobreviure, cadascú se les arregla com bonament pot.

La novel·la parteix de la investigació d’una mort molt cruenta, i serà la primera vegada que, contravenint tot allò que havia declarat en múltiples entrevistes, trobades i taules rodones, Llort manejarà el típic procedural i donarà vida a uns quants mossos d’esquadra. Us estranya, oi? Doncs sí, això fa el nostre escriptor. Tanmateix, ja us he avisat. Com que res no és el que sembla, haureu de llegir la novel·la per esbrinar per on van les coses. No us la perdeu. Només així podreu saber què vol dir Llort quan ens llança a la cara això de No n’estiguis tan segur.

La ressenya també ha estat publicada al Digital Núvol

El meu relat Qüestió d'olors EnVeuAlta

Avui ha tocat que escolteu EnVeuAlta un dels meus personatges més entranyables. Amb la seva pròpia veu, en primera persona. Us el perdreu, pobrissó?

Vinga, que està consternat!

                                        Qüestió d'olors

Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, d’Ignasi Oliveres

Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, de l’autor barceloní Ignasi Oliveres, és la novel·la guanyadora del II Premi de Novel·la Autor Revelació 2016. Publicada per Rosa dels Vents, vaig tenir l’honor de presentar-la a l’Ateneu Barcelonès el passat dia 15.

A l’Ignasi fa temps que el conec, de cursos negrots d’estiu a la Universitat de Barcelona, i sempre hem continuat contactant o trobant-nos als llocs. Quan em va dir que havia guanyat el premi (amb la seva primera novel·la), no cal dir la il·lusió que em va fer. Vaig llegir el llibre amb expectació, i he de dir que no m’ha decebut gens.

Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa (el títol té tela, sí, ja ho sé) és una novel·la molt ben treballada. L’autor va confessar que s’hi ha dedicat, si fa no fa, durant cinc anys. Això, negrots, es nota. Es nota molt. Parlem del resultat de la feina ben feta: acurat, sense fissures, minuciós. Res a veure amb alguns dels llibres que es publiquen actualment, acabats en un pim pam a tota pastilla. Res a veure.  

La novel·la frega la negror. No és canònica, no hi ha polis ni investigació, no és policíaca. S’inscriu, al meu entendre, en la modernitat del gènere, però les coses que hi succeeixen són ben fosques. Es tracta d’una ficció coral, amb quatre personatges de vides encreuades que no sempre es comporten com estableixen les normes, les lleis i la moral vigent. L’autor es col·loca davant de l’espectacle de la vida, en el marc del gran escenari que és Barcelona, i observa. Després, amb eficiència i amb un estil molt llegidor (on hi abunden els diàlegs), trasllada al paper una trama inventada però versemblant; un conjunt de situacions, històries i esdeveniments que, per desgràcia, seguríssim que existeixen a la realitat, i encara afegeixo que corregits i augmentats.

M’interessa de la novel·la la descripció dels personatges, molt creïble. M’interessa com Ignasi Oliveres els situa en l’espai barceloní, molt ben descrit. Però m’interessa sobretot on se situa l’autor: en una distància asèptica que descriu sense jutjar, sense posicionar-se. No hi ha cap personatge pla, tots són ben rodons, tots tenen dimensions contraposades, una part fosca i una que no ho és tant. En acabar la novel·la no podem deixar de reflexionar sobre la podridura que recobreix gran part del món que ens envolta. Si gratem la superfície, si furguem sota de les aparences, trobarem una violència soterrada, tal vegada de baixa intensitat però no menys inquietant, que personalment em destarota i em costa haver d’acceptar.   

Res no és el que sembla, no hi ha un pam de net. Vivim immersos en una societat malalta on ‒cada cop més‒ hom diria que el fi justifica els mitjans. Una societat regida per una ètica individualista i materialista, amb un ésser humà feble i perdut, mancat de valors i referents. Ignasi Oliveres denuncia tot aquest podrimener sense embuts i sense recórrer a la justícia poètica. Els finals dels personatges no són justos, no són edificants. I tot i que la novel·la també ens descriu l’amor fraternal, l’amor filial i l’enamorament més pur, a mi no em serveix del tot. Quan tanquem la darrera pàgina del llibre, els desenllaços de les diferents parts de la trama ens aboquen sens remei a un vague descontentament intern, a un... “ostres, quin fàstic... jo voldria que la gent fos més sincera, més honesta, menys interessada... voldria poder refiar-me d’algú”.

Aquest és el resultat que arrodoneix la novel·la. Hauria estat un error fer una cosa diferent. Et felicito, Ignasi, i esperem que continuïs endavant. Ja ho veus: no he fet cap spoiler. Buf, no sabeu com costa escriure aquestes ressenyes sense revelar res!

Novel·la recomanada, negrots. I feliç cap de setmana.    

Memòria d’un crim, d’Alexandra Cuadrat

Acabo de cloure, amb força complaença, la novel·la Memòria d’un crim, de l’autora Alexandra Cuadrat, publicada per la jove editorial Apostroph.

M’ha semblat una història ben trenada, molt agradable de llegir, que conjumina de manera poc habitual dos aspectes. D’una banda, es tracta de la típica varietat policíaca (a l’estil Agatha Christie o Conan Doyle) que planteja un enigma al voltant de la identitat de l’assassí. En anglès, com molt bé s’explica a la coberta posterior del llibre, d’això se’n diu Who has done it? (Qui ho ha fet?) i és en aquest interrogant que radica el quid de la trama. Tanmateix, Memòria d’un crim, que se serveix d’aquesta tipologia per generar interès, és molt més que això. És un text que intenta aprofundir en un tema sens dubte espinós: el de la memòria històrica. En una estructura d’enigma clàssic (amb els seus enverinaments i tot), Cuadrat hi introdueix una trama de rabiosa actualitat, una qüestió que, malgrat que els anys van passant inexorablement, la nostra societat no acaba de resoldre.

La novel·la, com he apuntat, és de lectura amable;  el lector la segueix amb interès mentre fa càbales sobre qui serà, finalment, el culpable de les morts que s’hi produeixen. Ambientada a L’Escala, la preciosa població de l’Alt Empordà, Cuadrat no s’està de descriure-la de manera detallada, diria que amb molt d’amor. La ficció de Memòria d’un crim s’inscriu també, plenament, en la narrativa de caràcter mediterrani. Conté tots els ets i uts que se li demana: exaltació del paisatge, del mar, de les aromes i dels colors, de la sensualitat, de l’alegria hedonista. I, per damunt de tot, de la gastronomia. És tot un cant als plaers del paladar, aquesta novel·la. En alguns moments he salivat i tot.

Us la recomano, negrots. Quan tingueu ganes de llegir quelcom entretingut i, alhora, interessant i ben escrit, Memòria d’un crim pot resultar una molt adequada opció. 

           

Elies Villalonga, premi al millor microrelat de terror al Festival de Molins de Rei

Avui no penso dissimular el meu orgull, perquè estic que no cabo a la pell. El meu germà, Elies Villalonga, ha estat el guanyador del Premi de microrelat en català de la 35 edició del Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei. És un festival de solvència contrastada (35 edicions no són poques) i d'abast internacional.  Es premia un relat en català i un en castellà (que enguany ha guanyat també una amiga coneguda, Paz Montserrat) i que ha comptat, aquest cop, amb 153 participants.

El relat de l'Elies Villalonga es titula Passió vampírica i té una original particularitat: està escrit en forma de poema. Xuclar sang en versió poètica no em sembla gens malament, negrots.

Per a qui no el conegui, us diré que el meu germà és un gran amant del cine fantàstic, de terror i de ciència-ficció, una persona inquieta culturalment, molt actiu en un gran nombre de facetes i que escriu per afició. Forma part dels Relataires en Català i conrea sobretot temàtiques de terror i ciència-ficció. Va ser finalista als Premis Ictineu 2011 amb el seu relat Laia Deu, i el seu tarannà demostra un cop més que no existeix cap divorci entre les lletres i les ciències pel que fa al saber humà, ja que ell és Llicenciat en Matemàtiques i professor d'aquesta disciplina.

Alguns dels seus relats han aparegut a la Revista La lluna en un cove i molts els podeu llegir si premeu aquest enllaç de la pàgina de Relats en Català.  

També us podem oferir el poema guanyador del premi en àudio, gràcies a la gravació feta per EnVeuAlta. Premeu aquí i el sentireu. Serà tota una experiència sensorial.

Enhorabona, Elies! I endavant!

Un parell de fotografies de l'acte i la recollida del Premi. 

 

  

El meu relat "Jubilació anticipada" EnVeuAlta

Aquest divendres, els companys d'EnVeuAlta han enregistrat un microrelat molt negrot. El vaig escriure ja fa temps i per això pensó que molts de vosaltres no el recordareu o no el coneixereu. Es titula Jubilació anticipada i espero que us agradi.


JUBILACIÓ ANTICIPADA


FELIÇ DIVENDRES I CAP DE SETMANA

El meu relat: "La sèrie roja" EnVeuAlta

El meu relat La sèrie roja ara es pot sentir EnVeuAlta. Crec que és molt oportú, perquè aviat arribarà la lluna plena. Com que no vull fer spoilers, el millor serà que l'escolteu. És un relat breu, o sigui que no trigareu gaire. Però espero que us agradi, negrots.

LA SÈRIE ROJA  

I al novembre: Vilassar de Noir

Comença el mes de novembre amb una notícia que ja hem anat sabent, però que ara ja és a punt de convertir-se en un fet real. Els dies 11 i 12 se celebrarà la primera edició del Festival negrot Vilassar de Noir, que ha organitzat en Marc Moreno juntament amb l'Ajuntament i les institucions de la bonica població del Maresme. Allà ens hi aplegarem tots els del gremi, però esperem també que estigui a vessar de lectors, seguidors, afeccionats, curiosos, etcètera, etcètera.

Us deixo aquí l'enllaç on hi trobareu totes les activitats. Jo crec que estarà molt i molt bé.

No us ho perdreu, oi que no?

Azul marino, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann

Azul marino és el títol del darrer lliurament de la trilogia d’Ana Martí, creada per les escriptores Rosa Ribas i Sabine Hofmann. Un esplèndid colofó per a unes novel·les que pretenen explicar la vida a la ciutat de Barcelona (i a Espanya) durant la dècada dels 50 del segle passat. La primera, Don de lenguas, està ambientada el 1952. La segona, El gran frío, el 1956. I la que ressenyem avui, Azul marino, a l’últim any de la dècada, el 1959.  

Ribas i Hofmann donen vida a una ficció molt documentada, treballada en extrem i perfectament travada, que, de tan real, ens posa els pèls de punta. Mentre llegia, pensava que  els meus pares van néixer en plena Guerra i que, per tant, van viure tota la seva joventut i maduresa enmig de la grisor, la mediocritat, la por, la manca de llibertat i la injustícia que la trilogia descriu. Se m’encongeix el cor. No és que la trilogia em descobreixi cap cosa nova, però l’apropament quotidià a la vida de l’època, el fet de poder-nos ficar dins la història, afavoreix la seva visió més realista. I fa feredat.

La trama transcorre durant l’estança de la Sisena Flota nord-americana al port de Barcelona. La mort d’un mariner posa en marxa una investigació que han de compartir les autoritats americanes i les espanyoles. El conflicte diplomàtic està servit. Alhora, una altra línia argumental, relacionada amb les altes esferes de la burgesia i la seva més absoluta prepotència i iniquitat, acabarà confluint amb la primera. Podien haver anat per cantons separats i haurien funcionat igual. Segurament hauria estat més versemblant que fos així. Tanmateix, l’opció de lligar-les resulta més rendible des del punt de vista de la ficció literària i segurament de cara al gust del lector mitjà.   

Ribas i Hofmann no s’estan de res. I en la novel·la tothom rep. Els baixos fons, els americans, els policies espanyols i les senyores dames de la caritat barcelonina, monges incloses. La societat és un fàstic, no hi ha un pam de net, tot està muntat a partir de mentides, enganys, dissimulacions, temors, abusos i vergonyes, però les nostres autores encara es reserven una mirada de solidaritat envers els perdedors, els vençuts, els deixats de la mà de Déu. Malgrat l’enorme drama que la novel·la descriu, també hi trobem picades d’ullet molt agradables (per exemple, l’aparició dels escriptors de novel·letes populars amb pseudònim, fins i tot la presència explicita de Francisco González Ledesma) i moments d’humor i de tendresa.  

El personatge del policia de la BIC Isidro Castro és un personatge rodó, magnífic. Tots l’haguéssim odiat si l’haguéssim conegut, però resulta perfectament plausible dins del seu context. Crec que és un dels grans encerts de la novel·la, amb les seves contradiccions, els seus cantons foscos i la seva capacitat innata a l’hora de copsar tot allò que succeeix al seu voltant. També la protagonista, Ana Martí, se’ns presenta aquí com un personatge independent, que ha crescut interiorment, que ha evolucionat i madurat; ja no és aquella joveneta insegura i preocupada de Don de lenguas.   

Vull manifestar l’encert del títol de la novel·la, Azul marino, que fa referència als uniformes d’hivern dels mariners americans. Però per a mi és molt més, no ho puc evitar. Odio el color blau marí, no suporto veure roba blau marí, especialment vestits jaqueta i similars. I sé per què és, ho tinc molt clar. Em recorda la meva infantesa, l’ortodòxia estricta d’aquest color, el seu paper simbòlic en el meu cervell: moltes coses eren blau marí perquè el blau marí era un color discret i acceptat. El color dels mitjons fins al genoll, dels uniformes escolars, de les faldilles dels col·legis de monges, de les jaquetes de llana, de les americanes dels nens, dels vestits de comunió masculins, dels pantalons ben planxats. El record d’un món fosc, obscurantista, amb la religió pertot arreu i el silenci com a bandera. Un món que, per desgràcia, jo encara vaig viure i que voldria oblidar.

Enhorabona a Rosa Ribas i a Sabine Hofmann. I vosaltres, negrots, no us perdeu la trilogia, sisplau.

Tres dies i una vida, de Pierre Lemaitre

Qui hagi llegit les ressenyes que vaig escriure sobre les anteriors novel·les de Pierre Lemaitre, ja sap que em van agradar força. Unes més que les altres, evidentment, però no puc negar que de seguida vaig esdevenir “fan” del personatge de Camille Verhoeven, el petit comandant de la policia de París. M’agrada l’escriptura de Lemaitre. M’agrada com dosifica la intriga i la tensió, m’agraden els seus girs inesperats i m’agrada la seva indagació al voltant de la societat i la naturalesa humana.

Ara m’he empassat la darrera novel·la que ha publicat, Tres dies i una vida, la primera després d’haver tancat la sèrie Verhoeven (amb prou intel·ligència per no allargar-la en excés). No cal dir que els “fans” vam quedar una mica orfes, a l’expectativa, tot esperant descobrir per on pensava tirar. I vet aquí que la seva nova proposta no pot ser més esplèndida.

Tres dies i una vida conté tot el que jo li demano a una novel·la vinculada al gènere criminal. I dic “vinculada” perquè l’autor francès no ha escrit un “noir” canònic ni de bon tros, sinó que, per felicitat meva i d’alguns altres escriptors i estudiosos del gènere, s’ha decantat sense fissures per construir una ficció moderna, evolucionada, on la policia hi juga un paper secundari, on no hi trobem gairebé cap dels tòpics i llocs comuns del negre convencional, on el més important són els personatges i el seu interior. On la història, tal com a mi sempre m’ha agradat, funciona de dins enfora, des de la interioritat dels protagonistes cap a l’exterior.

La trama és duríssima, perquè té a veure amb la violència exercida per un nen de dotze anys i les seves terribles conseqüències. L’estudi de la psicologia d’aquest personatge, el petit Antoine, és tan profunda i esfereïdora que el lector no pot fer altra cosa que treure’s el barret davant del talent de Lemaitre. Feia molt de temps que no em sentia tan absorbida per una novel·la. No exagero gens, perquè ho he experimentat de manera literal: he tingut la sensació de viure dins del llibre, d’acompanyar els personatges, d’identificar-m’hi, de seguir-los, de sentir pietat, disgust, sorpresa i, per acabar-ho d’adobar, de compartir amb Antoine un parell de sentiments clarament contraposats i una mica perversos.

Estructurada en tres moments temporals distints (1999, 2011 i 2015), Lemaitre no fa una novel·la urbana, sinó que situa l’acció en un petit poble de muntanya, just abans de les festes de Nadal. El micromón que descriu i dissecciona esdevé una evident al·legoria de la societat on vivim. Per bé i per mal, hi trobem tots els tipus humans. Amb les seves misèries, hipocresies, rareses i sentiments. En situacions extremes, ningú no sap de què serem capaços. És difícil saber com podem reaccionar.

No vull fer cap spoiler, però prepareu-vos per deslligar-vos del món real així que entreu dins la ficció. Els capítols de l’enorme tempesta que descriu Lemaitre són tan vívids i intensos que, quan els vaig concloure, em vaig sorprendre molt en veure que aquí, a Barcelona, a casa meva, no estava plovent, sinó que feia un sol de justícia. Sé que us semblarà estrany, però és absolutament cert. No m’ho podia creure. Quan ets adult i ja han passat molts llibres per les teves mans, aquestes coses et reconcilien amb l’inigualable plaer de la lectura.     

Meravelles de les bones lletres, negrots. 

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Digital Núvol

Telesèries americanes: de pells i de colors

El meu article d'octubre a El cinèfil. Les sèries americanes, les quotes, el racisme, la realitat i la ficció. Espero que us agradi, us interessi i deixeu la vostra opinió. Gràcies.

Ja fa uns quants mesos que vull escriure aquest article. M’assalta la idea cada cop que a les notícies apareix un nou crim comès per la policia dels Estats Units. I m’assalta aquesta idea per una raó ben òbvia: massa vegades el mort és una persona jove i desarmada amb la pell de color negre. Tots sabem que el racisme continua existint, a desgrat de lleis de drets civils i d’altres intents de regular la situació. No cal anar gaire lluny per constatar-ho, només cal pensar en el cafre de Donald Trump aspirant a la presidència del país amb un munt de seguidors al darrere.

Quan m’arriben les notícies dels nois negres tirotejats, se’m posa la pell de gallina, però també em plantejo, com a insaciable consumidora de sèries, fins a quin punt aquestes sèries són fidels a la realitat. Evidentment, només algunes. De fet, molt poques.

Continuar llegint...

X de rayos X, de Sue Grafton

Acabo de cloure la lectura de la darrera novel·la de l'Abecedari del crim, de Sue Grafton. La que correspon a la lletra X. Què us puc dir sobre Grafton i la seva heroïna que no us hagi dit ja?  Tots sabeu que és la meva debilitat, que la llegeixo des de fa més de trenta anys, des de la primera lletra de l'abecedari. O sigui que... poc puc afegir. 

Aquesta entrega m'ha agradat força. Més que l'anterior. Tanmateix, cal reconèixer que és una mica llarga. Crec que no calia. La dèria que té Grafton per descriure amb detall totes les cases i habitatges que apareixen a les seves novel·les sempre m'ha semblat excessiva. Casa que surt, casa de la qual sembla necessari saber-ho tot, incloses les especulacions que a propòsit de la casa fa la nostra protagonista abans d'entrar-hi. No sé si Grafton té una frustrada vocació d'agent immobiliària, però la cosa va així.

En contraposició a aquest detallisme, l'autora precipita una mica els capítols del desenllaç (o desenllaços, perquè la novel·la solapa tres trames que conviuen perfectament). És com si en un moment concret s'hagués cansat i hagués dit: vinga, va, que ja tinc ganes d'acabar aquest llibrot. M'hauria agradat que no fos així. Malgrat tot, m'ho he passat molt bé. L'amiga Kinsey sempre és l'amiga Kinsey.

   

He constatat dues coses i ara em fa gràcia dir-les:

1. Kinsey només beu Pepsi. L'autora deu tenir alguna mania a la Coca-Cola.

2. Tothom és molt vell a la novel·la, no sé quina mena de fixació té Sue Grafton. A banda d'en Henry i la seva família, que tots estan entre els noranta i els cent!, a la novel·la hi apareixen un munt de bibliotecàries, funcionàries, veïns, veïnes, etcétera de setanta i vuitanta anys. I pujant. Bibliotecàries i funcionàries que están en actiu, treballant, i Grafton ho narra amb total naturalitat. No sé quin trauma deu haver-hi darrere d'això, però dins la novel·la no resulta gaire versemblant. Em sap greu, però algun dels iaios de can Henry s'hauria de morir aviat. 

  

En fi, aquí us deixo. Ja em direu si tinc raó en les meves apreciacions. Estic una mica tristoia, ho he de confessar. Em passa sempre que acabo una lletra. Ara toca esperar la Y. Va, Sue, vinga. Que no trigui gaire, sisplau.  

Entre dos fills, de Maria Vilanova i Vila-Abadal

Entre dos fills, de Maria Vilanova i Vila-Abadal, és una novel·la especial, dura i colpidora, composta directament des de les entranyes. Reporta un cas real, de manera que la podríem enquadrar dins del subgènere non-fiction, malgrat que la història està clarament novel·lada i els noms i les dates han estat modificats per no comprometre les persones que de veritat la van viure. Amb tot, l’autora va decidir-se a escriure-la per encàrrec explícit de la principal afectada pels fets, una mare que es va trobar davant d’una experiència insòlita i demolidora (que no revelaré). Aquesta mare, amb esperit generós, ha volgut compartir la seva vivència per tal que resulti útil a d’altres persones. Realment, l’objectiu el poso humilment en dubte. No sé si la seva experiència pot servir de lenitiu o d’exemple a ningú: el que va viure va ser tan inaudit i espantós que, en cas de produir-se algun afer similar, em sembla que cada implicat el trampejaria a la seva manera, mirant de tirar endavant com fos possible. 

En qualsevol cas, Entre dos fills és un text excel·lent, de la mesura adequada, que ens enganxa des del començament i no ens permet deixar-lo. Jo el vaig llegir en unes hores, amb el cor trist i la sorpresa a flor de pell, preguntant-me com és possible que succeeixen certes coses. Tractada com una tragèdia, no és gratuït que les diferents parts de la novel·la vagin introduïdes amb citacions de tragèdies clàssiques: Èdip rei, Antígona, Els set contra Tebes, Èdip a Colonos, Otel·lo, Macbeth, Prometeu encadenat, Ifigènia a Àulida i Romeo i Julieta. Amb diverses mirades i veus narratives, Maria Vilanova l’encerta de ple. A les pàgines del llibre no hi ha res sobrer. Tot i estar centrat de manera intimista en el dolor del personatge principal, no es recrea en el desastre més del necessari. L’autora intenta apropar-s’hi, escriu un text ple de reflexions filosòfiques i preguntes vitals, interpel·la constantment el lector, però aconsegueix, malgrat la duresa del tema, mesurar suficientment el drama. D’altra banda, atorga a la trama un crescendo d’intriga, oferint la informació a petites dosis, que moltes novel·les de crims voldrien aconseguir.

Us recomano Entre dos fills. Un cant a l’amor matern, a l’acceptació del patiment que la vida ens depara, a la resiliència que ens permet no tirar la tovallola per més desesperats que puguem estar. Un bon encert de Llibres del Delicte, que ha publicat el títol en la seva col·lecció generalista, DeLite, amb el número 3.