Feliç any 2018, negrots!

Si el llibre crema, no l'apagueu

(Manuel de Pedrolo)

Feliç 2018 a tots els negrots

Dolorós adéu a Sue Grafton

Acomiadar-me avui de Sue Grafton em resulta molt dolorós. Perquè la seva mort ha estat inesperada, perquè és una manera terrible d'acabar l'any, perquè he conviscut amb ella i amb el seu personatge -Kinsey Millhone- des de 1982. Ni tan sols era mare, jo, quan vaig començar la nissaga. Així que ja us podeu imaginar com em sento. 

Acostumo a ser una dona agraïda. I per això considero que he de reconèixer la importància a la meva vida de persones com Sue Grafton. Perquè algú que t'ha fet feliç fidelment (en aquest cas amb els seus llibres) durant tants anys, no es mereix cap altra cosa que un agraïment etern.

Però no és només això. 35 anys de convivència donen per molt i acaben vinculant noms, fets i estats d'ànim, acaben relacionant esdeveniments, complicitats i estones felices. ¿Com puc oblidar l'agradable i nerviosa espera anual de la nova lletra de l'abecedari? ¿Com no recordar les corredisses a la llibreria per adquirir-la de seguida? ¿Com no guardar com un tresor les converses inacabables amb la Maria Toldrà, les xerrades a Facebook amb ella i amb la Teresa Huguet, els comentaris amb la Maria Dolors Sàrries? ¿Com viure ara amb la certesa que la Kinsey no tornarà, que mai no sabrem què serà de la seva vida ni fins quan li durarà el vestit multiusos?

Amb l'Abecedari del crim, Sue Grafton va ser una de les figures innovadores del gènere als EUA (i al món). El va situar al bell mig de la postmodernitat, tot canviant el discurs imperant i creant una heroïna dona, desastrada, amb uns valors i una ideologia pròpies, sense pèls a la llengua i amb una ètica que es desmarcava de tòpics. I va aconseguir una cosa molt difícil, perquè, tot i essent inevitable que alguns títols siguin més bons que uns altres, el nivell de qualitat és d'una excel·lència enorme i molt estable, difícil d'assolir en un recorregut tan llarg.         

Sue Grafton era una persona intel·ligent. I ha deixat escrit que no vol que ningú continuï l'abecedari. Molt ben fet. Les joies convé no tocar-les. Han de restar incòlumes. També va negar-se tota la vida a que se'n fessin pel·lícules o sèries de televisió. No volia que res ni ningú pogués pervertir la naturalesa de la seva creació. I sabia el que es feia, perquè coneixia molt bé el món del cinema. Bravo per Grafton.

Mai no m'hauria imaginat que no acabaria l'abecedari. Que es quedaria a una lletra de cloure'l. Que la Z mai no veuria la llum. També em costa acceptar que en Henry, el veí nonagenari de la Kinsey, hagi sobreviscut a la seva creadora. Una creadora que el mimava i l'acaronava, com a personatge únic que era. 

Vaig conèixer la Sue. Era una dona alegre, riallera, entranyable, humil. Aquí podeu llegir el nostre encontre, que no exagero gens. Va ser màgic (oi, Charo?). Com màgica ha estat tota una vida de lectures i de reconeixements, tota una vida de records. No puc afegir res més, perquè estic emocionada. Amb cada mite que marxa, ens quedem una mica més orfes.

Descansa en pau, estimada Sue. I que la terra et sigui lleu. 

    

El meu nou llibre, una il·lusió per acabar l'any: Contes per a les nits de lluna plena

No cada any es pot cloure amb l'anunci del naixement d'una nova criatura. Però en aquesta ocasió sí que ho puc fer, i no cal dir com n'estic de contenta. A més, es tracta d'un projecte inesperat, que mai no m'hauria imaginat fa uns mesos. De vegades l'atzar, la fortuna, o qui sap qui et porten regals sobtats per fer-te feliç. 

Així ha succeït amb Contes per a les nits de lluna plena, una petita delicadesa, un cuqui llibre (expressió de les editores), que ha publicat l'Editorial Apostroph seguint una idea llançada al vol i com de casualitat per l'escriptora Ramona Solé. El volum conté 23 relats que he anat escrivint al llarg de molts anys. Alguns van aparèixer en blogs, revistes que ja no existeixen i coses així. Poder veure'ls ara ben agrupats i formant una unitat per a mi no té preu. Els introdueix un pròleg (breu, no patiu) on intento explicar què són, què tenen en comú i què representen. 

Contes per a les nits de lluna plena ha estat una aposta màgica de les editores d'Apostroph, Alexandra Cuadrat i Annabel Encontra, que s'han entusiasmat sense reserva en llegir els relats i a les quals mai no estaré prou agraïda. Són dones d'empenta, treballadores infatigables i molt curoses que mimen enormement els llibres. Treballen les portades, el tipus de lletra, els detallets interiors, la classe de paper, els marges i les textures. Tot. Tot. Tot.

A Apostroph tot són dones. La il·lustradora, l'assessora lingüística, les editores. Us asseguro que treballar amb elles ha estat un plaer immens. Ens hem entès a la perfecció i tot ha rutllat com una seda, malgrat no disposar de gaire temps. És allò de "la feina ben feta no té fronteres".  

Però la sorpresa del llibre no s'acaba aquí, perquè també hi trobem la col·laboració (la primera de moltes, espero) entre Apostroph i EnVeuAlta (que, com sabeu, es dedica a l'enregistrament de literatura en àudio). Així, el llibre porta un codi QR amb una contrasenya. Tothom que el compri podrà gaudir sense cost afegit de la versió oral dels relats. Amb les veus de Maribel Gutiérrez i Miquel Llobera, que alguns ja coneixeu, us garanteixo que les meves històries esdevenen unes altres, ennoblides i diferents. És com comptar amb dos llibres en un de sol. 

I no vull explicar res més, perquè la idea és que llegiu i escolteu el llibre. Hi ha relats durs, hi ha relats tristos, hi ha relats poètics i sobretot hi ha humor, molt d'humor. 

Espero que us ho passeu tan bé llegint com jo escrivint.

De moment us avanço que la presentació serà el dia 18 de gener, a les 19:30 hores, a la llibreria La Inexplicable (carrer Galileu, 78, barri de Sants, Barcelona). Quan s'acosti el moment, ho anunciaré per xarxes.

  

I res més per avui. Desitjar-vos feliç entrada d'any, negrots. I visca, sempre, la literatura! 

      

    

El somriure de Darwin, segon premi a Llegir en cas d'incendi

Estic molt contenta perquè acabem l'any amb una agradable notícia. El somriure de Darwin ha estat guardonada amb el segon premi a la millor novel·la negra de l'any 2017 en el certamen que organitza la revista Llegir en cas d'incendi. Per a mi, és un premi amb molt de valor. En primer lloc, perquè els altres 4 més votats són gent molt coneguda, de la talla de Denis Lehane (el guanyador) o de Benjamin Black.

Però no només per això. El motiu principal té a veure amb que són uns premis on han votat els lectors. I ho han fet sense cap llista prèvia. És a dir, la gent ha entrat i ha votat el que ha volgut. I això és enormement gratificant. Gent que ha llegit la novel·la, l'ha triat entre totes les altres que pugui haver llegit i ha fet l'esforç d'entrar a votar-la. Us estic molt molt agraïda. 

Penso sincerament que és també una bona notícia en general, enmig de tants autors estrangers. I també penso, i permeteu-me dir-ho, que els meus personatges, sobretot en Max i en Darwin, s'ho mereixen. No puc parar de pensar, en aquests dies de fred i celebracions, en tants i tants Maxs i Darwins que no tenen on anar, que no tenen què menjar ni on dormir.

VAGI PER ELLS. 

Novel·la catalana avui, negra i no

Avui us faig cinc cèntims del llibre que acabo de rebre, en el qual hi he participat. Són les actes de les Jornades sobre novel·la catalana actual que van tenir lloc a Bellaguarda (Las Garrigues) durant el mes d'octubre de 2016. Promogudes excel·lentment per Àlex Broch, ens hi vam aplegar uns quants estudiosos i escriptors amb la voluntat d'aportar noves visions, així com bibliografia científica, a l'escassetat amb què comptem en l'entorn de la narrativa catalana estrictament coetània. Personalment, vaig tenir l'honor d'ocupar-me del gènere negre, amb una intervenció i un article intitulats: La novel·la negra catalana del segle XXI: Un camí transversal des de la postmodernitat, amb el qual he provat d'analitzar i mostrar la situació de la narrativa de crims en català ara mateix.

Després d'uns mesos, quan arriba el volum, sempre fa una enorme il·lusió. A més a més, en el meu cas resultarà molt útil per a les meves classes de corrents i autors coetanis a la Universitat de Barcelona. En fi, que estic molt contenta. Espero que a molts de vosaltres també us pugui interessar.

Feliç tarda, negrots. 

Obaga, d'Albert Villaró

Molts ja sabeu que, com tots els que som lectors compulsius, sempre em queixo d'arrossegar una extensa rècula de llibres pendents, els quals, sense que sembli possible frenar-ho, es multipliquen de manera alarmant cada dia que passa. Un dels meus pendents més vergonyants, atès que el seu autor és un dels meus escriptors preferits, era fins fa poc Obaga, de l'andorrà Albert Villaró. Obaga, una esplèndida novel·la de 2003, que a la desesperada he intentat rescabalar de la imperdonable mancança. I així, l'he programada com a lectura del mes de desembre en el club de novel·la negra que coordino, a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver.

Obaga és una novel·la breu (165 pàgines), una petita meravella de la negror pirinenca salpebrada de l'humor muntanyenc, àcid i únic, d'Albert Villaró. Ambientada en un indret imaginari (que d'imaginari en té poc perquè és evident que Andorra es troba pertot), es tracta d'una ficció de frontera, amb els seus contrabandistes de tabac, les seves bandes rivals de traficants, els seus carrabiners corruptes i la seva ben bonica història d'amor. En un petit poble on en aparença mai no hi passa res, el nostre protagonista en primera persona (en Tomàs de Cal Mostatxo) ha de fer front de sobte a uns esdeveniments inesperats que convulsionen per sempre la seva pacífica existència.     

  

Obaga no té un mort a la primera pàgina. De fet, l'única mort es produeix gairebé al final. En canvi, conté tot allò que jo puc subscriure: innovació (demostra que el "negre" funciona perfectament en el món rural, no oblidem que l'obra ja té quasi 15 anys), concisió, ironia, profunditat dels personatges, descripcions vives i àgils i un cert final obert que et deixa amb la mel als llavis. I, per damunt de tot, la finíssima mirada del narrador intel·ligent i perspicaç que és Villaró, aquest seu mostrar-nos com ningú -i sense pèls a la llengua- el món incomprensible que ens ha tocat viure.    

Altament recomanable, negrots. 

"La sonrisa de Darwin" en castellà

Debuta el mes de desembre i a mi em fa molt feliç poder mostrar la portada de la versió castellana de la meva darrera novel·la.

La sonrisa de Darwin arriba de la mà de l'Editorial Navona, com ja va passar amb La mujer de gris, dins la col·lecció Navona Ficciones. El llibre sortirà el mes de gener de 2018, i ja estarà disponible de cara al Festival BCNegra.  

No cal dir que estic molt contenta. La traducció l'he feta jo mateixa, de manera que el text posseeix la meva pròpia veu, sens cap mena de dubte.

Espero que en castellà els meus personatges us arribin tan endins com ho han fet en català. I, per descomptat, moltíssimes gràcies, negrots.  

La ciudad blanca, de Karolina Ramqvist

Una breu ressenya (no tinc temps de més) per comentar aquesta novel·la que vaig concloure fa uns dies. L'ha publicat Anagrama i em va arribar inesperadament, a través d'un motorista d'aquests que sovint em piquen a la porta amb cara d'estupor mentre es pregunten interiorment on dimonis poso tants llibres. Com que era una obra curta (188 pàgines) vaig decidir llegir-la. 

A la contraportada hi han col·locat ni més ni menys que una desena de fragments dels elogis que La ciutat blanca ha obtingut. Es veu que ha estat un fenomen arrabassador a Escandinàvia, amb crítiques espectacularment bones. Per descomptat, la novel·la ja la trobem traduïda a tort i a dret a no sé quantes llengües. 

A mi no m'ha desagradat, sense que pugui considerar-la una gran meravella. Es deixa llegir, és poc habitual i l'autora fa un exercici de volgut distanciament per referir-nos els fets (amb una acció mínima, gairebé inexistent) des de l'interior de la dona protagonista, emprant el rigor del clima i la singularitat de la natura com a correlats objectius, i col·locant-li com a companya de sofriment la seva pròpia filla, una criatura de mesos. 

Tanmateix, la lectura de La ciudad blanca (un títol poc original, val a dir) m'ha despertat una bona dosi de mal humor. O sigui, ha remogut la consciència d'allò que de vegades comentem en trobades formals i informals. Si Karolina Ramqvist es digués Esperança Camps, Empar Fernández, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Susana Hernández i etcètera, no la coneixeria ningú. Si escrivís en català, una llengua que parla molta més gent que el suec, no la coneixeria ningú.  

I ja us puc garantir, amb una objectivitat absolutament honesta, que les autores nostrades que acabo de citar tenen en el seu currículum novel·les molt millors que La ciudad blanca. Com sentencia la dita castellana, "A buen entendedor con pocas palabras basta". És a dir, alguna cosa passa que cal millorar i per la qual hem de lluitar. 

I ho deixo aquí, que tinc massa feina. Feliç diumenge, negrots. 

Un assaig on participo: Violència i identitat

Dins del marc del Projecte universitari del Ministeri que dirigeix Elena Losada i del qual formo part ("Víctimas y agresoras. Representaciones de la violencia en la narrativa criminal escrita por mujeres"), ara ens arriba un volum ben interessant. Es titula Violència i identitat i conté 12 articles acadèmics que tracten aquest tema des de diverses posicions i perspectives.

La meva contribució es titula El relat negre femení en català: per què maten les dones? De la dona defensora a la dona botxí i s'ocupa d'analitzar el paper dels personatges femenins que cometen assassinats dins les dues antologies publicades per Llibres del Delicte i que vaig tenir el plaer de coordinar: Elles també maten (2013) i Noves dames del crim (2015).        

Els dos reculls m'han ensenyat moltes coses i he estat molt contenta de poder-les plasmar en aquest estudi. 

Feliç divendres, negrots 

Una altra antologia on hi sóc: "Tiempos negros"

Tinc el plaer d'anunciar-vos l'aparició d'una altra antologia col·lectiva on enguany he tingut l'honor de participar (i ja en van 4!). Aquesta és en castellà i la publica ni més ni menys que l'Editorial Siruela. Es titula Tiempos negros i l'ha coordinat Ernesto Mallo. El meu relat, que tanca el volum -just darrere del de Petros Márkaris (sí, sí, heu llegit bé)- es titula Mala lluvia. Té una característica especial, perquè passa en el segle XXII i posseeix una dimensió clarament distòpica. Feia molt de temps que em seduïa escriure en aquest sentit i quan Ernesto Mallo va contactar amb mi i em va dir que la gràcia era que cada relat estigués ambientat en una època diferent (del passat, del present o del futur) no m'ho vaig pensar dues vegades. 

Com podeu veure, els noms dels meus companys de viatge són impressionants. Per tant, no puc estar més satisfeta. Tot seguit us deixo la llista. Espero que ens acompanyeu en aquesta aventura. Que bé que la narrativa breu tingui cada vegada més plataformes per expressar-se i més testimonis publicats. 

Un bon regal de Nadal i Reis, negrots. 

Alicia Giménez-Bartlett

Jenn Díaz

Lorenzo Silva

Alexis Ravelo

Eduardo Berti

Ernesto Mallo

Patrícia Soler-Beltran

Cristina Fallaràs

Bernardo Fernández

Paco Ignacio Taibo II

Pablo de Santis

Espido Freire

Petros Márkaris

Anna Maria Villalonga

Alfabet de futur, d'Esperança Camps

Benvolguts negrots, avui us porto una nova novel·la d'Esperança Camps, Alfabet de futur. Un títol preciós per a un llibre breu, de molt agradable lectura, que representa la primera incursió de l'autora menorquina en el gènere juvenil. 

Segons ella ha manifestat, li ha resultat bastant difícil d'escriure. M'ho puc creure, perquè habitualment conrea un nivell de prosa i d'elaboració retòrica elevat i complex, de manera que les seves incerteses respecte a la confecció d'un text per a un públic jove em semblen lògiques. Jo diria que se n'ha sortit, malgrat que això només ho poden afirmar els joves que llegeixin la novel·la. En canvi, sí que estic segura que un lector adult també s'ho passarà molt bé. 

En qualsevol cas, hi ha un fet incontrovertible. Esperança Camps no pot deixar de ser Esperança Camps. O sigui: Genio y figura. Alfabet de futur no ens presenta una història banal ni un joc narratiu banal. La metaficció marca de la casa hi té un paper destacat (el recurs del somni, la història dins la història), així com el joc amb les paraules, amb el seu sentit i la seva sonoritat, l'exaltació del plaer del ritme dels mots.

Publico la ressenya en aquest bloc perquè la novel·la conté una trama policíaca, amb la seva crítica social i tot plegat: la joveneta protagonista que s'imagina resolent un cas d'assassinat que s'ha produït de debò a la seva ciutat. La família, els amics, el primer amor. Tot això ho trobem a Alfabet de futur, un llibre que us podeu plantejar regalar aquestes festes si teniu algun adolescent a prop. Jo ja l'he comprat per a la meva neboda. I el té dedicat i tot. 

Feliç tarda de diumenge, negrots.        

L'anunci d'una antologia genial: Terra de crims

Suposo que recordareu el volum intitulat Els crims nostrats que va publicar Edicions Xandri l'any 2015 i en el qual vaig tenir la sort de participar amb el meu relat Errare humanum est (si us ve de gust, el podeu escoltar llegit en veu alta AQUÍ). Doncs ara, com que els negrots som així de cabuts, Edicions Xandri hi ha tornat. De nou ha fet una antologia criminal, plena de motius catalanístics com a reclam dels relats, que aquest cop s'intitula Terra de crims.

No puc estar més satisfeta que hagin tornat a comptar amb mi. Si en el primer volum em va tocar el motiu "Seny i rauxa" (d'on va sortir Errare humanum est), ara participo amb un tema molt més compromès, sobretot en els temps que corren. Es tracta, ni més ni menys, que de "La senyera". Ehem. Poca broma, com us podeu imaginar. L'he resolt com he pogut, amb un relat de nom Un tros de drap, que espero que us agradi quan el llegiu.    

En aquesta ocasió, els meus companys de viatge literari són:

Ignasi Bea

Irene Solanich

Quim Cruselles

Tura Soler

Mariona Isern

Carles Mentuy

David Comuñas

Judith Vives

JR Armadàs (il capo i editor)

En breu anireu sabent coses de les presentacions. El debut serà a Sant Cugat el dia 24, on per desgràcia no hi podré ser. Però aviat hi haurà una presentació a Barcelona i després un tour mundial com Déu mana. 

Estic molt contenta, la veritat. Així que aneu prenent nota, negrots. 

Que ara comença el Mambo! 

El mal que m'habita, de Pasqual Alapont

Amb la feinada que tinc, en gran part vinculada a l'Any Pedrolo (tot i que no només, evidentment), no disposo de temps per escriure les ressenyes com a mi m'agrada: detallades, treballades i al meu nivell d'exigència propi. No obstant això, tampoc no puc deixar de comentar, encara que sigui breument, els llibres que valen la pena. Sento que no m'ho podria perdonar. Per això avui us recomano vivament la lectura d'El mal que m'habita, de Pasqual Alapont, darrer premi València Alfons el Magnànim de Narrativa.   

El mal que m'habita és una ficció engolidora, una teranyina de misteris familiars que es va desgranant de mica en mica en la consulta de la psiquiatra protagonista, Laura, mentre tracta d'una mena de brot psicòtic un cosí del seu exmarit. El punt de partida no és original, de fet es tracta d'un lloc comú del gènere d'intriga: de bojos i de psiquiatres en tenim un munt a la història de la literatura i del cinema. Tanmateix, el plantejament, el fluir de la història, el final que impacta, la versemblança dels personatges i la intel·ligència i rigor del text captiven des de la primera pàgina.

Tot llegint la novel·la, el món recreat esdevé d'una coherència indubtable, sobretot pel que fa a l'aprofundiment en la psicologia dels personatges, en el seu interior més pregon. Confesso amb un cert rubor que no coneixia Pasqual Alapont, però a partir d'ara s'ha convertit en un autor que mai més no permetré que em passi per alt. 

Feliç dilluns, negrots.      

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Doble o res

Tot continuant amb els meus breus apunts de lectures pedrolianes, avui us faig cinc cèntims d'una novel·la molt especial. Es tracta de Doble o res, escrita el 1950 amb el títol original d'Acte de violència. Considerada del gènere policíac -tot i que en realitat és molt més que una novel·la de crims-, fou víctima de la censura, de manera que restà silenciada, sense veure la llum, durant molt de temps. 44 anys, per ser exactes, si comptem des que la censura la va refusar el 1953. Per fi, l'any 1997 la publicà Edicions 62 amb el títol de Doble o res. Cal recordar que, durant el llarg decurs del mutisme imposat, Pedrolo ja havia publicat un altra obra, de contingut molt diferent, que va intitular Acte de violència (de la qual en parlarem en breu).  

El decalatge entre l'escriptura i la publicació de moltes de les novel·les pedrolianes són un dels esculls que trobem a l'hora d'estudiar i valorar correctament la seva producció. En el cas de Doble o res, per exemple, el retard en el coneixement del text ha incidit directament en la seva consideració pública. Perquè la novel·la pot considerar-se, pràcticament, el primer (o un dels primers) títols policíacs en català, anterior fins i tot a les tres novel·les capdavanteres de Rafael Tasis (La Bíblia valenciana, la primera, data de 1955). D'altra banda, la recepció de qualsevol text literari, després de més de quaranta anys de la seva composició, presenta una problemàtica complexa i evident, que tots us podeu imaginar. 

En qualsevol cas, Doble o res és un llibre fantàstic, que s'inscriu dins de la primera etapa de la creació pedroliana, aquella que intentava pouar, amb vinculacions filosòfiques i un clar ressò existencialista, en l'anàlisi del capteniment humà. A Doble o res hi ha crims, hi ha violència i tensió sexual (poc habitual a l'època), hi ha una visió dura del món. Però sobretot hi trobem un exercici dialèctic de primer nivell. La guerra, les relacions entre homes i dones, el remordiment, la culpa, l'expiació, el dret a la vida, l'estranyesa humana davant la realitat que ens envolta, la impunitat, el desig, l'ambició i la cobdícia. L'amor i la mort. Tot això apareix a la novel·la, enfocat des de la visió dels dos personatges principals, en una llarga conversa molt poc convencional.  

No penso avançar res més, però espero haver-vos obert les ganes de llegir Doble o res. Tanmateix, és un llibre que costa de trobar. No cal que us preocupeu, perquè estic contenta de poder-vos anunciar que, en breu, sortirà una edició ómnibus de 62 que inclourà tres novel·les policíaques de Manuel de Pedrolo, entre elles Doble o res. Es tracta d'una edició que estic treballant, amb un pròleg extens, que s'inicia amb aquest text, tan oblidat, tan poc conegut. Així, els tres títols seran Doble o res, L'inspector fa tard i Joc brut. Tres etapes creatives en la producció de Pedrolo, tres maneres diverses d'enfrontar-se al gènere, tres joies que cal rellegir i revalorar.  

Vinga, negrots, que no decaigui. Que l'any 2018 serà l'any del centenari i hem d'estar ben preparats per afrontar-lo. 

I pel que fa a avui, que passeu un dia ben feliç. 

Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques

Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques, publicada per Bromera el setembre d’enguany, ha estat Finalista al XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Es tracta d’un text breu (197 pàgines), escrit a quatre mans, que palesa sens dubte un interès remarcable. 

Amb una agilitat indubtable, Napalm es construeix en set capítols, un per cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Aquest és el període temporal en el qual es desenvolupa la història, una història de revenja personal que acaba esdevenint un episodi de catarsi col·lectiva. 

Canela i Colonques se serveixen d’un tempo d’intriga que va in crescendo ‒i que obliga el lector a no tancar la novel·la‒ per criticar durament la realitat valenciana. L’acció, que té lloc a la ciutat del Túria durant una primavera extraordinàriament calorosa, se centra en un seguit d’incendis de cotxes que es produeixen misteriosament en diversos barris. Els incendis atemoreixen València, tot trencant l’harmonia urbana a les portes de la celebració d’un important esdeveniment polític i comercial (amb presència del rei inclosa). Tanmateix, els incendis només són una cortina de fum (i mai millor dit) per introduir el cop de veritat, que ha de posseir una magnitud sense parangó.  

Per descomptat, no explicaré res més de la trama. Perquè, en realitat, la trama és un pretext. Un pretext per reflectir la terrible realitat de les nostres ciutats: el drama de la immigració, la marginació dels caiguts en desgràcia, la misèria, la solitud, les terribles conseqüències de la crisi, les diferències socials, la manca d’esperança. I, sobretot, la coexistència de dos mons absolutament distints: el dels desheretats sense possibilitats de futur i els dels poderosos sense escrúpols. 

Malgrat la brevetat, la novel·la reflecteix a la perfecció els diferents ambients i la psicologia dels personatges, així com la devastació de la pèrdua i el dolor de la impotència. Com a lectors, de seguida ens sentim posicionats. En això no hi ha cap dubte, però també assistim a la constatació que cap solució, quan la vida és tan dura, acaba de portar-nos el consol definitiu. 

La novel·la palesa un llenguatge actual, tot i que en alguns moments m’ha semblat que barrejava una mica els registres. Una cosa són els diàlegs i una altra les parts narratives. Tampoc he entès la necessitat d’incloure-hi algunes escenes de sexe més que explícit, massa llargues i detallades, que no venen gaire a tomb i que l’únic que aconsegueixen es trencar el ritme de la vertadera història. Una bona novel·la no necessita això per captar l’interès. 

En qualsevol cas, m’ho he passat molt bé. Un text de denúncia i de crítica social que no s’està de fer un exercici de justícia poètica. A Napalm hi trobem tendresa, companyonia i comprensió. Però també hi trobem, amb un realisme inherent a la nostra societat, la desolació més absoluta de la condició humana.

Aquesta ressenya també ha estat publicada al digital Núvol

En breu arriba Vilassar de Noir

Ja en tenim un altre a tocar. Un altre festival negrot. Estem parlant en aquest cas de la segona edició del Festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir. L'any passat va resultar genial i esperem que enguany encara sigui millor. 

Si premeu AQUÍ podreu entrar a la pàgina de Facebook del Festival, seguir totes les notícies i consultar el programa. 

Personalment hi faig no sé quantes activitats (en Marc Moreno m'ha embolicat, com sempre) i espero sortir-me'n honrosament. El que sé segur és que serà bonic i divertit tornar a compartir tantes coses amb la família negrota. O sigui que us esperem a Vilassar de Mar els dies 10, 11 i 12 de novembre. No falleu, que us poso falta. 

Fins aleshores, negrots. 

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Pas de ratlla

Continuem amb les lectures de Manuel de Pedrolo, iniciades ja fa uns dies. Avui és el torn d'aquesta novel·la fantàstica, Pas de ratlla, escrita a cavall entre el Nadal de 1958 i Reis de 1959. He tingut l'honor, la responsabilitat i el plaer de traduir-la al castellà per a l'Editorial Navona. Sortirà l'any vinent, centenari de l'autor, amb el títol Paso en falso.

Ja el títol resulta una meravella, perquè té una doble lectura. Una física, real, un pas en fals de tràgiques conseqüències. I una de caràcter ètic relacionada amb el comportament de l'ésser humà i els errors que és capaç de cometre.

Pas de ratlla no es troba dins del nucli dur de les novel·les pedrolianes considerades negres o policíaques, però conté un innegable biaix envers el gènere, tant des del punt de vista del contingut com dels recursos narratius. És un text complex, molt modern, molt agosarat, que simultanieja tempos i accions sense nexes ni transició explícita. El lector ha de ser un lector amatent, perquè la indicació del canvis de llocs, moments i circumstàncies són d'una subtilitat absoluta. Traduir la novel·la ha estat un repte enorme, que m'ha fet gaudir extraordinàriament, i la seva lectura també representarà un petit repte per a tots vosaltres. Però estic segura que xalareu de valent.

No explicaré la trama, però sí que diré que es tracta d'un text d'intriga psicològica on el més important són els personatges, dibuixats en poques pàgines de manera magistral. Fidel a la seva intenció de demostrar que en llengua catalana es pot escriure de tot, Pedrolo confegeix a Pas de ratlla un potent exercici de descripció de la misèria moral, de la sordidesa, de la pobresa, de la incapacitat per tirar endavant, de la dificultat de les relacions humanes, de l'amistat, la pèrdua, l'amor i el desamor. I ho fa recordant (encara que sigui lleument) altres obres que tots tenim presents. Des de la primera novel·la de Patricia Highsmith, Estranys en un tren (convertida en inoblidable pel·lícula per Alfred Hitchcock) a Crim perfecte (en anglès Dial M for murder), del dramaturg Frederick Knott (que també va popularitzar la pel·lícula de Hitchcock).   

Una altra petita (per l'extensió, ja que és una novel·la breu) i alhora gran joia del nostre autor, fecund i prolífic, que us apropo des del blog. Així que surti el llibre en castellà, us avisaré. Em farà molta il·lusió que us hi aproximeu. 

Feliç dijous de pluja, negrots.         

CAMBRA OBSCURA, un relat d'Elies Villalonga

Avui recupero el meu costum, massa dies perdut, de publicar relats en aquest blog. Tanta feina, tantes obligacions i tants problemes no em permeten dedicar-m'hi tot el que voldria. Tanmateix, avui sí que m'hi poso. Us faig arribar un microrelat del meu germà, Elies Villalonga, al qual alguns ja coneixeu perquè no és el primer cop que apareix per aquest espai negrot i terrorífic. Allà va. Espero que us agradi. Es titula CAMBRA OBSCURA.  

CAMBRA OBSCURA 

 Es​ ​ desperta​ ​ enmig​ ​ de​ ​ la​ ​ foscor.​ ​ Té​ ​ mal​ ​ de​ ​ cap​ ​ i​ ​ pesantor​ ​ al​ ​ cos.​ ​ No​ ​ entén​ ​ què​ ​ hi​ ​ fa​ ​ allà  ni​ ​ com​ ​ hi​ ​ ha​ ​ arribat. 

Palpa​ ​ els​ ​ murs​ ​ que​ ​ l’empresonen​ ​ i​ ​ crida​ ​ en​ ​ demanda​ ​ d’ajut.​ ​ Colpeja​ ​ l’accés​ ​ tancat​ ​ amb  totes​ ​ les​ ​ seves​ ​ forces.

Els​ ​ ulls​ ​ esbatanats​ ​ proven,​ ​ sens​ ​ èxit,​ ​ d’identificar​ ​ algun​ ​ objecte​ ​ de​ ​ l’habitació.​ ​ Un calfred​ ​ la​ ​ sacseja.​ ​ Un​ ​ petit​ ​ raig​ ​ lumínic​ ​ que​ ​ s’escola​ ​ per​ ​ un​ ​ porus​ ​ de​ ​ la​ ​ porta​ ​ projecta​ ​ a  la​ ​ paret​ ​ oposada​ ​ de​ ​ la​ ​ cambra​ ​ un​ ​ crucifix​ ​ invertit.

Li​ ​ vénen​ ​ al​ ​ cap,​ ​ aleshores,​ ​ les​ ​ recents​ ​ desaparicions​ ​ de​ ​ noies​ ​ de​ ​ la​ ​ barriada.​ ​ Els​ ​ rumors  assenyalaven​ ​ una​ ​ secta​ ​ satànica​ ​ que​ ​ adorava​ ​ el​ ​ maligne.​ ​ De​ ​ manera​ ​ instintiva,​ ​ busca  dins​ ​ la​ ​ butxaca​ ​ del​ ​ vestit​ ​ i​ ​ agafa​ ​ el​ ​ seu​ ​ rosari.​ ​

Comença​ ​ a​ ​ resar​ ​ amb​ ​ devoció.

Aquell​ ​ pensament​ ​ demoníac​ ​ li​ ​ fa​ ​ accelerar​ ​ encara​ ​ més​ ​ el​ ​ cor​ ​ que​ ​ ja​ ​ batejava​ ​ a​ ​ gran velocitat.​ ​ De​ ​ genolls,​ ​ tot​ ​ el​ ​ seu​ ​ ésser​ ​ trontolla​ ​ i​ ​ es​ ​ mou​ ​ endavant​ ​ i​ ​ endarrere​ ​ amb​ ​ una cadència​ ​ rítmica​ ​ que​ ​ va​ ​ augmentant​ ​ de​ ​ manera​ ​ frenètica​ ​ mentre​ ​ el​ ​ rosari​ ​ li​ ​ llisca​ ​ entre els​ ​ dits​ ​ suats.

El​ ​ gir​ ​ d’una​ ​ clau,​ ​ el​ ​ so​ ​ d’un​ ​ passador​ ​ i​ ​ un​ ​ grinyol​ ​ exagerat​ ​ la​ ​ posen​ ​ en​ ​ guàrdia.​ ​ Ajupida, amb​ ​ l’esquena​ ​ contra​ ​ la​ ​ paret​ ​ i​ ​ malgrat​ ​ el​ ​ torrent​ ​ de​ ​ claror​ ​ que​ ​ l’aclapara,​ ​ aconsegueix d’enfocar​ ​ una​ ​ esvelta​ ​ silueta​ ​ que​ ​ li​ ​ resulta​ ​ familiar.

Però​ ​ és​ ​ quan​ ​ parla​ ​ i​ ​ se​ ​ li​ ​ adreça​ ​ amb​ ​ dures​ ​ paraules,​ ​ amb​ ​un to​ ​ greu​ ​ i​ ​ rovellat,​ ​ és​ ​ només aleshores​ ​ quan​ ​ reconeix​ ​ aquella​ ​ veu​ ​ escoltada​ ​ tantes​ ​ i​ ​ tantes​ ​ vegades​ ​ a​ ​ l’altra​ ​ banda del​ ​ confessionari.
 
 

Per sentir el text enregistrat EnVeuAlta, premeu aquí sota, damunt del títol

CAMBRA OBSCURA 

Sospecha, de Helene Tursten

Fa un parell de dies que vaig concloure la lectura de Sospecha, de l'autora sueca Helene Tursten. És el primer cop que la llegeixo. El llibre el vaig triar per al club de lectura que coordino. Obligada pel corpus de què disposem a les biblioteques, i amb la intenció de confegir una llista variada i que no repetís els llibres que ja hem treballat en anys anteriors, vaig proposar-lo. I mireu, un cop llegit, no me'n penedeixo. Espero que als usuaris del club (potser hauria de dir usuàries, perquè gairebé tot són dones) també els hagi agradat. Jo m'he distret, i en els temps que corren valoro molt aquest fet.

Sospecha és una típica novel·la sueca, amb el seu procediment rigorós i les seves reunions interminables, però gens avorrida (sense ser sensacionalista) i força versemblant. Salvant totes les distàncies (que ara ningú no s'esveri), m'ha recordat una mica la nissaga Wallander del mestre Mankell. A la portada del llibre hi apareix una citació del Bild am Sonntag, que diu: Sutil, preciso, seductoramente nórdico. I crec que aquesta definició li escau prou bé.    

Només tinc dues pegues.

La primera, que em fa ràbia que el cas l'acabi resolent una agent de l'FBI. És a dir, una americana. M'hauria agradat més que tot quedés a casa (això és, a Suècia), però la trama criminal de la novel·la posseeix massa implicacions internacionals.

La segona, el títol. No pot haver-hi un títol menys aclaridor, més tòpic i més intranscendent. No sé el perquè de fer-lo servir, però és un nom que podríem posar a gairebé totes les novel·les de crims. Quina falta més gran d'imaginació!

En fi. Les coses són com són.

Que passeu una bona tarda, negrots.    

La casa secreta de la muerte, de Ruth Rendell

Vaig topar-me amb aquesta novel·la en una de les paradetes de Llibre Solidari que hi ha disseminades per algunes estacions del metro de Barcelona. Sempre m'hi aturo, com us podeu imaginar. D'una banda, el projecte és molt interessant i necessari. D'una altra, no puc resistir l'atracció dels llibres (i encara menys a uns preus tan assequibles). N'he comprat uns quants. I he de dir que, sovint, s'hi troben petites (o grans) joies.

La novel·la de Ruth Rendell em va cridar l'atenció. Sóc conscient que no he llegit l'autora tot el que convindria (Empar Fernández sempre la reivindica, i amb raó) i també sóc conscient que té poca presència en aquest blog (crec que potser n'he parlat dues o tres vegades, una amb motiu de la seva mort, el maig de 2015).

El cas és que vaig adquirir el volum. I em venia tant de gust que, malgrat les exigències del munt de feina que tinc, he trobat l'espai per llegir-lo. 

No cal dir que ha cobert totes les expectatives. Narrativa d'intriga, tensió i suspens, ambient anglès, quotidianitat trencada, naturalesa humana reflectida intel·ligentment, lectura plaent al màxim. La casa secreta de la muerte és una novel·la de 1968, i això inevitablement es nota. La societat ha canviat molt des d'aleshores i part del conflicte en què es basa la trama avui no podríem tractar-lo de la mateixa manera. Tampoc el ritme de la narració s'avé amb l'actual estil narratiu, molt més àgil i intens, molt més visual i cinematogràfic. Tanmateix, res d'això no minva l'interès del text. Quasi diria que és un punt a favor, com degustar un bon vi o visionar una pel·lícula clàssica, en blanc i negre. 

Ras i curt, que m'ho he passat molt bé. I que estic amb l'Empar Fernández: cal recordar Ruth Rendell i llegir-la (o rellegir-la).  

Feliç tarda, negrots.     

Males decisions, de Susana Hernández

A veure com us ho explico. 

Wow, wow, wow, wow. 

Tenim entre mans una novel·la breu, intensa, amb un ritme espectacular, ben escrita i travada, fosca com la nit i, tanmateix, d’un “gris asfalt” indiscutible. 

Males decisions és la primera novel·la en català de Susana Hernández i per a mi representa un salt qualitatiu increïble en la seva producció. Ha aconseguit sobrepassar convencions i codis i mostrar un registre nou i madur, treballat i esplèndid, que sens dubte amplifica clarament la seva veu. 

No és fàcil trobar un text com Males decisions, que t’obligui a endinsar-t’hi  amb veritable desfici, que aconsegueixi que ho oblidis tot, que res no t’importi tret de continuar llegint. Perquè és això el que passa amb aquesta novel·la, una ficció de personatges, amb quatre veus narratives en primera persona, que aprofundeix sense pietat en el llot més profund i pudent de la naturalesa humana. 

I no és perquè la història sigui especialment original, ni perquè no puguem aventurar com acabarà tot plegat. No, no és res d’això. És perquè està contada des de dins, amb una enorme perspicàcia, sense lenitius ni draps calents, sense sensacionalismes absurds. Perquè ens remet a la vida tal com és i perquè ens fa mal i ens burxa, perquè ens sacseja i ens retrata. 

Males decisions constitueix un nou exemple del que per a mi ha de ser el noir més actual i innovador. No hi ha policies, no hi ha procediments (n'estem una mica saturats), no hi ha tòpics ni concessions al classicisme. Només hi ha la desinhibició d’una autora oberta i intel·ligent que fa bones algunes de les meves investigacions més recents al voltant del gènere. 

No revelaré res, és clar. La novel·la només té 170 pàgines. Un encert més. Un al·licient més. L’heu de llegir ja. Trobar textos que facin aportacions substancials no passa cada dia i, realment, esdevé un enorme plaer. I mireu, em sap greu pels que no ho vegin tan clar com jo (o no ho vulguin veure), però són les dones, les autores, les qui ho estan duent a terme. Són elles, som nosaltres, les qui, en els darrers temps, estan fent contribucions més significatives i agosarades. 

Feliç diumenge, negrots.