Entre dos fills, de Maria Vilanova i Vila-Abadal

Entre dos fills, de Maria Vilanova i Vila-Abadal, és una novel·la especial, dura i colpidora, composta directament des de les entranyes. Reporta un cas real, de manera que la podríem enquadrar dins del subgènere non-fiction, malgrat que la història està clarament novel·lada i els noms i les dates han estat modificats per no comprometre les persones que de veritat la van viure. Amb tot, l’autora va decidir-se a escriure-la per encàrrec explícit de la principal afectada pels fets, una mare que es va trobar davant d’una experiència insòlita i demolidora (que no revelaré). Aquesta mare, amb esperit generós, ha volgut compartir la seva vivència per tal que resulti útil a d’altres persones. Realment, l’objectiu el poso humilment en dubte. No sé si la seva experiència pot servir de lenitiu o d’exemple a ningú: el que va viure va ser tan inaudit i espantós que, en cas de produir-se algun afer similar, em sembla que cada implicat el trampejaria a la seva manera, mirant de tirar endavant com fos possible. 

En qualsevol cas, Entre dos fills és un text excel·lent, de la mesura adequada, que ens enganxa des del començament i no ens permet deixar-lo. Jo el vaig llegir en unes hores, amb el cor trist i la sorpresa a flor de pell, preguntant-me com és possible que succeeixen certes coses. Tractada com una tragèdia, no és gratuït que les diferents parts de la novel·la vagin introduïdes amb citacions de tragèdies clàssiques: Èdip rei, Antígona, Els set contra Tebes, Èdip a Colonos, Otel·lo, Macbeth, Prometeu encadenat, Ifigènia a Àulida i Romeo i Julieta. Amb diverses mirades i veus narratives, Maria Vilanova l’encerta de ple. A les pàgines del llibre no hi ha res sobrer. Tot i estar centrat de manera intimista en el dolor del personatge principal, no es recrea en el desastre més del necessari. L’autora intenta apropar-s’hi, escriu un text ple de reflexions filosòfiques i preguntes vitals, interpel·la constantment el lector, però aconsegueix, malgrat la duresa del tema, mesurar suficientment el drama. D’altra banda, atorga a la trama un crescendo d’intriga, oferint la informació a petites dosis, que moltes novel·les de crims voldrien aconseguir.

Us recomano Entre dos fills. Un cant a l’amor matern, a l’acceptació del patiment que la vida ens depara, a la resiliència que ens permet no tirar la tovallola per més desesperats que puguem estar. Un bon encert de Llibres del Delicte, que ha publicat el títol en la seva col·lecció generalista, DeLite, amb el número 3.

     

Convocatòria del IV Premi Agustí Vehí-Vila de Tiana

S'acosta gener. I amb gener, s'acosta la cinquena edició del Festival Tiana Negra. Però abans, els negrots que escriviu heu de tenir presents les bases de la IV edició del Premi Agustí Vehí-Vila de Tiana. Tot i que estan publicades en el blog d'En Negre i a les xarxes, he pensat que no estaria de més recordar-les aquí. O sigui que som-hi. A teclejar amb força, que no hi ha gaire temps!

BASES    

L’Associació en Negre, l’Ajuntament de Tiana i l’editorial Alrevés, a través de la col·lecció Crims.cat, convoquen el IV Premi Memorial Agustí Vehí, Vila de Tiana de novel·la negra que es regeix per les següents bases:


1-Hi podran optar novel·les originals escrites en llengua catalana que s’adscriguin al gènere negre.
2-L’extensió de les novel·les serà d’un mínim de 110 pàgines i un màxim de 280, escrites a doble espai, amb font Times New Roman 12.
3-La presentació dels originals es tancarà a les 12 del migdia del dilluns 28 de novembre de 2016.
4-Les obres es presentaran exclusivament per correu electrònic a l’adreça de correu associacioennegre@gmail.com. S’enviaran dos fitxers, un amb l’obra, sense signar, i un altre amb la plica corresponent on hi ha d’haver nom complet, mail, telèfon, adreça i DNI del participant.
5-Un cop presentades a concurs les obres no podran ser retirades ni modificades.
6-La novel·la guanyadora obtindrà un total de 2.000 euros, dels quals 1.000 corresponen a l’avançament de drets d’autor que es faran efectius en el moment de la publicació de la novel·la  per part de l’editorial Al Revés a la col·lecció Crims.cat i els altres 1.000 són aportats per l’Ajuntament de Tiana i s’atorguen en el moment de concessió del premi.
7-El jurat del premi estarà format per Albert Figueras, Àlex Martín, Anna Maria Villalonga i Sebastià Bennasar.
8-El premi es lliurarà en el decurs del festival Tiana Negra 2017, el 20 de gener de 2017
9-El jurat podrà resoldre qualsevol qüestió que no estigui contemplada en les bases.


Fins aviat, negrots.   

EnVeuAlta a Ràdio4: hi hem anat i ho hem explicat

Amb en Miquel Llobera, un dels seus impulsors, avui hem anat al programa Els Matins de Ramon Castelló, a Ràdio4, a explicar el nostre projecte de llegir EnVeuAlta.  Ha estat emocionant fer-lo públic a través de les ones, perquè tant la ràdio com els nostres relats comparteixen el mateix suport. Són per "sentir", per "escoltar". 

Aquí trobareu el podcast del programa per tal que pugueu gaudir-ne si us ve de gust. I, per descomptat, us convidem a entrar a la pàgina d'EnVeuAlta i fruir dels relats, que esperem que us agradin tant com a nosaltres.

Feliç dilluns de tardor, negrots.

Perdre la por a llegir novel·la negra

Quan ens referim als índexs de lectura i de lectors de novel·la negra (en trobades, festivals, taules rodones, congressos, etcètera), sovint arribem a una sèrie de conclusions que, si fa no fa, tots compartim. Una d’elles és un fet objectiu: es venen pocs llibres. Una altra és una afirmació derivada de l’observació de l’entorn i de les manifestacions de professors i pares: el jovent no llegeix (ni negre ni res). Com a conseqüència, acabem resumint així l’estat de la qüestió: el gènere negre s’escriu molt però es ven poc i interessa només als vertaders aficionats, que conformen un món endogàmic i d’una mitjana d’edat que va augmentant imparablement. Els festivals estan plens de gent “madura” i mai no hi ha prou joves que ofereixin l’esperança del desitjable relleu.

Fa molt de temps que, tot fent conversa amb gent i parant atenció al món que m’envolta, he detectat una circumstància de la qual no se’n parla. Podria semblar poc rellevant, però, atesa la situació precària del món del llibre de gènere, jo diria que no ho és. M’explicaré.

Si deixem de banda els acadèmics, erudits i altres espècies elitistes que menyspreen la literatura popular perquè la consideren menor, de segona categoria i d’estar per casa, existeix tot un altre conjunt de lectors que tampoc no s’acosten al negre. Parlo de persones que llegeixen, que freqüenten les biblioteques, que visiten les llibreries, que compren llibres. És a dir, parlo de lectors habituals. Els he observat en diversos indrets, hi he tingut xerrades, ens hem comunicat. I he detectat un problema que no té a veure amb elitismes ni erudicions acadèmiques. Simplement, hi ha lectors que no s’acosten al gènere perquè els causa por i prevenció, perquè en tenen un concepte totalment equivocat. S’imaginen que les novel·les negres són novel·les fastigoses, dures i aterridores, farcides de sang i fetge i de personatges menyspreables, d’idees malèfiques i repugnants. S’imaginen que transmeten un mal ensenyament, que es complauen en la brutícia i la maldat. I es pensen que patiran molt llegint-les, que hi trobaran imatges terrorífiques que els amargaran la lectura. Així ho he detectat.

Evidentment, no deixa de resultar curiós. Entranya una ironia oximorònica que una literatura de caràcter popular, titllada precisament de ser escapista i d’entreteniment, generi aquests apriorismes entre gent que no l’ha provat mai o que ho ha fet molt poc. Molts de nosaltres, afeccionats, escriptors o estudiosos negrots, ens hem sentit a dir en més d’una ocasió: “Ostres, malgrat que t’agrada tant el gènere negre, ets normal, simpàtica, riallera, bona persona”. Què es pensaven, que anàvem amb dalla i forca? Els prejudicis són brutals, com podeu comprovar.

Un cop vist com està el pati, la meva reflexió d’avui posseeix una intenció clara. Es tracta de fer arribar a aquest grup de potencials lectors que la novel·la negra no té res a veure amb aquests prejudicis sense sentit, fruit del desconeixement, de la superstició i d’un heretat obscurantisme. Hem de militar com a negrots per tal de fer entendre a aquests lectors que el gènere és amplíssim i divers. Que hi trobaran una oferta enorme, que no sempre hi ha crims esgarrifosos, que no sempre hi ha policia, que és un gènere on hi apareix l’humor, l’amor, la comprensió envers les persones. Que les tipologies són nombrosíssimes: espies, judicis, enigmes, misteris, suspens, robatoris, etcètera, etcètera. Que hi poden trobar personatges fascinants i entranyables, que poden riure a cor què vols, que poden descobrir realitats socials que desconeixen, que poden visitar ciutats i països de tot el planeta. Que el negre conté molta psicologia, moltes ganes de mostrar el món (amb el seu cantó dolent, és clar, però també amb el bo). Que en el fons, les novel·les de crims no fan altra cosa que reflectir l’etern enfrontament entre el bé i el mal, i que això ho fan exactament igual els dibuixos animats per a nens (només cal pensar en Silvestre i Piolín, Tom i Jerry o el Coiot i el Correcamins).

Els prejudicis injustificats mai no són bons. I de la mateixa manera que una novel·la de ciència-ficció no és una novel·la de marcians de color verd, una novel·la negra no és una novel·la de patiment, d’exaltació del crim o d’incitació a la maldat. Al contrari. Precisament, un dels seus trets més ortodoxos i característics consisteix en la restauració de l’ordre social. En atrapar el dolent i recuperar la tranquil·litat.

Crec que tots nosaltres, els que gaudim amb el gènere, l’escrivim, el divulguem i l’estudiem, hauríem de tenir present aquest sector de públic i fer pedagogia. I als que encara no us heu  atrevit amb el gènere, us aconsello visitar el vostre llibreter de capçalera i parlar-hi a fons. Segur que el llibreter sabrà recomanar-vos el llibre més adient per obrir boca.

Què n’opineu, negrots?

El cos deshabitat, d’Esperança Camps

El cos deshabitat, d’Esperança Camps, és una novel·la publicada a principis de l’any 2009, guanyadora del Premi El Lector de l’Odissea. Per desgràcia i per coses de la vida, fins ara no havia arribat a les meves mans. Tanmateix, així que l’he tingut, l’he devorat com una boja.

El llibre és esplèndid des de tots els punts de vista (temàtic, estructural, atmosfèric, estilístic) i està amarat de la personalitat i la capacitat creativa i innovadora de la seva autora. No és una novel·la negra, però podria ser-ho. Podria formar part de la nòmina dels títols postnoir, com ja vaig considerar que passava amb una altra novel·la de Camps, molt més recent: L’illa sense temps. Dic que podria ser negra perquè, a banda de disseccionar les interioritats de la parella de protagonistes, tota la trama es fonamenta en un crim. En un crim encarregat per terceres persones molt poderoses. I fins aquí puc llegir.

L’acció transcorre a Menorca, el lloc de naixement de Camps, i la novel·la conté, a banda del que ja he indicat, una magnífica reflexió sobre l’escriptura, l’art de les paraules, les dèries dels escriptors, els premis literaris i la literatura. Res tan postmodern (i postnoir) com aquests exercicis metaliteraris.

Dit tot això, i després de recomanar-vos vivament la lectura d’El cos deshabitat, no puc fer cap altra cosa que elevar una queixa formal, a qui correspongui. Em temo que ens toca una mica a tots, però especialment als responsables de la cultura. Per què punyetes una autora com Camps no és reconeguda, promoguda i publicitada com es mereix? Per què en aquest malaltís país nostre (ara em refereixo a l’àmbit complet de la llengua catalana), no tractem els nostres bons escriptors i artistes com els pertoca pel seu talent, la seva vàlua i les seves aportacions? Per què traduïm i portem d’arreu alguns autors que no els arriben ni a la sola de la sabata (no tots, és clar) i els venem com si fossin espatarrants?

M’entristeix molt comprovar, també, la poca connexió entre les Illes, el País Valencià i Catalunya. M’entristeix molt que els autors de cada zona visquin tancats en una mena de guetto literari del qual resulta gairebé impossible sortir. I sé que, des de l’any de la publicació d’El cos deshabitat, s’ha avançat una mica, sí, en sóc conscient. Però mai no és prou, perquè encara hi ha una manca d’interrelació que fa feredat.

Serveixi aquesta meva ressenya per demostrar que les novel·les no caduquen, que ens hem de donar a conèixer arreu del territori i que Esperança Camps és una escriptora per a mi de referència, com la copa d’un pi.

Feliç diumenge, negrots.   

La donna in grigio. M'han fet una entrevista en italià a la Revista italiana de literatura Cuéntame

Estic tan contenta que no cabo a la pell. Avui s'ha publicat l'entrevista que Laura Mongiardo, una de les persones que més ha aprofundit en la meva novel·la La dona de gris, em va fer per a la Revista de Matteo di Giulio Cuéntame. Aquí us l'enllaço, perquè la mireu. Crec que s'entén força bé, però almenys us pot fer gràcia fer-li una ullada.

Gràcies, Laura. Gràcies, Matteo.

LLEGIR AQUÍ L'ENTREVISTA

El meu relat "Errare humanum est" en veu alta

El meu relat "Errare humanum est", inclòs dins del recull Els crims nostrats, ja es pot trobar enregistrat en àudio per EnVeuAlta. Com ja sabeu d'altres vegades, els experts intèrprets i dobladors d'aquest col·lectiu no fan una gravació lineal i simple del text, sinó que l'interpreten amb tots els detalls: efectes sonors, música, veus dels personatges. La veritat, són uns artistes. Aquest meu relat, que té un marcat to humorístic, és especialment interessant. Té més personatges que cap altre que hagin gravat i també és més extens.

El cert és que fa tant de riure que jo mateixa no puc parar quan l'escolto. Oblido que en sóc l'autora, em deixo anar i ric a cor què vols. Us aconsello no deixar-lo passar. Us divertireu moltíssim!

Gràcies, EnVeuAlta!

Premeu aquí sota, damunt del títol, i el podreu escoltar. Que en gaudiu molt, negrots! 

Errare  humanum  est

La mort sense ningú, de Jordi Tiñena

La mort sense ningú (Llibres del Delicte, núm. 18), representa el debut en el gènere criminal del reconegut escriptor Jordi Tiñena: una novel·la de lectura agradable que podem inscriure sense embuts en la narrativa procedural de proximitat que tanta prèdica té en els darrers anys. La ficció està situada a Tarragona, ciutat on viu l’autor i que coneix molt bé. I, endemés, es tracta del primer capítol d’una nova sèrie. El protagonista, de cognom Vidal i amb un nom de pila que de moment no ens ha estat revelat, és un inspector dels mossos d’esquadra llicenciat en Filosofia que va abandonar les aules de secundària per fer-se poli, ja que no se sentia còmode amb la feina de professor. Deixar la docència per fer-se mosso sobta una mica, i encara més si ets un filòsof, però així ho trobem aquí. Aquest tret marca clarament la manera de ser i d’actuar del personatge, que em sembla prou especial. Si us hi fixeu, ja tenim tres sèries a Tarragona. Entre l’Emili Espinosa de Salvador Balcells, la Mina Fuster de Margarida Aritzeta i el nou personatge de Tiñena, els mossos tarragonins són els més abundosos de la novel·la policíaca escrita en català. 

La mort sense ningú, com a bona primera entrega, atorga molta importància a la vida privada dels protagonistes. Es tracta de muntar una estructura amb la qual els lectors s’hi puguin identificar i que serveixi de base i de reclam per als títols següents. A La mort sense ningú, Tiñena proposa un cert protagonisme coral. A banda de l’inspector, hi trobem el seu germà bessó, la tieta que li ha fet de mare, el cosí germà autista (o amb algun tipus semblant de malaltia psíquica, no queda clar del tot), la nòvia advocada, el veí de confiança de tota la vida i el caporal company de feina. Curiosament, i en contra del que em passa sempre, m’han interessat més les relacions entre els personatges i les situacions amb què es troben que no pas el cas criminal. L’enfrontament ideològic entre el caporal i l’inspector m’ha agradat força.

Estilísticament, la  novel·la funciona molt bé. Tiñena es complau en la descripció dels indrets i dels paisatges que trepitja en la seva vida quotidiana, de manera que estic segura que el públic tarragoní se sentirà molt atrapat per l’ambientació de la trama. D’altra banda, alinea la novel·la dins de la narrativa criminal decididament mediterrània, amb al·lusions gastronòmiques, fineses cultes (literàries, musicals, filosòfiques, geogràfiques, històriques), referències directes a la navegació marítima, etcètera, etcètera.  

La mort sense ningú és un llibre proper i ben escrit. El cas criminal resulta extremadament actual, només cal engegar la tele i veure les notícies. Les reflexions sobre la vida i la mort, les curioses converses entre els personatges i alguns esdeveniments inesperats acaben de confegir una ficció que estic segura que complaurà a un espectre de lectors molt ampli, sobretot als amants del procedimental ben travat. A més, com en tota nissaga, algunes qüestions queden obertes i, per tant, haurem d’esperar a resoldre-les en posteriors lliuraments.  

Feliç dimarts i tretze, negrots.    

996, de Josep Torrent

996, de Josep Torrent, número 25  de la col·lecció Crims.cat, un llibre amb un títol prou original que no explicaré d’on surt, representa un nou cas del sotsinspector dels mossos d’esquadra Damià Surrell. Es tracta d’una novel·la molt entretinguda, que compleix a la perfecció una de les finalitats tradicionalment atribuïdes al gènere: distreure. Morts, corrupció, diamants valuosíssims, gent sense escrúpols, mafiosos, lladregots, pinxos i etcètera. Tota la nòmina dels delictes i dels dolents habituals.  

El text s’insereix de ple en la narrativa negra mediterrània de proximitat. Potser ja en tenim massa i tot, amb tantes referències a restaurants, bars, begudes, àpats i plats de teca. Ja sabeu que jo prefereixo la frugalitat i la cosa torturada del fred i la neu. Però qui s’estimi més aquest estil camillerià, s’ho passarà molt bé. La faceta hedonista està prou treballada, de la mateixa manera que també ho està tot el vessant procedural. Hi ha tantes al·lusions i creuaments de procediments i relacions entre els cossos de seguretat i de justícia (Guàrdia Civil, Mossos, jutges, fiscals, Policia municipal, forenses i etc.) que hom es pot perdre si no és un entès en la matèria. Sens dubte, la novel·la no falla pel que fa a la mimesi i a la versemblança.  

Després de La sang és més dolça que la mel, Josep Torrent ens retorna al seu Empordà amb el seu personatge, però aquest cop ho fa en primera persona. No sé si funciona igual de bé. M’agradava molt més, i crec que literàriament s’esqueia més pel tipus de narració i d’història, la tercera persona amb focalització. També trobo que l’excés de parts dialogades resta una mica de profunditat al conjunt, però això també és una qüestió de preferències personals.

He llegit la novel·la en un tres i no res. Ha estat molt agradable. Tornant a apel·lar als meus sentiments personals, he de reconèixer que retrobar l’Empordà, encara que sigui literàriament, és per a mi la cosa més bonica del món.

Ian Rankin, desè premi RBA de novel·la

L'autor escocès Ian Rankin va erigir-se ahir, en l'acte festiu habitual, en el desè guanyador del Premi RBA de novel·la, dotat amb 125.000 euros. Amb menys filtracions que en altres edicions, però amb la mateixa filosofia de comercialitat. Val a dir, però, que aquesta vegada els entesos negrots han estat d'acord en la qualitat de la seva obra, que s'inscriu en allò que coneixem com tartan noir (la manera d'anomenar el gènere a terres escoceses).

Personalment, puc opinar poc, perquè només he llegit una de les seves novel·les, Puertas abiertas, que vaig ressenyar aquí ja fa molt de temps.  

L'obra que ha obtingut el guardó es titula Perros salvajes i, pel que he vist en altres llocs, no es traduirà al català. Embolica que fa fort.

En fi. Els qui vam assistir a la festassa, com a mínim,

ens ho vam passar molt bé.

Feliç cap de setmana que comença, negrots.  

Estudi en lila, de Maria-Antònia Oliver

Ha coincidit en el temps de la concessió a Maria Antònia Oliver del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que l'editorial RBA-La Magrana hagi reeditat enguany Estudi en lila, el debut de Lònia Guiu, la primera dona detectiva privada de les nostres lletres. La novel·la és la número ú de la sèrie, que inclou dos títols més: Antípodes i El sol que fa l’ànec.

La primera edició d’Estudi en lila va aparèixer el 1985 a la col·lecció Les ales esteses i dos anys més tard, el 1987, va ser el número 5 de La Negra. Quan he descobert que se’n van fer catorze edicions i que la novel·la va ser traduïda a l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès, el neerlandès i el portuguès, he tornat a reparar en la magnitud actual de la tragèdia. Ja veieu fins a quin punt necessitem més lectors, com sempre reivindiquem a la mínima ocasió.   

Lònia Guiu és feminista, conscienciada, progressista, entregada a la feina. Col·lecciona pintallavis i no li agraden les armes, que no vol ni tocar. Tanmateix, per resoldre els seus casos, no s’està de fotre una cleca o una puntada de peu a qui faci falta. Als dolents, s’entén. És valenta i agosarada, però alhora tendra i molt amiga dels seus amics.

Estudi en lila és una novel·la encantadora, divertida i clarament mediterrània. Ja en aquell moment podíem parlar d’una narrativa criminal de proximitat, amb tots els ets i uts de la nostra idiosincràsia de país i de zona d’Europa. Quan parlo de país, ho faig en un sentit ampli, perquè Lònia (com la seva creadora) és mallorquina i, tot i que fa anys que viu a Barcelona, milita clarament en la seva insularitat.

Avui en dia, en ple 2016, la lectura d’Estudi en lila esdevé una lectura “vintage” (el copyright de l’expressió pertany a Margarida Aritzeta). Sense ordinadors, Internet ni mòbils, tots els documents en carpetes i papers i buscant els números de telèfon (fix) als “llistins” telefònics, la narració es converteix en quelcom diferent, que fa gaudir molt. D’altra banda, els trenta anys transcorreguts, i això és més important, també incideixen en la caracterització de la protagonista. Malgrat tot el que he comentat abans, em sembla una dona molt més idealista i clarament menys agressiva, cínica i desenganyada del que podria ser un personatge com ella creat actualment.     

No explicaré el cas criminal, però sí que diré que reflecteix amb realisme la part més fosca de la nostra societat i que la seva resolució posseeix un punt de justícia poètica que m’ha convençut. I tant que sí.

I no puc deixar d’esmentar la picada d’ullet intertextual. Perquè Lònia Guiu és amiga del detectiu literari creat per Jaume Fuster (l’espòs de na Maria Antònia), Lluís Arquer. I Lluís Arquer surt a la novel·la, tangencialment però de manera significativa. Com veieu, tot queda a casa. I la realitat i la ficció són dos extrems que es toquen.

No podem deixar passar els nostres clàssics, negrots. En gaudireu de valent. Ha arribat el moment de revisar Estudi en lila.  

  

A l'ombra del crim està d'aniversari: Avui compleix 7 anys

EL BLOG COMPLEIX AVUI 7 ANYS.

7 ANYS DE FEINA, ALEGRIES, CELEBRACIONS, LECTURES, RESSENYES, FESTIVALS, TROBADES, NOTÍCIES, ARTICLES, ABRAÇADES I NEGROR. SOBRETOT NEGROR.

AVUI EL BLOG FA 7 ANYS I NO PUC DIR ALTRA COSA QUE GRÀCIES A TOTS ELS QUE, AMB EL VOSTRE INTERÉS I ELS VOSTRES COMENTARIS, HO HEU FET POSSIBLE. 

SÉ QUE SEMBLA UN TÒPIC, PERÒ PORTAR UN BLOG COM AQUEST NO ÉS GENS FÀCIL. ÉS UNA TASCA FEIXUGA, SOLITÀRIA I DE VEGADES POC GRATIFICANT, QUE OCUPA FORÇA TEMPS I TE'L PREN D'ALTRES ACTIVITATS.

TANMATEIX, QUAN VEUS QUE ALGÚ EL SEGUEIX I HI ESTÀ INTERESSAT, LA TASCA JA PAGA LA PENA.

PER TANT, MOLTES GRÀCIES.

AH, I NO HO OBLIDEU. EL BLOG ES NODREIX DELS VOSTRES COMENTARIS. SI NO HI ESCRIVIU RES, EL PATO MUERE.

FELIÇ DIA, NEGROTS.

Crims.cat està d'aniversari: 25 títols en 5 anys

Ser crimcatià és un estat anímic i jo fa cinc anys que el pateixo, just des de l'inici de la seva singladura com a col·lecció de novel·la negra en català. Els bojos de l'Editorial Alrevés, amb el enyorat Josep Forment al capdavant i el meu estimat amic, el més boig de tots, Àlex Martín Escribà, van decidir engegar un projecte que, en un principi (i ara tampoc), no semblava gaire fàcil.

La primera reunió, només per temptejar el terreny i veure si el consideràvem factible, va tenir lloc en una terrassa de la Barceloneta. Reunits els sospitosos habituals (Alrevés en ple, Àlex Martín Escribà, Jordi Canal, Rafel Vallbona, Paco Camarasa i una servidora), vam tenir a les mans les mostres de les primeres portades, vam especular, vam riure i ens vam engrescar. Va resultar una trobada memorable, que recordaré sempre. Allà, amb tot una sèrie de decisions preses, va començar tot.

Repeteixo: no era fàcil. Es venen pocs llibres, com ja sabem, i encara menys en català. La tradició havia quedat estroncada i els pocs volums negrots que es publicaven en la nostra llengua apareixien de manera esparsa en col·lecciones generalistes. Va ser una aposta de futur i avui podem dir que, amb la moderació inherent a un mercat problemàtic en un país problemàtic, han passat cinc anys i Crims.cat tira endavant amb més empenta que mai.

Entremig: 25 títols, presentacions, companyonia, alegria, seguidors, coneixences, lectures i la instauració d'un premi que ja porta 3 convocatòries. Entremig també, tres desaparicions terriblement doloroses, la de Josep Forment, ànima de tot plegat, la de l'escriptor de capçalera de la col·lecció, l'estimadíssim Agustí Vehí, i l'assassinat impune del poeta valencià Salvador Iborra (que havia participat en l'antologia de relats d'on va partir tot).       

Als 25 títols de ficció s'hi han de sumar tres títols d'assaig, que complementen la col·lecció i entre els quals tinc l'honor de ser-hi amb Les veus del crim. I, d'altra banda, s'hi ha d'afegir la constatació que l'exemple de Crims.cat ha quallat i ara tenim Llibres del Delicte i altres col·leccions que s'han animat i, cadascuna amb la seva pròpia idiosincràsia, han fet créixer l'oferta del gènere en llengua catalana.

Abans que ningú m'ho pregunti, que no hi hagi cap suspicàcia. No he publicat cap novel·la a la col·lecció perquè en Marc Moreno (Llibres del Delicte), arran de fitxar-me per a coordinar Elles també maten, es va espavilar de seguida i em va fer una proposta. Però l'amistat, la complicitat, la col·laboració i l'ajuda amb l'Editorial Alrevés, l'Àlex Martín Escribà i Crims.cat es mantenen intactes.

Els negrots catalans no sabem dividir ni restar. Només sabem sumar.

Demà dia 3 de setembre, a les 18:30, us esperem a l'Avinguda de la Catedral, en el marc incomparable de la Setmana del Llibre en Català. Farem festa grossa, la celebració dels 5 anys de la col·lecció amb els autors que hi han participat. 

No falteu de cap manera, serà entranyable i divertit. I recordeu que sóc inflexible. Si no veniu, us posaré falta.