La mano, de Ramón Gómez de la Serna

Ramón Gómez de la Serna (Madrid, 1888-Buenos Aires, 1963) és un escriptor d'aquells innovadors i atípics que a mi tant m'agraden. Fou un home capdavanter, adscrit als corrents avantguardistes i iniciador de les noves tendències dins la literatura castellana. Tal vegada per això durant anys no ha resultat del tot satisfactori per al cànon tradicional.

Hom pot destacar sens dubte el seu talent, la seva originalitat i la seva fecunditat creadora. Va inventar el gènere de les "greguerías", que recomano sens dubte a tothom que vulgui passar una bona estona. En sóc admiradora fefaent.

Autor prolífic, escrigué també relats i contes, sempre amarats de l'originalitat de les noves estètiques sorgides a començaments del segle XX. En aquest bloc, on hem penjat històries d'escriptors de totes les tradicions, des de Kafka a Bécquer passant per Stephen King, avui li ha tocat el torn a una figura que jo considero a hores d'ara ja clàssica. El microconte La mano és una mostra "terrorífica" de la seva literatura. Espero que us agradi.

LA MANO

El doctor Alejo murió asesinado. Indudablemente murió estrangulado. Nadie había entrado en la casa, indudablemente nadie, y aunque el doctor dormía con el balcón abierto, por higiene, era tan alto su piso que no era de suponer que por allí hubiese entrado el asesino. La policía no encontraba la pista de aquel crimen, y ya iba a abandonar el asunto, cuando la esposa y la criada del muerto acudieron despavoridas a la Jefatura. Saltando de lo alto de un armario había caído sobre la mesa, las había mirado, las había visto, y después había huido por la habitación, una mano solitaria y viva como una araña. Allí la habían dejado encerrada con llave en el cuarto. Llena de terror, acudió la policía y el juez. Era su deber. Trabajo les costó cazar la mano, pero la cazaron y todos le agarraron un dedo, porque era vigorosa como si en ella radicase junta toda la fuerza de un hombre fuerte.¿Qué hacer con ella? ¿Qué luz iba a arrojar sobre el suceso? ¿Cómo sentenciarla? ¿De quién era aquella mano? Después de una larga pausa, al juez se le ocurrió darle la pluma para que declarase por escrito. La mano entonces escribió: «Soy la mano de Ramiro Ruiz, asesinado vilmente por el doctor en el hospital y destrozado con ensañamiento en la sala de disección. He hecho justicia».

Contes, llegendes, rondalles: el bagatge de la tradició oral

Sembla mentida que encara no hagi tractat, en un bloc literari on l'element fantàstic hi juga un paper significatiu, un tema tan important i engrescador com el de la tradició oral. I encara més si tenim en compte que em dedico a escriure una tesi sobre teatre breu popular, el qual s'alimenta indubtablement d'aquestes arrels.

El cert és que les històries transmeses oralment a través dels segles les trobem en totes les tradicions literàries del planeta, des de les orientals a les occidentals. Fins i tot amb un alt nivell d'interacció, perquè sovint topem amb arguments comuns a totes les cultures, que es reprodueixen a la Xina, a l'Índia o a Europa amb molt poques modificacions. Ja vaig ocupar-me en un altre article del concepte d'intertextualitat, que vaig intentar exemplificar amb un relat sobre la mort (s'intitulava De macabres intertextualitats i el vaig publicar el 23 de maig).

Evidentment, resulta impossible en un espai com aquest exhaurir mínimament un tema tan ampli, sobre el qual s'han vessat rius de tinta. En realitat, només pretenc fer-ne una petita introducció general que em permeti recuperar-lo més endavant de manera concreta. És a dir, aplicant-lo a personatges o temàtiques ben determinades.

L'imaginari col·lectiu ha teixit durant segles un ric entramat de creences, mites, històries, que amb freqüència neixen de la necessitat de trobar una explicació a tot allò que l'ésser humà no comprèn (les malalties, els fenòmens meteorològics, els processos de la naturalesa, la mort). Aquest fet incontestable, del qual beu Jung quan elabora la seva teoria dels arquetipus i de l'inconscient col·lectiu, ha comportat l'existència d'una sèrie de "veritats acceptades" que tots coneixem. Encara que la majoria d'aquestes "veritats", gràcies als avenços científics, han quedat a hores d'ara decididament obsoletes, la societat les continua potenciant, sovint com a font d'inspiració artística (al cine, als còmics, a la literatura, a la música). Ja ho deia l'Eclesiastés: Nihil novum sub sole.

Aquests llocs comuns afecten tant a personatges com a arguments i trames i tenen molt a veure amb els sentiments més pregons de la condició humana: la por al desconegut, la constatació de la nostra feblesa, la certesa indiscutible de la mort. Així, en les històries i rondalles que els avis ens han contat a la vora del foc, en els relats transmesos de pares a fills durant generacions i generacions, hi trobem la més atàvica i ancestral representació de l'ànima de l'home.

La gran majoria de supersticions, la por a la foscor, la presència dels esperits dels morts, les històries de llops i gats negres, les llegendes sobre les bruixes i la màgia, els elements sobrenaturals, els espais maleïts (cementiris, castells, boscos), les veus del més enllà, les aparicions demoníaques, etc. només són algunes de les idees que em passen ara mateix pel cap. Aquest inacabable bagatge cultural, que s'inicià a través de textos narrats oralment davant d'una comunitat més o menys àmplia (la família, la tribu, el poblat) i que ha recorregut insòlites distàncies, va trigar molt de temps a passar al paper. Tanmateix, és a la base de tot allò que coneixem.

Ho hem sofisticat, reinventat, reconstruït, reelaborat, modernitzat, actualitzat. Però continua viu i ben viu. I és que l'home, negrots, no canvia essencialment per més segles que passin.

Us prometo concrecions interessants en un futur proper.

Moltes gràcies.

Una de distopies: Bradbury, Huxley, Orwell i el futur present

No fa massa dies us vaig anunciar que em ballava pel cap la idea de confegir un article sobre Ray Bradbury, incentivada per dos fets no relacionats entre ells però coincidents en el temps (Llei de Murphy dixit). D'una banda, la circumstància d'estar escrivint una crítica cinematogràfica sobre Fahrenheit 451 per a la meva secció mensual "Fora de Cartellera" de La lluna en un cove. D'una altra, la menció en una intranscendent sèrie de televisió d'una altra obra de Bradbury, L'home il·lustrat (un clàssic que jo no posseïa i que em vaig afanyar a comprar en la darrera compulsió de la FNAC, com ja sabeu).

El cas és que vaig pensar que, en un bloc on la temàtica negra, de terror, fantàstica, de misteri, etc. n'és la protagonista, no podien faltar les obres mestres d'una literatura futurista que, malgrat dur l'etiqueta de "ciència-ficció", també pot resultar decididament aterridora.

Així, em va semblar que resultaria prou interessant un recorregut al voltant del concepte de "distopia" (o utopia negativa) en la narrativa de les darreres dècades. Prenent com a punt de partida la novel·la de Bradbury, vaig adonar-me de la necessitat d'establir-ne la relació amb dos títols igualment imprescindibles: Un món feliç, d'Aldous Huxley, i 1984, de George Orwell. Ambdues novel·les les vaig llegir fa anys i ambdues em van causar una profunda impressió. Van deixar una marca indeleble en el meu bagatge personal i en el meu llenguatge (soma, Gran Germà, Alfa +, Epsilon -). És a dir, referències bàsiques d'ús habitual.

Els tres autors van compartir gran part de la seva vida, situada al bell mig del segle XX: Aldous Huxley: 1894-1963; Georg Orwell: 1903-1950; Ray Bradbury, nascut el 1920. Aquest moment històric, enmig de la Guerra Freda i després del daltabaix que la Segona Guerra Mundial va representar a tots els nivells, afavorí el desencant i la incertesa envers el futur. Només cal recordar la por constant generada per les dues grans potències a un imminent enfrontament nuclear.

Fahrenheit 451, Un món feliç i 1984 són obres absolutament inquietants, novel·les distòpiques, que anuncien la utopia negativa d'un esdevenidor on l'ésser humà ha perdut la seva llibertat. Aquest és el tret principal que les uneix. La plasmació d’una societat anòmala i fosca on l’Estat manté un alt nivell d’intervencionisme per tal de controlar el pensament i la vida de la població. A Fahrenheit, amb la persecució incansable i sense excepcions dels llibres i dels seus defensors. A 1984, amb la presència del Gran Germà que tot ho observa, que tot ho sap, que no deixa espai per al desenvolupament personal. A Un món feliç, amb la fabricació en sèrie dels individus, en una societat absolutament estratificada: en aparença tot funciona, però en realitat tot està previst i controlat.

Us n'adonareu que el tema no és banal. Resulta obvi que no puc tractar-lo com es mereix en un espai com aquest. Però penso que hem de mantenir obert el canal envers aquesta literatura que, emprant els recursos dels gèneres de gran èxit, palesa de manera clarivident les grans preocupacions de l'home modern.

A les tres obres hi priva la fal·làcia d’una imatge irreal i idíl·lica creada pels dominadors, que s'oposen i prohibeixen  sense aturador tot allò que fa trontollar l’ordre preestablert que han imposat. No pot existir res que faciliti la llibertat d'acció i, sobretot, de pensament, sigui al preu que sigui (la droga o les pantalles enormes de televisió, per exemple, solen usar-se per controlar el cervell humà). La cultura, els llibres, la iniciativa, la intimitat, l'amor, el sexe: conceptes anihilats de la vida humana pel perill que representen i amb la finalitat de controlar i suprimir la llibertat.

És curiosa la capacitat predictiva dels tres autors. Abans de la globalització, abans d'Internet, abans de la omnipresència i del poder il·limitat dels mitjans de comunicació, ells ja ho van escriure. Com tres Jules Verne del segle XX, van recollir les inquietuds de la gent i les van transformar en magnífiques novel·les plenes de simbolisme i d'imaginació. Pàgines capaces de generar el terror més pregon, més ancestral. El terror a la pèrdua de la pròpia identitat.

Per això en parlem avui aquí. I per això les recomano vivament si és que algú de vosaltres ha comès el terrible error de no haver-les llegit encara. Afanyeu-vos a fer-ho, negrots. Us aviso. Abans no sigui massa tard.

El poder d'Internet: un contacte amb Federico Axat

Tots els negrots sabeu que estic llegint Benjamin, una novel·la de terror (encara no ho he pogut comprovar, només porto 34 pàgines de les 504 que té) escrita per l'autor argentí Federico Axat, nascut el 1975 a Buenos Aires.

De moment, la cosa pinta força bé i l'estil narratiu és ben original. Com sempre, quan arribi al final, en confegiré la crítica, però val a dir que, de moment, resulta novament un plaer enfrontar una lectura en la llengua original (en aquest cas el castellà), sense passar per la mediatització (per bona que sigui) de la traducció.

El motiu d'aquest breu comentari és constatar, novament astorada, el poder de la xarxa. I és que, a través d'una amiga tarragonina del fèisbuc, que em va recomanar vivament la novel·la, he pogut conèixer (també internàuticament) el seu autor.

Ell, a l'Argentina. Jo, a l'Empordà. I tots dos xerrant ben emocionats. Ell perquè, planer, agradable i comunicatiu, diu que espera "tembloroso" la meva ressenya. Jo, perquè certifico un cop més que aquest invent que ningú no sap definir però que tots utilitzem, ens obre portes i ens facilita relacions absolutament impensables.

Per a una persona com jo, que llegeix tant i des de tan petita, l'autor sempre era un ésser mític i en l'ombra, algú introbable en el món real, inabastable. Actualment (i a banda d'haver experimentat darrerament l'emoció de conèixer l'estol d'escriptors nostrats que ja sabeu) em trobo amb un llibre entre mans, l'autor del qual espera impacient les meves opinions a l'altra banda de l'Atlàntic.

Ho trobo fantàstic, quasi de novel·la de Jules Verne. Només espero que Benjamin respongui a les expectatives dipositades, confirmades també per alguna opinió llegida (com no!) per la mateixa via cibernètica.

Per no allargar-me, us deixo amb la frase inicial de la contracoberta, prou suggeridora:

El miedo se transforma en terror cuando se esconde en las entrañas de tu casa...

Ens veiem aviat, negrots.

A les meves ordres, d'Amélie Nothomb

La breu novel·la que tenim entre mans (118 pàgines en l'edició en català d'Empúries) no forma part a dreta llei del gènere negre. Tanmateix, empra a tots els efectes la tècnica del relat de suspens i d'intriga, a banda d'estar construïda temàticament a partir d'un absolut misteri que no s'acaba de resoldre. Per tant, no em sembla forassenyat comentar-la aquí.

Em sento més obligada que mai a no revelar cap detall de la trama. Seria una temeritat avançar quelcom més que allò que ja explica la contraportada de l'edició. Fins i tot considero que els editors en fan un gra massa, a l'hora de parafrassejar l'argument de les obres. Sóc conscient que volen vendre, però sovint sobrepassen la ratlla desitjable. Bé, deixem-ho córrer. Aquesta és ara mateix una altra disquisició.

Allò que m'interessa realment és fer-vos partícips del gran plaer que m'ha deparat la lectura d'aquesta petita obreta, adquirida quasi per casualitat en una visita a Abacus.

Per no extralimitar-me, he decidit deixar anar només algunes referències indispensables que, n'estic segura, ja seran suficient per enganxar-vos.

Per tant, allà va:

- La història versa sobre una suplantació d'identitat

- Hi ha un cadàver

- Hi ha un component amorós

- Una vila a Versalles

- Gent inconeguda i perillosa

- Un gat no exempt de misteri

- Voluptuositat dels sentits (el plaer de beure xampany, el plaer del menjar, el plaer de dormir)

- Un final on no tot es resol, de manera que el consumidor pot fer córrer les hipòtesis i la imaginació

Aquests elements, amanits amb un estil narratiu àgil i proper, han aconseguit que jo m'hagi sentit tan captivada per la lectura que em vaig passar de parada de metro. No recordo un enganxament similar des que vaig llegir (ja fa força temps) El túnel d'Ernesto Sàbato. Tal vegada, en ambdós casos, la brevetat comporta la imminència de conèixer el final, la qual cosa contribueix, encara que sigui des de l'inconscient, a esperonar aquesta fal·lera, que en un text més extens ha d'ajornar-se per força sense que el lector no ho pugui evitar. Sigui pel motiu que sigui, us garanteixo que llegireu amb afany trepidant.

L'obra indaga al voltant de tot allò que de sorprenent i inexplicable pot tenir el capteniment humà. Amb un to irònic no exempt d'un cert humor, l'autora (de nacionalitat belga i considerada una de les millors escriptores francòfones de les noves generacions) desenvolupa un lúcid exercici al volant de la identitat de l'home i dels desigs i necessitats que nien en el seu interior més pregon. Com si d'una macabra coincidència es tractés, al llarg de tota la lectura no m'he pogut treure del cap José Saramago i la seva novel·la L'home duplicat, magistral text que també s'ocupa de la dualitat i la suplantació.

Haig de reconèixer que el desenllaç d'A les meves ordres m'ha decebut una mica. Esperava un final un pèl més filosòfic. Tot i que el podem llegir entre línies (una reflexió sobre la llibertat, la tria personal, la capacitat o la incapacitat de decidir), no esclata en el colofó del text tal com el crescendo anterior ens permet esperar. Malgrat tot, no us espanteu. La novel·la paga molt la pena.

Per això us aviso, negrots: no serà, ni de bon tros, la darrera obra d'Amélie Nothomb que penso llegir.

Microrelat propi: La veu del no-res

La veu del no-res

No vaig pronunciar cap mot d’adéu. Em va semblar debades.
Només volia fugir d’aquella societat antropòfaga que em devorava. Deixar enrere per sempre la destructora avidesa de la hipocresia i de la traïció.

Havia de retornar a la natura primigènia, a la terra fosca dels ancestres. Consumir el temps lentament en la somnolència vagarosa de les jornades d’estiu a la vora del riu i del xiprer. Retrobar l’antiga essència, fagocitada pel retruny salvatge de la gran ciutat.

Tot va anar molt de pressa. Era ja una persona nova mentre sentia la fresa dels arbres damunt del cap, els grans d’arena seca sobre la fusta noble. “Ha estat molt fàcil”, vaig pensar a l’empara del repic monòton de la pala de ferro. Els dits només m’havien tremolat lleugerament quan vaig obrir el calaix. Després, la mà havia restat ferma.

En prémer el gallet, el meu cervell s’havia esmicolat en un incalculable nombre de petits fragments irrecuperables contra la paret blanca.

Anna Maria Villalonga

Juny 2010

L'estàtua, de Manel Mora i Anna Maria Villalonga

Negrots, avui he traduït aquest relat que vam compondre plegats en Manel i jo l'any 2000, en un curs d'escriptura creativa. El vam fer en castellà i en molt poc temps. Era un exercici de classe. Per tant, no n'espereu gaire. Tanmateix, avui m'ha vingut de gust passar-lo al català i compartir-lo amb vosaltres. Quasi no l'he canviat. He volgut, lògicament, mantenir-ne l'essència. Moltes gràcies.

L’estàtua

Com sempre, va seure al seu davant, tot just quan el sol teixia un entramat de llums i ombres entre els plecs del davantal de pedra. Feia molts anys que cada dia arrossegava els seus peus des de l’asil de beneficència per passar les hores en aquell banc de la plaça.
Allà, quiet, la contemplava. Amb posat seriós, veia com els nens jugaven al seu voltant i com alguns turistes, aliens a la història que l’envoltava, s’aturaven a descansar en el seu pedestal.
Als veïns no els havia costat gaire convèncer el regidor. Era bo que la tragèdia romangués per sempre en la memòria de tots. Mai no havia de tornar a succeir un fet com aquell. Per aquest motiu, ella hi era.
Per aquest motiu. I perquè tothom l’havia estimat.
Realment, l’artista li havia fet justícia. Havia sabut reflectir fidelment els seus ulls bondadosos, els enagos passats de moda, el sempitern mocador negre lligat sobre els blancs cabells. Tot l’amor del món semblava concentrar-se en aquell rostre. L’amor que havia escampat generosament mentre era viva.
Els vells del barri encara la recordaven: donant menjar als ocells, contant històries als nens, xerrant amb uns i altres, compartint amb els necessitats tot allò (tan poc!) que posseïa.
La notícia de la seva mort va recórrer la ciutat com un calfred convuls. L’havien mort! L’havien assassinat!
Ell treia sovint de la butxaca un retall de diari arnat i groguenc. El titular quasi s’havia esborrat, però ell se’l sabia de memòria:

L’anciana dels coloms ha estat apunyalada per robar-li unes monedes

Arribat a aquest punt, les llàgrimes sempre li corrien galta avall. Ningú no coneixia el seu secret, ningú mai no l'havia esbrinat. Però això poc li importava.
Molt lentament, quan queia la nit, cada dia s’aixecava per tornar a l’asil.

Era impossible oblidar la navalla entre els seus dits. I el so terrible, esfereïdor, de la carn esquinçant-se mentre ell introduïa, sense pietat, el fred tall d’acer dins del seu ventre.

La compulsió de la FNAC

Als benvolguts i fidels negrots que van seguir l'article anterior, els devia sens dubte el detall de la compulsió soferta per una servidora durant la recent visita a la FNAC de l'Illa. Com que no vull deure res a ningú (i menys als meus negrots), us en faré cinc cèntims breument.

Us aviso que els tres títols adquirits són tots en format de butxaca (la crisi, ja se sap) i que, per tant, els vaig haver de comprar en castellà perquè és l'única edició barata que vaig trobar.

També us avanço que, malgrat la quantitat ingent de llibres que estan tot el dia fotent-se cops de colze a les meves prestatgeries, no posseeixo ni de bon tros tot allò que cal posseir. Per tant, els tres exemplars en qüestió corresponen a obres clàssiques, i ben clàssiques, que em mancaven.

1. La dama de blanco de Wilkie Collins, un totxo d'exactament 809 pàgines que em reservo per a la meva estada a l'Empordà (amb la calma ambiental que això comporta).

2. La dama del sueño, del mateix autor, Wilkie Collins. En aquest cas són relats breus que pinten immillorablement bé.

3. El hombre ilustrado, de Ray Bradbury, autor que m'encanta i sobre el qual no vull estendre'm més perquè en breu penso dedicar-li un article en aquest mateix espai nostre.

En fi, amics, ara ja n'esteu assabentats. Continuarem en contacte. I gràcies, gràcies, per la vostra fidelitat a prova de bomba.

Teresa Solana: una feliç trobada

Darrerament sembla que el meu destí (si és que tal cosa existeix) s'ha entestat a presentar-me escriptors. Potser es tracta d'una jugada traïdora per fer-me les dents llargues, però s'equivoca, perquè jo m'ho passo la mar de bé. El cas és que en poques setmanes (i després de tots els espècimens de la BCNegra) he conegut Manuel Rivas, Màrius Serra, Matthew Tree i, per rematar la jugada, Quim Monzó.

No vull entrar en detalls sense interès, així que aniré al gra. Avui he assistit a la presentació del llibre de Matthew Tree, Negre de merda, a la FNAC de l'Illa. M'hi havia convidat a través del facebook i, després del seu suport solidari per a tantes causes, em venia molt de gust tornar-li mínimament les seves atencions.

He arribat a l'Illa amb temps de sobres i, lògicament, m'he dirigit sense dilació a la llibreria de la FNAC (entre parèntesi us aviso que s'ha produït una compulsió, però els títols enganxats als dits ja us els comunicaré un altre dia). Ara, continuem.

Esperant l'inici de l'acte, he vist una dona que entrava a la sala. Mentre petava la xerrada amb en Matt, me n'he adonat ràpidament de la seva identitat: Teresa Solana, l'autora d'Un crim imperfecte i de Drecera al Paradís, les divertides peripècies criminals dels dos germans bessons detectius Borja/Pep i Eduard. El meu primer pensament ha estat per a la meva amiga Maria, amb la qual m'hagués fet molta gràcia compartir el moment.

M'he adreçat a Teresa en la meva condició d'admiradora fefaent, sobretot per agrair-li les boníssimes estones que m'ha fet passar amb el seus llibres. La conversa ha resultat extremadament agradable. Teresa Solana és simpàtica i xerraire, té una fesomia jovenívola i una paraula amena. Prové de l'àmbit de la Filologia clàssica. Somriu i gesticula planerament. Hem parlat força estona: de la Universitat de Barcelona; del decòrum horacià; del registre adequat per a les seves novel·les, sobre el qual m'ha demanat l'opinió; de com es documenta en els aspectes criminals; del seu nou llibre, Negres tempestes, que sortirà al setembre i que va guanyar la tercera edició del "Premi Crims de Tinta"; del fet (atenció, Maria, notícia) que està escrivint una tercera entrega dels bessons detectius. I fins i tot dels meus contes, de la meva hèrnia discal i del seu dolor de genolls.

Total, un intercanvi en tota la regla. Hem quedat que jo procuraré anar a la seva pròxima presentació (potser serà a la llibreria Negra i criminal). Ah, i que t'hi porti, Maria, que li he parlat de tu.

Finalment, ens hem acomiadat amb molt bon rotlle, després d'una magnífica presentació del llibre d'en Matthew -un assaig que indaga seriosament al voltant del tema del racisme- que aprofito per recomanar.

En fi, negrots, una tarda bonica, amb una trobada casual, inesperada i càlida que he volgut compartir amb vosaltres.

Ara ja és hora d'anar a dormir.

Que passeu una bona nit, negrots.

Anna Bruixa

Avui el meu germà Elies (sí, sí, aquest que sempre deixa comentaris d'aparença innocent) m'ha regalat un llibre infantil. No patiu, que la cosa promet. Hi ha opcions.

O bé em considera molt jove d'esperit (però moooolt) o tocada de l'ala. Tanmateix, potser encara existeix una tercera possibilitat. I és que el llibre s'intitula Anna Bruixa. Atesa la meva ben sabuda afecció bruixil (col·leccions de tota mena incloses), evidentment el meu germà no se n'ha pogut estar. I l'entenc.

Un llibre d'una bruixa que porta el meu nom resultava una saborosa temptació. No passa cada dia. Per més infantil que sigui (no el meu germà ni jo, vull dir el llibre, és clar).

El cas és que he dut a terme una recerca internàutica i l'obra és prou coneguda. Fou escrita per Madeleine Edmondson, autora nord-americana que viu a Nova York i que també ha compost novel·les per a adults. He fullejat el llibret (100 pàgines amb lletra grossa i uns graciosos dibuixos en blanc i negre) i m'ha semblat que fa molt bona pinta.

Per tant, i encara que la finalitat d'aquest bloc no sigui comentar novel·la infantil, he pensat que la recomanaria per als negrots amb fills en edat adequada (a la pubertat, diria jo). També m'ha recordat molt (incloses les il·lustracions) els meus estimats personatges que ja coneixeu: la bruixa sense nom, la vella òliba Bòrnia i les fidels gates Obscura i Tèrbola. Per cert, per si us interessa, us avanço que n'estic preparant un nou episodi.

I fins aquí arribo aquesta nit.

Que tingueu un feliç aquelarre, negrots.