Una entrevista a Federico Axat

Aprofitant les ja lloades (per mi) prestacions que ens ofereix el món informàtic, he estat intercanviant algunes idees amb Federico Axat sobre Benjamin, la seva novel·la de terror que tot just ahir mateix vaig ressenyar. Per aclarir algunes dels meves curiositats, que un dia poden ser les vostres, ell em va remetre a una entrevista que li van fer recentment.

Avui m'ha semblat oportú compartir-la amb vosaltres. Us pot interessar. I és independent de la lectura del llibre. La podeu consultar abans o després. No us influirà gens.

En canvi, personalment m'ha estat útil. M'ha ajudat a conèixer una mica millor l'autor i, per què no dir-ho, a adonar-me'n que, en tot allò que he escrit, l'he encertat de ple.

Espero que us interessi, negrots.

http://www.libros2.ciberanika.com/desktopdefault.aspx?pagina=~%2Fpaginas%2Fentrevistas%2Fentre455.ascx

Benjamin, de Federico Axat

Per a mi resulta un plaer confegir avui la ressenya de Benjamin. Acabo de contactar amb el seu autor, que s’espera a l’Argentina, per avisar-lo que la penjaré en breu. Aquesta interacció encara em subjuga, per molt que, a aquestes alçades, els navegants habituals de la xarxa la puguem considerar normal.

En fin, Federico, allá va:

Benjamin no és una novel·la negra. És un llibre d’intriga i de terror absorbent, que compensa la cruesa i la truculència (que n’hi ha, amanida fins i tot amb una mica de sang i fetge) amb un estil narratiu lleuger i entenedor. Es tracta d’una obra extensa. Si bé en algun moment de la lectura hom pot dubtar si tanta llargària fa falta, en arribar al desenllaç aquest interrogant troba resposta. Perquè la trama, que conté un cert nombre d’analepsis, fragments en paral·lel i monòlegs interiors, acaba encaixant a la perfecció, com les peces d’un puzzle. És com assistir a l’estrany joc de formes i colors d’un caleidoscopi que, de mica en mica, culmina amb el dibuix d'una figura que podem reconèixer.

Al llarg de l’obra, que de segur té un treball intens al darrere, l’autor va deixant lleugeres pistes imprescindibles que després permeten comprendre el trencaclosques i contemplar la panoràmica completa. I, orgullosament, haig de dir que totes aquestes petites pistes, tots aquests mínims fragments que semblaven mancats de lògica interna, van ser detectats pel meu cervell. Els vaig anotar dubtant si em conduirien a algun punt. Però vaig desconfiar en va, ja que així ha estat finalment. La circumstància m’ha fet sentir contenta, perquè la qüestió era complicada. Per tant, penso que no és senzill, encara, enredar-me del tot. De la mateixa manera que no ha estat senzill per a Axat, n'estic convençuda, lligar tots els caps sense deixar-se'n ni un.
Que aquests comentaris, però, no us generin una idea falsa: el desenllaç esdevé absolutament inesperat, la qual cosa té mèrit, perquè no és original. Està contruït mitjançant un topoi. Tanmateix, no crec que ningú (per més detalls que detecti) sigui capaç d’avançar-lo.

Axat aprofita un munt de llocs comuns del gènere, no només adquirits a través de la literatura, sinó també del cinema. Poua sense amagar-ho en els més coneguts arguments de les pel·lícules de terror psicològic i en molts dels tòpics de les sèries de televisió. La seva tècnica narrativa és absolutament cinematogràfica, la qual cosa afavoreix la lectura. Les escenes guanyen plasticitat i un ritme força àgil. Resulta facilíssim imaginar-se la novel·la en imatges. De fet, espero que tingui tan d'èxit que algun dia arribi al cinema.

La relació del text amb el setè art no s’acaba aquí. Axat empra una tècnica per a mi molt familiar (jo la faig servir en el món real des de petita i molta gent que em coneix ho sap perfectament i m’ho ha comentat). M’explico: gran quantitat dels símils que utilitza per descriure situacions, escenes, personatges o fets, els treu del seu bagatge cinematogràfic. Així, les referències a pel·lícules, actors/actrius, seqüències concretes, etc. són constants. Podeu suposar que, per a mi, ha estat fantàstic trobar-me amb aquesta circumstància. Tot i que haig de reconèixer que, en algun moment, m’ha semblat un mètode una mica frívol en una obra tan esgarrifosa, no puc amagar que m’hi he sentit absolutament identificada i còmoda.

Axat s’empara en un lloc comú prou terrorífic, al qual vaig dedicar un article fa uns mesos en aquest bloc, per muntar la ficció: la maldat sense pal·liatius situada en un personatge infantil. Poques coses són capaces de generar en el lector/espectador un terror tan pregon com adonar-se que el mal s’ha personificat en qui hauria de ser el representant de la innocència més pura. Un nen.

Arribats a aquest punt, no aconseguireu que digui res més. No puc ni vull. Si sempre intento no desvetllar arguments, en el cas de Benjamin resulta imperatiu. La novel·la perdria tot el seu valor si algú no s’hi enfrontés des del desconeixement més absolut. Només afegiré que Axat conjumina perfectament un ventalls de temes i subtemes (cruels assassinats, problemes familiars, maltractaments, prejudicis, enganys, sexe, drogues) i aconsegueix fornir una intensa trama amb una impactant culminació final.

Te felicito, Federico. Y te animo a seguir adelante con tu carrera literaria.

No us perdeu la novel·la, negrots. Us farà tremolar.

El poder d'Internet: un contacte amb Federico Axat

Tots els negrots sabeu que estic llegint Benjamin, una novel·la de terror (encara no ho he pogut comprovar, només porto 34 pàgines de les 504 que té) escrita per l'autor argentí Federico Axat, nascut el 1975 a Buenos Aires.

De moment, la cosa pinta força bé i l'estil narratiu és ben original. Com sempre, quan arribi al final, en confegiré la crítica, però val a dir que, de moment, resulta novament un plaer enfrontar una lectura en la llengua original (en aquest cas el castellà), sense passar per la mediatització (per bona que sigui) de la traducció.

El motiu d'aquest breu comentari és constatar, novament astorada, el poder de la xarxa. I és que, a través d'una amiga tarragonina del fèisbuc, que em va recomanar vivament la novel·la, he pogut conèixer (també internàuticament) el seu autor.

Ell, a l'Argentina. Jo, a l'Empordà. I tots dos xerrant ben emocionats. Ell perquè, planer, agradable i comunicatiu, diu que espera "tembloroso" la meva ressenya. Jo, perquè certifico un cop més que aquest invent que ningú no sap definir però que tots utilitzem, ens obre portes i ens facilita relacions absolutament impensables.

Per a una persona com jo, que llegeix tant i des de tan petita, l'autor sempre era un ésser mític i en l'ombra, algú introbable en el món real, inabastable. Actualment (i a banda d'haver experimentat darrerament l'emoció de conèixer l'estol d'escriptors nostrats que ja sabeu) em trobo amb un llibre entre mans, l'autor del qual espera impacient les meves opinions a l'altra banda de l'Atlàntic.

Ho trobo fantàstic, quasi de novel·la de Jules Verne. Només espero que Benjamin respongui a les expectatives dipositades, confirmades també per alguna opinió llegida (com no!) per la mateixa via cibernètica.

Per no allargar-me, us deixo amb la frase inicial de la contracoberta, prou suggeridora:

El miedo se transforma en terror cuando se esconde en las entrañas de tu casa...

Ens veiem aviat, negrots.