Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques

Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques, publicada per Bromera el setembre d’enguany, ha estat Finalista al XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Es tracta d’un text breu (197 pàgines), escrit a quatre mans, que palesa sens dubte un interès remarcable. 

Amb una agilitat indubtable, Napalm es construeix en set capítols, un per cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Aquest és el període temporal en el qual es desenvolupa la història, una història de revenja personal que acaba esdevenint un episodi de catarsi col·lectiva. 

Canela i Colonques se serveixen d’un tempo d’intriga que va in crescendo ‒i que obliga el lector a no tancar la novel·la‒ per criticar durament la realitat valenciana. L’acció, que té lloc a la ciutat del Túria durant una primavera extraordinàriament calorosa, se centra en un seguit d’incendis de cotxes que es produeixen misteriosament en diversos barris. Els incendis atemoreixen València, tot trencant l’harmonia urbana a les portes de la celebració d’un important esdeveniment polític i comercial (amb presència del rei inclosa). Tanmateix, els incendis només són una cortina de fum (i mai millor dit) per introduir el cop de veritat, que ha de posseir una magnitud sense parangó.  

Per descomptat, no explicaré res més de la trama. Perquè, en realitat, la trama és un pretext. Un pretext per reflectir la terrible realitat de les nostres ciutats: el drama de la immigració, la marginació dels caiguts en desgràcia, la misèria, la solitud, les terribles conseqüències de la crisi, les diferències socials, la manca d’esperança. I, sobretot, la coexistència de dos mons absolutament distints: el dels desheretats sense possibilitats de futur i els dels poderosos sense escrúpols. 

Malgrat la brevetat, la novel·la reflecteix a la perfecció els diferents ambients i la psicologia dels personatges, així com la devastació de la pèrdua i el dolor de la impotència. Com a lectors, de seguida ens sentim posicionats. En això no hi ha cap dubte, però també assistim a la constatació que cap solució, quan la vida és tan dura, acaba de portar-nos el consol definitiu. 

La novel·la palesa un llenguatge actual, tot i que en alguns moments m’ha semblat que barrejava una mica els registres. Una cosa són els diàlegs i una altra les parts narratives. Tampoc he entès la necessitat d’incloure-hi algunes escenes de sexe més que explícit, massa llargues i detallades, que no venen gaire a tomb i que l’únic que aconsegueixen es trencar el ritme de la vertadera història. Una bona novel·la no necessita això per captar l’interès. 

En qualsevol cas, m’ho he passat molt bé. Un text de denúncia i de crítica social que no s’està de fer un exercici de justícia poètica. A Napalm hi trobem tendresa, companyonia i comprensió. Però també hi trobem, amb un realisme inherent a la nostra societat, la desolació més absoluta de la condició humana.

Aquesta ressenya també ha estat publicada al digital Núvol

En breu arriba Vilassar de Noir

Ja en tenim un altre a tocar. Un altre festival negrot. Estem parlant en aquest cas de la segona edició del Festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir. L'any passat va resultar genial i esperem que enguany encara sigui millor. 

Si premeu AQUÍ podreu entrar a la pàgina de Facebook del Festival, seguir totes les notícies i consultar el programa. 

Personalment hi faig no sé quantes activitats (en Marc Moreno m'ha embolicat, com sempre) i espero sortir-me'n honrosament. El que sé segur és que serà bonic i divertit tornar a compartir tantes coses amb la família negrota. O sigui que us esperem a Vilassar de Mar els dies 10, 11 i 12 de novembre. No falleu, que us poso falta. 

Fins aleshores, negrots. 

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Pas de ratlla

Continuem amb les lectures de Manuel de Pedrolo, iniciades ja fa uns dies. Avui és el torn d'aquesta novel·la fantàstica, Pas de ratlla, escrita a cavall entre el Nadal de 1958 i Reis de 1959. He tingut l'honor, la responsabilitat i el plaer de traduir-la al castellà per a l'Editorial Navona. Sortirà l'any vinent, centenari de l'autor, amb el títol Paso en falso.

Ja el títol resulta una meravella, perquè té una doble lectura. Una física, real, un pas en fals de tràgiques conseqüències. I una de caràcter ètic relacionada amb el comportament de l'ésser humà i els errors que és capaç de cometre.

Pas de ratlla no es troba dins del nucli dur de les novel·les pedrolianes considerades negres o policíaques, però conté un innegable biaix envers el gènere, tant des del punt de vista del contingut com dels recursos narratius. És un text complex, molt modern, molt agosarat, que simultanieja tempos i accions sense nexes ni transició explícita. El lector ha de ser un lector amatent, perquè la indicació del canvis de llocs, moments i circumstàncies són d'una subtilitat absoluta. Traduir la novel·la ha estat un repte enorme, que m'ha fet gaudir extraordinàriament, i la seva lectura també representarà un petit repte per a tots vosaltres. Però estic segura que xalareu de valent.

No explicaré la trama, però sí que diré que es tracta d'un text d'intriga psicològica on el més important són els personatges, dibuixats en poques pàgines de manera magistral. Fidel a la seva intenció de demostrar que en llengua catalana es pot escriure de tot, Pedrolo confegeix a Pas de ratlla un potent exercici de descripció de la misèria moral, de la sordidesa, de la pobresa, de la incapacitat per tirar endavant, de la dificultat de les relacions humanes, de l'amistat, la pèrdua, l'amor i el desamor. I ho fa recordant (encara que sigui lleument) altres obres que tots tenim presents. Des de la primera novel·la de Patricia Highsmith, Estranys en un tren (convertida en inoblidable pel·lícula per Alfred Hitchcock) a Crim perfecte (en anglès Dial M for murder), del dramaturg Frederick Knott (que també va popularitzar la pel·lícula de Hitchcock).   

Una altra petita (per l'extensió, ja que és una novel·la breu) i alhora gran joia del nostre autor, fecund i prolífic, que us apropo des del blog. Així que surti el llibre en castellà, us avisaré. Em farà molta il·lusió que us hi aproximeu. 

Feliç dijous de pluja, negrots.         

CAMBRA OBSCURA, un relat d'Elies Villalonga

Avui recupero el meu costum, massa dies perdut, de publicar relats en aquest blog. Tanta feina, tantes obligacions i tants problemes no em permeten dedicar-m'hi tot el que voldria. Tanmateix, avui sí que m'hi poso. Us faig arribar un microrelat del meu germà, Elies Villalonga, al qual alguns ja coneixeu perquè no és el primer cop que apareix per aquest espai negrot i terrorífic. Allà va. Espero que us agradi. Es titula CAMBRA OBSCURA.  

CAMBRA OBSCURA 

 Es​ ​ desperta​ ​ enmig​ ​ de​ ​ la​ ​ foscor.​ ​ Té​ ​ mal​ ​ de​ ​ cap​ ​ i​ ​ pesantor​ ​ al​ ​ cos.​ ​ No​ ​ entén​ ​ què​ ​ hi​ ​ fa​ ​ allà  ni​ ​ com​ ​ hi​ ​ ha​ ​ arribat. 

Palpa​ ​ els​ ​ murs​ ​ que​ ​ l’empresonen​ ​ i​ ​ crida​ ​ en​ ​ demanda​ ​ d’ajut.​ ​ Colpeja​ ​ l’accés​ ​ tancat​ ​ amb  totes​ ​ les​ ​ seves​ ​ forces.

Els​ ​ ulls​ ​ esbatanats​ ​ proven,​ ​ sens​ ​ èxit,​ ​ d’identificar​ ​ algun​ ​ objecte​ ​ de​ ​ l’habitació.​ ​ Un calfred​ ​ la​ ​ sacseja.​ ​ Un​ ​ petit​ ​ raig​ ​ lumínic​ ​ que​ ​ s’escola​ ​ per​ ​ un​ ​ porus​ ​ de​ ​ la​ ​ porta​ ​ projecta​ ​ a  la​ ​ paret​ ​ oposada​ ​ de​ ​ la​ ​ cambra​ ​ un​ ​ crucifix​ ​ invertit.

Li​ ​ vénen​ ​ al​ ​ cap,​ ​ aleshores,​ ​ les​ ​ recents​ ​ desaparicions​ ​ de​ ​ noies​ ​ de​ ​ la​ ​ barriada.​ ​ Els​ ​ rumors  assenyalaven​ ​ una​ ​ secta​ ​ satànica​ ​ que​ ​ adorava​ ​ el​ ​ maligne.​ ​ De​ ​ manera​ ​ instintiva,​ ​ busca  dins​ ​ la​ ​ butxaca​ ​ del​ ​ vestit​ ​ i​ ​ agafa​ ​ el​ ​ seu​ ​ rosari.​ ​

Comença​ ​ a​ ​ resar​ ​ amb​ ​ devoció.

Aquell​ ​ pensament​ ​ demoníac​ ​ li​ ​ fa​ ​ accelerar​ ​ encara​ ​ més​ ​ el​ ​ cor​ ​ que​ ​ ja​ ​ batejava​ ​ a​ ​ gran velocitat.​ ​ De​ ​ genolls,​ ​ tot​ ​ el​ ​ seu​ ​ ésser​ ​ trontolla​ ​ i​ ​ es​ ​ mou​ ​ endavant​ ​ i​ ​ endarrere​ ​ amb​ ​ una cadència​ ​ rítmica​ ​ que​ ​ va​ ​ augmentant​ ​ de​ ​ manera​ ​ frenètica​ ​ mentre​ ​ el​ ​ rosari​ ​ li​ ​ llisca​ ​ entre els​ ​ dits​ ​ suats.

El​ ​ gir​ ​ d’una​ ​ clau,​ ​ el​ ​ so​ ​ d’un​ ​ passador​ ​ i​ ​ un​ ​ grinyol​ ​ exagerat​ ​ la​ ​ posen​ ​ en​ ​ guàrdia.​ ​ Ajupida, amb​ ​ l’esquena​ ​ contra​ ​ la​ ​ paret​ ​ i​ ​ malgrat​ ​ el​ ​ torrent​ ​ de​ ​ claror​ ​ que​ ​ l’aclapara,​ ​ aconsegueix d’enfocar​ ​ una​ ​ esvelta​ ​ silueta​ ​ que​ ​ li​ ​ resulta​ ​ familiar.

Però​ ​ és​ ​ quan​ ​ parla​ ​ i​ ​ se​ ​ li​ ​ adreça​ ​ amb​ ​ dures​ ​ paraules,​ ​ amb​ ​un to​ ​ greu​ ​ i​ ​ rovellat,​ ​ és​ ​ només aleshores​ ​ quan​ ​ reconeix​ ​ aquella​ ​ veu​ ​ escoltada​ ​ tantes​ ​ i​ ​ tantes​ ​ vegades​ ​ a​ ​ l’altra​ ​ banda del​ ​ confessionari.
 
 

Per sentir el text enregistrat EnVeuAlta, premeu aquí sota, damunt del títol

CAMBRA OBSCURA 

Sospecha, de Helene Tursten

Fa un parell de dies que vaig concloure la lectura de Sospecha, de l'autora sueca Helene Tursten. És el primer cop que la llegeixo. El llibre el vaig triar per al club de lectura que coordino. Obligada pel corpus de què disposem a les biblioteques, i amb la intenció de confegir una llista variada i que no repetís els llibres que ja hem treballat en anys anteriors, vaig proposar-lo. I mireu, un cop llegit, no me'n penedeixo. Espero que als usuaris del club (potser hauria de dir usuàries, perquè gairebé tot són dones) també els hagi agradat. Jo m'he distret, i en els temps que corren valoro molt aquest fet.

Sospecha és una típica novel·la sueca, amb el seu procediment rigorós i les seves reunions interminables, però gens avorrida (sense ser sensacionalista) i força versemblant. Salvant totes les distàncies (que ara ningú no s'esveri), m'ha recordat una mica la nissaga Wallander del mestre Mankell. A la portada del llibre hi apareix una citació del Bild am Sonntag, que diu: Sutil, preciso, seductoramente nórdico. I crec que aquesta definició li escau prou bé.    

Només tinc dues pegues.

La primera, que em fa ràbia que el cas l'acabi resolent una agent de l'FBI. És a dir, una americana. M'hauria agradat més que tot quedés a casa (això és, a Suècia), però la trama criminal de la novel·la posseeix massa implicacions internacionals.

La segona, el títol. No pot haver-hi un títol menys aclaridor, més tòpic i més intranscendent. No sé el perquè de fer-lo servir, però és un nom que podríem posar a gairebé totes les novel·les de crims. Quina falta més gran d'imaginació!

En fi. Les coses són com són.

Que passeu una bona tarda, negrots.