Vestido de novia, de Pierre Lemaitre

Ja va quedar clar, quan vaig escriure la ressenya d’Irène, que m’havia fet fan de l’autor francès Pierre Lemaitre. Ara, la lectura de Vestido de novia no ha aconseguit altra cosa que confirmar-ho. Vestido de novia és una novel·la distinta i original, un potent thriller psicològic que difícilment deixarà indiferent ningú.

La mateixa contraportada ens indica el següent: “No podemos desvelar nada más de este thriller para así mantener intacto el escalofriante placer de la lectura y la adictiva búsqueda de la verdad por parte del lector”. Procurarem obviar la nefasta redacció d’aquest paràgraf i centrar-nos en el seu contingut, que resulta absolutament cert. No podem revelar res de Vestido de novia. Qualsevol avançament no li faria justícia i es convertiria en un spoiler indesitjat.

Com comprendreu, en aquestes circumstàncies resulta molt difícil escriure una ressenya. Més que de costum, que ja és dir! Tots els negrots sabeu que sempre procuro ser molt curosa amb la possible filtració d’aspectes i detalls de les novel·les. Però en el cas de Vestido de novia l’efecte es multiplica per mil. 

Us preguntareu per què. Doncs precisament perquè el seu plantejament ˗i el seu desenvolupament˗ és tan enigmàtic, misteriós i inusual que pot passar qualsevol cosa. El lector no té elements per especular ni intuir, només pot elucubrar, però sense cap pista  objectiva que parteixi del llibre. Podem inventar qualsevol desenllaç, fins i tot podem encertar-lo, però sempre serà per casualitat i es tractarà només d’un dels múltiples desenllaços possibles. 

La novel·la ha obtingut un gran èxit de públic i un unànime reconeixement de la crítica. Em sembla molt just, sobretot pel que té d’innovadora i de desinhibida, pel fet que representa una alenada d’aire fresc en un gènere que darrerament abusa massa dels procediments, les proves forenses i les investigacions policials. Lemaitre és un gran escriptor i ho demostra amb escreix. Tanmateix, i sense voler ser “més papista que el papa”, hi ha un factor del final del llibre que no m’acaba de convèncer. Alguna cosa em trontolla i, en nom de la versemblança, m’hauria agradat que no em trontollés.

Sé perfectament quina cosa és, i no afecta en absolut al valor global de la novel·la, però de cap manera puc fer-la pública. Us ho espatllaria tot sense remei. Per tant, si hi ha algun negrot que ja l’hagi llegit i vulgui parlar amb mi d’aquesta qüestió concreta, seria bo que m’escrivís  en privat.    

Dit això, no puc acabar sense insistir en el plaer que ha representat per a mi el descobriment de Pierre Lemaitre, de manera que us recomano que no deixeu passar aquest thriller ni tampoc la resta de l’obra de l’autor. Estic segura que m’ho agraireu.

Feliç tarda d’estiu, negrots.     

Convocada la tercera edició del Premi Memorial Agustí Vehí, Vila de Tiana

Em complau compartir en aquest espai la informació publicada al bloc de l'Associació En Negre sobre la convocatòria de la tercera edició del Premi de novel·la negra en català Memorial Agustí Vehí, Vila de Tiana.

Apa, a escriure. Tots els interessats, ja us hi podeu posar.

 

Endavant, negrots!

 

 

 

 

L’Associació en Negre, l’Ajuntament de Tiana i l’editorial Alrevés, a través de la col·lecció Crims.cat, convoquen el III Premi Memorial Agustí Vehí, Vila de Tiana de novel·la negra que es regeix per les següents bases:

 

1-Hi podran optar novel·les originals escrites en llengua catalana que s’adscriguin al gènere negre.

 

2-L’extensió de les novel·les serà d’un mínim de 110 pàgines i un màxim de 280, escrites a doble espai, amb font Times New Roman 12.

 

3-La presentació dels originals es tancarà a les 12 del migdia del dilluns 30 de novembre de 2015.

 

4-Les obres es presentaran exclusivament per correu electrònic a l’adreça de correu associacioennegre@gmail.com. S’enviaran dos fitxers, un amb l’obra, sense signar, i un altre amb la plica corresponent on hi ha d’haver nom complet, mail, telèfon, adreça i DNI del participant.

 

5-Un cop presentades a concurs les obres no podran ser retirades ni modificades.

 

6-La novel·la guanyadora obtindrà un total de 2.000 euros, dels quals 1.000 corresponen a l’avançament de drets d’autor que es faran efectius en el moment de la publicació de la novel·la  per part de l’editorial Al Revés a la col·lecció Crims.cat i els altres 1.000 són aportats per l’Ajuntament de Tiana i s’atorguen en el moment de concessió del premi.

 

7-El jurat del premi estarà format per Àlex Martín, Anna Maria Villalonga i Sebastià Bennasar.

 

8-El premi es lliurarà en el decurs del festival Tiana Negra.

 

9-El jurat podrà resoldre qualsevol qüestió que no estigui contemplada en les bases.

Sylvia, de Howard Fast (E. V. Cunningham)

Howard Fast (Nova York, 1914 – Greenwich, 2003) fou un dels grans autors dels Estats Units afectats pel vergonyant episodi de la “caça de bruixes” del senador republicà per Winconsin Joseph Raymond McCarthy. Un període que alguns estudiosos han denominat el “de la histèria anticomunista” i que es va concretar amb la creació del temible Comité d’Activitats Antiamericanes i de les seves “llistes negres”. En plena Guerra Freda, el fantasma del comunisme era el gran enemic i els intel·lectuals (escriptors, artistes, guionistes de Hollywood, actors) van estar en el punt de mira d’una persecució sense precedents. Les injustícies, exageracions, mentides i inculpacions malintencionades es van succeir durant els deu anys de permanència de McCarthy al Senat (de 1947 a 1957). Tothom semblava sospitós de ser un agent soviètic infiltrat, resultava impossible expressar una opinió progressista sense ser titllat de comunista. Per descomptat, pertànyer realment al Partit Comunista, com era el cas de Howard Fast, representava un delicte castigat directament amb la presó.

No sé si sabeu que Fast és l’autor d’Espartaco, que va escriure mentre estava empresonat i que va haver de publicar pel seu compte quan el van alliberar. En formar part de la llista negra, era molt difícil que cap editor s’atrevís a publicar la seva obra. Finalment, per continuar escrivint, no va tenir més opció que utilitzar un pseudònim. Aquest pseudònim fou E. V. Cunningham i, a la seva empara, van aparèixer diverses de les seves novel·les més conegudes, entre les quals Sylvia. Curiosament, Sylvia va obtenir, de seguida, un gran èxit i va vendre centenars de milers d’exemplars, tant als EUA com a Europa, especialment a França. Fins i tot va donar lloc a una famosa pel·lícula amb el mateix títol, dirigida per Gordon Douglas i protagonitzada per Carroll Baker i George Maharis.      

 

 

Ara l’Editorial Navona ens permet recuperar (dins la seva col·lecció Navona Negra) la lectura d’aquesta esplèndida novel·la, que data de 1960 i que representa, al meu entendre, el bo i millor del gènere als Estats Units de l’època.

Sylvia és el producte del talent d’un gran escriptor. Aquesta meva afirmació no crec que pugui tenir opositors, ja que es tracta d’un fet pràcticament objectiu (i dic “pràcticament” perquè tothom sap que resulta gairebé impossible ser del tot objectiu en valorar una obra d’art). Però no patiu, m’explicaré. Un gran escriptor com Howard Fast sap distanciar-se de l’exposició pamfletària de les seves idees per tal de construir una ficció on el més important és el fet literari estricte. Era molt fàcil, per a un home tan compromès ideològicament, caure en el parany de la propaganda, en especial en una novel·la del gènere criminal. No estic dient cap bestiesa, passa més sovint del que ens imaginem. I, tanmateix, aquesta circumstància és la que distingeix l’escriptor amb majúscules d’aquell que no ho és. A Sylvia, una obra rodona, intensa, imprevisible i profunda, l’acció es desenvolupa en un crescendo que no té altra finalitat que fer-nos reflexionar. Però sense pressions, avançant en el desenvolupament de la trama de manera lenta i calculada, pas a pas, fins que de sobte comprenem que estem atrapats sense remei en un món sòrdid, terrible, dolorós i miserable que ens obliga a plantejar-nos moltes coses des de supòsits clarament ideològics.  

La sinopsi del llibre diu el següent:

Frederick Sommers, un multimillonario de Los Angeles, contrata al detective privado Alan Macklin para que le resuelva un problema, un insólito problema: quiere saber quién es Sylvia West, su novia, con la que piensa contraer matrimonio. Las condiciones económicas que le ofrece para que investigue el pasado de Sylvia son tan tentadoras para el raído bolsillo de Macklin que la aceptación del trabajo es ineludible. Con tan generosa retribución y los gastos pagados sin limitaciones, empieza el periplo del detective siguiendo las desperdigadas huellas que ha dejado la muchacha por el país, en Pittsburgh, El Paso, Nueva York o Los Angeles. Unas huellas de miseria y dolor, pero también de superación. El final de la investigación es una auténtica vuelta de tuerca en los proyectos de los protagonistas de la  historia y sobre todo una sorpresa mayúscula para Sommers.    

El lector acompanya el detectiu privat ˗des de l’inici˗ en el seu viatge al passat. Assisteix amb ell, com si es trobés al seu costat dins la ficció, a tots els descobriments. Coneix persones, llocs, circumstàncies. Escolta històries, recorre carrers, ciutats i pobles, visita locals de tota mena. El viatge d’Alan Macklin, que encara no sap qui és de veritat, es converteix en un viatge iniciàtic tot resseguint les empremtes d’un altre viatge, el de la bella i enigmàtica Sylvia, sigui quin sigui el seu cognom. Però hi ha una diferència. Sylvia sí que ha estat capaç de redimir-se: i ho ha fet, no sense dolor i després de baixar als inferns, mitjançant la lectura, la poesia i el respecte envers ella mateixa. La tolerància i la intolerància, la maldat i la bondat, la crítica social i humana, la capacitat de superació, la tènue frontera entre la moralitat i l’amoralitat (que no sempre s’avenen amb allò que diu la llei dels homes, l’escrita i la no escrita) amaren les pàgines d’una novel·la d’intensa profunditat filosòfica. A través de la ficció, ben travada, versemblant, dolorosament realista, Howard Fast ens planteja una reflexió sobre els límits que hem o no hem de traspassar. I ens ensenya a valorar allò que de veritat és important, allò que tenim dins nostre. En cap cas les aparences d’una ètica hipòcrita, equivocada i malsana.      

 

 

No podem oblidar que Sylvia fou escrita fa més de 50 anys, de manera que alguns dels paràmetres individuals i col·lectius de la societat que reflecteix (de l’americana en particular i de l’occidental en general) han variat significativament. Malgrat això, a desgrat de certs models de pensament i comportament que poden sorprendre’ns, Sylvia continua, en la seva part més profunda i essencial, perfectament vigent. Com passa amb la bona literatura, ja ho sabeu. Que no caduca, que és universal i atemporal, que ens guia sempre.

Sylvia és l’exemple perfecte que la literatura de gènere (en aquest cas negre, criminal o com vulguem dir-li) pot esdevenir un marc idoni per tractar els temes més transcendentals que afecten la humanitat.

Que us aprofiti, negrots.     

Carlos Zanón guanya el Premi Dashiell Hammett 2015

Contentíssima que Carlos Zanón hagi guanyat l'edició d'enguany del Premi Dashiell Hammett, que com sabeu es lliura en el marc de la Semana Negra de Gijón. La novel.la premiada: Yo fui Johnny Thunders, publicada per RBA.   

 

He de confessar que encara no l'he llegida (com moltes altres), però un dia o un altre haurà de caure, això segur. Zanón és un gran autor, amb molta sensibilitat, que es complau en reflectir la sordidesa de certs ambients de les grans ciutats, en aquest cas Barcelona. Yo fui Johnny Thunders ha estat des de la seva publicació una obra aclamada per la crítica i amb un gran èxit de públic.

 

La meva enhorabona, Carles. A gaudir-ne molt. 

 

 

 

 

 

Melodía quebrada, de Josep Camps

Melodía quebrada, publicada l’any 2014 per l’Editorial Alrevés, és la primera novel·la del barceloní Josep Camps. Una ficció tan barcelonina com el seu creador, que inicia les aventures del sergent dels Mossos d’Esquadra Eutiquio Mercado, Tiki per als amics. El personatge ha agafat embranzida i ara fins i tot posseeix el seu propi espai web, Tiki Mercado y otras melodías, que podeu seguir per facebook i/o twitter.

La novel·la és molt agradable de llegir. Estructurada a base de breus capítols que es van enllaçant, compta amb dues trames que d’entrada semblen divergents, però que, com no podia ser d’una altra manera, acaben tenint relació. D’altra banda, com passa en els inicis de qualsevol nissaga, Melodía quebrada s’ocupa bàsicament de configurar i delimitar les principals característiques del protagonista. És necessari de cara a les pròximes entregues.

Per bé i per mal, Tiki Mercado és el millor de la novel·la. Dic “per bé i per mal” perquè crec que el personatge aconsegueix molta més significació que la trama, que no deixa de ser una història d’especulació urbanística, corrupció empresarial i tripijocs a les altes esferes com resulta ja recurrent (atesos els temps que corren) en la narrativa negra actual.

En canvi, Tiki esdevé un tipus suggeridor. Una barreja del detectiu clàssic (a l’estil dels americans de les primeres dècades del XX) i dels “polis” durs, honestos i idealistes de les sèries actuals. Estic segura que Josep Camps l’ha fet policia perquè no ha tingut més remei, ja que, com tots sabem, un detectiu privat, ara i aquí, no pot investigar ni de bon tros els delictes de sang. Tanmateix, Tiki s’acosta tant al "perdiguer" típic (fins i tot és el narrador en primera persona) que, com a lectora, en algun moment he oblidat que era “poli”. Drogoaddicte en rehabilitació, fuma com un carreter, freqüenta els locals nocturns i és un faldiller acabat. La novel·la resulta molt masculina. Tenim sexe, explícit i no explícit, pertot. En alguns moments, Tiki m’ha recordat una mica aquell Mike Hammer de Mickey Spillane al qual, encara que no fos cap “tio bo” i ja tingués una edat, totes les dones (les de bandera incloses) se li insinuaven. D’altra banda, el sergent posseeix una segona gran addicció, aquesta innòcua. Em refereixo a la seva bogeria pel rock and roll, fins el punt que fa de discjòquei cada nit de dijous en un local anomenat El Mariscal.  

Ja he comentat que la novel·la és molt barcelonina. Aquesta es converteix, segurament, en una característica a destacar. Josep Camps ens passeja per tota la ciutat, furga en les seves entreteles, ens descobreix molts dels seus secrets. Quan coneixes Barcelona (i si hi has nascut, encara més) et sents clarament ficat dins les pàgines del llibre. 

 

 

Ras i curt: Si sou amants del gènere clàssic, us agrada el rock més estentori i teniu ganes de passar una bona estona de lectura, Melodía quebrada és la vostra novel·la per a aquest estiu. Sens dubte.   

Primícia: El mes de setembre ens portarà "Noves dames del crim"

Coordinar una antologia de relats és una tasca especial. No vull dir amb això que sigui difícil, però sí que requereix dedicació, disciplina, ordre, diplomàcia, capacitat per engrescar i, sobretot, ganes de dur-la a terme. Com totes les coses que es fan a partir d’una dosi ˗més o menys gran˗ de voluntarisme, la il·lusió és essencial.

Fa dos anys vaig coordinar Elles també maten, el recull de relats negres escrits per dones catalanes que tantes alegries ens ha ofert. Va ser la meva primera experiència en aquest sentit, i no va poder resultar més positiva: un projecte que, com he repetit mil voltes, ja va néixer tocat per una vareta màgica. Fou el número 3 de la nova editorial de novel·la negra en català Llibres del Delicte i encara és ben viu en la seva recepció.  

Tanmateix, com que l’editor (Marc Moreno) i jo mateixa som uns somiatruites lletraferits, no en vam tenir prou. I apa, ja ens torneu a trobar, dos anys després, embrancats en la confecció d’una segona antologia. Altre cop tretze autores (dotze de noves i una servidora, alguna prerrogativa havia de tenir) que demostren que “si cal matar, maten”.   

El nou projecte es titula Noves dames del crim i presenta una novetat, ja que algunes de les seves integrants (no totes, però sí un bon nombre) s’estrenen en la narrativa criminal. Malgrat el seu bagatge literari, l’antologia ha estat el seu primer contacte amb el gènere. I l’experiència els ha encantat, com demostra a bastament la qualitat dels relats, tots escrits expressament per a l’ocasió.

El llibre sortirà a principis de setembre, a temps de ser presentat durant la Setmana del Llibre en Català, però jo avui no he pogut resistir la temptació de fer-vos-en cinc cèntims i de mostrar-vos quin aspecte tindrà. També volia dir-vos, perquè em fa il·lusió, el títol del meu relat. És El violí mut i ja tinc ganes que el pugueu llegir.  

 

 

 

Les Noves dames del crim som: Isabel-Clara Simó, Rosa Ribas, Anna Moner, Isabel Franc, Elisenda Roca, Blanca Busquets, Roser Cabré-Verdiell, Montse Sanjuan, Sílvia Romero, Antònia Carré-Pons, Raquel Picolo, Gemma Pasqual-Escrivà i Anna Maria Villalonga.

 

Ginesta per als morts d'Agustí Vehí: la recuperació d'un títol ja clàssic

Quan fa pocs dies vaig mirar la bústia i vaig trobar-hi, directament sortida del forn, la nova edició que l'Editorial Alrevés ha fet de la novel·la d'Agustí Vehí Ginesta per als morts, no vaig poder evitar una punxada d'emoció. Era una punxada agredolça i tendra, però molt dura. Em van venir al cap, a borbollons, tot un munt de records impossibles de controlar. Records que guardo com un tresor, d'un vàlua incalculable, però que encara (quan han passat ja més de dos anys del traspàs de l'Agustí) m'afecten molt. 

 

Entre aquests records, el d'un dia d'agost calorosíssim, en una terrassa davant del Museu Dalí de Figueres. Jo entrevistava l'autor per al meu llibre Les veus del crim i ell, entre riures, bromes i conversa, em va lliurar un exemplar de l'anterior edició de l'obra. Llavors es deia (erròniament) Ginesta pels morts i l'havia editat Mare Nostrum, una petita editorial del sud de França que tenia una pèssima, per no dir inexistent, distribució. Us podeu imaginar la meva alegria, perquè el llibre era dificilíssim de trobar. Jo sabia que era una gran novel·la i, evidentment, no me la volia perdre per res del món. 

 

Ara, a mitjan 2015, l'Editorial Alrevés ha tornat a publicar-la. 

Revisada, mimada, estimada. Ho ha fet com a homenatge a un dels escriptors estrella de la Col·lecció Crims.cat (abans hi havia publicat Torn de nit i Remor de serps), però també com un acte de justícia literària i de deferència als lectors. No podia ser que una novel·la tan interessant, tan remarcable, resultés quasi impossible de localitzar. L'edició va precedida per un emotiu pròleg del director de la col·lecció, Àlex Martín Escribà. 

Ara mateix tinc el llibre aquí, al meu costat, damunt de l'escriptori.  I em sento amargament feliç. Penso en tu, Agustí, i en el goig que et faria.

El teu blues empordanès, estimat amic. El teu blues. 

 

Si voleu llegir la ressenya que, en el seu moment, vaig escriure, només heu de prémer aquí.

 

Moltes gràcies, negrots.