Feliç any 2018, negrots!

Si el llibre crema, no l'apagueu

(Manuel de Pedrolo)

Feliç 2018 a tots els negrots

Dolorós adéu a Sue Grafton

Acomiadar-me avui de Sue Grafton em resulta molt dolorós. Perquè la seva mort ha estat inesperada, perquè és una manera terrible d'acabar l'any, perquè he conviscut amb ella i amb el seu personatge -Kinsey Millhone- des de 1982. Ni tan sols era mare, jo, quan vaig començar la nissaga. Així que ja us podeu imaginar com em sento. 

Acostumo a ser una dona agraïda. I per això considero que he de reconèixer la importància a la meva vida de persones com Sue Grafton. Perquè algú que t'ha fet feliç fidelment (en aquest cas amb els seus llibres) durant tants anys, no es mereix cap altra cosa que un agraïment etern.

Però no és només això. 35 anys de convivència donen per molt i acaben vinculant noms, fets i estats d'ànim, acaben relacionant esdeveniments, complicitats i estones felices. ¿Com puc oblidar l'agradable i nerviosa espera anual de la nova lletra de l'abecedari? ¿Com no recordar les corredisses a la llibreria per adquirir-la de seguida? ¿Com no guardar com un tresor les converses inacabables amb la Maria Toldrà, les xerrades a Facebook amb ella i amb la Teresa Huguet, els comentaris amb la Maria Dolors Sàrries? ¿Com viure ara amb la certesa que la Kinsey no tornarà, que mai no sabrem què serà de la seva vida ni fins quan li durarà el vestit multiusos?

Amb l'Abecedari del crim, Sue Grafton va ser una de les figures innovadores del gènere als EUA (i al món). El va situar al bell mig de la postmodernitat, tot canviant el discurs imperant i creant una heroïna dona, desastrada, amb uns valors i una ideologia pròpies, sense pèls a la llengua i amb una ètica que es desmarcava de tòpics. I va aconseguir una cosa molt difícil, perquè, tot i essent inevitable que alguns títols siguin més bons que uns altres, el nivell de qualitat és d'una excel·lència enorme i molt estable, difícil d'assolir en un recorregut tan llarg.         

Sue Grafton era una persona intel·ligent. I ha deixat escrit que no vol que ningú continuï l'abecedari. Molt ben fet. Les joies convé no tocar-les. Han de restar incòlumes. També va negar-se tota la vida a que se'n fessin pel·lícules o sèries de televisió. No volia que res ni ningú pogués pervertir la naturalesa de la seva creació. I sabia el que es feia, perquè coneixia molt bé el món del cinema. Bravo per Grafton.

Mai no m'hauria imaginat que no acabaria l'abecedari. Que es quedaria a una lletra de cloure'l. Que la Z mai no veuria la llum. També em costa acceptar que en Henry, el veí nonagenari de la Kinsey, hagi sobreviscut a la seva creadora. Una creadora que el mimava i l'acaronava, com a personatge únic que era. 

Vaig conèixer la Sue. Era una dona alegre, riallera, entranyable, humil. Aquí podeu llegir el nostre encontre, que no exagero gens. Va ser màgic (oi, Charo?). Com màgica ha estat tota una vida de lectures i de reconeixements, tota una vida de records. No puc afegir res més, perquè estic emocionada. Amb cada mite que marxa, ens quedem una mica més orfes.

Descansa en pau, estimada Sue. I que la terra et sigui lleu. 

    

El meu nou llibre, una il·lusió per acabar l'any: Contes per a les nits de lluna plena

No cada any es pot cloure amb l'anunci del naixement d'una nova criatura. Però en aquesta ocasió sí que ho puc fer, i no cal dir com n'estic de contenta. A més, es tracta d'un projecte inesperat, que mai no m'hauria imaginat fa uns mesos. De vegades l'atzar, la fortuna, o qui sap qui et porten regals sobtats per fer-te feliç. 

Així ha succeït amb Contes per a les nits de lluna plena, una petita delicadesa, un cuqui llibre (expressió de les editores), que ha publicat l'Editorial Apostroph seguint una idea llançada al vol i com de casualitat per l'escriptora Ramona Solé. El volum conté 23 relats que he anat escrivint al llarg de molts anys. Alguns van aparèixer en blogs, revistes que ja no existeixen i coses així. Poder veure'ls ara ben agrupats i formant una unitat per a mi no té preu. Els introdueix un pròleg (breu, no patiu) on intento explicar què són, què tenen en comú i què representen. 

Contes per a les nits de lluna plena ha estat una aposta màgica de les editores d'Apostroph, Alexandra Cuadrat i Annabel Encontra, que s'han entusiasmat sense reserva en llegir els relats i a les quals mai no estaré prou agraïda. Són dones d'empenta, treballadores infatigables i molt curoses que mimen enormement els llibres. Treballen les portades, el tipus de lletra, els detallets interiors, la classe de paper, els marges i les textures. Tot. Tot. Tot.

A Apostroph tot són dones. La il·lustradora, l'assessora lingüística, les editores. Us asseguro que treballar amb elles ha estat un plaer immens. Ens hem entès a la perfecció i tot ha rutllat com una seda, malgrat no disposar de gaire temps. És allò de "la feina ben feta no té fronteres".  

Però la sorpresa del llibre no s'acaba aquí, perquè també hi trobem la col·laboració (la primera de moltes, espero) entre Apostroph i EnVeuAlta (que, com sabeu, es dedica a l'enregistrament de literatura en àudio). Així, el llibre porta un codi QR amb una contrasenya. Tothom que el compri podrà gaudir sense cost afegit de la versió oral dels relats. Amb les veus de Maribel Gutiérrez i Miquel Llobera, que alguns ja coneixeu, us garanteixo que les meves històries esdevenen unes altres, ennoblides i diferents. És com comptar amb dos llibres en un de sol. 

I no vull explicar res més, perquè la idea és que llegiu i escolteu el llibre. Hi ha relats durs, hi ha relats tristos, hi ha relats poètics i sobretot hi ha humor, molt d'humor. 

Espero que us ho passeu tan bé llegint com jo escrivint.

De moment us avanço que la presentació serà el dia 18 de gener, a les 19:30 hores, a la llibreria La Inexplicable (carrer Galileu, 78, barri de Sants, Barcelona). Quan s'acosti el moment, ho anunciaré per xarxes.

  

I res més per avui. Desitjar-vos feliç entrada d'any, negrots. I visca, sempre, la literatura! 

      

    

El somriure de Darwin, segon premi a Llegir en cas d'incendi

Estic molt contenta perquè acabem l'any amb una agradable notícia. El somriure de Darwin ha estat guardonada amb el segon premi a la millor novel·la negra de l'any 2017 en el certamen que organitza la revista Llegir en cas d'incendi. Per a mi, és un premi amb molt de valor. En primer lloc, perquè els altres 4 més votats són gent molt coneguda, de la talla de Denis Lehane (el guanyador) o de Benjamin Black.

Però no només per això. El motiu principal té a veure amb que són uns premis on han votat els lectors. I ho han fet sense cap llista prèvia. És a dir, la gent ha entrat i ha votat el que ha volgut. I això és enormement gratificant. Gent que ha llegit la novel·la, l'ha triat entre totes les altres que pugui haver llegit i ha fet l'esforç d'entrar a votar-la. Us estic molt molt agraïda. 

Penso sincerament que és també una bona notícia en general, enmig de tants autors estrangers. I també penso, i permeteu-me dir-ho, que els meus personatges, sobretot en Max i en Darwin, s'ho mereixen. No puc parar de pensar, en aquests dies de fred i celebracions, en tants i tants Maxs i Darwins que no tenen on anar, que no tenen què menjar ni on dormir.

VAGI PER ELLS. 

Novel·la catalana avui, negra i no

Avui us faig cinc cèntims del llibre que acabo de rebre, en el qual hi he participat. Són les actes de les Jornades sobre novel·la catalana actual que van tenir lloc a Bellaguarda (Las Garrigues) durant el mes d'octubre de 2016. Promogudes excel·lentment per Àlex Broch, ens hi vam aplegar uns quants estudiosos i escriptors amb la voluntat d'aportar noves visions, així com bibliografia científica, a l'escassetat amb què comptem en l'entorn de la narrativa catalana estrictament coetània. Personalment, vaig tenir l'honor d'ocupar-me del gènere negre, amb una intervenció i un article intitulats: La novel·la negra catalana del segle XXI: Un camí transversal des de la postmodernitat, amb el qual he provat d'analitzar i mostrar la situació de la narrativa de crims en català ara mateix.

Després d'uns mesos, quan arriba el volum, sempre fa una enorme il·lusió. A més a més, en el meu cas resultarà molt útil per a les meves classes de corrents i autors coetanis a la Universitat de Barcelona. En fi, que estic molt contenta. Espero que a molts de vosaltres també us pugui interessar.

Feliç tarda, negrots. 

Obaga, d'Albert Villaró

Molts ja sabeu que, com tots els que som lectors compulsius, sempre em queixo d'arrossegar una extensa rècula de llibres pendents, els quals, sense que sembli possible frenar-ho, es multipliquen de manera alarmant cada dia que passa. Un dels meus pendents més vergonyants, atès que el seu autor és un dels meus escriptors preferits, era fins fa poc Obaga, de l'andorrà Albert Villaró. Obaga, una esplèndida novel·la de 2003, que a la desesperada he intentat rescabalar de la imperdonable mancança. I així, l'he programada com a lectura del mes de desembre en el club de novel·la negra que coordino, a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver.

Obaga és una novel·la breu (165 pàgines), una petita meravella de la negror pirinenca salpebrada de l'humor muntanyenc, àcid i únic, d'Albert Villaró. Ambientada en un indret imaginari (que d'imaginari en té poc perquè és evident que Andorra es troba pertot), es tracta d'una ficció de frontera, amb els seus contrabandistes de tabac, les seves bandes rivals de traficants, els seus carrabiners corruptes i la seva ben bonica història d'amor. En un petit poble on en aparença mai no hi passa res, el nostre protagonista en primera persona (en Tomàs de Cal Mostatxo) ha de fer front de sobte a uns esdeveniments inesperats que convulsionen per sempre la seva pacífica existència.     

  

Obaga no té un mort a la primera pàgina. De fet, l'única mort es produeix gairebé al final. En canvi, conté tot allò que jo puc subscriure: innovació (demostra que el "negre" funciona perfectament en el món rural, no oblidem que l'obra ja té quasi 15 anys), concisió, ironia, profunditat dels personatges, descripcions vives i àgils i un cert final obert que et deixa amb la mel als llavis. I, per damunt de tot, la finíssima mirada del narrador intel·ligent i perspicaç que és Villaró, aquest seu mostrar-nos com ningú -i sense pèls a la llengua- el món incomprensible que ens ha tocat viure.    

Altament recomanable, negrots. 

"La sonrisa de Darwin" en castellà

Debuta el mes de desembre i a mi em fa molt feliç poder mostrar la portada de la versió castellana de la meva darrera novel·la.

La sonrisa de Darwin arriba de la mà de l'Editorial Navona, com ja va passar amb La mujer de gris, dins la col·lecció Navona Ficciones. El llibre sortirà el mes de gener de 2018, i ja estarà disponible de cara al Festival BCNegra.  

No cal dir que estic molt contenta. La traducció l'he feta jo mateixa, de manera que el text posseeix la meva pròpia veu, sens cap mena de dubte.

Espero que en castellà els meus personatges us arribin tan endins com ho han fet en català. I, per descomptat, moltíssimes gràcies, negrots.