Acomiadar-me avui de Sue Grafton em resulta molt dolorós. Perquè la seva mort ha estat inesperada, perquè és una manera terrible d'acabar l'any, perquè he conviscut amb ella i amb el seu personatge -Kinsey Millhone- des de 1982. Ni tan sols era mare, jo, quan vaig començar la nissaga. Així que ja us podeu imaginar com em sento.
Acostumo a ser una dona agraïda. I per això considero que he de reconèixer la importància a la meva vida de persones com Sue Grafton. Perquè algú que t'ha fet feliç fidelment (en aquest cas amb els seus llibres) durant tants anys, no es mereix cap altra cosa que un agraïment etern.
Però no és només això. 35 anys de convivència donen per molt i acaben vinculant noms, fets i estats d'ànim, acaben relacionant esdeveniments, complicitats i estones felices. ¿Com puc oblidar l'agradable i nerviosa espera anual de la nova lletra de l'abecedari? ¿Com no recordar les corredisses a la llibreria per adquirir-la de seguida? ¿Com no guardar com un tresor les converses inacabables amb la Maria Toldrà, les xerrades a Facebook amb ella i amb la Teresa Huguet, els comentaris amb la Maria Dolors Sàrries? ¿Com viure ara amb la certesa que la Kinsey no tornarà, que mai no sabrem què serà de la seva vida ni fins quan li durarà el vestit multiusos?
Amb l'Abecedari del crim, Sue Grafton va ser una de les figures innovadores del gènere als EUA (i al món). El va situar al bell mig de la postmodernitat, tot canviant el discurs imperant i creant una heroïna dona, desastrada, amb uns valors i una ideologia pròpies, sense pèls a la llengua i amb una ètica que es desmarcava de tòpics. I va aconseguir una cosa molt difícil, perquè, tot i essent inevitable que alguns títols siguin més bons que uns altres, el nivell de qualitat és d'una excel·lència enorme i molt estable, difícil d'assolir en un recorregut tan llarg.
Sue Grafton era una persona intel·ligent. I ha deixat escrit que no vol que ningú continuï l'abecedari. Molt ben fet. Les joies convé no tocar-les. Han de restar incòlumes. També va negar-se tota la vida a que se'n fessin pel·lícules o sèries de televisió. No volia que res ni ningú pogués pervertir la naturalesa de la seva creació. I sabia el que es feia, perquè coneixia molt bé el món del cinema. Bravo per Grafton.
Mai no m'hauria imaginat que no acabaria l'abecedari. Que es quedaria a una lletra de cloure'l. Que la Z mai no veuria la llum. També em costa acceptar que en Henry, el veí nonagenari de la Kinsey, hagi sobreviscut a la seva creadora. Una creadora que el mimava i l'acaronava, com a personatge únic que era.
Vaig conèixer la Sue. Era una dona alegre, riallera, entranyable, humil. Aquí podeu llegir el nostre encontre, que no exagero gens. Va ser màgic (oi, Charo?). Com màgica ha estat tota una vida de lectures i de reconeixements, tota una vida de records. No puc afegir res més, perquè estic emocionada. Amb cada mite que marxa, ens quedem una mica més orfes.
Descansa en pau, estimada Sue. I que la terra et sigui lleu.