Ruido de cañerías, de Luis Gutiérrez Maluenda

Ruido de cañerías és la tercera entrega de les peripècies del detectiu Atila, a aquestes alçades un gran conegut dels negrots. Fins el moment es tracta del darrer títol de la nissaga (després de Mala hostia i d’Un buen lugar para reposar), però els seguidors d’Atila no ens hem de preocupar. Actualment ja existeixen dues novel·les més totalment acabades. I Luis Gutiérrez Maluenda, el responsable directe i únic de la moguda, ha promès solemnement que no seran les últimes.

Si a Un buen lugar para reposar ja quedava clar que en aquesta societat nostra “no hi ha un pam de net”, a Ruido de cañerías l’afirmació es converteix, per si algú encara en tenia dubtes, en un axioma incontrovertible. Gutiérrez Maluenda situa la ficció, negríssima, en les entreteles del món de la política i, de retop, hi involucra alguna associació d’immigrants sense ànim de lucre, d’aquelles altrament dites ONG’s, i el Futbol Club Barcelona. I és que un dels implicats en l’afer és un tal Santiago García, advocat guapot amb talent d’orador pompós, president del millor club del món i aspirant a molt honorable de la Generalitat (qualsevol semblança amb la realitat, òbviament, és pura coincidència).

La trama enganxa des del primer paràgraf. Els embolics, les trampes, els enganys i les estomacades se succeeixen amb un ritme trepidant. Atila les passa morades. Sort en té de Valentina, que lluita sense treva per allunyar-lo de l’addicció al whisky. I sort en té de Lena, d’en Carrito i d’algun amic més. M’agrada molt com Gutiérrez Maluenda, tot i retre’ls homenatge, desmitifica la duresa incombustible dels detectius del negre clàssic. El nostre Atila, que pot ser implacable i violent com el primer, queda fora de joc, quadrat damunt l’asfalt com qualsevol mortal, per culpa d’un atac de lumbàlgia. Ara no rieu, pobre.

 

Aquesta tercera novel·la m’ha semblat més amarga que les anteriors. Sense permetre que trontollin l’humor i la ironia, sense que l’estil i el llenguatge deixin d’arrencar-nos un riure franc i obert, Gutiérrez Maluenda aconsegueix revestir la trama d’un to més greu. Atila, que sovint filosofa des del sentit comú i la clarividència dels perdedors, no pot evitar una seriosa decepció, una reflexió que el neguiteja i l’ensorra. Acostumat a remenar la més baixa immundícia, segurament encara no ho havia vist tot. Tanmateix, amb cada nou cas que investiga, la baixada als inferns és fa més profunda. I, inevitablement, més dolorosa la seva percepció del món. No debades, com a colofó tenyit de desesperança, el darrer capítol de la novel·la s’intitula: Triste, solitario final.

Amb el rerefons dels partits polítics, les diferències de classe, la problemàtica de la immigració i, per descomptat, enmig de l’escenari incomparable del Barri del Raval, Gutiérrez Maluenda crea una ficció que palesa una gran perspicàcia. La seva prosa, descarnada i sincera, furga, a tomba oberta, en les ferides del món que ens envolta. Ruido de cañerías és un exemple claríssim i sense fissures de la capacitat del gènere negre per exercir en l’actualitat, des d’una literatura que també ens entreté i ens fa riure, una ferotge crítica social.

Us deixo aquí, negrots. Però jo continuo. M’engresca molt posar-me a treballar en les aventures d’Atila per al proper Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca.  
 

I Premi de novel·la "Pata Negra"

El IX Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca ha convocat enguany el I Premi de Novela "Pata Negra", que serà atorgat a la millor novel·la negra publicada el 2012. Ja s'han fet públics els finalistes, que són els següents:   

 

- El enredo de la bolsa y la vida (Eduardo Mendoza, Seix Barral)
- La llamada de un extraño (Rafael Alcalde, Roca)
- La balada de los miserables (Aníbal Malvar, Akal)
- La marca del meridiano (Lorenzo Silva, Planeta)
- Letal como un solo de Charlie Parker (Javier Márquez, Salto de Página)
- Lo que no está escrito (Rafael Reig, Tusquets)
- No llames a casa (Carlos Zanón, RBA)
- Ruido de cañerías (Luis Gutiérrez, Al Revés)
- Un buen detective no se casa jamás (Marta Sanz, Anagrama)
- Una noche en Amalfi (Begoña Huertas, El Aleph)

Jo n'he llegit tres i estic acabant Ruido de cañerías, de Luis Gutiérrez Maluenda, que serà la quarta i demà ressenyaré. Damunt de les llegides, us enllaço la meva ressenya. Les quatre em semblen bones candidates. Són novel·les molt diferents, però amb moltes virtuts, que demostren àmpliament la vitalitat i la varietat del gènere. De la resta de títols, evidentment, no puc opinar. Però, en qualsevol cas, considero molt bona la iniciativa dels responsables del Congrés salmantí, que sempre busquen noves fórmules per créixer i reinventar-se.  

 

El seu comunicat sobre el premi conclou amb aquestes paraules: "Durante las próximas semanas, el jurado anunciará la novela ganadora, cuyo  autor recibirá como galardón un jamón de pata negra. El premio se  entregará durante las sesiones del Congreso de Novela y Cine Negro de la Universidad de Salamanca, que se celebrará entre el 16 y el 19 de abril de 2013".

 

M'encanta, perquè hi seré i podré presenciar in person el lliurament del pernil.

Desitjo que guanyi el millor. I us garanteixo que penso aprofitar l'estada a Salamanca per menjar un bon "pata negra". Això segur, negrots. Ja hi podeu comptar.

 

Arriben les Actes del Congrés de Salamanca 2012

 

Acaben d'aparèixer les Actes del VIII Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca (és a dir, el de l'any passat, 2012). Recordareu que el títol del Congrés era "Memoria, historia y sociedad en el género negro". Ara ja tenim el llibre (a cura de Javier Sánchez Zapatero i Àlex Martín Escribà, els directors de la moguda), la qual cosa és una molt bona notícia (bé, jo el tindré en breu, quan torni a Salamanca el mes que ve per al Congrés d'enguany). 

Realment, fa goig. De moment us deixo una imatge de la portada i us copio la sinopsi d'allò que el llibre és. Una nova baula que s'ocupa d'estudiar, explicar i valorar el gènere i els seus conreadors. No cal que us digui que em fa molta il·lusió que el meu article  "Crimen y memoria histórica: Negras tormentas, de Teresa Solana", que correspon a la Comunicació que vaig presentar, formi part del recull.

 

 

 

 

 

"Historia, memoria y sociedad en el género negro: literatura, cine, televisión y cómic recopila diversos trabajos en los que, de forma interdisciplinar y desde numerosos puntos de vista, se analizan diversos aspectos del género negro y policíaco. Hay estudios centrados en un autor o incluso en una obra, pero también hay visiones de conjunto y estados de la cuestión que transmiten la actualidad de un género en plena efervescencia y continuo cambio. Buscando que esa mirada sea lo más universal posible, se da cabida a miradas que se acercan a diversas culturas, centrándose en lo hispánico y lo iberoamericano, pero abriendo también el campo de estudios a los ámbitos anglosajones, francófonos, italianos, germánicos o griegos. De este modo, el libro nace con la pretensión de convertirse en un manual de consulta para todos aquellos investigadores que se interesen por el género criminal en cualquiera de sus manifestaciones y, de forma especial, por su vinculación con la historia y la sociedad en la que se ha gestado."

 

Espero que us interessi, negrots. Que passeu un bon dia.

Un buen lugar para reposar, de Luis Gutiérrez Maluenda

 

Un buen lugar para reposar és la segona entrega de les aventures i desventures d’Atila, el delirant detectiu barceloní creat per Luis Gutiérrez Maluenda. Fa uns mesos vaig confegir la ressenya del primer títol de la sèrie, Mala hostia. Tot el que hi vaig escriure es pot tornar a aplicar a aquest buen lugar para reposar que ara tenim entre mans. I és que l’autor ha confegit una ficció amb un segell propi molt marcat, que es complau en homenatjar el gènere més canònic alhora que el desmitifica, l’actualitza i el reinventa.

Atila continua amb la seva existència miserable al barri del Raval, l’antic “Barrio Chino” de Barcelona, on té plantat el seu “despatx”, concretament a la taula del fons d’un locutori que regenta Lena, argentina, bona amiga i antiga amant. Lena actua, quan fa falta, de recepcionista, secretària i dipositària d’encàrrecs. Mentrestant, Atila es mou entre el recent enamorament envers la persona de Valentina (mestressa d’un bar de la zona i amb una bona situació econòmica) i la seva afecció desmesurada (per no dir patològicament perillosa) a la beguda, en especial al whisky i, més concretament, al Vat 69, que acostuma a adquirir al paki de la cantonada i que és l’únic que, fet i fet, es pot pagar.

Atila sobreviu, envoltat pels vapors d’una sempiterna ressaca, en un antre de mala mort, una porteria minúscula i infecta per on passen totes les canonades dels lavabos de la finca. Té una exdona insofrible, Mabel, que ˗com totes les exdones insofribles del món mundial˗ el sagna i l’extorsiona. Adora els tangos de Carlos Gardel i s’ha fet molt amic de Carrito, un cambrer colombià, exmembre de les FARC, que, a més de ser violent, expeditiu i llest com una guilla, també es regeix, com el mateix Atila, per un indestructible codi d’honor.

 

Atila és un perdedor, no ens enganyem. Un pobre diable que voreja la llei, carrega a les esquenes un passat desolador i té un futur més aviat incert, per no dir directament negre. Tanmateix, pot comptar amb els seus amics, una colla de trinxeraires que, com ell, s’arrosseguen vivint de la picaresca en el cor de la gran urbs, enmig del barri més miserable de la ciutat. Carrito, Lena, Maruchi La Desdentà, la mestressa del topless més freqüentat del Paral·lel... Tots ells tenen molt clares quines són les prioritats d’aquest món. La lleialtat encapçala la llista. I, tot seguit, la consciència que algunes barreres no es poden franquejar.

No es pot franquejar la barrera de la pederàstia, ni tampoc la del mobbing immobiliari que assola els barris més deprimits i s’acarnissa especialment amb els més febles, la gent gran. Per resoldre aquests afers, Atila usarà la violència més salvatge i, si cal, s’hi jugarà la vida. I és que, darrere de l’alcoholisme, el cínic sarcasme i l’amarg escepticisme, Atila és el trist detectiu dels pobres, insòlitament idealista, estranyament “com cal”.  

Gutiérrez Maluenda s’empara en un artifici molt ben construït ˗de lectura lleugera, distreta i molt plaent˗ per “fotre canya” als fonaments d’una societat podrida, bruta i malalta. No hi ha gaire esperances, no és gens optimista. Però, com el seu personatge, es refugia en la mordaç i sàvia ironia i en l’agudesa d’un finíssim humor. A Un buen lugar para reposar, Atila arremet contra constructors corruptes i pervertits, contra gent que prostitueix els propis fills, contra sicaris de diversa volada i contra psicòpates que assassinen per gelosia. I mentrestant, el seu creador, que col·loca la història en boca del personatge, ens va deixant un rastre de frases breus, contundents, lapidàries. Va destil·lant, sense contemplacions, un missatge actual i antic, universal i atemporal, inherent a la condició humana.

“No hi ha un pam de net, senyors”. Que ningú no es faci il·lusions.

 

 

NOTA:  Que la Biblioteca La Bòbila i el seu director, el meu amic Jordi Canal, tinguin un paper tan destacat en la novel·la, amb un munt de picades d'ullet envers el gènere negre i la seva persona, és un "puntasso" que no em podia oblidar. Senzillament genial.  

Entre nosaltres hi seràs sempre: Mor Agustí Vehí i Castelló (1958-2013)

Després dels focs, després del depriment espectacle en gris i negre que veurem cada dia a partir d'ara, necessito tancar-me en els llibres. El cansament físic marxarà, les inacabables hores de servei amb sensació d'impotència s'oblidaran però... on és el meu país? On queda el verd? I la màgia dels boscos? La música de la tramuntana als arbres? Que li han fet al meu país? De la mateixa manera que estimàvem profundament una terra verda i ufanosa, ara estem aprenent a estimar cendra i carbó, desolació i silenci. L'Empordà només ens té als empordanesos i ara estimarem la terra més que mai, ara que és més lletja que mai. Cada bri d'herba que veiem sortir, l'amanyagarem com la més preuada de les criatures, com l'esperança certa que els nostres fills tornaran a tenir el nostre país com ha estat sempre. Ho sento però només tinc ganes de plorar!

Agustí Vehí i Castellò (1958-2013) ens enviava aquest correu conjuntament a en Sebastià Bennasar i a mi aquest estiu, després dels terribles incendis del seu Empordà, que el trasbalsaren profundament. Era un correu recomanant-nos llibres, com feia sempre, perquè l’Agustí era un gran escriptor, però, per damunt de tot, era un gran lector.

No m’hagués imaginat mai que en aquest bloc hauria de recollir una notícia com aquesta. Em vénen al cap milers de petits detalls, de correus, de trobades, d’intercanvis d’idees. És una amarga coincidència saber que, ara que publicaré el meu llibre d’entrevistes, ell, que el va inaugurar, que va ser el primer, no podrà gaudir de la presentació. Un somni meu. Reunir els meus dotze autors. El somni, avui ho sabem, no es complirà.  

Mentre escric tinc un nus a la gola i una terrible pesantor als dits. Em sento buida perquè m’han arrencat un tros de cor, un bocí d’ànima. Quan desapareix algú tan sensible, idealista, generós, rialler, senzill, simpàtic, intel·ligent, carismàtic, hospitalari i tendre com l’Agustí Vehí, l’equilibri del món trontolla. Perquè no tocava, perquè el necessitàvem aquí, perquè mai més res ja no serà igual.

Se’m fa molt difícil continuar escrivint. Podria explicar-vos moltes coses, però les guardo per a mi i per als amics íntims. Per aquells que, com acabem de dir per telèfon amb l’Àlex Martín Escribà, formàvem una petita família.

Catalunya perd un bon escriptor, Figueres un bon guàrdia urbà, la Universitat Autònoma un bon professor. La seva família perd el pare, la parella, el puntal. Els amics perdem una referència de tendresa inigualable. Però qui més perd és el món. Perquè el món s’embelleix amb persones com ell. I es torna lleig, brut i injust quan desapareixen.

Fa dos dies que he acabat de llegir la seva darrera novel·la, Remor de serps. Encara no està publicada, ni tan sols corregida. Era la primera versió, la versió seva i de la família, que sempre m’enviava per demanar-me’n l’opinió, amb una demostració d’afecte i de confiança de valor incalculable. En la novel·la he sentit la seva veu, les seves paraules, les seves expressions empordaneses que m’arrencaven inevitablement un enorme somriure. No sabeu com em dol no haver-li pogut dir què m’ha semblat el llibre.   

He de cloure aquest escrit, perquè ja no tinc forces. La darrera vegada que ens vam veure, al mes d’octubre, ens vam abraçar molt fort mentre ens acomiadàvem. Ell ja estava malalt, però animós. Havíem passat un dia molt bonic. Li vaig donar les gràcies per la seva hospitalitat i em va xiuxiuejar a cau d’orella: “No m’has d’agrair res, Anna. Però si ets un àngel!”.  

Sens dubte, Agustí, ara l’àngel ets tu. Que tinguis molt bon viatge, amic. Entre nosaltres, hi seràs sempre.    

 

Lliurament del Premi Internacional de novel·la negra L’H Confidencial 2013

Ahir dissabte 16 de març, a les 19 hores, va tenir lloc a la Biblioteca la Bòbila de L’Hospitalet de Llobregat el lliurament del Premi Internacional de novel·la negra L’H Confidencial 2013. Com molts ja sabeu, el guanyador d’aquesta edició ha estat l’amic alacantí Mariano Sánchez Soler, amb una crònica novel·lada de l’assassinat, l’any 1980, dels marquesos d'Urquijo.

El títol de l’obra és El asesinato de los marqueses de Urbina, i ja la tinc damunt la taula esperant impacient que li arribi l’hora de la lectura. Tot i que la recreació dels fets és molt fidel al real (Sánchez Soler, periodista, va cobrir la notícia en el seu moment), els noms dels personatges han estat canviats. “Per evitar desagradables querelles”, va remarcar l’autor amb el seu sentit de l’humor característic.

L’acte va resultar molt agradable, amb una considerable assistència de públic. Una histriònica actriu ens va fer riure força, un saxofonista va crear un ambient musical ben negre i una presentadora d’alt nivell, Elisenda Roca, va conduir l’entrega meravellosament.

El regidor de cultura de l’Hospitalet, la representant de l’Editorial Roca, la responsable de totes les biblioteques de la ciutat, Jordi Canal com a director de La Bòbila, una integrant del seu Club de Lectura de novel·la negra i Paco Camarasa, de la Llibreria Negra y Criminal, van acompanyar el guanyador damunt de l’escenari. Sánchez Soler va fer-nos cinc cèntims de la seva hipòtesi al voltant del crim dels marquesos, una hipòtesi relacionada amb qüestions econòmiques (llegir aquí) que la policia no va investigar.

Quan faci la lectura de l’obra, confegiré la corresponent ressenya i tindrem encara més informació. De moment, vull felicitar l’amic Mariano i deixar-vos amb el reportatge gràfic del lliurament. Una agradable tarda, compartida amb amics, que ens ha proporcionat una nova novel·la (que pinta extraordinàriament bé) per gaudir del gènere.

Bon diumenge, negrots.  

 

 

I entre el públic, passant-nos-ho d'allò més bé, els amics Sebastià Bennasar, Luis Gutiérrez Maluenda i Rosa Romaguera Fontanals.

 

El guardián invisible, de Dolores Redondo

El guardián invisible, de Dolores Redondo (1969), representa el debut de l’autora donostiarra en el gènere negre. Abans havia publicat relats breus, contes infantils i una novel·la d’ambientació històrica, Los privilegios del ángel. Dolores Redondo, a qui vaig conèixer a la BCNegra 2013,  arriba envoltada d’un èxit aclaparador, sobretot si tenim present que la primera edició d’El guardián invisible és del mes de gener d’enguany. L’obra aviat apareixerà traduïda a deu llengües i ja ha venut els drets cinematogràfics al mateix productor de la trilogia Mil·lenium.

A mi no m’estranya, perquè la novel·la posseeix tots els ingredients necessaris per atrapar una franja de públic molt àmplia. No parlo només de l’afeccionat al “negre”, sinó també dels lectors que volen experimentar emocions i sentiments.

He d’admetre que la lectura d’El guardián invisible ha refermat el meu activisme nostrat més pregon. M’ha servit de demostració d’allò que sempre defensem els coneixedors del gènere i, més enllà del gènere, de la literatura catalana en general. Si El guardián invisible ha triomfat tant, algunes novel·les negres (i no negres) catalanes dels darrers temps es mereixen de lluny el mateix grau de triomf. No en citaré cap perquè me’n deixaria alguna i no vull ferir cap susceptibilitat. Però us demano que em féu confiança en aquesta meva afirmació. La diferència rau en escriure en castellà -i que et publiqui Destino- o escriure en llengua catalana i no comptar amb editors o institucions que apostin per una més gran distribució i per la traducció (o que tinguin mitjans per fer-ho).

Dit això, la novel·la m’ha enganxat de mala manera. Està ben dosificada i ben narrada. Ostenta un grau suficient d’originalitat, malgrat adscriure’s a la narrativa de procediment policial i aprofitar molts dels llocs comuns del gènere i de les sèries de televisió. Com a resultat, el lector se sent atret simultàniament pel plaer del reconeixement de les convencions i per l’estupefacció generada per alguns factors inesperats.

Dolores Redondo ha sabut fer-ho més que bé. Ha posat en una coctelera una sèrie d’ingredients coneguts (alguns fins i tot extremadament tòpics) i els ha sacsejat a fons, tot afegint-hi un toc clarament personal. Trobem un assassí en sèrie amb una posada en escena digna de “Mentes criminales”, perfils psicològics com els de l’FBI, fins i tot una heroïna, al més pur estil de la Clarice Starling d’El silenci dels anyells, que també arrossega un terrorífic trauma d’infància. El resultat ha estat una novel·la amb tots els elements del “bon” best-seller (que també n’hi ha), amarada d’un cert aire de contenció i amb una descripció acurada de la psicologia dels personatges.

L’element sobrenatural té molta importància en l’èxit del llibre. No està present a totes hores, no converteix la ficció en quelcom inversemblant, però juga un paper decisiu en moments clau i justifica certes qüestions que no puc desvetllar. Com que la història és una trilogia (la segona novel·la fins i tot ja està escrita, pendent de publicar), encara ens falta desentrellar una sèrie de temes que han quedat pendents.  

Resulta fascinant la recuperació que fa Redondo de les tradicions de la Vall de Baztán, a Navarra, i com les fusiona amb la modernitat del gènere criminal més actual. Aquells indrets inhòspits i obscurs carregats de llegendes, terres de bruixes, d’esperits, d’éssers misteriosos que habiten dins l’espessor de la boscúria, de pors atàviques encara no superades. La naturalesa com a llar protectora i, alhora, com a senyora dominadora i terrible. La pluja, la boira, el fred, el paisatge, la fauna, la flora, la frondositat del bosc... tot esmerçat amb encert per confegir una història que, en alguns moments, pot posar-nos els pèls de punta.

Redondo no només intenta recuperar els elements llegendaris, sinó que també pretén retratar la manera de ser i de viure d’aquella societat tan matriarcal i tan tancada, amb una gent dura i silenciosa on destaquen les dones, autosuficients i fortes, responsables de la família, de la llar, del poble. La seva descripció de l’ambient i de la interioritat dels personatges m’ha semblat prou complexa i treballada, però he d’admetre que no m’ha acabat de convèncer la identitat de l’assassí ni la gestió del desenllaç del crim. Tanmateix, això esdevé irrellevant si ho comparem amb el gaudi que proporciona la lectura de la resta de la novel·la. Endemés, crec que s’imposa esperar les dues parts que encara manquen de la trilogia. Tal vegada, després, tot quedarà més justificat.  

En fi, negrots. Que jo ja espero la segona part amb candeletes. No deixeu passar aquesta novel·la. Estic segura que en sentirem a parlar durant molt de temps.

Una noche en Amalfi, de Begoña Huertas

Des del moment que, durant la BCNegra 2013, Àlex Martín Escribà va fer la presentació d’Una noche en Amalfi, vaig sentir que havia de llegir la novel·la. Les bones vibracions em van arribar clares i diàfanes. I ara ja puc dir que no em vaig equivocar.

No és cap secret que m’encanten les novel·les breus. Sóc de l’escola Gracián (ja sabeu: Lo bueno, si breve, dos veces bueno). Sempre he pensat que un text curt exigeix un esforç de síntesi i una intensitat narrativa que, per a mi, representen un plus. Això no vol dir que no m’agradin les obres magnes. Òbviament, no és el cas. N’he llegit a centenars, algunes absolutament antològiques. Tanmateix, l’essencialitat i la manca d’elements superflus que, necessàriament, han d’amarar una novel·la breu, em criden molt l’atenció.

També és cert que la confecció d’una història com Una noche en Amalfi, de només 154 pàgines, requereix perícia i treball. Si no, pot quedar coixa o no aconseguir el ritme. Us garanteixo que no és el cas. Begoña Huertas ha construït una ficció ben travada, que enganxa des de la primera pàgina i que el lector no pot abandonar fàcilment. De fet, jo me l’he empassada en dues jornades (i això perquè tinc realment molta feina i no em podia permetre el luxe d’una marató).

La trama és senzilla: un matrimoni jove va de vacances a Amalfi, a la costa napolitana. L’esposa  ha d’enviar un informe professional per correu electrònic, però a l’hotel, situat als afores del poble, no hi ha cobertura. Decideix agafar un autobús, acostar-se al nucli urbà, enviar el correu i tornar amb el seu marit. Tanmateix, comencen a passar les hores i ella no reapareix. L’acció es produeix en una sola nit. Una nit intensa, de bogeria, de girs inesperats. Una nit que sacseja fins el moll de l’os els fonaments de la vida de la parella.  

Una noche en Amalfi compleix tots els requisits que jo, personalment, més valoro dins del gènere. És a dir, el suspens, la intriga, el desconeixement dels fets que han de venir. Amb dosificada mestria, Huertas deixa anar petites pistes, algunes imperceptibles si el receptor no du unes antenes ben parades. La incertesa es manté intacta fins al darrer paràgraf. En la terrible nit de l’estiu amalfità, els esdeveniments se succeeixen inexorablement lents, però sense treva. Valors com la confiança, la fidelitat, la dependència emocional, l’egoisme, la violència i l’engany es posen en joc per confegir un relat d’atmosfera angoixant que ens neguiteja i ens colpeix. A la vida, res no és el que sembla. Tots portem moltes persones alhora en el nostre interior.

Quan acabem la lectura, coneixem fets, però no raons. Sabem què ha passat en la tràgica nit, però només intuïm la veritat de les motivacions. Aquesta ombra d’ambigüitat, que ens permet assajar explicacions i aventurar hipòtesis, és sens dubte el darrer encert de la novel·la.

Altament recomanable. 

Que passeu un feliç diumenge, negrots.   

 

 

Respirar por la herida, de Víctor del Árbol

Vaig iniciar la lectura de Respirar por la herida amb moltes ganes. L’autor venia avalat pel gran èxit de la seva novel·la anterior, La tristeza del samurái, que a França, sense anar més lluny, ha obtingut Le Prix du Polar Européen a la millor novel·la negra. Tanmateix, per a mi el motiu  més important no era literari, sinó personal. La simpatia, afabilitat i intel·ligent conversa de Víctor del Árbol m’havien obert les ganes de conèixer a fons què ens oferia com a escriptor. 

 

En submergir-me en el complex entramat de Respirar por la herida –522 pàgines trepidants, intenses, aclaparadores– m’he sentit com feia temps que no em sentia. He tingut la sensació d’endinsar-me completament en un univers personal i distint, en una trama d’aquelles que no et deixen respirar (i perdoneu la broma fàcil). Com quan era joveneta i certes novel·les m’absorbien del tot perquè em semblaven monumentals. Em resulta difícil descriure la sensació, però –per fer-ho ras i curt– és aquella que m’ha convertit en la lectora que sóc. Parlo de literatura diferent, magnètica, brutal. 

 

Com a exercici literari, el llibre no combrega amb convencions. Un cop més, una novel·la suposadament negra m’ha confirmat com en són de difuses, actualment, les fronteres del gènere. A Respirar por la herida no hi trobarem el típic afer criminal que s’ha de resoldre, no hi trobarem investigacions policials ni un protagonista en conflicte. La trama (negra negríssima des del punt de vista dels esdeveniments que narra), s’avé amb els paràmetres de les històries corals (no he comptat els personatges, però jo diria que en són més de 20) de vides insòlitament encreuades. Amb la boca oberta i el cor en un puny, el lector assisteix al descabdellament d’una troca ben enredada. Res no és el que sembla. Els girs narratius se succeeixen sense treva fins a completar un trencaclosques sorprenent, fosc i punyent, on gairebé res no es produeix per atzar.

 

Respirar por la herida és essencialment una novel·la de personatges, on cada un d’ells hi juga un paper imprescindible. Tots estan perfectament descrits i delimitats, però n’hi ha alguns que realment m’han subjugat. Ibrahim, Guzmán, Who, la petita Sara. La societat que reflecteix Víctor del Árbol és una societat al límit, bruta i podrida. L’autor no fa concessions, però en la distància curta no tot resulta tan clar. Tothom arrossega sentiments oposats, dubtes interns, inseguretats insalvables. Tothom té un punt feble, un dolor amagat, un passat que li rosega l’ànima. 

Víctor del Árbol ens interroga a través dels personatges. Què faríem nosaltres en situacions similars? Com afrontaríem la pèrdua d’algú que estimem? És la venjança una bona solució o tal vegada hem de trobar el camí del perdó? A la novel·la, que es clou amb un balanç terrible, gairebé ningú no aconsegueix redimir-se. Gairebé. Però qui se’n surt, ho fa a partir de l’amor. Encara que sembli una paradoxa, l’autèntic fil conductor de Respirar por la herida és la nostra il·limitada capacitat d’estimar. I no em refereixo només a l’amor romàntic (que també), sinó sobretot a un amor amb majúscules que ningú no qüestiona: el sentiment immens dels pares envers els fills. El motor de la història és aquest amor, que sempre es troba més enllà del bé i del mal, més enllà de la mort.  

Al meu entendre, Víctor del Àrbol no pretenia escriure una novel·la de gènere. Però el dinamisme, l’agilitat i la capacitat d’efectisme del “negre” li resulten útils. No vull amagar que la novel·la m’ha inquietat, tot i que algunes situacions m’han semblat excessives. La desesperació i el dolor tot ho amaren. Tothom pateix tant, tothom té tant a amagar, tot és tan obscur...

 

 

 

 

Les fronteres entre allò èticament correcte es dilueixen. Ja no ens importa, com a lectors, que el delicte o el delinqüent siguin descoberts. Només volem saber, volem entendre, volem conèixer què oferirà al destí a aquells éssers que la ploma omniscient de l’escriptor ha decidit dibuixar. Hi ha personatges que m’han resultat més creïbles, d’altres no tant. Però el conjunt és inusitadament addictiu, amb uns ambients perfectes, molt cinematogràfics. Respirar por la herida, en pantalla de cine, podria ser una autèntica passada.   

 

I és que hi ha una cosa definitiva. I per això ens enganxa. Víctor del Árbol ha escrit una novel·la extremadament humana.

Evidentment, la recomano. Que en gaudiu molt, negrots.