L'ull de l'escarabat, d'Anna Carreras

M'he ventilat en un parell de tardes la novel·la d'Anna Carreras publicada per Llibres de Delicte amb el número 39 de la col·lecció. Es tracta de L'ull de l'escarabat, un text atractiu i àgil, molt personal, amb el qual m'ho he passat d'allò més bé. 

La novel·la resulta de difícil qualificació i et manté en tensió fins al final. Per dos motius. El primer, perquè t'enganxa irremissiblement amb el seu humor àcid, la seva desinhibició i la seva frescor manifesta. El segon, perquè com a lector no en tens ni idea de cap a on avança la trama i, per tant, la curiositat se't menja. 

L'acció es desenvolupa en una sola tarda/nit, un període de temps reduït i clos, com també ho és l'espai (l'edifici d'un centre cultural). A la pobra protagonista, la Maria, no li poden passar més coses terribles en un lapse de temps més breu. Les seves peripècies entronquen amb tota la tradició de l'humorisme bufonesc i caricaturesc, clarament hiperbòlic, que han usat al llarg dels segles des dels autors d'entremesos, sainets i vodevils a còmics com Rowan Atkinson amb el seu Mr. Bean. 

El final és sorprenent i no sé si necessitaria alguns indicis anteriors o una execució més llarga en el moment del desenllaç, però això no invalida la vàlua de la novel·la. D'altra banda, el llenguatge puixant i rabiosament actual també constitueix un punt claríssim al seu favor. 

En fi, negrots. Que quan de tant en tant et trobes novel·les com L'ull de l'escarabat, d'Anna Carreras, t'adones que, afortunadament, existeix un llarg camí per recórrer en el camp del gènere criminal. Un camí innovador i renovador, eclèctic i ampli, allunyat de mirades restrictives i de casposes interpretacions ancorades en el passat. 

Recomanada.

Terra aspriva (Un western), de Sebastià Bennasar

Terra aspriva, de Sebastià Bennasar, és la novel·la (la nouvelle) guanyadora del darrer Premi de novel·la curta Celler de Lletres, i es tracta d'un text que porta un subtítol que no deixa de sobtar, Un western. De fet, m'ha costat decidir si penjava aquesta ressenya en aquest bloc negrot o en el meu bloc de literatura generalista, "El fil d'Ariadna (II)". Finalment, el subtítol m'ha donat la clau. He pensat que, al cap i a la fi, aquí hi trobem bàsicament literatura de gènere i que la consideració de "western", amb tot el que significa, lligava bé amb aquesta qüestió.      

Terra aspriva és un Bennasar en estat pur, on l'autor hi vessa les seves opinions i obsessions respecte a la vida actual, al món que ens envolta, traslladant-les a un esquema de gènere que li venia de gust. Des de certs punts de vista, la novel·la és molt negra, perquè hi trobem violència, venjança, duels, trets, i la descripció d'aquella fina línia que separa la llei de la justícia i que tant hem vist aparèixer en les pel·lícules de l'oest.  

L'acció es desenvolupa en el canònic ambient rural. Només hi faltaven les boles aquelles que rodaven pels pobles fantasma del Far West. El text es llegeix de pressa i amb amenitat, malgrat que paga la servitud de l'obligada brevetat (les bases del Premi Celler de Lletres així ho exigien). Penso que la trama i el tema donaven més de si i que unes quantes pàgines més haurien arrodonit el conjunt. Amb tot, la mirada crítica de Bennasar hi és clarament present i la seva característica escriptura també. 

Reivindico molt, com ja sabeu, la narrativa breu. Per això totes les iniciatives que la potencien em semblen molt encertades. 

Així que endavant. Que passeu un feliç dia, negrots. 

        

Invisibles, de Graziella Moreno

Invisibles és la darrera novel·la de Graziella Moreno, una dura història carregada de tensió que al lector li resulta molt difícil d'abandonar des que s'endinsa en la primera pàgina. 

Ambientada en la Barcelona actual, Invisibles recull tres temes que cremen intensament en el si de la nostra societat malalta. D'una banda, el tràfic d'òrgans (que ja havien explorat Jaume Benavente a El quadern de Nicolaas Kleen i Jordi de Manuel a La mort del corredor de fons). D'una altra, la violència envers les dones i la indefensió a què estan subjectes. I, per fi, la terrible xacra de la quantitat de persones desaparegudes que tenim, sense ser-ne conscients, al nostre voltant. 

A la portada posterior de la novel·la, hi diu: 

En el 2017, figuraban en el sistema de Personas Desaparecidas y Restos Humanos sin identificar un total de 6.053 personas. A mediados de 2018, ya se había superado esa cifra. Una media de 38 al día.  

És aquest el tema central de la novel·la, tal com Graziella Moreno comenta en les entrevistes. Un tema terrible i esfereïdor que ella coneix de primera mà, atesa la seva professió de jutgessa, i que té moltes cares diferents, perquè hi ha un nombre altíssim de desapareguts dels quals mai no se'n torna a saber res. 

En un principi, vaig suposar que la novel·la seguiria aquesta línia, la de la repercussió familiar i social que representa aquesta qüestió, però en avançar en la lectura vaig comprendre que no és així exactament. L'autora confegeix una història clarament ficcional i novel·lesca on la crítica social s'esdevé el teló de fons d'una trama perfectament travada i amb uns personatges molt especials. L'estol de personatges és divers i molt remarcable, des de sicaris i psicòpates a nenes precioses que es passen el dia en una biblioteca.  

Invisibles no és un procedural a l'ús, però hi ha investigació. Una investigació al marge de l'oficialitat policial que Moreno col·loca en mans d'un triangle de personatges marcats pels traumes i la desgràcia. No són els únics, n'hi ha més. És una constant de la novel·la: la incidència del patiment del passat en un present que no tothom sap com transitar. 

Felicito vivament l'autora i recomano la lectura d'Invisibles. Us enganxarà segur, negrots.

     

Olot, crònica d'un segrest, de Jacinto Vicente Hernández

He llegit en poc temps l'obra de non-fiction publicada per Edicions Xandri sobre el segrest de Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d'Olot. Es titula Olot, crònica d'un segrest i la signa Jacinto Vicente Hernández, que va viure l'afer de primera mà perquè en va ser el secretari judicial. El llibre inclou un pròleg de Jesús García-Fustel, tinent coronel de la UCO, i un epíleg de la periodista Tura Soler, tots dos estretament relacionats amb el terrible segrest per motius professionals. El text es llegeix de pressa i amb interès, sobretot si som dels que vam seguir les notícies amb neguit al llarg d'aquells mesos interminables. 

Jacinto Vicente narra els esdeveniments des d'un escrupolós respecte envers Maria Àngels Feliu i envers la ciutat d'Olot. No explota cap element morbós i es limita a relatar la resolució del cas. Ho fa, això sí, amb tota la implicació del món, perquè des del començament confessa que aquest cas el va marcar profundament i per sempre. 

No puc amagar que al lector li agradaria conèixer més detalls. Els humans som així. Però he d'admetre també que em sembla fantàstic que l'autor no hagi caigut en la temptació de fer-ho. En aquest sentit, el llibre resulta impecable. 

Com sempre dic, en un panorama literari on no abunden els non-fiction (que tanta prèdica tenen en altres latituds) totes les noves aportacions les considero molt benvingudes.  

Que tingueu un bon dia, negrots.