Tiana Negra 2014 (Segona part)

Reprenem la crònica del Festival Tiana Negra per fer un repàs a la resta d’actes que, sempre amb una gran assistència de públic, es van succeir.  

Començarem pel segon esdeveniment del divendres dia 24, que va consistir en la projecció d’un dels capítols del programa de TV3 La zona fosca, concretament el dedicat a Enriqueta Martí, la famosa vampira del carrer Ponent. Vam comptar amb la presència del presentador de la sèrie, el periodista Pere Cullell: un home amable i loquaç que, un cop acabada l’emissió del reportatge, va satisfer totes les curiositats dels assistents. Enriqueta Martí és un personatge fascinant, que Marc Pastor va recrear de manera molt suggerent a La mala dona. Els seus crims encara estan envoltats d’un bon nombre d’incerteses i misteris que, probablement, mai no s’arribaran a resoldre. Resulta molt difícil escatir on s’acaba la realitat i comença la llegenda, però, en qualsevol cas, podem assegurar que l’afer situa Barcelona en el mapa de les ciutats del món amb serial killer propi. No ens estem de res.

El dissabte 25 es va despertar rúfol. Fins i tot va ploure una mica. Sortosament, Sant Pere va decidir comportar-se i el temps es va mantenir raonablement estable. Així, vam poder gaudir d’una jornada perfecta.  

 

 

El matí es va encetar amb una activitat per a la mainada a la Biblioteca Can Baratau. Un contacontes negre que va fer les delícies tant de petits com de grans. La veritat és que jo m’ho vaig passar molt bé amb la desmitificació dels contes tradicionals. Em va recordar alguns dels meus relats. Aquells on prínceps, princeses i bruixes s’allunyen del tòpic per mostrar-nos, des d’una posició diferent, totes les possibilitats de la literatura.

 

A les 12 vam tornar a les qüestions negres de veritat. A la taula Collita 2013 vam comptar amb la presència de tres autors amb novel·les recents. Em refereixo a Rafael Vallbona (El tant per cent, Crims.cat), Lluís Bosch (Aire brut, Crims.cat) i Salvador Balcells (Tempesta al Bàltic, Ed. Meteora). Moderats per Sebastià Bennasar, tots tres ens van fer cinc cèntims del seu procés d’escriptura i d’allò que, en cada cas, volien aconseguir. Estem parlant de tres obres significativament diferents, la qual cosa palesa novament la varietat del gènere en català. Mentre que Vallbona s’emmiralla en l’actualitat més estricta per compondre una ficció coral que critica i denuncia la corrupció i els motius de la crisi, Bosch ens fa viatjar a la primera postguerra (1941) en un relat de reminiscències fantàstiques al més pur estil Lovecraft. Pel seu cantó, Salvador Balcells ens ofereix la quarta entrega de les aventures del seu sotsinspector dels mossos, Emili Espinosa, que en aquesta ocasió topa amb el crim durant les vacances, mentre es troba de creuer pel Bàltic.

 

Vull agrair personalment a Salvador Balcells que esmentés, tot relacionant-les amb la bona salut del negre en català, les dues antologies de relats que s'han publicat durant el 2013. D'una banda, Crims.cat 2.0 (amb tretze relats, apareguda al febrer, a cura de Bennasar i Martín Escribà) i de l'altra, Elles també maten (també amb tretze relats, fets per dones, apareguda al desembre). És a dir, l'inici i la cloenda de l'any amb dues antologies d'històries de crims en català. Per la part que em toca i en nom de Llibres del Delicte, com a autora  i com a coordinadora d'Elles també maten, crec que l'aparició d'aquests reculls contribueix a la visibilitat del gènere, sens dubte.   

 

Tiana Negra és un Festival que, malgrat la nodrida assistència, propicia un enorme apropament entre els participants en les xerrades i els negrots del públic. S’hi crea una gran complicitat (mot, d’altra banda, molt criminal!), amb un bon intercanvi de preguntes i respostes. Tothom s’ho passa molt bé, la qual cosa resulta fantàstica. És el que tots desitgem.  

Així va ser a la taula de la Collita 2013 i també a la resta. A la primera de la tarda, anomenada Las múltiples cares del gènere, Jordi de Manuel, Francesc Santolaria i Juli Alandes (valencià aterrat amb tots els honors des del Sud del país) ens van apropar a les diverses possibilitats d’innovació que el gènere pot presentar. Ja sabem que De Manuel fusiona el negre amb la ciència-ficció, de la mateixa manera que Alandes i Santolaria el vinculen amb motius històrics. No debades ambdós són professors d’Història en sengles instituts. La darrera novel·la de Santolaria, publicada per Meteora, es titula Per més temps que passi (títol prou explícit) i poua en esdeveniments antics –en època franquista– per poder resoldre el cas del present. Al seu torn, Alandes va publicar el 2012 (Bromera) la novel·la Crònica negra, guanyadora del Premi Enric Valor 2011. Una colla d’assassinats desencadenats per la troballa d’uns importants documents del segle XIII just quan fa 750 anys que Jaume I va conquerir València.

 

El debat fou molt entretingut. Vam parlar una mica de tot, mentre la sala s’anava omplint cada cop més. Dissabte a la tarda és el moment idoni per tal que la gent es decideixi a acostar-se a Tiana a gaudir de la negror.  

Tot seguit va venir la taula en la qual vaig tenir l’honor de participar. Moderada per la periodista tianenca Gemma Liñán, l’editor Josep Forment (Crims.cat/Alrevés), el comissari dels Mossos Joan Miquel Capell i jo mateixa vam debatre sobre un tema recurrent en aquestes trobades: la disjuntiva entre Realitat i ficció. Personalment, és una qüestió que m’apassiona, però sovint em genera, alhora, un cert disgust (no us enganyaré). I és que em sap greu, com he escrit en altres ocasions, la deriva que acaben prenent aquestes converses. S’acaba parlant sempre de fets reals, de les actuacions veritables de la policia, i ens oblidem de la literatura que, a tots els efectes, és el tema que ens ha reunit allà. Comprenc que la gent sent un morbo enorme per saber coses i que, quan tenen un poli vertader al davant, aprofiten per cosir-lo a preguntes. Però penso que la cosa no hauria d’anar per aquí, tot i que sembla inevitable. A mi em decep una mica i em fa sentir un pèl incòmoda, perquè no acabo de comprendre quin és el meu paper.

 

 

Molt més em va motivar la següent taula, en la qual (per sort!!!!) sí que es va parlar de literatura pura i dura. Em refereixo a l’engrescador tema Pares fundadors i gènere negre. Sherlock Holmes i Manuel de Pedrolo, amb la participació de David Aliaga (que es va ocupar de Sherlock) i Àlex Martín Escribà (que personalment en persona, com diria el Catarella de Camilleri) es va materialitzar des de la llunyana Salamanca per fer una reivindicació aferrissada de Manuel de Pedrolo i del seu paper en la literatura catalana de mitjan segle XX. No cal dir que comparteixo fil per randa el seu convenciment: cal atorgar a la figura d'un autor tan conscienciat, treballador, prolífic i intel·ligent com Pedrolo tot el reconeixement que es mereix i que, per motius diversos, li ha estat negat fins ara.

 

 

 

 

 

La tarda s’havia convertit en nit quan, de manera molt entenedora i detallada, Jordi Fernando (Meteora) ens va il·lustrar sobre La connexió tianenca, tot descobrint  en Josep Maria Palau i Camps. Aquest personatge, tianenc que es va afincar a Mallorca però que mai no va tallar els lligams amb la vila del Maresme, fou l’autor (entre moltes altres obres i enmig d’un munt d’activitats diverses) de set novel·les policíaques protagonitzades per l’inspector de policia Jaume Arbós, amb un estil que el connecta a l‘enigma i sobretot a escriptors com Simenon.  

 

 

 

La intensa jornada es va cloure amb el lliurament del Primer Premi Memorial Agustí Vehí, en honor de l’escriptor empordanès desaparegut el 20 de març de 2013. L’Associació En Negre, l’Editorial Alrevés i l’Ajuntament de Tiana es van unir per atorgar aquest guardó, enmig d’un emotiu ambient. El jurat, format per Jordi Canal, Àlex Martín Escribà, Sebastià Bennasar i Paco Camarasa, van decidir que l’obra mereixedora del premi era La sang és més dolça que la mel, del també empordanès Josep Torrent. Marie Gournay, la vídua d’Agustí Vehí, fou l’encarregada de l’entrega. Van ser moments per al record i l’emoció a flor de pell, negrots.

 

 

 

 

La cirereta del pastís la van posar els dos grups de teatre del poble, que ens van delectar amb la lectura dramatitzada de dos fragments de novel·la negra, el segon dels quals d’una de les obres de Palau i Camps. Amb un èxit de públic que va superar el de l’any anterior, vam acabar un dissabte de felicitat, negror i companyonia amb una copeta de cava. Cansats i contents, tots els implicats vam ser conscients que el Festival Tiana Negra ja és una realitat consolidada. Només calia sentir les converses sobre la pròxima edició, que ja apuntaven idees i projectes, per tenir-ho molt clar.  

Lluitarem pel gènere en la nostra llengua i guanyarem, negrots. Entre tots, ho podem fer.  

Que passeu un feliç dia.   

 

 

Crònica d’un festival que es consolida: Tiana Negra 2014 (Primera part)

El plafó signat per tots els participants en la primera edició: Tiana Negra 2013

 

 

Sembla mentida, negrots. Tant esperar, tant parlar, tant planificar. Tanta feina que han fet els organitzadors i després, en un tres i no res, ja s’ha acabat el Tiana Negra 2014, la segona edició del Festival de novel·la negra catalana que va arrencar l’any passat i que, enguany, podem dir sense por d’equivocar-nos que ja és un esdeveniment pràcticament consolidat. L’èxit d’assistència, la il·lusió dels participants, la cura de l’organització, el ressò mediàtic, la diversitat de l’oferta, les innovacions, la imaginació... tot demostra que ens trobem davant d’un festival ric i amè, que dóna cobertura a molts centres d’interès i que pot satisfer les expectatives d’un públic ampli i variat.     
 

Abans d’iniciar la crònica, cal citar els “culpables” d’un esdeveniment tan exitós: el seu director, l’incombustible Sebastià Bennasar; els dos editors de Meteora, els tianencs Maria Dolors Sàrries i Jordi Fernando; la negrota alcaldessa, Ester Pujol; la responsable de cultura, Núria Blasco, i el conjunt de persones del seu equip; la incansable Laura Garcia, que s’ocupa dels afers de comunicació i de tot el que faci falta... per no parlar de la complicitat a prova de bomba de tot el poble de Tiana, dels seus establiments, dels seus veïns, de les seves botigues i en especial de la Biblioteca Can Baratau.  

 

 

Sebastià Bennasar, director del Festival

 

 

Ester Pujol, alcaldessa de Tiana

 

El Festival es va inaugurar el divendres 24 amb la presència de Laura Borràs, Directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Com que el Tiana Negra 2013 fou l’acte públic en què Borràs va debutar oficialment en el càrrec, la trobada d’enguany arrossegava una mena d’ambient d’aniversari. Laura va fer un breu parlament reivindicant un cop més la normalitat de tots els gèneres literaris i va acabar llegint-nos un relat ben sorprenent i ben negre ˗Malson en groc, de Fredric Brown˗, que ens va encantar. El tret de sortida ja havia sonat. A partir d’aquí, un intens programa que intentaré explicar resumidament (en dos o tres articles diferents, per no allargar cada post en excés) però de manera suficient.

    

 

 

Laura Borràs, Directora de la Institució de les Lletres Catalanes

 

 

Primera taula: “El forense, una figura inquietant”. Maria Dolors Sàrries, de l’Editorial Meteora, va conversar animadament amb el forense Miquel Orós. Com que no és habitual conèixer un forense, tothom estava encuriosit. Puc assegurar que la seva personalitat ens va captivar. I ho corroboro ben convençuda perquè vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell una llarga estona, al marge de la seva intervenció pública.  Miquel Orós, empordanès de cap a peus, em va semblar una persona atípica i molt interessant, de perfil divers i múltiples activitats, que ens va explicar moltes coses de la ciència forense. Va desmitificar algunes inexactituds o hipèrboles televisives (CSI i similars), però també en va confirmar unes altres (per exemple, la importància de l’entomologia per establir el moment de la mort d’una víctima, al més pur estil Grissom).   

 

 

Miquel Orós i Maria Dolors Sàrries

 

 

Orós va demostrar ser un home llegit. Va vincular intel·ligentment la seva activitat forense a la literatura, la qual cosa li agraeixo moltíssim, perquè no podem oblidar que ens trobem en un festival literari, no en una classe de medicina, ni de periodisme, ni en l’escola de policia. Així, tot comentant que havia estat als EUA, a Quantico (poca broma!) per formar-se en les novetats de les tècniques forenses, va explicar que havia conegut Patricia Cornwell i que l’havia assessorat en algunes qüestions que després ella havia aplicat a la feina de la seva protagonista, la forense Kay Scarpetta. També ens va dir que Agatha Christie, que era farmacòloga, sabia moltíssim de química, de manera que els seus enormes coneixements sobre els verins li permetien matar amb una versemblança extraordinària i de manera absolutament documentada i real.  
  

Orós també va fer-nos cinc cèntims de la importància de la psiquiatria, que va irrompre en el panorama mèdic molt modernament, en el segle xix. Per a ell, aquesta disciplina encara arrossega un greu problema terminològic, la qual cosa complica els diagnòstics i els noms de les malalties, fet que es fa extensible a l’imaginari literari. La nova psicologia i la psicoanàlisi de Freud han estat molt emprats en novel·la negra, com en el cas, per exemple, de Patricia Highsmith. Les referències d’Orós als psicòpates (reals i de ficció) ens van fer gaudir molt.  
 

 

 

 

Orós va acabar amb una altra curiositat. Va relacionar el naixement del CSI (en la realitat i a la tele) amb el desastre de la investigació del cas O.J. Simpson. Atès que en aquest cas es va produir una enorme contaminació de l‘escenari del crim (un dels motius de la no condemna de Simpson malgrat que totes les proves l’incriminaven), als EUA es van decidir a crear un cos criminalístic que s’ocupés, en primera instància, de processar les escenes dels crims. No podien tolerar un altre espectacle públic que els deixés tan malament. Per donar suport a la iniciativa real i aconseguir professionals que s’hi impliquessin, res millor que una sèrie de televisió (i amb franquícies!). Ara podem dir, sens cap mena de dubte, que a tots els nivells hi ha un abans i un després del CSI. 
 

I fins aquí arriba la primera crònica. En breu més, negrots. Que passeu un feliç diumenge.

 

Elles també maten: més repercusions

Benvolguts negrots,

Com sabeu, dies enrere vaig escriure un post amb la finalitat d'anar recollint totes les entrevistes, articles, ressenyes, cròniques, notícies, etc. sobre Elles també maten, l'antologia de 13 autores catalanes de Llibres del Delicte, que vaig tenir l'honor de coordinar i on també hi ha un relat meu. Aquesta és l'entrada i hi podreu
trobar molta informació.

Tanmateix, crec que s'imposa crear un nou post més actual per poder-hi col·locar les novetats que van sorgint. Si no, tot plegat va quedant molt enrere. A més, darrerament la cosa no para. Hi ha molt moviment. Com que s'acosten el festivals Tiana Negra i BCNegra, la negror
envaeix tot l'entorn.

Per tant, inaugurem aquest nou post.

Us deixo de moment la recomanació de la publicació Tot Cerdanyola, on l'Olívia Pascual, de la Llibreria L'Aranya, parla del llibre. Si premeu dues vegades la imatge, es farà més gran i ho podreu llegir.   

 

 

I si premeu aquí  se us obrirà l'enllaç amb els Matins de TV3, on avui, dia 21, Martí Gironell també ha recomanat el nostre llibre. Les dones assassines estem ON FIRE, negrots. I que duri!
 

 

Ahir dia 22, la Maria Carme Roca, una de les assassines, i jo mateixa, vam anar a Tiana. Allà vam passar una tarda fantàstica amb la gent de TV3, que ens va filmar per al TN Vespre. Vam parlar del Festival i, sobretot, del nostre llibre. I ens vam divertir molt, malgrat el fred i la pluja.  Acompanyades de l'editor de Llibres del Delicte, Marc Moreno, vam passar una tarda boníssima i vam tenir l'oportunitat de fer una mica d'actrius. Poca broma. Tot seguit us deixo l'enllaç per tal que pugueu visionar el petit espai televisiu, que en hora de màxima audiència va ser tot un èxit. 

 

 

Maria Carme Roca i Anna Maria Villalonga a TV3 (prémer aquí per veure el vídeo)

 

 

 

 

Més coses:

Aquí hi trobareu la magnífica ressenya al bloc de Jordi Cervera Nogués

 Ressenya a l'espai La otra orilla

Ressenya/article del periodista Jordi Benavente a Martorell Negre

Ressenya de Lluís Llort a El Punt-Avui

Article d'El confidencial

Article a La Vanguardia

Magnífic article/ressenya a Lletra signat per David Vila Ros

 

El bloc i la meva tasca negra en un article al Diari ARA

Com manifestava Jaume Fuster, De mica en mica s'omple la pica. Això vol dir que la constància en l'estudi, la difusió i la defensa del gènere i de la novel·la negra en català en particular va tenint cada cop més ressò. Fet i fet, aquesta era la idea. Per això lluitem.

Avui ha sortit al Diari Ara una entrevista que em van fer fa poc. Estic contenta perquè som a les portes del Festival Tiana Negra, la BCNegra arribarà justament després i també  la nostra Associació, EN NEGRE, començarà a publicitar les activitats que tenim pensades. Per tant, l'article en un diari tan llegit és una bona manera de començar a fer-nos -tots plegats- cada cop més visibles.

D'altra banda, estic molt contenta que s'esmentin els meus llibres (Les veus del crim i l'antologia Elles també maten) i que aquest bloc vagi essent cada cop més conegut. No ens enganyem: hi esmerço moltes hores i molt d'esforç. Fa molta il·lusió que això se sàpiga. 

Total, que el periodista va i etziba, sense cap mena de remordiments, que sóc "la dama negra de la literatura criminal catalana". No sé com se li ha acudit, però "ser la dama negra" d'alguna cosa, m'encanta.

Aquí us deixo l'enllaç i un pantallasso. I gràcies per ser sempre amb mi, negrots. 

Tempesta al Bàltic, de Salvador Balcells

Tempesta al Bàltic, de Salvador Balcells, és la quarta aventura del sotsinspector dels Mossos d’Esquadra Emili Espinosa, després de La taca negra, El vi fa sang i Dur de pair. En aquesta ocasió, el policia valencià (que viu i exerceix a Tarragona) es troba en un lloc ben allunyat del seu ambient habitual: un creuer pel Bàltic on està passant unes idíl·liques vacances amb la seva esposa Cinta.

Les vacances, però, deixen de ser tan idíl·liques quan una passatgera, una noia jove i bonica de costums una mica llicenciosos, apareix morta en circumstàncies clarament sospitoses.

La novel·la és molt lleugera i passadora, agradable de llegir especialment per als amants de la literatura costumista. I és que Balcells, com ha manifestat explícitament en diverses ocasions, es troba molt còmode en aquest registre. La seva obra se situa a mig camí entre el gènere policíac i una narrativa senzilla i planera que posa èmfasi, per damunt de tot, en la vida quotidiana dels personatges.

Pel que fa a aquest aspecte, la trama de Tempesta al Bàltic resulta extremadament realista i recognoscible. Balcells és un bon observador i ens mostra les relacions humans de manera molt versemblant. Els estira-i-arronsa matrimonials, les petites misèries de la gent, el comportament humà en solitari però també dins del grup... Tot plegat és el que sembla interessar més l’autor, que es deté en un gran nombre de detalls gairebé com si la novel·la, més que formar part del gènere criminal, estigués adscrita a la narrativa de viatges. També la vida dins del vaixell i la correlació de forces que s’hi estableix davant del conflicte esdevenen perfectament creïbles.

En contrapartida, el cas policial –malgrat que ben lligat i justificat– no m’ha semblat tan factible. Ignoro si un mosso d’esquadra de vacances podria arribar a intervenir tan directament en una investigació d’assassinat en un creuer estranger i en terres russes. Tanmateix, estem parlant d’una novel·la. De vegades en la ficció passen coses que semblen impossibles. A més, tenim entre les mans un policia, l’Emili Espinosa, que sempre es fica on no el demanen. Un investigador que, en contra del que pugui semblar, és extremadament competent, intuïtiu i tossut. On hi ha un crim, allà que hi és. I el millor de tot: sempre se’n surt, negrots. Ja us ho podeu ben creure.

Si voleu passar una estona distreta, tot passejant calmosament per la geografia del Nord d'Europa, no us ho penseu. Aquesta és la vostra novel·la.

Bon dijous, negrots.

 

Club de lectura a la Bòbila amb Sebastià Bennasar

Ahir a l’horabaixa, com diuen de manera tan bella en altres contrades, ens vam reunir uns quants negrots. El lloc: la Biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, indret negrot per excel·lència (com tots ja sabeu). El motiu de la trobada: el club de lectura de la Col·lecció Crims.cat (de novel·la negra en llengua catalana). L’autor en qüestió: Sebastià Bennasar. El títol a comentar: la seva novel·la El país dels crepuscles, número 6 de la dita Col·lecció.  

Tot compartint taula amb en Jordi Canal (director de la Biblioteca) i Gregori Dolz (un dels factòtums de l’Editorial Alrevés), Bennasar va parlar-nos de la novel·la. Els assistents eren tots membres del Club de Lectura més una servidora, que sempre sóc al mig de la cosa negra com el dijous enmig de la setmana. La xerrera engrescadora de l’autor i d’alguns membres del públic ens van anar arrossegant en una conversa molt interessant, que va tractar molts temes: les nombroses qüestions que aborda la trama d’El país dels crepuscles (algunes de rabiosa actualitat), el seu to paròdic i d’homenatge intertextual, els seus crims horrorosos i carregats de sang i fetge, el seu cantó més poètic (el llop, la natura) i el seu desenllaç, no del gust de tothom. Es va establir un corrent de discussió d’un bon nivell que es va allargar al voltant de dues hores, les quals van passar en un sospir (bon senyal). Total, que vam sortir de la biblioteca tardíssim, però satisfets.     

Personalment, em van interessar molt dos dels aspectes que van sorgir. D’una banda, l’eterna dicotomia (que ja he tractat repetidament en aquest bloc) entre la realitat i la ficció. Sovint en les trobades negrotes la deriva de les xerrades s’escapa cap a l’actualitat i la realitat (que si la policia, que si la violència dels mossos, que si la corrupció) i s’allunya de la literatura, cosa que jo no puc suportar i que cada cop em posa més nerviosa. La gent sembla no adonar-se que no estem parlant de periodisme ni de notícies ni de diaris, sinó de l’art de la paraula (per més que aquest art, naturalment, acabi indagant al voltant del real, de la societat i de l’ésser humà).

D’una altra (i això sí que va ser per a mi una mica traumàtic, respectuosa com sóc –i com som tots els professionals de la llengua catalana– pels nostres dialectes), la reticència dels lectors a enfrontar-se a novel·les en un català que no sigui el propi. És a dir, que els mallorquins voldrien llegir en mallorquí, els valencians en valencià i nosaltres, els centralistes barcelonins, en el nostre estàndard. Les conseqüències: més problemes a l’hora que algú es decideixi a triar un llibre en català. Per comoditat, per falta de coneixement lingüístic, per poca competència lectora. Pel que sigui. Quan vaig saber que alguns llibres d’autors valencians tenen una altra versió en català estàndard, se’m van posar els pèls de punta. Això m’obre, si més no per començar a reflexionar-hi, un altre front de lluita.

Farem el que podrem. Com veieu, la tarda va resultar molt interessant. I és que sempre representa un plaer immens reunir-se per parlar de llibres.

Feliç dia, negrots.   

Ja el tenim aquí: Programa de la BCNegra 2014

Bé, negrots. Ja tenim aquí, com us vaig prometre, el programa de la BCNegra 2014. Us recomano que us el mireu amb tot detall, perquè hi ha un munt de coses interessants. Jo aniré a tot el que pugui i després confegiré les meves cròniques, que enguany també publicaré al Portal Digital de Cultura Núvol.

 

Dit això, us copio per tal que ho tingueu a mà el dia de la meva intervenció com a moderadora, que serà a La Capella en la taula d'autors catalans. No se us acudeixi faltar, que us posaré a la llista NEGRA.

 

Fins aviat!

 

 

 

 

Dimarts 4 de febrer – 16 h

 

La Capella. C. de l’Hospital, 56

 

Catalunya, terra de crims

 

Ningú no discuteix la supremacia de Barcelona en la narrativa negrocriminal, tant pel que fa a autors, com a personatges i a novetats anuals. Però una de les característiques de la novel·la negra en català és que no és únicament urbana i, per tant, no es limita a la ciutat. Existeix Barcelona, igual que Bilbao, Sevilla, Las Palmas o Madrid, però, pel que fa a la novel·la negra, existeix d’una manera potent Catalunya, com a territori i com a paisatge. A Catalunya, literàriament, no només es mata a ciutat.

 

Participants: Quim Aranda, escriptor i periodista; Sebastià Jovani, novel·lista, poeta i assagista; Marc Moreno escriptor, editor i periodista, i Carolina Solé, escriptora

Moderadora: Anna Maria Villalonga, professora de la Universitat de Barcelona.

 

 

 

 

Males arts, d'Albert Gassull

Males arts és l’òpera prima de l’arquitecte Albert Gassull (Barcelona, 1962), una novel·la publicada per l’Editorial Empúries l’any 2013.

He de confessar que he estat dubtant entre incloure la ressenya en aquest bloc negrot o en El fil d’Ariadna (II), el meu altre espai literari. Males arts no acaba d’avenir-se amb allò que canònicament podem considerar gènere negre, però finalment, ja que el llibre s’ha publicitat com a negre i s’ha venut en llocs especialitzats, m’he decidit a fer-ho. Al cap i a la fi, la trama vehicula una història d’estafes i d’estafadors de la pitjor casta.  

L’acció s’inicia a finals del 2004. És a dir, gairebé deu anys enrere, quan encara no havia debutat (si més no públicament) la terrible crisi que ara ens devora. La ficció se situa en un àmbit que l’autor, atesa la seva professió, coneix molt bé. Em refereixo al sector immobiliari i de la construcció, el món de la bombolla, capdavanter en la problemàtica econòmica que, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, estem patint actualment.  

La novel·la ens explica una història tèrbola, que posa de manifest sense pietat moltes de les xacres de la nostra societat. Hi descobrim l’engany i la mentida, tant des d’un punt de vista empresarial, institucional i públic, com des d’un punt de vista humà, personal. I és que Males arts no és només la crònica d’un món que s’ensorra, d’un món brut i podrit que es nodreix dels diners, el luxe i  les aparences, sinó que també esdevé (potser més i tot) una reflexió introspectiva al voltant de l’home d’avui. O d’alguns homes d’avui (voldria jo pensar).

Evidentment, no revelaré res de la trama, que és prou engrescadora i àgil, però sí que puc manifestar que la novel·la ens obre les portes a un món absolutament fastigós. L’especulació, l’estafa sense escrúpols, la manca d’ètica, l’absoluta impunitat del delicte, l’abjecció més pregona i alhora més escandalosa... tot conflueix per convertir en un infern la vida d’un personatge principal que tampoc no està exempt de racons foscos. No hi ha un pam de net, com recull la dita popular. I a Males arts aquesta afirmació queda ben palesa.

L’obra és també, i sobretot, una novel·la de personatges. Narrada pel protagonista en primera persona, vivim tots els fets a través dels seus ulls. Ens endinsem en el seu patiment i som capaços de comprendre’l, però no per això ens resulta més simpàtic. No és algú amb qui voldríem confraternitzar. Això sí, la seva decisió final em sembla catàrtica. M’ha agradat molt el desenllaç del llibre. Ben mirat, poques sortides més eren possibles.

Us recomano Males arts, negrots. Un testimoni cru -i malauradament molt realista- de la deriva d’un món desballestat.

Primícia del Cartell: BCNegra 2014

Bona tarda de diumenge!

Us escric per mostrar-vos el Cartell de la BCNegra 2014.

El programa, en el qual només us puc avançar que hi estic inclosa, no se sabrà fins demà en roda de premsa.

Però oi que el cartell mola, negrots?

I Premi de novel·la negra en català Memorial Agustí Vehí

Com que anem escalfant motors pel que fa al Tiana Negra, aquí us recordo que, dins del Festival, hi haurà el lliurament del Primer Premi de novel·la negra en català "Memorial Agustí Vehí", organitzat per l'Associació En Negre, l'Ajuntament de Tiana i l'Editorial Alrevés/Crims.cat.

Serà l'acte de cloenda del Festival i ens farà molta il·lusió perquè servirà per recordar com es mereix el nostre estimat amic.

 

Aquí us reprodueixo la notícia publicada al bloc del Festival.  

 

 

 

 

L'Associació EN Negre, l'Ajuntament de Tiana i l'editorial Crims.cat han convocat el Primer Premi de Novel·la Negra Memorial Agustí Vehí. El guanyador es coneixerà durant el festival Tiana Negra, s'endurà 1.500 euros i la publicació de la novel·la el setembre de l'any vinent. 
 

La primera edició del Premi Memorial Agustí Vehí ha tingut una gran acollida. S'han presentat 12 obres inèdites de gran qualitat. El guanyador es coneixerà el proper 25 de gener dins el festival Tiana Negra. Els jurat del premi està format per Àlex Martín Escribà, Jordi Canal, Paco Camarasa i Sebastià Bennasar. El premi està dotat amb 1.500 euros, i la novel·la guanyadora es publicarà a l'editorial Crims.cat el setembre de 2014. El premi neix amb la voluntat d'homenatjar un dels escriptors més importants de la novel·la negra catalana, Agustí Vehí, desaparegut la primavera de 2013. 

 

 

 

Programa del Festival TIANA NEGRA

Apa, negrots, que el Festival Tiana Negra, dedicat íntegrament a la novel·la negra en català, ja s'acosta. Com us vaig avançar, se celebrarà els pròxims dies 24 i 25 de gener. I aquí teniu ja el programa: com podreu veure, la negror serà brutal. Us hi esperem!!!!

 

 

 

 

Matar al marido, de Li Ang

Vaig descobrir la novel·la per casualitat en la secció de literatura criminal de la Llibreria Odessa de Barcelona. Em cridava l’atenció des de la lleixa i, com que jo encara no havia llegit cap mostra del gènere procedent d’Orient, em va semblar una bona ocasió per aprovar aquesta assignatura pendent. Poc em pensava en aquells moments que la novel·leta en qüestió (uso el diminutiu perquè es tracta d’un text breu, de només 173 pàgines) seria en realitat una obra de força volada, un descarnat testimoni de la situació que han viscut i viuen un gran nombre de dones a la Xina tradicional.

Li Ang, nascuda a Taiwan l’any 1952, és professora d’Universitat a Taipéi, experta en teatre i reputada escriptora. Ha conreat el relat breu, el llibre de viatges, l’assaig i la novel·la. Traduïda a més de deu llengües, es va formar als Estats Units i va rebre l’any 2004 la distinció de Chevalier de L’Ordre des Arts et des Lettres que concedeix el Ministeri de cultura de França.

Matar al marido, que aparegué publicada l’any 1983, està inspirada en un fet real. Va rebre el prestigiós premi United Daily News i la seva publicació va suscitar un gran enrenou a causa de la violència sexual i la crueltat emocional i física que traspua.

A mi em sembla un magnífic exercici literari. A un ritme de thriller trepidant, però sense deixar de banda el to espiritual i poètic que hom espera d’un text oriental, Li Ang confegeix un estremidor al·legat contra el maltractament físic i psicològic. I el millor del relat és la capacitat de l’autora per distanciar-se dels fets, per no caure en la sensibleria, el pamflet o el sentimentalisme excessiu. Actua com una observadora receptiva però imparcial que es limita a mostrar-nos, com si portés una càmera cinematogràfica al front, allò que veu.

M’ha interessat una afirmació que fa Li Ang en el pròleg de la novel·la. Ella diu:

No niego que abordé la redacción de Matar al marido con un buen número de ideas feministas en la cabeza: quería mostrar el destino trágico de tantas taiwanesas económicamente dependientes que vivían sometidas a los dictados e la sociedad china tradicional. Pero, a medida que iba escribiendo, noté que empezaba a preocuparme también de cuestiones más amplias, como el hambre, la muerte, el sexo... Lo cual me lleva a afirmar que el asunto primordial de cualquier obra de «literatura feminista» es, antes y después de todo, la naturaleza humana.    

L’aplaudeixo. Sempre he opinat que la violència, la tirania, la repressió, l’abús o la crueltat són pulsions que no admeten reduccionismes. Traeixen allò que els éssers humans som capaços de fer contra nosaltres mateixos, siguin dones, criatures, subordinats, pobles veïns, enemics ideològics, etc. etc. Tanmateix, tampoc no es tracta de negar el tracte vexatori sense precedents que el col·lectiu femení ha patit al llarg de la Història.

Matar al marido és un relat brutal i esfereïdor, però, en contra del que pugueu suposar tot llegint aquesta ressenya, ho és menys per allò que diu que per allò que, atesa la seva plasticitat narrativa, els lectors podem imaginar. Tanmateix, la intensa proximitat dels esdeveniments narrats no ha evitat que, com sempre em passa quan m’apropo a una obra procedent de l’Orient més llunyà (i n’he llegit unes quantes), m’hagi sentit aliena, immersa en un món incomprensible i estrany. I això que alguns defectes humans, com la maledicència i la hipocresia, són comuns a tots nosaltres. La maledicència i la hipocresia ˗també de les dones amb les altres dones˗ juguen un paper destacat en aquesta novel·la.

No hi ha gaire solidaritat, no som massa capaços d’empatitzar vertaderament amb el patiment dels altres. Les supersticions, les creences antigues, la por irracional, l’atavisme més pregon ens domina sovint. Allò que deia la mateixa autora. Per bé i per mal, la naturalesa humana.

Legado en los huesos, de Dolores Redondo

Les trilogies, si posseeixen certs ingredients d’aquells que enganxen un ampli sector de públic, poden resultar extraordinàriament rendibles. La gent entra en la història, fa seus els personatges i espera amb impaciència la continuació. Li ho podríem preguntar (i ens donaria la raó) al fantasma d’Stieg Larsson, que deu voltar pel més enllà emprenyat com una mona per no haver pogut gaudir de l’èxit de Mil·lenium.  

Una cosa similar (però sense més enllà, déu no ho vulgui!) li passa a la Trilogía de Baztán de Dolores Redondo, que va debutar amb El guardián invisible (em va agradar més, tot i que el final no em va entusiasmar) i que ha continuat amb aquest Legado en los huesos que ressenyem avui. No arrisco res si afirmo que, ara mateix, un munt de gent està esperant amb delit la tercera entrega. I és que Redondo, que sembla que hagi assistit a un curset intensiu d’allò que cal fer per tenir contents els seguidors estàndard, s’ha llançat a la piscina i no s’ha estat de res. Dóna a la gent allò que vol i tira milles.

I que consti que l’obra té moltes coses positives, en especial el bon funcionament estructural i el ritme amè i trepidant. Jo m’ho he passat genial, n’he gaudit força i també espero el tercer lliurament. Ara bé, és innegable que cal posar-se una bena als ulls per ignorar les excessives i gratuïtes concessions a la comercialitat que la novel·la palesa.

Redondo fusiona el procedural amb l’element sobrenatural i mític, com ja havia fet a la primera novel·la. Totes les llegendes mitològiques i ancestrals de la Vall de Baztán troben ressò en una ficció sòrdida i sagnant, amb uns personatges terribles, dignes de l’estil més recargolat de les pel·lícules de Hollywood. Psicòpates que són la maldat en persona, caníbals, violadors, inductors als crims més abjectes, ossos amunt i avall, braços tallats, tombes i esglésies profanades. Tot envoltat d’una mena de màgia atàvica que es barreja amb el real a partir de la imaginació d’una autora que sap mantenir el suspens i la intriga de manera molt potent.

 

 

Tanmateix, la versemblança del conjunt em sembla relativa. Hi ha aspectes que trontollen i que no puc revelar sense convertir-me en una indesitjable spoiler. El final extremadament previsible d’aquesta segona entrega està agafat pels pèls. Ara Redondo ja té la trama exactament on volia. Ha situat els personatges en el punt just del tauler, allà on tots sabíem que anirien a parar des de la primera novel·la. Per desgràcia, el camí que han fet per arribar aquí no me l’acabo d’empassar. I no us ho perdeu. Resulta molt més increïble tota la part realista que no la part purament màgica, que funciona perfectament dins de la seva especial ficció.   

D’altra banda, m’ha resultat insofrible el cantó costumista de la novel·la que, endemés,  incideix negativament en la construcció del personatge principal. La dualitat contradictòria és inherent a l’ésser humà, però tot té un límit. Un límit que Redondo ha sobrepassat amb escreix a l’hora de donar vida a la seva protagonista. Tant, que comences a agafar-li una mica (o molta) mania. Resulta exagerat, sobrer i ridícul el tractament que l’autora fa de la maternitat recent experimentada. Insuportables els fragments sobre alletaments i biberons, marits/prínceps blaus que semblen sortits d’un conte de fades, jutges que sense més ni més estan enamorats de la “noia” com si fossin uns adolescents, etc. etc. De Camilla Läckberg ja en teníem una. No en necessitàvem una altra, Redondo.

Com he dit al començament, però, l’autora sap molt bé què té entre mans. I és que aquestes coses agraden a molta gent, permeten a un grup ampli de lectors sentir-se més identificats amb els personatges i amb les qüestions que els preocupen a la vida. No és el meu cas, evidentment. Que per veure canviar bolquers o fer biberons ja pujaré al pis de la meva veïna, que acaba de parir.

Que passeu un bon dia, negrots.