El crim català ha arribat al Canadà (II)

Tots recordareu que fa uns mesos us vaig fer saber que la meva amiga Shaudin Melgar-Foraster, professora a la Universitat de York a Toronto i escriptora, havia aconseguit fer arribar tres de les nostres novel·les negres més actuals a la biblioteca de la seva Universitat (llegir aquí). La seva fita és anar-ho fent de mica en mica, perquè hi ha una quota limitada i no pot sortir-se del nombre de llibres fixat. Amb tot, avui torno a tenir bones notícies. La Shaudin, que per cert va ser a Barcelona aquest estiu com molts vosaltres sabeu i demostra la foto, ho ha tornat a fer. 

En aquesta ocasió, els afortunats han estat Sebastià Bennasar i la seva novel·la La mar no sempre tapa i Teresa Solana amb Negres tempestes. Com podeu comprendre, estic molt contenta que les meves recomanacions portin els nostres autors arreu del món. 

La tercera novel·la que ha arribat al Canadà també és una meva recomanació, però no és negra. Shaudin volia, lògicament, diversificar l'oferta catalana a la biblioteca (l'alumnat ha de veure una panoràmica àmplia de la nostra literatura actual). Per tant, vaig pensar de seguida en una novel·la absolutament esplèndida, tal com vaig ressenyar en el meu altre bloc literari (El fil d'Ariadna II). Parlo de La nevada del cucut, de Blanca Busquets, un autèntic tresor.

En fi, negrots. Que anem posant piques pels "puestos". I que duri! Gràcies, Shaudin. 

Una forta abraçada a tothom. 

   

Historia de un crimen perfecto, de Mikel Santiago

No és cap secret que les noves tecnologies han revolucionat els mitjans de difusió de les obres artístiques. Com a consumidors, ens permeten descobrir coses que, d’una altra manera, mai no arribaríem a conèixer. Personalment ja fa molt de temps que participo en el joc ˗via blocs, pàgines web, premsa digital i xarxes socials˗. Tanmateix, tenia una assignatura pendent que ahir, finalment, vaig aprovar: em refereixo al llibre.e.

En Manel Mora, el meu marit, ja n’és consumidor des de fa mesos. Em va recomanar una petita novel·leta que s’havia descarregat quasi per casualitat i que li va fer gràcia. El títol: Historia de un crimen perfecto. L’autor: un desconegut que es diu Mikel Santiago. En veure que en Manel havia devorat el text en poc menys d’una hora, vaig pensar: “va, per què no? M’hi poso!” Em vaig acomodar en la meva butaca reclinable, vaig obrir una tònica amb llimona ben freda i vaig decidir comprovar què m’oferia la meva primera lectura digital. 

 

Ha! Ho vaig encertar de ple. M’ho vaig passar d’allò més bé. Més aviat diria que vaig xalar com una bleda. I que consti: res d’especial, res d’innovador, res de luxe. Al contrari. Simplement un relat al més pur estil dels clàssics del segle xix, concís, trepidant i ben travat, que em va semblar que podia fer les delícies de qualsevol afeccionat al gènere en una tarda de pur entreteniment.    

Historia de un crimen perfecto s’adiu amb el concepte anglosaxó de “short story”, un subgènere narratiu que a mi m’entusiasma, a mig camí entre la novel·la i el conte. Per  desgracia, aquí s’ha conreat molt poc (i no em refereixo només a Catalunya, sinó també a la literatura en castellà). En canvi, a Anglaterra, a França i als Estats Units ha estat un model molt rendible. De vegades, aquestes històries eren concebudes com a fulletons i es publicaven per entregues als diaris o a les revistes literàries. Com tots sabeu, sovint es convertien en els veritables bestsellers de l’època i tenien una munió de seguidors que esperaven el següent capítol amb candeletes. Més endavant, no sempre coetàniament,  podien arribar a aparèixer en forma de volum. 

Mikel Santiago s’ha infiltrat en aquesta tradició i li ha volgut retre un homenatge. Historia de un crimen perfecto s’emmiralla en tots els llocs comuns possibles. I per això em va agradar tant. Va ser com tornar a casa, com transportar-me en el temps. No és un secret que, pel que fa a la literatura de gènere, gran part de la diversió rau en el plaer de la recurrència, en el reconeixement del codi establert. Des d’aquest punt de vista, la petita novel·leta de Santiago no s’està de res. Té aquell aire atemporal de les històries de tota la vida. Per alguns detalls sabem que l’ambientació és actual, però podria perfectament passar cent o cent cinquanta anys enrere. 

Amors impossibles, crims passionals, nits de tempesta, jardins maleïts, detectius privats sagaços, casalots abandonats, aparicions fantasmagòriques, al·lucinacions, girs inesperats, follia. 
La tècnica narrativa és també antològica: el criminal que, des del principi, redacta en primera persona la confessió del crim. La seva bogeria i el seu remordiment m’han recordat intensament un dels relats més coneguts d’Edgar Allan Poe, El cor delator. I el millor de la novel·la, allò que jo sempre lloo tant: la línia argumental única, l’essencialitat. No hi ha res superflu, no hi sobra res. Tot, absolutament tot, està al servei de la història. 

Naturalment, he intentat buscar qui és Mikel Santiago. Aquí us deixo l’enllaç de la seva web. Es tracta d’un bilbaí que fa moltes coses, entre elles escriure, i que, a través del llibre digital, ha posat la seva obra a l’abast de tothom. De franc. No té pretensions literàries excessives, suposo. Però segur que s’ho passa pipa escrivint. Fixeu-vos la de coses que, com apuntava al principi, les noves tecnologies ens poden oferir. 

En fi, Mikel, et diré que jo també he estat temptada, molts cops, a dur a terme un exercici com el teu. Per pur entreteniment i diversió personals. Per què no? De moment, què vols que et digui? Doncs que gràcies. Que t’agraeixo de debò que ahir em fessis passar una tarda genial.           

Curs virtual per a futurs escriptors negres, per Sebastià Bennasar

Els seguidors d'aquest bloc ja fa molt de temps que coneixeu en Sebastià Bennassar, escriptor, periodista i investigador al voltant del gènere negre. Ara us en torno a parlar per comunicar-vos que ofereix un nou curs virtual (ja en porta uns quants) d'escriptura de novel·la negra. Creieu-me quan us dic que jo, si tingués temps, m'hi apuntaria. En Sebastià en sap un munt. Solvència contrastada. Segur que podreu aprendre molt i, alhora, xalar de valent. 

Aquí us deixo l'enllaç del curs:

Curs de novel·la negra virtual

Si us decidiu, no us en penedireu, negrots. 

Repercussió crítica de "La Cua de Palla: retrat en groc i negre (Alrevés)"

No cal que repeteixi en aquest espai la importància d'una obra assagística com la publicada l'any passat per l'Editorial Alrevés. Em refereixo a La Cua de Palla: retrat en groc i negre, de Jordi Canal i Artigas i Àlex Martín Escribà. Avui, però, he rebut aquest bonic vídeo de la seva repercussió crítica i m'ha semblat una bona idea, negrots, compartir-lo amb vosaltres. A més, "A l'ombra del crim" també apareix als agraïments finals. O sigui que es tracta d'un altre agradable motiu d'alegria. 

Espero que us agradi, negrots. Enhorabona, Jordi. Enhorabona, Àlex. Enhorabona, Alrevés.

La síndrome E, de Franck Thilliez

Fa pocs dies, quan vaig ressenyar Gataca, ja us vaig avisar que la meva ment cartesiana em corsecava per dins. La veueta interna em deia que hauria estat millor llegir en l’ordre correcte les dues novel·les que conformen la reflexió de Franck Thilliez al voltant de la violència i l'origen de la maldat. Després d’acabada La síndrome E (el primer dels dos títols), em reafirmo en la meva opinió. Conèixer esdeveniments cabdals del futur dels protagonistes no m’ha permès gaudir de la lectura de la mateixa manera, perquè en certs aspectes (no en la trama central, però sí en les qüestions costumistes i de personatges) m’ha fallat un element per a mi vital, el suspens. En qualsevol cas, i com que no hi ha remei, no paga la pena caure en la lamentació.

Sigui pel motiu que sigui, no he pogut evitar que m’agradés més Gataca. La trama de ciència-en-ficció és més potent, més agosarada, es troba al bell mig de la història. La situació dels protagonistes, Lucie Hennebelle i Franck Sharko, passa per un instant molt més torturat. Des del principi (potser també pel factor “descobriment”) em vaig sentir més involucrada en la trama de la segona entrega. D’altra banda, i encara que pugui resultar una mica sorprenent, em va semblar més versemblant, malgrat que especuli molt més i sigui més fantasiosa. Ja sabem que la ficció ben construïda pot esdevenir més creïble que la realitat.

La síndrome E s’acosta més al model canònic de novel•la criminal. La història és fosca, duríssima. A Franck Thilliez, per tal d’indagar en els mecanismes de la violència humana, no li tremola el pols. Basteix un escenari de terror amb majúscules, descarnat i brutal. Els experiments i la utilització per a malignes finalitats d’un mitjà tan present en la nostra societat com és la imatge (cinema, televisió, Internet, vídeojocs, etc.) donen lloc a una trama que posa els pèls de punta.

·

La primera meitat de la novel·la m’ha semblat molt bona. L’inici és molt potent, aspecte que jo valoro molt, i la construcció del personatge de Franck Sharko (encertadíssim), t’enganxa de valent. Sharko es mou entre l’heroïcitat i l’antiheroïcitat. Té febleses, algunes molt greus, però no és un antiheroi. Em sembla particularment atractiva la seva fluctuació entre justícia i llei, que, a voltes, es concreta inexorablement en l’aplicació de la justícia de manera, diguem-ne, poc ortodoxa. Sharko és un personatge complex i contradictori, polaritzat entre la tendresa i la follia, el sentit del deure i l’esperit d’independència, la fascinació malaltissa per l’aspecte fosc de la seva feina i l’anhel d’amor i de normalitat.  

Les vuit marques en un arbre del parc del seu carrer m’han subjugat (i fins aquí puc llegir). Però demostren fefaentment que Franck Thilliez no és un nyicris quan alena els seus personatges. Bravo. També Lucie Hennebelle resulta molt atraient, una fràgil figureta femenina que, a l’hora de la veritat, de fràgil no en té res. 

A partir de mitja novel·la, la trama perd una mica d’empenta i s’embolica amb un cert desordre. Tanmateix, reconec que aquesta és una opinió extremadament personal, mediatitzada per la meva crispació, cansament i mal humor a causa d’una calor i d’una sequera infernals, que converteixen en lava les pedres dels camins i ennuvolen els sentits (si més no els meus). És per això que vull ser totalment honesta: no sé segur si he estat realment objectiva. Espero que la gent que l’ha llegida hi digui la seva (eh, Maria negrota?).  

Sigui com sigui, la idea de Thilliez és ben interessant. Em pregunto què hi pot haver de cert en les especulacions mèdiques i científiques de la història. Segurament molt més que no ens pensem. I això, negrots, fa feredat.     

   

En fi, no les deixeu passar. Si podeu, llegiu primer La síndrome E. Després, Gataca. Estic segura que en gaudireu molt. Fins aviat.      

Amb retard, darrera crònica dels Juliols de la UB: conferència de Mariano Sánchez Soler

Espero que tothom em disculpi (i especialment en Mariano Sánchez Soler). Amb un evident retard motivat per l’excés de feina, l’estrès, l’època estiuenca i la calor infernal de la canícula d’enguany, avui us ofereixo per fi la crònica de la intervenció de Mariano Sánchez Soler als Juliols negres de la UB.    

El títol era: L’anatomia del crim. Les deu claus del gènere negre en cinema i novel·la. Com s’escriu un film noir? No cal que us avanci que la ponència va resultar interessantíssima, amanida amb les bromes i les fineses enginyoses que caracteritzen en Mariano Sánchez Soler (escriptor, periodista, investigador i professor de la Universitat d’Alacant).

Sánchez Soler va començar amb una introducció sobre els orígens del gènere, partint, evidentment, d’Edgar Allan Poe. Va defensar allò que a mi tant m’agrada: l’existència d’un pacte entre emissor i receptor, un pacte basat en el reconeixement de les convencions inherents al gènere i en la fidelitat al codi prefixat. En paral·lel a l’enigma (Conan Doyle, Christie, etc.) sorgeix el gènere negre americà (en la literatura i, pràcticament alhora, en el cinema). Sánchez Soler va citar La llei de l’hampa, dirigida per Josef von Sternberg el 1927, com la primera pel·lícula de Hollywood que recrea una història de gàngsters que tracta sobre el crim organitzat.  

Per a Sánchez Soler, el discurs de la literatura i del cinema criminals són absolutament universals. Considera que les incerteses en la terminologia indiquen que tenim un problema de reducció quant a un gènere tan ampli. Es tracta de classificar-lo i d’acceptar la seva evolució. La societat ha canviat, les concepcions de les coses han canviat. El terme cinema negre pot potser definir uns films de contingut ambigu, expressionista, que formalment creen un malestar específic. El “negre” té a veure amb la composició visual de les imatges, amb l’estructura narrativa, amb el realisme, amb la creació d’un món. En resum, que presenta una riquesa i una complexitat gens menyspreables.    

v

Quant al cinema, va establir la següent classificació:

Cine negre clàssic: de 1941 a 1960

Thriller modern: de 1961 a 1990 (tipus Harry el Sucio o Harper)

Des de 1990: mestissatges, influències, fusions (sense que l’element criminal deixi de ser  el tret distintiu del gènere).

Va parlar de l’existència de cineastes destacats que han dirigit films que adapten les claus genèriques a la realitat dels seus països.

Tot seguit, Sánchez Soler va passar a enumerar les claus que considera imprescindibles per confegir una obra negra. Un decàleg que recull en el seu llibre Anatomía del crimen. 

1) La busca de la veritat (com en tota obra artística o literària).

2) La intriga. Del qui al com, amb voluntat de revelació. Partim de la recerca del qui (enigma) a la del com (hard-boiled). En el segon cas, l’ètica de l’investigador no sempre coincideix amb l’oficial.

3) L’acció és essencial (l’acció domina per sobre dels monòlegs interiors). Narració itinerant que descriu ambients i personatges molt variats.

4) L’argument, la força de contar una història (aventura indagatòria, intriga, realisme, espill en moviment).

5) L’accessori no existeix. Cap floritura. Tot al servei de la història. Voluntat de narrar una història i atrapar al lector.     

6) Construcció dels personatges. És important conèixer-los bé abans d’escriure.

7) La força dels diàlegs (argot precís, sense abusar; equilibri entre el que dius i el que mostres; cada diàleg relata una història i pot definir un personatge).

8) Documentar-se per a ser versemblant. No caure en errors fàcils ni en mimetismes. Una pistola no és un revòlver. Cal tenir present, però, que la realitat pot no ser versemblant.

9) El món del crim. Mètodes creïbles (actualment, per exemple, els verins com a armes i les trames rocambolesques han deixat pas al realisme, a la recreació de la corrupció de la societat, etc.).

10) Res de trucs. Joc net amb el lector. L’autor no pot fer trampes en la construcció de la trama ni dels personatges.

    

Evidentment, he resumit moltíssim la ponència, però crec que cada un dels punts s’entén prou bé. A mi em sembla especialment significatiu el número 5. En el gènere negre defenso amb fervor que no hi hem de trobar cap floritura. Tot ha d’estar al servei de la història. No pot haver-hi elements superflus que ens distreguin o ens enganyin. 

És imprescindible saber atrapar al lector (o a l’espectador) en una trama potent, versemblant, creïble, amb personatges ben descrits i coherents i amb uns diàlegs àgils i entenedors. Defenso el paper destacat de l’acció. Però puntualitzo que no cal entendre el terme en el sentit de Hollywood. Acció també vol dir que la novel·la no s’estanqui, que posseeixi un ritme i un moviment constants que no permetin mai deixar de tenir ben enganxats els receptors.

I fins aquí hem arribat. En un estiu ben negre (de calor i foc a l’Empordà), dono per tancades les cròniques dels Juliols. Encara va haver-hi una darrera sessió, però va consistir en una taula rodona en la qual hi vaig participar. Vaig compartir-la amb Paco Camarasa, Mariano Sánchez Soler, David C. Hall i Francisco J. Ortiz i vaig aprofitar per xerrar una mica sobre els autors catalans. Naturalment, no faré jo mateixa la crònica de la meva participació. Per tant, ho tanquem aquí.

Que acabeu de suportar amb paciència aquest horrible mes d’agost. Fins molt aviat, negrots. 

GATACA, de Franck Thilliez

Enmig d’aquest estiu de calor insuportable, la meva amiga Maria (la primera negrota) em va fer arribar una de les seves valuoses recomanacions. Això, per a mi, és sinònim indefectible d’aire fresc. I és que, tret d’excepcions insignificants, la negrota Maria l’encerta sempre.

El cas és que em va parlar de Gataca, del francès Franck Thilliez, un thriller trepidant, d’especulació científica, a mig camí entre la negror més canònica i allò que els entesos (els meus també amics de la Societat Catalana de ciència ficció i fantasia- SCCFF) anomenen “ciència-en-ficció”. Una manera molt adequada per definir un gènere que, situant l’acció en el món real, se serveix de la ciència per construir una trama que suggereix, imagina o especula situacions “possibles” (sovint esglaiadores) vinculades a diferents disciplines científiques.

Reconec que havia d‘haver fet més cas a la Maria fa uns mesos, perquè ella assegura (jo no ho recordo, no sé on tinc el cap) que em va recomanar un altre títol del mateix autor, La síndrome E, que també l’havia sorprès molt favorablement. En realitat, La síndrome E és la primera part de Gataca. Tot i que ambdues obres es poden llegir de manera independent, hi ha fets del primer llibre que tenen reminiscències i conseqüències en el segon. L’autor s’ha preocupat que tot s’entengui molt bé, però la meva ment cartesiana (que la tinc, encara que no us ho sembli) m’està torturant. Ja sabeu que m’agrada llegir-ho tot en ordre (ho he fet sempre que he pogut: Wallander, Millhone, Brunetti) i, per tant, també hauria desitjat seguir la norma en aquest cas. Poc remei té ja la cosa. Però ho resoldré dins del possible adquirint, així que passi per una llibreria, la famosa Síndrome.

Però bé, que m’estic empatollant excessivament. Anem al gra.

Gataca compleix el gran requisit que, per a mi, ha de tenir tota bona novel·la de gènere: enganxar irremeiablement el lector. Així que la comences, caus en un estat de trànsit que t’impedeix deixar-la i que aconsegueix que les 572 pàgines passin en un sospir. Tensió, intriga, girs inesperats, especulació científica que posa els pèls de punta, personatges complexos, ambients diversos i ben retratats. Des del punt de vista de la ciència, ignoro la versemblança de tot plegat. Espero que els meus amics metges i biòlegs (pico l’ullet especialment a Salvador Macip i a Jordi de Manuel), exposin el seu veredicte. Tanmateix, a mi ja em serà indiferent. Com a lectora profana en aquestes matèries, ja hauré gaudit intensament d’una història que, si més no en aparença, sembla ben documentada i argumentada.

Al cap i a la fi, la ciència-ficció (i la ciència-en-ficció) tan sols han de tenir present la importància de guardar la coherència interna. Quan Aristòtil, allà en la seva Poètica, ens parlava de versemblança, es referia a això. I el mateix feia l’amic Horaci, en l’Epístola als Pisons, quan defensava  el concepte de “decòrum”. La ficció ha de ser creïble en ella mateixa, ha de ser respectuosa amb el lector. Ha de crear la impressió que, allò que ens ofereix, pot passar de veritat. Gataca parteix de fonaments reals per després especular de manera ordenada i travada. Si això rutlla, ningú no tindrà res a dir.  

Com us podeu imaginar, no desvetllaré ni un borrall de la trama. Els meus llavis estan segellats. Però sí que us puc avançar que la novel·la es planteja una interessant reflexió envers la violència humana. La violència és innata o adquirida? La portem inserida en el codi genètic o es desenvolupa més endavant? Quina relació tenim amb avantpassats que van viure fa més de 30.000 anys? Què s’amaga darrere de la profunditat insondable del nostre cervell? Fins on podem arribar en nom de la ciència?

Thilliez construeix un edifici molt intel·ligent on posa en joc la teoria de l’evolució, els descobriments de la genètica més avançada, els estudis sobre la violència, la recerca mèdica i antropològica... i ho vincula tot plegat a una trama criminal dura, inquietant, imaginativa i ben estructurada que no pot deixar indiferent ningú.

Gataca posseeix alguns dels trets del bestseller, però del “bon” bestseller. D’aquell que no pren el pèl al consumidor, sinó que el fa xalar amb la legitimitat de la millor literatura d’entreteniment.

Personalment, m'encanta que l'acció tingui lloc a França, és clar. I un dels grans encerts: els dos personatges principals: en Franck Sharko i la Lucie Henebelle. Torturadíssims, això sí, però valents, eficients i resolutius. Thilliez condueix els dos protagonistes, sense miraments, en un duríssim viatge personal (cadascú pel seu cantó) que va de la follia a la cordura. I ho vehicula a través de la necessitat humana de saber, d’esbrinar, de tirar endavant. D’allò que, malgrat la maldat que ens acompanya com a espècie, ens ha fet evolucionar i convertir-nos en sapiens sapiens. Qui ho sap! Potser tan sols es tracta de l’atàvic desig de la supervivència.

No deixeu passar la novel·la, negrots. En gaudireu segur.