Ens trobem ja a finals d'octubre d'un Any Pedrolo de somni i ja sabeu que jo vaig fent apunts (dins de les poques possibilitats de temps de què disposo) sobre els textos pedrolians que revisito i intento que revisiteu o visiteu. Avui he pensat que, atès que vaig escriure fa uns mesos el pròleg per a l'edició de la novel·la Tants interlocutors a Bassera, ho tenia molt millor que mai. No em calia escriure un post més senzill si disposava del pròleg. Així que aquí us el deixo. La novel·la l'ha publicat Llibres del Delicte (número 31 de la col·lecció). Espero que les meves paraules us despertin les ganes de llegir-la.
Feliç setmana, negrots.
Tants
interlocutors a Bassera,
una novel·la amb història
Voldria encetar aquest
pròleg comunicant al lector que una de les satisfaccions que ens està deparant
l’Any Pedrolo, que se celebra en commemoració del centenari del naixement de
l’autor (Manuel de Pedrolo va néixer a l’Aranyó, la Segarra, el dia 1 d’abril
de 1918), és la quantitat de reedicions de la seva obra que s’estan duent a
terme. Evidentment, atès que la producció pedroliana s’estén més allà dels cent
vint títols, les reedicions sempre ens semblaran poques. Però poder anunciar a
hores d’ara que arribarem al desembre amb quasi trenta textos publicats de nou
(inclòs un inèdit), representa un èxit aclaparador. Hi havia moltes ganes de
Pedrolo en aquest país, i un munt d’editorials ho han demostrat i s’hi han
llançat a fons. La majoria són editorials petites o mitjanes, d’aquelles que
mimen els llibres, d’aquelles que encara compten amb responsables que creuen en
la literatura, en les lletres, en el valor del nostre patrimoni. És obvi que
això ens ha d’enorgullir.
Ara li ha tocat el torn a
Llibres del Delicte, editorial especialitzada en novel·la negra en català,
escrita exclusivament per autors catalans. De cap manera podia deixar passar
l’ocasió de sumar-se a l’efemèride pedroliana. I resulta que s’ha decidit a fer-ho
tot publicant un títol d’allò més engrescador i poc conegut, Tants interlocutors a Bassera, una
novel·la plena d’intriga que pot interessar un públic molt ampli, al marge de
qualsevol connotació de gènere.
Tradicionalment, hi ha cinc novel·les de
Manuel de Pedrolo considerades mereixedores de l’ortodòxia del “negre”. Es
tracta de Doble o res (1997), Es vessa una sang fàcil (1954), L’inspector fa tard (1960), Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968).[1]
Tanmateix, el corpus narratiu del nostre autor conté altres títols que serien
susceptibles de ser afegits a la classificació. És una apreciació que compartim
amb Àlex Martín Escribà, un dels màxims coneixedors de la dimensió negra i
policíaca de Pedrolo, i amb Antoni Munné-Jordà, erudit expert en el conjunt del
llegat pedrolià i membre de la Fundació Pedrolo. Em refereixo a textos que
utilitzen molts dels recursos i estratagemes de la narrativa de crims i que,
ben analitzats, tenen nombrosos punts en comú amb les novel·les considerades canòniques.
De fet, Pedrolo havia introduït conscientment elements i trets del “negre” en
molts dels seus llibres. S’hi sentia còmode com a consumidor i sabia que
agradaven als lectors, una dada significativa atesa la seva ferma voluntat de
conrear una literatura “total”, de normalitzar la cultura en llengua catalana,
d’arribar a tothom que volgués llegir en català, fos el tipus de literatura que
fos. Com confessava a Jordi Coca en l’entrevista recollida a Pedrolo perillós?:
(...) el fet que hagi introduït
elements de tipus policíac en novel·les que no ho són. És una cosa ben normal,
em sembla. D’altra banda, i si això val la pena de tenir-ho present, aquest to
d’intriga o de suspens sol agradar al lector. Molts entendran què em proposo o
cap a on apunta una obra determinada, però la majoria seran sensibles a la mica
de misteri que els arrossega el llibre enllà (Barcelona, La Magrana, 1991. pàg.
37).
Sense ser exhaustius,
alguns dels títols que al meu entendre podem afegir a la nòmina del crim són Pas de ratlla (1959), Nou pams de terra (1971), Algú que no hi havia de ser (1974) i Milions d’ampolles buides (1976), sense
oblidar algunes de les novel·les de caràcter més crític, concebudes com una
denúncia explícita de la repressió i del totalitarisme, que clarament contenen
elements policíacs. Totes les bèsties de
càrrega (1967), Acte de violència (1975)
i Hem posat les mans a la crònica
(1977) en serien uns quants exemples.
Dins la llista,
naturalment, hi hem de col·locar Tants
interlocutors a Bassera, la novel·la que ara ens ocupa. Al seu darrere hi
ha una certa història, tal com m’ha plagut consignat en el títol d’aquest
pròleg. L’any 1969 Pedrolo va fer endreça de l’enorme quantitat de novel·les
que tenia pendents de publicar. En aquesta endreça, va desestimar-ne algunes,
entre les quals Tants interlocutors a
Bassera. Per sort, més endavant la va salvar de la destrucció i Edicions 62
va acabar publicant-la, pòstumament, l’any 1992. No cal dir l’enrenou que va
causar entre els seguidors pedrolians. Poder comptar després del traspàs de
l’autor amb un text desconegut que arribava amb l’aurèola de “novel·la amagada”
o “novel·la descartada” era una notícia de primer ordre. El cert és que el pas
del temps demostra fefaentment que Pedrolo va ser excessivament exigent a
l’hora de judicar l’obra, un text atractiu i molt interessant que assoleix
perfectament el nivell esperat.
Tants
interlocutors a Bassera compleix el requisit d’actuar, des
del punt de vista del “negre”, més com un pretext que com una finalitat. Aquesta
circumstància no és estranya en les novel·les de Pedrolo, que mai no són banals
i que, per damunt de tot, pretenen retratar la foscor de la societat i la
misèria humana. La relació del segarrenc amb una visió existencialista de la
vida travessa el conjunt de la seva producció i, tot i que es troba més present
en la primera etapa, no arriba a abandonar-lo mai. Pedrolo era un home de
fortes conviccions ideològiques. Marxista heterodox, antimilitarista, ateu, amb
una enorme consciència de classe i independentista convençut, concep la seva
obra com un servei al país. Amb una capacitat dialèctica sense límits, desplega
plantejaments profunds en contextos com la novel·la que tenim entre mans. Sense
abandonar una trama que es nodreix del suspens, el misteri i el crim, acaba
bastint un text molt dialogat, de caire força teatral (és un tret comú a part
de la seva narrativa), on el protagonista, Joan Porta, intenta retrobar-se amb
ell mateix. Tants interlocutors a Bassera
es construeix al damunt d’una indiscutible metàfora, perquè mentre el cas
criminal consisteix en la recerca d’un nen raptat (que el protagonista es pensa
que fou ell quan era petit), la realitat és que la recerca resulta molt més
pregona i filosòfica, i inclou la Alícia i la Roser, dues noies amb qui Joan
Porta entre en contacte durant l’esdevenir de la trama. Ningú no se sent còmode
amb la societat, amb la vida. Tenim entre mans personatges inconformistes i
descontents que busquen una sortida al seu neguit existencial. Però que ningú
no s’espanti. Hi ha intriga i hi ha morts. Les pàgines de la novel·la estan amarades
d’un embolcall de gènere que ens atrapa cada cop més.
No crec que sigui
pertinent afegir més informació. De cap manera convé revelar el misteri.
Tanmateix, volia comentar una especulació que em va transmetre el mestre Antoni
Munné-Jordà. Una de les claus de la intriga a Tants interlocutors a Bassera rau en l’ofegament d’un nen (o això
sembla, que hi ha molts girs a la novel·la), motiu emprat per Pedrolo en altres
ocasions. Ho fa a Mecanoscrit del segon
origen (en Dídac ofegant-se i l’Alba que el salva) i a No hi fa res si el comte duc no va caure del cavall a Tàrrega, on
es produeix l’ofegament d’una nena en una riera (al final se’n surt, també).
Munné-Jordà, en constatar aquest fet, es planteja preguntes al voltant d’alguna
experiència pedroliana del passat, tal vegada relacionada amb algun corrent
d’aigua, riera o similar, a l’entorn de Tàrrega. Com que les inquietuds es
contagien, no me n’he pogut estar de consignar-ho aquí. Amb tot, no deixa de
ser un interrogant que segurament afecta per damunt de tot els malalts de Pedrolo, entre els quals
Munné-Jordà i una servidora ens comptem.
I ara sí, no em vull
allargar més perquè del que es tracta és de llegir la novel·la. Estic segura
que no decebrà ningú. Al contrari. Confio que serveixi per despertar l’interès a
continuar aprofundint en el coneixement de l’autor. Manuel de Pedrolo és
un gran escriptor, crític, lluitador per la llibertat, modern, experimentador i
innovador. Un clàssic de les nostres lletres que va arriscar-se com ningú i que
es mereix ésser col·locat, des d’ara i per sempre, al lloc que li pertoca. És a
dir, en un pedestal ben visible al bell mig del discurs literari en llengua
catalana del segle XX.
Anna Maria Villalonga
Comissària de l'Any Pedrolo
[1] Les dates que faig constar són les de publicació, no
les d’escriptura. Un dels grans problemes de l’obra de Pedrolo, sovint per
culpa de la censura, és el decalatge existent entre el moment de la composició
dels textos i el de la publicació. Noteu que la primera novel·la que cito, Doble o res, fou publicada el 1997, 7
anys després de la mort de Pedrolo, que es produí el 26 de juny de 1990. Això
succeí perquè el text va quedar perdut en un calaix de les dependències de la
censura, però en realitat és la primera novel·la del corpus “negre”, ja que
l’escriptura data de 1950.
