Ja sé que tinc una edat i que puc semblar una nena petita, però m'és igual. A la vida hi ha coses que et fan il·lusió i punt. Són petits moments d'alegria i no penso renunciar-hi. La sal de l'existència, perquè la resta és dura. Molt dura.
El cas és que avui ja puc anunciar que tinc la meva pròpia postal de la Institució de les Lletres Catalanes. Com que aquestes postals m'agraden molt, les sento molt properes i, a més, empaperen el meu despatx de la Universitat de Barcelona, tenir-ne ara una de pròpia em fa feliç, molt feliç.
La frase que hem decidit posar-hi pertany al final d'un dels capítols de la meva novel·la El somriure de Darwin. El capítol que parla d'en Max, el rodamón protagonista. En realitat en són dues, de frases. Penso que resumeixen molt bé l'esperit de la meva literatura de perdedors i, a més, les considero un homenatge al Manel, que ara fa 21 mesos que ja no és amb mi.
Era una frase que li agradava molt, perquè d'alguna manera se sentia identificat amb la solitud i la tristor del personatge. Sé que estaria molt content amb la postal. N'estic segura. Així que l'hi dedico, malgrat que feia temps que ell no podia trepitjar les llambordes.
Va por ti, papi.
1 comentari:
Enhorabona, Potatito! Em fa feliç a mi també!
Publica un comentari a l'entrada