Carlos Zanón, nou comissari de la BCNegra

Amb el mes de juny ens ha arribat la notícia. Per fi sabem qui serà el pròxim comissari de la BCNegra. I la veritat, la tria no em pot semblar més encertada. 

En primer lloc, perquè Zanón és escriptor. I fa temps que penso que la mirada necessària en aquests festivals és precisament la del creador, la de l'autor. Fins ara teníem algú tan conegut i implicat com Paco Camarasa, però la seva posició era una altra, la del llibreter. Em sembla bo que es produeixi un canvi de paradigma, un relleu. Potser servirà per valorar altres aspectes

en el model de festival. 

Al meu entendre, necessitem aquest perfil en els llocs estratègics de la cultura. No buròcrates ni tècnics, sinó professionals amb idees que coneguin des de dins quines són les mancances i les necessitats dels esdeveniments i quina ha de ser la seva projecció de cara al consumidor. Jo sempre trobo a faltar que hom parli més de literatura i menys de policies i de lladres en aquests festivals, que al cap i a la fi és del que tracten: de literatura. Passa en molts sectors. No debades fa molt de temps que alguns reivindiquem que cal consultar els experts a l'hora de prendre decisions (professors quan es parla d'ensenyament, metges i infermeres quan es parla de sanitat, etc.). Es tracta d'una qüestió d'una evidència incontestable, però sovint no es produeix.

En faltar Camarasa, corríem aquest risc. Però no. Per sort, no ha passat. Per tant, felicitem-nos.       

En segon lloc, alabo la tria de Zanón perquè és un home intel·ligent, competent i honest, un gran escriptor respectat per tothom. Un poeta, amant de les paraules i de la música. Una persona sensible i assenyada, modesta de tarannà, que manifesta textualment que "allò que valora més en la gent és la intel·ligència i la bondat". Avui ningú no parla de la bondat, que sembla un valor caigut en desús, gairebé una feblesa que no ens podem permetre en una societat cada cop més desnaturalitzada. Si trobem algú capaç de col·locar aquesta idea enmig del seu discurs vertebrador, em mereix tot el reconeixement. 

I, en fi, trobo que ja són prou raons per defensar la tria, però és que, en tercer lloc, aprecio en Zanón. El respecto, me'l crec. És així. Fa anys que el conec.

I m'agrada.     

Endavant, Carlos. Seràs un comissari magnífic, n'estic segura.

Ciutat fantasma, de David Marín

Ciutat fantasma, de David Marín, és la novel·la número 22 publicada per l’Editorial Llibres del Delicte. Una història breu (139 pàgines) que m’he cruspit en poques hores.

Abans de res, no vull deixar de manifestar una tendència que, cada cop més, detecto en la línia editorial de la col·lecció. De mica en mica, com una formigueta laboriosa i imparable, Llibres del Delicte està assolint un lloc propi ben definit. Segurament amb errades i encerts, amb uns títols més afortunats que uns altres, amb lluita i aprenentatge, però a aquests alçades amb una innegable aposta capdavantera. Sense complexos, amb esperit de defensar les innovacions, els nous autors i les veus femenines. Crec que és un exercici molt necessari. I comptar en el seu catàleg amb escriptors del renom i l’experiència de Margarida Aritzeta i Jordi Tiñena, sumar-hi el talent únic i trencador d’Esperança Camps, acceptar l’heterodòxia de la meva dona de gris i del meu Darwin, defensar a capa i espasa les antologies de relats i publicar tots els autors novells (sobretot dones) que hi podeu trobar, indica clarament una voluntat d’abandonar cànons casposos i posar-se a treballar.  

Aquesta meva afirmació torna a quedar demostrada amb la novel·la que ressenyo ara: Ciutat fantasma, de David Marín.  

Hi ha molts motius que justifiquen que Ciutat fantasma m’hagi agradat molt. En primer lloc, perquè és diferent, original i mostra una veu pròpia. En segon, perquè té molts punts en comú amb la meva dona de gris. A mesura que avançava en la lectura, no m’ho podia creure. És ben cert que tot està escrit i que no hi ha res nou sota el sol (nihil novum sub sole), perquè em consta que Marín no ha llegit la meva novel·la. Tanmateix, resulta evident que compartim imaginari.

A Ciutat fantasma hom pot identificar el ressò admiratiu d’autors com Paul Auster i la seva fantàstica Trilogia de Nova York. Hi podem trobar una història pausada i fosca on la trama criminal (per dir-ho d’alguna manera) juga tan sols el rol de pretext, d’excusa necessària per explicar coses més importants i profundes. Un personatge solitari, perdut en la grisa i gran ciutat, desarrelat i desorientat, a la recerca de si mateix des d’un passat marcat per la mort del pare (tot i que ell no en sigui del tot conscient). Un personatge que escriu en una llibreta (vermella, com la d’Auster) tot allò que fa referència a un seguiment i a una obsessió que prendran insospitats camins.  

Ciutat fantasma és una novel·la de personatges i d’atmosferes. Amb una estructura circular que lliga el principi i el final en l’espai i en el temps. El protagonista, Salvador Garcia, es busca intensament ‒enmig d’un ambient que m’ha recordat l’existencialisme més clàssic de Camus‒ entre les llambordes de la ciutat inhòspita. No és agradable ni bonica la Barcelona de finals dels anys 90, moment en què s’ambienta la ficció. I tanmateix, és la nostra. La ciutat mala, de Joan Maragall. De la qual no podem fugir, perquè ens engrapa. La gran encisera.

La dimensió ontològica de Ciutat fantasma és la que més m’ha interessat, construïda a partir del deambular nocturn del protagonista, perseguidor de gent real i dels propis fantasmes. Però en aquesta persecució hi apareixen coses, crítiques més o menys explícites al sistema, actituds reprovables que tots coneixem (la violència policial, per exemple). També hi ha altres picades d’ullet. La persecució per les clavegueres al més pur estil d’El tercer home de Graham Greene. Les escenes pels foscos i perillosos passadissos del metro (el metro! com no m’havia d’agradar?). I, per acabar-ho d’adobar, m'encanta el fet que gran part de l’acció transcorri al barri de Sants, als carrers i les places que jo transito cada dia.

No sé si m’he acabat de creure del tot l’escena final. Aquesta sí que m’ha semblat una mica de pel·lícula. Però no passa res. Com he dit, el cas criminal resulta absolutament secundari. Per a mi, de fet, totalment irrellevant.

Felicitats, David. I afanya’t, que n’esperem una altra.