Negra y de Bilbao

 

Que s'inauguri una trobada de novel·la negra sempre és una bona notícia. Això és el que passarà a Bilbao el pròxim dia 28 de novembre. Espero que vagi molt bé i que aquest "primer encuentro" (del qual us n'enllaço aquí la informació)

tingui molta continuïtat.

Aurrera!

 

Crim i gastronomia a la Biblioteca Montbau

 

 

A la Biblioteca Montbau de Barcelona (especialitzada en gènere negre) s’han celebrat unes jornades sobre “Crim i gastronomia mediterrània”. Han estat a càrrec de dos dels grans coneixedors del gènere, Sebastià Bennasar i Àlex Martín Escribà, dels quals us n’he parlat sovint en aquest bloc.

Sebastià Bennasar (periodista, investigador, escriptor, divulgador, etc. etc.) va fer la seva conferència el passat divendres dia 26 d’octubre. Per desgràcia, no hi vaig poder assistir. I ja em fa ràbia, perquè em consta que fou molt interessant i amena. Bennasar (com ell mateix indica en el seu bloc, que us enllaço aquí) es va ocupar de les relacions entre el menjar i el desenvolupament de la novel·la, especialment a les obres de Simenon, i va arribar fins a Vázquez Montalbán.

Precisament aquí ho va reprendre ahir, dia 29, Àlex Martín Escribà (investigador, professor a la Universitat de Salamanca, codirector del prestigiós Congrés de Novela y Cine negro de Salamanca, director de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, etc. etc.). Per sort, en aquesta ocasió jo sí que era a Barcelona, de manera que no m’ho vaig perdre. En un ambient distès i agradable, Martín es va dedicar a fer un recorregut gastronòmic/literari que encapçalà amb el títol “Investigadors a la salsa”.       

Tradicionalment, s’ha considerat que amb Vázquez Montalbán s’inicia la presència significativa del tema gastronòmic en la narrativa negra, però Martín Escribà va demostrar que ja en la novel·la d’enigma hi ha prou referències a la qüestió. Miss Marple feia pastissets, Poirot s’entaulava de valent, Nero Wolfe era un gran amant de la cervesa. Més endavant, el Maigret de Simenon fou caracteritzat com un menjador i un bevedor compulsiu. Per no parlar de la importància de les begudes alcohòliques en la vida dels grans investigadors de la novel·la negra americana clàssica (Spade, Marlowe), que tots hem pogut comprovar en les seves adaptacions cinematogràfiques.

Martín Escribà també va indicar que, en la narrativa hispànica, no tot comença amb Vázquez Montalbán, sinó que a les aventures de Plinio, el guàrdia de Tomelloso creat per García Pavón, també hi apareixen força referències a la cuina, en aquest cas als plats típics manxecs (“pisto”, “migas”, “churros”, “buñuelos del Rocío”, formatges, etc.). Amb tot, és evident que el detectiu Carvalho esdevé el primer gran gastrònom del gènere negre, imitat, copiat i parodiat per molts autors. Va manifestar Martín Escribà, no sense humor, que, amb Carvalho, Vázquez Montalbán va demostrar que “es podia ser d’esquerres i menjar bé”.

L’empremta de Montalbán es detecta en un bon nombre d’autors, especialment de la zona mediterrània (però no només). Destaquen Jean Claude Izzo (amb el seu detectiu de Marsella Fabio Montale), Andrea Camilleri (amb en Salvo Montalbano a Vigata, Sicília), Petros Màrkaris (i el seu policia d’Atenes Kostas Kharitos). Tots són autors que comparteixen una ideologia d’esquerres i una visió crítica; i que creen personatges que tenen en comú l’hedonisme i l’afecció pel plaer del menjar. Molt vinculats a la memòria i a les seves ciutats.

 

Martín Escribà qüestiona l’etiqueta “novel·la negra mediterrània”. I jo hi estic d’acord. Per a ell, aquestes obres es poden caracteritzar millor a partir de la idea del desencant, de la crítica. Plantegen una manera diferent d’explicar la història. La cuina serveix per mostrar les particularitats de cada lloc a partir d’un sentiment d’identitat. Evidentment, hi ha una gran diferència amb els costums gastronòmics de la narrativa nòrdica. I, per oposició, s’ha encunyat l’expressió “novel·la negra mediterrània”. Tanmateix, Martín Escribà considera que aquesta manera de fer, similar a la dels autors mediterranis, la trobem així mateix en escriptors de l’Amèrica hispana. Tot i que gairebé tots s’emmirallen en Montalbán de manera reconeguda, l’aparició de la gastronomia en la seva novel·lística també és un tret propi. Entre d’altres, va citar Leonardo Padura (Cuba), Ramón Díaz Eterovic (Xile) i Rubem Fonseca (Brasil); i alguns de la Península Ibèrica, com el gallec Domingo Villar. La mediterraneïtat traslladada a l’Atlàntic. També Donna Leon, que és nord-americana per molt que faci anys que viu a Venècia, es recrea àmpliament en el tema culinari en les seves novel·les del comissari Brunetti.

Tal vegada la proposta terminològica més adient seria parlar de “novel·la negra del sud”, una novel·la on els costums culturals de l’Europa del vi contrasten amb la “novel·la negra del nord”, en el marc de l’Europa de la cervesa. En el debat posterior, Sebastià Bennasar va apuntar que no és estrany que aquests països d’Amèrica, atès el seu substrat colonial europeu (italià, portuguès, espanyol) recullin l’aspecte de l’hedonisme gastronòmic. I aquesta visió em va semblar força interessant.
 

 

Martín Escribà va fer referència, des del punt de vista narratiu, a la utilització literària del “menjar”. No només com un tret costumista o una manera de reflectir el fet cultural propi, sinó també com a condicionant del desenvolupament de l’acció. Sovint, el menjar atura l’acció de la novel·la i serveix de moment de reflexió per als personatges, de relaxació, de pensament. Personalment, crec que a Montalbano els seus àpats abundosos li serveixen per després anar passejant fins a la vora del mar a pair i a meditar. És allà on, moltes vegades, se li acuden les idees que acabaran ajudant a resoldre el cas.  

Àlex Martín Escribà va dir moltes més coses, totes igualment interessants. Va parlar de la importància del menjar i la taula en les novel·les de la màfia (que tots tenim claríssim per les pel·lícules) i va citar alguns autors catalans (Agustí Vehí, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Sebastià Bennasar) amb exemples de la utilització del tema gastronòmic en algunes de les seves obres. Com a contraposició, va usar la novel·la Pròtesi, d’Andreu Martín, per mostrar una altra cara del fet culinari. La cuina i el menjar com a brutícia (llet feta malbé, aliments en mal estat), per tal d’aconseguir unes sensacions concretes en el lector.

El nostre conferenciant va cloure la xerrada amb un cop d’efecte. I va obrir la porta a una cuina ben especial: la del canibalisme. Caníbals gourmets com Hannibal Lecter també poden tenir un paper (ben macabre) en la narrativa negra. Fins i tot existeix un Manual del caníbal, de Carlos Balmaceda. Poca broma.  

I no m’estenc més. Em queden algunes coses dins del tinter, però em sembla que per avui ja en teniu prou, negrots. Només afegiré que són molts els llibres que s’han dedicat a parlar de la cuina i a recollir les diverses receptes de les novel·les negres. Senyal que el tema interessa. I molt.

Feliç dia, negrots.  

 

 

 

Avui us regalo un relat: Amor de lluna plena

Amor de lluna plena

Retruny el vent del nord i fa estremir les bigues, les portes, les finestres. La casa és un ens viu amb so de fusta vella.

M’arriba amb nitidesa la crua remor dels arbres, però no hi ha veus d’ocells. Ni tan sols parla l’òliba.

M’aboco dins la nit com qui mira l’abisme, indolent, extasiada, i veig els ratpenats retallats en la fosca contra el cercle de llum del fanal solitari. Elegants siluetes en vols vertiginosos, buscant insectes vius al bell mig de l’oratge.

Puc mirar més enllà, però tan sols hi ha ombres. I aquells vampirs de nit, curulls d’indiferència.

Quan ell pica a la porta, ja fa temps que l’espero. Ens mirem sens parlar, ànima contra ànima. M’acullo lentament a l’escalf del seu pit. Amb tendresa, una ungla em recorre la cara. 

El contemplo amb desig. Té ulls grocs de bèstia humana. I tremola la nit, i tremolen els arbres. I ressona un udol, avall de la muntanya.



El redemptor, de Jo Nesbo

En acabar la lectura d’El redemptor, de Jo Nesbo, m’he adonat que l’anomenada “Trilogia d’Oslo” (El pit-roig, Nèmesi i L’estrella del diable), és en realitat una tetralogia, en la qual cal incloure aquest títol. El fil bàsic de la història –iniciat amb El pit-roig– es clou aquí, en les darreres pàgines d’aquest redemptor que pot fer les delícies de qualsevol afeccionat al gènere.

La novel·la és potent, imaginativa, ben estructurada. Quasi 500 fulls d’un trencaclosques que no ens deixa respirar, que ens fa trontollar amb girs inesperats, un tempo narratiu molt ben aconseguit i una dosificació del suspens absolutament magistral.

He comentat en diverses ocasions que no sóc amant de les novel·les (negres i no negres) massa extenses (no és una fòbia ni una norma general, sinó més aviat una tendència, que quedi clar). Des d’aquesta posició, no m’hauria importat que El redemptor fos un pèl més breu. Tanmateix, tampoc no crec que hi puguem trobar aspectes superflus. Tot plegat resulta prou complex (a voltes fins i tot una mica pel·liculer) com per justificar-ne la llargària.

 

La trama és dura i sense escletxes. En una Noruega de fred inclement (circumstància ambiental perfecta per a la negror), Nesbo reflecteix una societat –aparentment eficient i civilitzada– que, en el rerefons de les seves entranyes, amaga tanta bogeria, violència i podridura com qualsevol altra. El món tancat i militaritzat del “modèlic” Exèrcit de Salvació serà l’àmbit en el qual es desenvoluparà la història. Tot estenent també un fil cap a la situació derivada de la guerra dels Balcans, El redemptor es convertirà en un entramat amarat de secrets del passat, mentides i crims. Els racons foscos d’una societat on la justícia, per fer-se efectiva, haurà de transgredir les normes establertes.

El gran encert de la novel·la és, com sempre, la capacitat de Nesbo per acostar-nos a la interioritat dels personatges, en especial del magnífic protagonista, Harry Hole. Tot i respondre a un dels estereotips del policia de la narrativa negra europea més recent (amb antecedents com Martin Beck o Kurt Wallander), Hole posseeix característiques pròpies. Alcohòlic, filosòfic, misantrop, solitari, té una ment privilegiada i menys escrúpols que els dos exemples que acabo de citar. Sense deixar de ser honest, la seva integritat passa per l’aplicació d’un codi ètic propi. En ocasions el delicte es troba inevitablement lligat al passat, a l’atzar i a la desgràcia. El blanc i el negre apareixen sovint mediatitzats per una borrosa gamma de grisos. Tots sabem que allò que hauria de ser just no sempre va de bracet amb el codi penal.

Sens dubte, us recomano El redemptor, negrots. Pertany a la bona narrativa criminal escandinava, desmarcada de l’excés de les modes i dels booms. Estic seguríssima que us ho passareu la mar de bé.

Per cert, no creieu que Jo Nesbo és fàcilment identificable amb Harry Hole? Mireu la foto. No em costa gens imaginar-me en Harry amb el físic del seu creador.

 

Presentació de "Contra las cuerdas", de Susana Hernández, a Negra y Criminal

 

 

 

Bona tarda, negrots

 

Ahir, 20 d'octubre, va tenir lloc a la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta la presentació de Contra las cuerdas (Ed. Alrevés), la darrera novel·la de Susana Hernández. Amenaçava pluja, però finalment la meteorologia es va comportar i no va ser un acte passat per aigua. Com que jo vaig fer de presentadora, no crec que em pertoqui escriure'n la crònica. Tanmateix, sí que em fa il·lusió compartir amb vosaltres algunes fotografies, a manera de reportatge gràfic.

Crec que tot va rutllar força bé, amb la companyia d'amics, escriptors, editors,

en Paco Camarasa i la Montse Clavé com amfitrions i els musclos i el "vinillo" que ja formen part indestriable dels dissabtes a la llibreria.

Molta sort amb la novel·la, Susana! I endavant amb la negror!   

 

 

 

Aquí amb Víctor del Árbol, de qui en breu us parlaré amb deteniment en aquest bloc

VIII Premi Pepe Carvalho per a l'autora sueca Maj Sjöwall

 

 

L'escriptora sueca Maj Sjöwall ha estat guardonada amb el VIII Premi Pepe Carvalho, que es lliurarà, com en cada una de les passades edicions, durant la celebració de la pròxima BCNegra, que tindrà lloc del 4 al 9 de febrer de 2013.

L’autora és ben coneguda en aquest espai negrot. Juntament amb el seu marit, Per Wahlöö, fou la creadora de la figura de l’inspector Martin Beck, sens dubte un personatge precursor en la novel·la criminal de la segona meitat del segle xx.

Com he confessat repetidament, m’encanta la sèrie del “matrimoni suec”. De manera que em congratulo de la notícia del premi, que anirem resseguint oportunament.
Feliç dia, negrots.

Luis Gutiérrez Maluenda a la Bòbila

Ahir vaig passar una tarda molt agradable. L’indret, la Biblioteca La Bòbila de L’Hospitalet, tan acollidor com sempre. La companyia, immillorable. I el tema, interessantíssim.

L’esdeveniment era la presentació de les novel·les de Luis Gutiérrez Maluenda (Editorial Alrevés) protagonitzades per Atila, el detectiu del Raval del qual us en vaig parlar fa poc en la ressenya de Mala hostia, la primera de les seves aventures. Darrere de Mala hostia ja han aparegut dos títols més, Un buen lugar para reposar i Ruido de cañerías. Ambdós els penso llegir en breu, de manera que no heu de patir. També tindreu ressenyes.

D’altra banda, la cosa no acaba aquí, perquè Luis Gutiérrez Maluenda és un escriptor molt prolífic, que prepara sense parar noves entregues i projectes.  

Com que l’acte va ser íntim i càlid, s’allunyà d’una presentació típica i esdevingué una mena de conversa informal al voltant de l’obra de l’autor, però també de la novel·la negra en general, del món de les editorials i dels premis literaris, del fenomen best-seller, etc. etc.

Luis Gutiérrez Maluenda em va semblar una persona intel·ligent, carismàtica i lúcida, propera i d’idees molt clares, que deia les coses pel seu nom. En conèixer-lo, vaig entendre perfectament que hagués creat un personatge com Atila, un antiheroi perdedor i borratxo molt acostat al poble. L’autor va fer-nos cinc cèntims del motiu pel qual ell preferia una novel·la negra protagonitzada per un detectiu i no per un policia. D’una banda, s’emmiralla en el “negre” més canònic, el hard-boiled procedent dels EUA (on els protagonistes, com sabeu, són detectius privats). D’una altra, considera que un detectiu arriba més a la gent. Li sembla difícil que el lector s’identifiqui amb un cos policial que, per resultar creïble i autèntic, no pot ser ni de bon tros tan “bo i honest” com ens mostren les pel·lícules o certes novel·les.

Gutiérrez Maluenda pretén, amb la sèrie d’Atila, fer un homenatge al barri del Raval (o a aquell Barrio Chino) de personatges únics, diferents, torturats, solitaris, miserables, pobres, vençuts. Un Raval que, de mica en mica, ha canviat la seva fesomia i que ara està habitat per personatges procedents d’arreu del món. 

Pel que vaig poder intuir, les novel·les prometen molt. O sigui que m’esperen dies de lectura feliç en companyia de l’Atila, passejant per la meva ciutat, aquesta Barcelona que, com ja vaig apuntar en la ressenya de Mala hostia, és sens dubte un escenari negre de primer ordre quan algú, com Gutiérrez Maluenda, es posa a descriure-la amb tant d’encert i fidelitat.

Gràcies, Luis, per una tarda tan fantàstica. I gràcies també a Jordi Canal, una de les màximes autoritats del gènere, director de la Biblioteca la Bòbila, bon amic i magnífic amfitrió.

Fins aviat, negrots.

    

Si quan et donen per mort un dia tornes, de Lluís Llort

L’any 1955, Norman Friedman publicà Forms of the plot, estudi que aviat esdevingué  fonamental per a la classificació de les nombroses tipologies de trames narratives. Tot i que sovint és difícil trobar una trama pura, sempre podem identificar-hi un aspecte que destaca per damunt dels altres. Per exemple, Friedman descriu, entre les trames de personatges, allò que anomena “trames iniciàtiques o de maduresa”, on ens enfrontem a un protagonista que evoluciona, tot fent un camí cap al coneixement del món i de la vida, fins a assolir la maduresa personal i emocional. L’Odissea, com us podeu imaginar, constitueix un exponent d’alt nivell d’aquest model.   

Si quan et donen per mort un dia tornes, la darrera novel·la de Lluís Llort (1966) – publicada el passat setembre a La Negra de La Magrana– és, per damunt de tot, una novel·la iniciàtica. La història recull el periple homèric d’Agustí Garcia, un noiet barceloní de disset anys que fuig de casa de manera gairebé anecdòtica, en un rampell de joventut. Per motius complexos, entre els quals l’atzar, la ingenuïtat pròpia i la mala fe d’altri hi juguen un important paper, Agustí es veurà forçat a un llarg i dolorós viatge que l’allunyarà de casa i de la família durant més de catorze anys. 

Com li passà al mateix Ulisses, les peripècies del personatge inclouran una davallada als inferns. En aquest cas, a l’infern de la degradació, la droga, el delicte, la violència, la presó i el crim. La novel·la és dura, fosca, punyent, però sens dubte no s’avé amb una adscripció canònica al gènere negre. Això no és rellevant. Tots sabem que les fronteres  entre els gèneres literàries (i si molt m’apureu, entre tot a la vida) acostumen a ser borroses, febles i subjectives. Tanmateix, la meva percepció m’aboca a considerar que, per damunt de tot, Si quan et donen per mort un dia tornes és un text de personatges, de relacions humanes, de reflexions al voltant de la nostra naturalesa i de la nostra condició.

Llort excel·leix en la construcció de l’atmosfera. Aconsegueix que ens identifiquem profundament amb el protagonista, però també amb els seus pares i els seus germans. Vivim amb patiment l’angoixa de la família del desaparegut, ens la imaginem en carn pròpia, ens colpeix. D’altra banda, també sentim les sensacions de l’Agustí, les seves pors, la seva tragèdia. L’autor basteix amb mestria uns personatges complexos en una societat on res no és el que sembla i on l’engany i la mentida estan presents en tots els àmbits de la vida. A desgrat d’això, però, decideix mantenir encès un llumet d’esperança entre les bambolines d’un rerefons cru i desencantat. Per aquest motiu construeix un final obert i alliberador, del qual el lector competent se n’haurà de fer, ho vulgui o no, absolutament còmplice.

Estructuralment i estilística, la novel·la és lleugera i entenedora, de lectura plaent i amb un crescendo de suspens important. L’autor resol molt bé els salts temporals, amb un canvi de temps verbal quan fa falta, i fa avançar l’acció fins a un clímax que ens manté ben lligats a les pàgines del llibre. Els diàlegs representen un gran encert. Són frescos, clars i esmolats. Reprodueixen a la perfecció el real. En gran part, esdevenen els responsables de la inevitable implicació dels lectors en la història.  

Què ens converteix en allò que som? Podem canviar? Existeix un punt de retorn? Aprenem dels errors? Com ens marquen les nostres decisions? Quin paper té l’atzar en el nostre destí? Ens podem forjar, realment, a nosaltres mateixos?

Poca broma les preguntes que hom pot extreure d’un llibre com Si quan et donen per mort un dia tornes. No sé si negre, però de segur intel·ligent, personal i amb segell propi. Em sembla que, amb aquesta novel·la, la literatura actual en llengua catalana s’ha apuntat un gol, ves per on.   


Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol 

V edició del Festival Getafe Negro

Amb la tardor arriba a Madrid el Festival de novela negra i policíaca Getafe Negro, que enguany tindrà lloc entre els dies 20 i 28 d'aquest mes d'octubre. Més avall hi trobareu l'enllaç amb tot el programa. Ja m'agradaria ser-hi, ja, perquè em sembla molt interessant.

 

Fins aviat, negrots.

 

 

PROGRAMA GETAFE NEGRO 2012 

 

 

Mala hostia, de Luis Gutiérrez Maluenda

 

 

Atila, com el rei dels huns, és un detectiu privat barceloní que sembla directament extret del hard-boiled més tradicional. Un perdedor nat –faldiller, borratxo i sense futur, però no exempt d’animeta–, que té el seu quarter general en una infecta porteria del Raval. Amb Mala hostia (Ed. Alrevés 2011) s’inauguren les seves aventures, filles de la ploma de l’escriptor també barceloní Luis Gutiérrez Maluenda. De moment, comptem amb dos títols més: Un buen lugar para reposar i Ruido de cañerías.

Mala hostia és una novel·la breu (158 pàgines) on Gutiérrez Maluenda, per damunt de tot, es dedica a presentar-nos el seu protagonista. Malgrat que el cas criminal està ben lligat, el que més importa és recrear un ambient i uns personatges que s’inspiren directament en la tradició de la novel·la negra americana (Hammett, Chandler). La pretensió de l’autor és homenatjar els pares del gènere i passar-s'ho pipa mentre escriu (n’estic segura). El retrat acoloridíssim del barri del Raval (antic “Barrio Chino”) és tan kitsch, sòrdid i caricaturesc que no pot significar altra cosa que un magnífic homenatge. La novel·la resulta un exemple perfecte d’allò que sempre comentem els estudiosos: la repetició i el reconeixement dels llocs comuns comporten (si n’ets afeccionat de veritat) el més gran plaer que pot deparar un producte de gènere.

Tanmateix, el rerefons de Mala hostia no és gens banal. Tot i el joc retòric, la intenció de l’autor és fer-se ressò d’una situació ben dura: la degradació, la pobresa, la tristesa i les nul·les esperances de futur de l’heterogeni ramat humà que habita aquella zona de Barcelona. Dins d’aquesta gernació de miserables, hi destaquen actualment els immigrants d’arreu del planeta, gent desgraciada que sobreviu a dures penes, perduda en un indret hostil del qual n’esperaven (oh, ingenus!) una vida millor.

 

Amb una estructura narrativa que recorda els mecanismes del còmic pel seu esquematisme, pels seus tics, per la seva plasticitat i dinamisme (i ho dic com un compliment), Mala hostia aconsegueix convertir-se en un testimoni de primera mà d’una característica comuna a totes les ciutats importants del món. Barcelona és una gran urbs, però està composta per moltíssimes ciutats més petites que poc tenen a veure entre elles.

La desfilada de personatges esdevé una de les riqueses de la novel·la. Hi trobem una galeria de tipus ben definida, tant femenins com masculins, que personifiquen tots els defectes, les frustracions, les febleses i les esperances de la nostra pobra espècie. D’altra banda, la ironia mordaç de Gutiérrez Maluenda no té aturador. És el sarcasme en estat pur. Excel·leix en un humor negre i un llenguatge àgil i viu que m’ha recordat (salvant evidentment totes les distàncies) les més agosarades novel·les realistes (i fins i tot naturalistes) del segle xix. Assassinats, sicaris, depravats sexuals, putes, gitanos, delinqüents de poca volada (i de no tan poca), corrupció, brutícia, desolació, tristesa, soledat, por. Els baixos fons del Raval amanits  amb les lletres dels tangos de Carlos Gardel, correlat objectiu d’allò més colpidor.

Sense deixar de dir que en alguns moments tot plegat m’ha semblat un pèl hiperbòlic (però segurament aquestes eren les regles del joc que s‘ha imposat l’autor), he de manifestar que m’ho he passat d’allò més bé. Ja friso per enfrontar-me a la segona entrega.

Una cosa queda clara: Barcelona, com a escenari negre, no té preu.

Fins ben aviat, negrots.

 

 

Les meves ressenyes també a Núvol

A partir d'avui, algunes de les meves ressenyes també les podreu trobar a Núvol:  nou portal de cultura que, treballant des del rigor i la seriositat, en poc temps s'ha convertit en un espai imprescindible per a tots els amants de la literatura, la música, l'art, les més recents novetats, les crítiques de qualitat, els esdeveniments culturals més interessants... Per a mi és tot un honor encetar la col·laboració, que espero i desitjo molt fructífera per a tots. Sobretot per a l'activisme literari!

 

La meva primera ressenya a Núvol ha estat dedicada al quart títol de la Col·lecció Crims.cat:

Pluja negra, de Flavio Soriga

 

 

Gràcies, gent de Núvol. 

I a vosaltres, negrots, fins molt aviat. 

  

 

  

Pluja negra, de Flavio Soriga

Pluja negra, de l’italià Flavio Soriga (Uta, 1975), és el quart títol de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, engrescadora aposta de l’Editorial Alrevés sota la direcció d`Àlex Martín Escribà. Crims.cat pretén omplir un buit ja històric en el mercat editorial en llengua catalana: la normalització del gènere amb una col·lecció de qualitat que inclogui no només producció pròpia, sinó també traduccions d’autors estrangers de prestigi fins ara desconeguts en les diverses llengües de l’Estat. Pluja negra, que a Itàlia fou guardonada amb el Premio Grazia Deledda Giovani, corrobora sens dubte que l’aposta de Crims.cat és moderna, dinàmica i amb una bona visió de futur.   

El text de Soriga és molt poc convencional. L’acció es desenvolupa a Nuraiò, un minúscul poble de Sardenya on, aparentment, no hi passa mai res. Tanmateix, darrere de l’avorriment de la quotidianitat, hi descobrim un ambient asfixiant, enclotat en el pou de les baixes passions, les rancúnies i els interessos ocults.

La novel·la és dura, negríssima, envoltada d’una atmosfera que gairebé no ens deixa respirar. Soriga empra el correlat de la inclemència meteorològica per dibuixar una realitat closa i provinciana, una ruralitat ancestral on les emocions es desborden amb violència. Sempre la pluja densa, fosca, persistent. Una Pluja negra que ofega i domina, que ennuvola els sentits. La tria estilística hi té molt a veure. L’autor estructura el text en capítols breus, però s’empara en una prosa aparentment anòmala, descurada, feta de juxtaposicions i d’irregularitats, per recrear a la perfecció el clima d’angoixa. L’exploració lingüística de Soriga sens dubte ha esdevingut un repte per al talent de Pau Vidal, responsable de la traducció. Un cop més, Vidal ha excel·lit en una tasca que l’autor de Pluja negra no li ha posat gens fàcil. 

L’obra representa un magnífic testimoni per demostrar que la narrativa criminal pot esdevenir molt més que un simple gènere d’entreteniment (tradicional acusació, tendenciosa i obsoleta, que hauríem de desterrar per sempre). L’autor no té pèls a la llengua per abocar la crítica d’una societat malalta i corrupta: el mal, si procedeix del poder establert, té el camí planer per desenvolupar-se amb total impunitat. Però, per damunt de tot, construeix un univers que ens enfonsa dolorosament, a través de la investigació d’un terrible crim passional, en les més obscures profunditats de l’ànima humana. No és aquesta la finalitat de la literatura amb majúscules?

La novel·la encara ofereix un nivell més d’interpretació. Tal vegada el més significatiu. I és que Soriga posa en relleu un debat al voltant del gènere negre, de la seva banalització excessiva, de les modes més recents. Invocant autors de solvència tan contrastada com el suís Friedrich Dürrenmatt, l’autor italià utilitza Pluja negra com un exercici de dignificació del gènere. I ho aconsegueix, indubtablement. Narrativa negra innovadora i de densitat, adequada especialment per a qui vulgui gaudir del gènere sense renunciar a la bona literatura.

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol