El crim català està de sort

Estimats negrots:

Em complau molt poder-vos anunciar una primícia. Una scoop en tota la regla.   

Tal com explica Rafael Vallbona en l’article que us enllaço, fa pocs dies una colla de “sospitosos habituals” ens vam reunir en un bar de la Barceloneta. Una cantonada agradable on, en aquest inici d’estiu, la cerveseta passava la mar de bé. El motiu de la trobada: xerrar i debatre al voltant d’una iniciativa que, en aquest moment, és ja una realitat.

Es tracta de l’imminent debut d’una col·lecció de novel·la negra en català. Sí, sí, ho heu llegit bé.

Una col·lecció amb tots els ets i uts, que prendrà el relleu de l’antiga “Cua de palla”. Aquesta idea s’havia de posar en marxa tant sí com no. Tots els “sospitosos” tenim clar que es tracta gairebé d’una exigència del mercat. No podem ignorar el moment tan dolç que viu el gènere criminal. Des de tots els punts de vista, ja era hora que la normalitat en aquest sentit arribés al nostre país.  

La idea és que la col·lecció sigui seriosa i ambiciosa, amb títols de qualitat contrastada. Autors catalans o traduccions de novel·les europees mai publicades en altres llengües de l’Estat. Els qui finalment s’han llençat de cap al projecte han estat la gent de l’Editorial “Al revés”, que van publicar fa poc Crims.cat i que estan molt il·lusionats amb el nou repte. El director de la col·lecció serà l’Àlex Martín Escribà, professor de la Universitat de Salamanca i ben conegut per les seves activitats “criminals”.  

Segurament es publicaran entre 4 i 6 títols anuals i la cosa començarà ben forta, perquè els primers noms, si res no falla, pertanyen a dos grans de casa nostra: Agustí Vehí i... “hasta aquí puedo leer”.   

No sé si em deixo alguna informació rellevant. La difusió es farà a tot el país, amb força presentacions, introducció potent a les llibreries, etc. El disseny de la portada, aprofitant la falç ensangonada de Crims.cat, jugarà amb aquest motiu i adoptarà els prescriptius negre i groc, colors molt comercials que, com diu Vallbona, representen una mena de versió en negatiu de la històrica Cua de palla. Un cert homenatge, afegeixo jo.

Benvolguts negrots, espero que la notícia us engresqui tant com a mi. De moment, aquesta és la informació que us puc facilitar. Però no patiu. De mica en mica us en diré més coses.

Que passeu una bona nit. Certament, a partir d’aquest estiu, els negrots catalans estem de sort.  

Agustí Vehí, IV Premi de novel·la negra en català "Crims de tinta"

Agustí Vehí ha guanyat la quarta edició del Premi de novel·la negra i policíaca en català "Crims de tinta". El jurat, format per Paco Camarasa, Jordi Canal, Àlex Martín Escribà, Marc Pastor i Isabel Obiols, li ha atorgat per unanimitat.

L'obra guanyadora s'intitula Quan la nit mata el dia i està ambientada a Figueres l'any 1958. És precisament a la capital empordanesa on l'autor exerceix de sotsinspector de la Guàrdia Urbana. Vehí és també doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de l'Escola de Prevenció i Seguretat Integral (UAB).

Anteriorment, publicà les novel·les Abans del silenci (Premi Ferran Canyameres, 2009) i Ginesta pels morts (2010). 

Els triomfadors de les anteriors edicions del premi "Crims de tinta" foren Marc Pastor (La mala dona), Carlos Quílez (La solitud de Patrícia) i Teresa Solana (Negres tempestes).

Personalment, em moro de ganes de llegir Quan la nit mata el dia. En tinc boníssimes referències. Un ocellet m'ha xiuxiuejat que és una novel·la rigorosa i molt divertida. N'èstic segura. Només que s'acosti una mica al relat Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol (inclòs en el recull Crims.cat, que ja vaig ressenyar aquí mateix), la qualitat està assegurada. Aquella història, esplèndidament histriònica, em va fer xalar com una boja.

No passeu ànsia, negrots. Així que estigui a les llibreries, us avisaré.   

Un psicòpata o, simplement, un humà?: "La honda de David", d'Augusto Monterroso

Avui, dia 23 de juny, nit de solstici d'estiu, us passo aquesta inquietant història de l'argentí Augusto Monterroso. Ja sabeu que és un especialista en microrelats i contes breus. Un cop l'hagueu llegit,  podeu intentar respondre la pregunta. De què parla Monterroso? Com podem considerar el protagonista de la història: un psicòpata o, simplement, un humà?

Espero els vostres comentaris, negrots.

I que paseu una molt feliç revetlla!

La honda de David, Augusto Monterroso

Había una vez un niño llamado David N., cuya puntería y habilidad en el manejo de la resortera despertaba tanta envidia y admiración en sus amigos de la vecindad y de la escuela, que veían en él -y así lo comentaban entre ellos cuando sus padres no podían escucharlos- un nuevo David.

Pasó el tiempo

Cansado del tedioso tiro al blanco que practicaba disparando sus guijarros contra latas vacías o pedazos de botella, David descubrió que era mucho más divertido ejercer contra los pájaros la habilidad con que Dios lo había dotado, de modo que de ahí en adelante la emprendió con todos los que se ponían a su alcance, en especial contra Pardillos, Alondras, Ruiseñores y Jilgueros, cuyos cuerpecitos sangrantes caían suavemente sobre la hierba, con el corazón agitado aún por el susto y la violencia de la pedrada.

David corría jubiloso hacia ellos y los enterraba cristianamente.

Cuando los padres de David se enteraron de esta costumbre de su buen hijo se alarmaron mucho, le dijeron que qué era aquello, y afearon su conducta en términos tan ásperos y convincentes que, con lágrimas en los ojos, él reconoció su culpa, se arrepintió sincero y durante mucho tiempo se aplicó a disparar exclusivamente sobre los otros niños.

Dedicado años después a la milicia, en la Segunda Guerra Mundial David fue ascendido a general y condecorado con las cruces más altas por matar él solo a treinta y seis hombres, y más tarde degradado y fusilado por dejar escapar con vida una Paloma mensajera del enemigo.

Com és possible, negrots?

Negrots, m'esteu fallant!

Com és possible que falti gent per emplenar el curs de novel·la negra dels Juliols de la UB? Que voleu que m'empipi? Que us fa feliç deixar-me sense feina?

Mireu que no us agradarà gens veure'm enfadada! Poden rodar caps. Sang i fetge a dojo. 

Vinga, va, animeu-vos. Garanteixo el rigor de la Universitat de Barcelona (la millor de l'Estat Espanyol en els rànquings mundials) juntament amb la diversió que un curs d'estiu sobre novel·la negra pot oferir. Ningú no se'n penedirà. Me n'encarregaré personalment.

Us hi espero!

O si no... les conseqüències poden ser terribles... 

He dit.  

  

Summer in the city (altrament dit els Juliols de la UB)

Ha arribat l'estiu. L’asfalt dels carrers bull i el sol inclement aixeca llagues ardents a les llambordes. La gent s'aixopluga en indrets ombrívols per suportar una xafogor que fa embogir les ànimes. La violència és a flor de pell. S’ensuma pels racons de la ciutat.

Com ho podem resoldre? Doncs apuntant-nos als Juliols de la UB. Entreu en aquest enllaç i hi trobareu la nostra oferta sobre novel·la negra. Serà interessant, divertit i apaivagarà els vostres desitjos bullents de sang i fetge.

Apa, que les places no esperen. I, si sou estudiants universitaris, obtindreu crèdits ben útils mentre us ho passeu molt bé.

Ni hi falteu!

U d'Ultimàtum, de Sue Grafton

Un cop més, m’ha entusiasmat la darrera lletra de l’Abecedari del Crim: U d’Ultimàtum, de l’escriptora americana Sue Grafton. En el meu cas, no és cap novetat. Confesso que, a banda dels clàssics reconeguts –Agatha Christie, Conan Doyle o Patrícia Highsmith, que jo ja llegia de ben joveneta–, la meva afecció pel gènere negre modern prové sens dubte d’aquesta magnífica sèrie.

Fa tants anys que la segueixo (de fet, des que va sortir) que tota la meva vida està vinculada a les aventures de la Kinsey Millhone, la singular detectiva privada de Santa Teresa (Califòrnia). Mai no m’havia dedicat a fer els comptes, però avui, que m’hi he posat, m’he quedat de pedra. Des de l’A d’Adulteri, estem parlant de 21 títols. 21 títols que representen els mateixos anys (o més, ateses les vel·leïtats editorials) amb la Kinsey, que ja és com de la família.

La meva amiga Maria, la negrota d’honor, també n’és afeccionada. Afeccionadíssima. I totes dues estem patint, perquè l’alfabet s’acaba. Què passarà quan arribem a la Z? Quin neguit. Com diu la Maria, no podem passar sense la Kinsey. “Més enllà, el buit”.

Si no l’heu llegida, vull dir-vos que Sue Grafton no decep mai. Les seves obres són variades, distretes, imaginatives, properes i sòlides. Les trames no trontollen mai. Tot està ben travat, tot té sentit. La coherència i la versemblança esdevenen virtuts fonamentals en un univers propi i ben descrit que unifica perfectament els llocs comuns del gènere i la recreació del real.

La Kinsey és un personatge molt potent. Dona independent i una mica misantropa, palesa un munt de les contradiccions inherents a l’ésser humà. Construïda a partir d’una difícil història d’infantesa que també va evolucionant al llarg de la sèrie, pot resultar esquerpa i gens diplomàtica, però és honesta (fins que per resoldre un cas no dubta en traspassar una “miqueta” el límit de la llei) i molt tendra. Posseeix totes les característiques que un lector negrot espera de qualsevol detectiu privat: curiositat sense mesura, sentit de la justícia, valentia i perspicàcia. És una lluitadora que mai no abandona un cas a mitges, que  mai no tira la tovallola.
Tanmateix, no es tracta d’un personatge pla a l’estil dels detectius dels anys 50. La Kinsey, que mai no deixa de ser fidel als seus principis i al seu caràcter, que mai no es traeix a ella mateixa, evoluciona gradualment, de mica en mica, i accepta tot un seguit de qüestions (sobretot del seu passat familiar) que no pot evitar.

 

M’encanta la seva vida espartana, el seu únic vestit “multiusos” (que ara comprenc que ja té més de vint anys, potser hauria de fer un pensament) i la seva golafreria desfermada. Amant del “menjar escombreries”, es dedica a córrer cinc quilòmetres cada matí i a llegir novel·les policíaques –estirada al sofà, sota un edredó– els caps de setmana. Un encant de personatge amb el qual resulta facilíssim sentir-s’hi còmodament identificat. La veu narrativa sempre és la veu de la Kinsey, que ens fa partícips de les seves peripècies en primera persona. El lector pot viure de bracet amb la protagonista l’esclariment del cas criminal. La Kinsey ens comunica els seus dubtes, les seves incerteses, les seves pors i els seus descobriments. I nosaltres, posats en la seva pell, ens ho passem d’allò més bé.

U d’Ultimàtum m’ha agradat força. Sue Grafton té la capacitat de donar vida a arguments molt variats. Aquí, la història a resoldre prové del passat: la desaparició, més de vint anys enrere, d’una nena petita. Un afer que retorna a causa del borrós record d’un noi conflictiu i que es converteix en una aventura absolutament trepidant.

En fi, negrots. Als qui coneixeu l'Abecedari del Crim, no cal que us digui res més. Els altres, em genereu una enveja brutal. Teniu per endavant un munt de lletres plenes de diversió.

Mil·lenium IV: ja deia jo!

Avui ha saltat la notícia. O si més, jo l'he coneguda fa escassos minuts. Amb tot, no em genera sorpresa, perquè alguna cosa així ja m'olorava jo. Sembla que existeix un original inèdit que constituiria la quarta entrega de les aventures de Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist. Tanmateix, els complicats problemes de l'herència de Larsson impedeixen de moment la seva publicació.    

No podem esbrinar, perquè l'afer és com un culebrot, qui té raó de veritat. Si el pare i el germà de Larsson (hereus legítims d'acord amb la llei sueca) o la seva parella, Eva, que va conviure amb l'escriptor durant més de 30 anys. En aparença, la raó moral està de part d'ella, però, d'acord amb l'article del País que us enllaço aquí, sembla que les declaracions dels uns i dels altres són prou contradictòries. En qualsevol cas, i malgrat que mai no he dit que jo hagi participat de la bogeria de Mil·lenium de manera exagerada, els soferts lectors no en tenim la culpa.

I em deleixo, per què mentir, per poder retrobar un personatge tan potent com  Lisbeth Salander. Molts de vosaltres, segur, pensareu igual. De moment, negrots, només puc fer-me ressò de la notícia. Suposo que tot s'arreglarà en el moment en què les parts implicades estiguin econòmicament satisfetes. I no ho dubteu, tard o d'hora, amb tot el que s'hi juguen, això passarà.

Temps al temps.