Fa unes setmanes vaig trobar, dins la meva bústia
personal de la Universitat de Barcelona, un misteriós paquet. Tot semblava
indicar que era un llibre... Òbviament, de llibres en rebo sovint, però aquest sens
dubte era especial. Tenia un títol inquietant, Invitació a un crim, i el nom del seu autor, un enigmàtic J.P.
Costa, no significava res per a mi. Vaig sostenir el volum entre les mans,
lògicament encuriosida... El vaig obrir per la primera pàgina, però no estava
dedicat... Què era allò? Amb un títol com aquell... què estava passant?... M’estava
convidant a un crim, aquell desconegut? Vaig aturar-me, sostenint el volum
entre les mans, enmig del pati de lletres.
De sobte, vaig fer un descobriment: el llibre anava acompanyat
d’un sobre! Un sobre tancat... Quina emoció! Sense esperar a arribar al despatx,
vaig esquinçar-lo de pressa.
A l’interior hi vaig trobar una missiva molt bonica, que ara
atresoro amb il·lusió. No conec en persona J.P. Costa. No sé quina cara fa,
però sí que el reconec amb el nick d’Ashfield, un dels seguidors d’aquest bloc
des de fa molt de temps. Ashfield, que ha comentat força vegades les meves
ressenyes i articles, em confiava la seva primera novel·la negra amb esperança i
respecte. No és un escriptor professional. La seva activitat habitual es troba
molt allunyada del món de les lletres. Tanmateix, és un apassionat del gènere,
un lector empedreït que guardava un desig en el seu interior: confegir un
homenatge sincer i digne a Agatha Christie, l’autora que, quan encara era un
nen, li va descobrir un món que el va atrapar per sempre.
Al capítol d’agraïments de la novel·la, J.P. Costa
escriu: La llavor d’aquesta novel·la es
va plantar, exactament, el 19 de juny de 1988. Aquell dia el meu pare em va
arrencar del sofà i, tot i les meves queixes, em va portar al teatre del poble
(...) El meu pare hauria pogut cedir davant de les meves poques ganes d’apagar
la televisió. Però va insistir fins que, de mala gana, vàrem sortir junts de
casa. I aquell dia diferents persones del pobre varen representar una obra de
teatre amateur d’Agatha Christie. Sense la inquietud del meu pare, aquell petit
espai disponible i aquella gent del poble, que ens varen regalar el seu temps,
aquesta novel·la difícilment hauria existit. Gràcies a tots ells.
No cal dir que vaig acceptar amb entusiasme la invitació
de J.P. Costa. No la invitació a matar, s’entén. Ni tampoc a presenciar un crim.
Però sí la invitació a llegir amb passió el seu sentit homenatge a la tieta
Agatha, com ell mateix l’anomena. Em va enviar la novel·la amb prevenció, dubtós de la
meva reacció... No deixa de fer-me gràcia que algú mostri temor de les meves
crítiques. En qualsevol cas, vaig començar la lectura. I he de confessar que m’ho he passat la mar de bé.
La novel·la és molt distreta. Me l’he cruspit en dos dies.
Està perfectament escrita i poua
directament, de manera inequívoca, en la font de la “reina del crim”. L’autor,
que segur que va xalar com un boig mentre escrivia, no pretén enganyar ningú.
No ha volgut fer res més que reproduir els esquemes i llocs comuns de les obres
que el van enganxar quan era una criatura. Essent sincers, podríem reconèixer
que aquestes obres ens van enganxar a la majoria, per més que molts puristes ara
en reneguin tot considerant la narrativa d’enigma una tipologia només lúdica i amb
poc interès literari.
Sigui com sigui, el text és molt bo com a exercici
honorífic. En posseeix tots els ingredients: un protagonista de qualitats
extraordinàries; una família rica carregada d’odis i secrets; una matriarca
poderosa i dura; una fidel infermera/secretària; una finca de luxe a la vora
del mar; un repartiment coral on qualsevol dels personatges pot ser l’assassí;
dos policies que van més perduts que un pop en un garatge... Un quants morts, molt
de suspens i un final típic i tòpic. Un còctel, com podeu veure, absolutament explosiu.
Un públic molt ampli pot sentir-se perfectament còmode
amb la novel·la. De fet, ja està passant. Per això l’il·lustrador gironí Àngel del
Pozo, que ha quedat encantat amb la lectura, ha confegit les magnífiques
il·lustracions que acompanyen aquesta ressenya. De fet, les mateixes
il·lustracions han servit per muntar el booktrailer
que també incloc.
No vull acabar sense manifestar que en Richard Tancredi,
el protagonista de la història, m’ha agradat molt. És un personatge interessant, carregat de personalitat, que es pot desenvolupar enormement. Posseeix un passat enigmàtic i obscur digne de ser explorat i un possible futur molt obert. Per això commino J.P. Costa a
continuar amb les seves aventures.
Invitació
a un crim resulta, al meu entendre, una perfecta lectura estiuenca. Un d’aquells
textos agradables i lleugers que, enmig de les nostres cabòries diàries, ens serveixen
per desconnectar del món. Com he apuntat, tampoc no intenta res més. I jo diria que
no és poc. Ja sabeu que sempre he defensat l’existència dels gèneres que
aconsegueixen el divertiment del lector. Quan es tracta de bons textos, em
semblen no només perfectament dignes, sinó també molt necessaris.
O sigui que ja teniu feina, negrots.
I a tu, Ashfield, enhorabona i molt bona sort!
