Ruido de cañerías és la tercera entrega de les peripècies del
detectiu Atila, a aquestes alçades un gran conegut dels negrots. Fins el moment
es tracta del darrer títol de la nissaga (després de Mala hostia i d’Un buen lugar para reposar), però els seguidors d’Atila no ens hem de preocupar. Actualment
ja existeixen dues novel·les més totalment acabades. I Luis Gutiérrez Maluenda,
el responsable directe i únic de la moguda, ha promès solemnement que no seran
les últimes.
Si a Un buen lugar para reposar ja quedava clar que en aquesta societat nostra
“no hi ha un pam de net”, a Ruido de
cañerías l’afirmació es converteix, per si algú encara en tenia dubtes, en
un axioma incontrovertible. Gutiérrez Maluenda situa la ficció, negríssima, en
les entreteles del món de la política i, de retop, hi involucra alguna
associació d’immigrants sense ànim de lucre, d’aquelles altrament dites ONG’s,
i el Futbol Club Barcelona. I és que un dels implicats en l’afer és un tal
Santiago García, advocat guapot amb talent d’orador pompós, president del millor
club del món i aspirant a molt honorable de la Generalitat (qualsevol semblança amb
la realitat, òbviament, és pura coincidència).
La trama enganxa des del primer paràgraf. Els embolics, les trampes, els
enganys i les estomacades se succeeixen amb un ritme trepidant. Atila les passa
morades. Sort en té de Valentina, que lluita sense treva per allunyar-lo de l’addicció
al whisky. I sort en té de Lena, d’en Carrito i d’algun amic més. M’agrada molt
com Gutiérrez Maluenda, tot i retre’ls homenatge, desmitifica la duresa incombustible
dels detectius del negre clàssic. El nostre Atila, que pot ser implacable i
violent com el primer, queda fora de joc, quadrat damunt l’asfalt com qualsevol
mortal, per culpa d’un atac de lumbàlgia. Ara no rieu, pobre.
Aquesta tercera novel·la m’ha
semblat més amarga que les anteriors. Sense permetre que trontollin l’humor i
la ironia, sense que l’estil i el llenguatge deixin d’arrencar-nos un riure
franc i obert, Gutiérrez Maluenda aconsegueix revestir la trama d’un to més
greu. Atila, que sovint filosofa des del sentit comú i la clarividència dels
perdedors, no pot evitar una seriosa decepció, una reflexió que el neguiteja i l’ensorra.
Acostumat a remenar la més baixa immundícia, segurament encara no ho havia vist
tot. Tanmateix, amb cada nou cas que investiga, la baixada als inferns és fa
més profunda. I, inevitablement, més dolorosa la seva percepció del món. No
debades, com a colofó tenyit de desesperança, el darrer capítol de la novel·la
s’intitula: Triste, solitario final.
Amb el rerefons dels partits
polítics, les diferències de classe, la problemàtica de la immigració i, per
descomptat, enmig de l’escenari incomparable del Barri del Raval, Gutiérrez
Maluenda crea una ficció que palesa una gran perspicàcia. La seva prosa, descarnada i sincera,
furga, a tomba oberta, en les ferides del món que ens envolta. Ruido de cañerías és un exemple
claríssim i sense fissures de la capacitat del gènere negre per exercir en l’actualitat,
des d’una literatura que també ens entreté i ens fa riure, una ferotge crítica
social.
Us deixo aquí, negrots. Però jo
continuo. M’engresca molt posar-me a treballar en les aventures d’Atila per al proper
Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca.