Respirar por la herida, de Víctor del Árbol

Vaig iniciar la lectura de Respirar por la herida amb moltes ganes. L’autor venia avalat pel gran èxit de la seva novel·la anterior, La tristeza del samurái, que a França, sense anar més lluny, ha obtingut Le Prix du Polar Européen a la millor novel·la negra. Tanmateix, per a mi el motiu  més important no era literari, sinó personal. La simpatia, afabilitat i intel·ligent conversa de Víctor del Árbol m’havien obert les ganes de conèixer a fons què ens oferia com a escriptor. 

 

En submergir-me en el complex entramat de Respirar por la herida –522 pàgines trepidants, intenses, aclaparadores– m’he sentit com feia temps que no em sentia. He tingut la sensació d’endinsar-me completament en un univers personal i distint, en una trama d’aquelles que no et deixen respirar (i perdoneu la broma fàcil). Com quan era joveneta i certes novel·les m’absorbien del tot perquè em semblaven monumentals. Em resulta difícil descriure la sensació, però –per fer-ho ras i curt– és aquella que m’ha convertit en la lectora que sóc. Parlo de literatura diferent, magnètica, brutal. 

 

Com a exercici literari, el llibre no combrega amb convencions. Un cop més, una novel·la suposadament negra m’ha confirmat com en són de difuses, actualment, les fronteres del gènere. A Respirar por la herida no hi trobarem el típic afer criminal que s’ha de resoldre, no hi trobarem investigacions policials ni un protagonista en conflicte. La trama (negra negríssima des del punt de vista dels esdeveniments que narra), s’avé amb els paràmetres de les històries corals (no he comptat els personatges, però jo diria que en són més de 20) de vides insòlitament encreuades. Amb la boca oberta i el cor en un puny, el lector assisteix al descabdellament d’una troca ben enredada. Res no és el que sembla. Els girs narratius se succeeixen sense treva fins a completar un trencaclosques sorprenent, fosc i punyent, on gairebé res no es produeix per atzar.

 

Respirar por la herida és essencialment una novel·la de personatges, on cada un d’ells hi juga un paper imprescindible. Tots estan perfectament descrits i delimitats, però n’hi ha alguns que realment m’han subjugat. Ibrahim, Guzmán, Who, la petita Sara. La societat que reflecteix Víctor del Árbol és una societat al límit, bruta i podrida. L’autor no fa concessions, però en la distància curta no tot resulta tan clar. Tothom arrossega sentiments oposats, dubtes interns, inseguretats insalvables. Tothom té un punt feble, un dolor amagat, un passat que li rosega l’ànima. 

Víctor del Árbol ens interroga a través dels personatges. Què faríem nosaltres en situacions similars? Com afrontaríem la pèrdua d’algú que estimem? És la venjança una bona solució o tal vegada hem de trobar el camí del perdó? A la novel·la, que es clou amb un balanç terrible, gairebé ningú no aconsegueix redimir-se. Gairebé. Però qui se’n surt, ho fa a partir de l’amor. Encara que sembli una paradoxa, l’autèntic fil conductor de Respirar por la herida és la nostra il·limitada capacitat d’estimar. I no em refereixo només a l’amor romàntic (que també), sinó sobretot a un amor amb majúscules que ningú no qüestiona: el sentiment immens dels pares envers els fills. El motor de la història és aquest amor, que sempre es troba més enllà del bé i del mal, més enllà de la mort.  

Al meu entendre, Víctor del Àrbol no pretenia escriure una novel·la de gènere. Però el dinamisme, l’agilitat i la capacitat d’efectisme del “negre” li resulten útils. No vull amagar que la novel·la m’ha inquietat, tot i que algunes situacions m’han semblat excessives. La desesperació i el dolor tot ho amaren. Tothom pateix tant, tothom té tant a amagar, tot és tan obscur...

 

 

 

 

Les fronteres entre allò èticament correcte es dilueixen. Ja no ens importa, com a lectors, que el delicte o el delinqüent siguin descoberts. Només volem saber, volem entendre, volem conèixer què oferirà al destí a aquells éssers que la ploma omniscient de l’escriptor ha decidit dibuixar. Hi ha personatges que m’han resultat més creïbles, d’altres no tant. Però el conjunt és inusitadament addictiu, amb uns ambients perfectes, molt cinematogràfics. Respirar por la herida, en pantalla de cine, podria ser una autèntica passada.   

 

I és que hi ha una cosa definitiva. I per això ens enganxa. Víctor del Árbol ha escrit una novel·la extremadament humana.

Evidentment, la recomano. Que en gaudiu molt, negrots.