dijous, 28 de març del 2013

Ruido de cañerías, de Luis Gutiérrez Maluenda




Ruido de cañerías és la tercera entrega de les peripècies del detectiu Atila, a aquestes alçades un gran conegut dels negrots. Fins el moment es tracta del darrer títol de la nissaga (després de Mala hostia i d’Un buen lugar para reposar), però els seguidors d’Atila no ens hem de preocupar. Actualment ja existeixen dues novel·les més totalment acabades. I Luis Gutiérrez Maluenda, el responsable directe i únic de la moguda, ha promès solemnement que no seran les últimes.
Si a Un buen lugar para reposar ja quedava clar que en aquesta societat nostra “no hi ha un pam de net”, a Ruido de cañerías l’afirmació es converteix, per si algú encara en tenia dubtes, en un axioma incontrovertible. Gutiérrez Maluenda situa la ficció, negríssima, en les entreteles del món de la política i, de retop, hi involucra alguna associació d’immigrants sense ànim de lucre, d’aquelles altrament dites ONG’s, i el Futbol Club Barcelona. I és que un dels implicats en l’afer és un tal Santiago García, advocat guapot amb talent d’orador pompós, president del millor club del món i aspirant a molt honorable de la Generalitat (qualsevol semblança amb la realitat, òbviament, és pura coincidència).
La trama enganxa des del primer paràgraf. Els embolics, les trampes, els enganys i les estomacades se succeeixen amb un ritme trepidant. Atila les passa morades. Sort en té de Valentina, que lluita sense treva per allunyar-lo de l’addicció al whisky. I sort en té de Lena, d’en Carrito i d’algun amic més. M’agrada molt com Gutiérrez Maluenda, tot i retre’ls homenatge, desmitifica la duresa incombustible dels detectius del negre clàssic. El nostre Atila, que pot ser implacable i violent com el primer, queda fora de joc, quadrat damunt l’asfalt com qualsevol mortal, per culpa d’un atac de lumbàlgia. Ara no rieu, pobre.
 
Aquesta tercera novel·la m’ha semblat més amarga que les anteriors. Sense permetre que trontollin l’humor i la ironia, sense que l’estil i el llenguatge deixin d’arrencar-nos un riure franc i obert, Gutiérrez Maluenda aconsegueix revestir la trama d’un to més greu. Atila, que sovint filosofa des del sentit comú i la clarividència dels perdedors, no pot evitar una seriosa decepció, una reflexió que el neguiteja i l’ensorra. Acostumat a remenar la més baixa immundícia, segurament encara no ho havia vist tot. Tanmateix, amb cada nou cas que investiga, la baixada als inferns és fa més profunda. I, inevitablement, més dolorosa la seva percepció del món. No debades, com a colofó tenyit de desesperança, el darrer capítol de la novel·la s’intitula: Triste, solitario final.
Amb el rerefons dels partits polítics, les diferències de classe, la problemàtica de la immigració i, per descomptat, enmig de l’escenari incomparable del Barri del Raval, Gutiérrez Maluenda crea una ficció que palesa una gran perspicàcia. La seva prosa, descarnada i sincera, furga, a tomba oberta, en les ferides del món que ens envolta. Ruido de cañerías és un exemple claríssim i sense fissures de la capacitat del gènere negre per exercir en l’actualitat, des d’una literatura que també ens entreté i ens fa riure, una ferotge crítica social.
Us deixo aquí, negrots. Però jo continuo. M’engresca molt posar-me a treballar en les aventures d’Atila per al proper Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca.  
 

9 comentaris:

  1. Aquesta segur que me la compro. apuntada queda. Segur que es molt entretinguda i estic segura que m'agradarà.

    Gràcies...


    MARTA VALLS

    ResponElimina
  2. Jo també l'he possat a la llista, m'agraden aquests ambients del Raval de Barcelona, tenen un punt que atrapen...ravalejar, uf, quin verb! Bona imaginació Anna!
    Tura

    ResponElimina
  3. Anna sempre et dic el mateix "ets la meva "ruina"... si entren més llibres a casa jo ahorè de dormir al terrat!!!!!
    Bon divendres sant i un petò dels grans
    Mwercè

    ResponElimina
  4. Quan llegeixo la resenya, ja m'agradaria tenir-lo a les mans, es que m'imagino l'història, que pot ser molt real.

    Gràcies i Bona Pasqua!!

    Carme Luis

    ResponElimina
  5. Les males llengües auguren la propera explosió de la bombolla futbolística, i sembla que en Maluenda ja toca el tema...!
    Aquest hivern vaig llegir "Mala hostia" i em vaig fer un fart de riure... de vegades amargament, perquè sembla que coneix molt bé aquest Raval, abans dit Barri Xino. Cito de memòria una reflexió sobre el tema del propi Maluenda:
    "quan no hi havia cap xinès en deien el barri Xino, i ara que n'està ple en diuen Raval".

    ResponElimina
  6. Sí, hehehe. Efectivament, són paraules de l'Atila.
    I sí, és un riure amarg.
    M'agrada molt com escriu aquest home, sense complexos i amb veu pròpia. M'agrada.

    ResponElimina
  7. Encara no he llegit res d'en Maluenda...mea culpa!!
    Hauré de posar-me les piles i començar a arreglar-ho!
    Gràcies, Anna!!

    ResponElimina
  8. Hahaha! Em fa riure (i llàstima) això de l’atac de lumbàlgia del pobre Atila. És un bon toc.
    Ja saps que evito les noveŀles escrites en castellà (evito, no que no en llegeixi cap), però em sembla que algun dia hauré de llegir les aventures d’aquest Atila; les teves ressenyes les fan molt temptadores.
    També m’ha fet gràcia la cita que ens ofereix Lluís Bosch sobre Xino-Raval. Hahaha!

    ResponElimina
  9. Paguen la pena, Shaudin. Són narrativa bona, ben barcelonina i ben irònica. Ideal per passar una boníssima estona sense renunciar a una bona dosi de crítica. En Lluís és un home fantàstic, agradabilíssim i amable, que té la ment molt clara i sap com posar de manifest les coses importants.

    ResponElimina