Calle Berlín, 109, de Susana Vallejo

Carrer Berlín, 109: una localització de l’Eixample barceloní, un immoble com qualsevol altre, senzill, aparentment anodí.
Tanmateix, darrere d’aquella façana d’ensopida quotidianitat hi trobem un petit univers en efervescència...

Susana Vallejo, autora madrilenya instal·lada a Barcelona des de 1994, confegeix a Calle Berlín 109 una àgil novel·la d’intriga que enganxa el lector des de la primera pàgina. Una ficció coral i viva, protagonitzada per tota una comunitat de veïns que, tot fent una extrapolació prou raonada, podem reconèixer com l’acolorit mosaic de la societat que ens ha tocat viure. Una parella d’avis (ell malalt d’Alzheimer), una mare desgastada per la vida amb dos fills adolescents, un executiu solter devastat per la depressió i l’estrès... I més personatges, que prefereixo deixar que descobriu vosaltres a través de la lectura, però que inclouen un policia que, en plena  baixa mèdica, no pot deixar d'investigar i... un fantasma. Sí, heu llegit bé. Un fantasma.

La trama és realista, malgrat aquesta presència sobrenatural que acabo d’anunciar. L’esperit en pena (al qual a mitja novel·la s’hi afegeix un altre) serveix només de contrapunt, de mut observador dels fets, de voyeur reflexiu i encara vinculat emocionalment a l’entorn. És una mena de picada d’ullet, de llicència que es permet l’autora però que no invalida el retrat social que pretén transmetre amb la novel·la.

 

Ignoro si Susana Vallejo n’és conscient, però a mi, inevitablement, alguns fragments del llibre  m’han arrencat un ampli somriure i, més escadusserament, alguna franca riallada. Hi ha situacions hilarants, que recorden certes pel·lícules i sèries de televisió. Trobem comentaris divertits i moments sincerament sorprenents, que ratllen la inversemblança. No obstant això, no  fan cap nosa. Ens aboquen a un sentiment ambivalent, d’estranyesa i d’astorament, que lliguen a la perfecció amb el to general de la novel·la. No ens enganyem: una història on hi pul·lula un fantasma amb tota naturalitat, ja ens indica, des del primer moment, que hi pot passar qualsevol cosa.

He de dir que m’hauria agradat un final menys happy, menys lligat, més obert. Però segurament aquesta percepció és estrictament personal. Estic convençuda que altres lectors ho veuran de manera diferent. En qualsevol cas, Calle Berlín 109 és una novel·la original, entretinguda, de lectura molt plaent i on hi ha més crims que no sembla. Us convido a comptar-los.

Si ens enfrontem a la història com a receptors actius, ens depararà una visió fotogràfica del nostre entorn. Una visió que fins i tot ens pot dessassossegar. I és que tal vegada podríem concloure perfectament amb unes paraules que, no per molt emprades, deixen d’estar carregades de raó: amics, res no és el que sembla. Mai no acabem de conèixer els nostres veïns, ni tan sols la nostra família. Darrere de les aparences, la realitat dels esdeveniments i de les persones és una enorme incògnita farcida de secrets, un misteri insondable.

 

 

 

Recomanada, negrots. Us ho passareu molt bé.