Howard Fast (Nova York, 1914 – Greenwich,
2003) fou un dels grans autors dels Estats Units afectats pel vergonyant episodi
de la “caça de bruixes” del senador republicà per Winconsin Joseph Raymond McCarthy. Un període que
alguns estudiosos han denominat el “de la histèria anticomunista” i que es va
concretar amb la creació del temible Comité d’Activitats Antiamericanes i de
les seves “llistes negres”. En plena Guerra Freda, el fantasma del comunisme
era el gran enemic i els intel·lectuals (escriptors, artistes, guionistes de
Hollywood, actors) van estar en el punt de mira d’una persecució sense
precedents. Les injustícies, exageracions, mentides i inculpacions
malintencionades es van succeir durant els deu anys de permanència de McCarthy
al Senat (de 1947 a 1957). Tothom semblava sospitós de ser un agent soviètic
infiltrat, resultava impossible expressar una opinió progressista sense ser
titllat de comunista. Per descomptat, pertànyer realment al Partit Comunista,
com era el cas de Howard Fast, representava un delicte castigat directament amb
la presó.
No sé si sabeu que Fast és l’autor
d’Espartaco, que va escriure mentre
estava empresonat i que va haver de publicar pel seu compte quan el van
alliberar. En formar part de la llista negra, era molt difícil que cap editor s’atrevís
a publicar la seva obra. Finalment, per continuar escrivint, no va tenir més opció
que utilitzar un pseudònim. Aquest pseudònim fou E. V. Cunningham i, a la seva
empara, van aparèixer diverses de les seves novel·les més conegudes, entre les
quals Sylvia. Curiosament, Sylvia va obtenir, de seguida, un gran èxit
i va vendre centenars de milers d’exemplars, tant als EUA com a Europa, especialment
a França. Fins i tot va donar lloc a una famosa pel·lícula amb el mateix títol,
dirigida per Gordon Douglas i protagonitzada per Carroll Baker i George
Maharis.
Ara l’Editorial Navona ens permet
recuperar (dins la seva col·lecció Navona Negra) la lectura d’aquesta esplèndida
novel·la, que data de 1960 i que representa, al meu entendre, el bo i millor
del gènere als Estats Units de l’època.
Sylvia és el producte del talent d’un gran escriptor. Aquesta meva
afirmació no crec que pugui tenir opositors, ja que es tracta d’un fet
pràcticament objectiu (i dic “pràcticament” perquè tothom sap que resulta gairebé
impossible ser del tot objectiu en valorar una obra d’art). Però no patiu, m’explicaré.
Un gran escriptor com Howard Fast sap distanciar-se de l’exposició pamfletària
de les seves idees per tal de construir una ficció on el més important és el
fet literari estricte. Era molt fàcil, per a un home tan compromès ideològicament,
caure en el parany de la propaganda, en especial en una novel·la del gènere
criminal. No estic dient cap bestiesa, passa més sovint del que ens imaginem.
I, tanmateix, aquesta circumstància és la que distingeix l’escriptor amb majúscules
d’aquell que no ho és. A Sylvia, una
obra rodona, intensa, imprevisible i profunda, l’acció es desenvolupa en un
crescendo que no té altra finalitat que fer-nos reflexionar. Però sense
pressions, avançant en el desenvolupament de la trama de manera lenta i
calculada, pas a pas, fins que de sobte comprenem que estem atrapats sense
remei en un món sòrdid, terrible, dolorós i miserable que ens obliga a
plantejar-nos moltes coses des de supòsits clarament ideològics.
La sinopsi del llibre diu el
següent:
Frederick Sommers, un
multimillonario de Los Angeles, contrata al detective privado Alan Macklin para
que le resuelva un problema, un insólito problema: quiere saber quién es Sylvia
West, su novia, con la que piensa contraer matrimonio. Las condiciones
económicas que le ofrece para que investigue el pasado de Sylvia son tan
tentadoras para el raído bolsillo de Macklin que la aceptación del trabajo es
ineludible. Con tan generosa retribución y los gastos pagados sin limitaciones,
empieza el periplo del detective siguiendo las desperdigadas huellas que ha
dejado la muchacha por el país, en Pittsburgh, El Paso, Nueva York o Los Angeles.
Unas huellas de miseria y dolor, pero también de superación. El final de la
investigación es una auténtica vuelta de tuerca en los proyectos de los
protagonistas de la historia y sobre
todo una sorpresa mayúscula para Sommers.
El lector acompanya el detectiu
privat ˗des de l’inici˗ en el seu viatge al
passat. Assisteix amb ell, com si es trobés al seu costat dins la ficció, a
tots els descobriments. Coneix persones, llocs, circumstàncies. Escolta
històries, recorre carrers, ciutats i pobles, visita locals de tota mena. El viatge
d’Alan Macklin, que encara no sap qui és de veritat, es converteix en un viatge
iniciàtic tot resseguint les empremtes d’un altre viatge, el de la bella i
enigmàtica Sylvia, sigui quin sigui el seu cognom. Però hi ha una diferència.
Sylvia sí que ha estat capaç de redimir-se: i ho ha fet, no sense dolor i després de baixar als inferns, mitjançant
la lectura, la poesia i el respecte envers ella mateixa. La tolerància i la intolerància,
la maldat i la bondat, la crítica social i humana, la capacitat de superació, la
tènue frontera entre la moralitat i l’amoralitat (que no sempre s’avenen amb
allò que diu la llei dels homes, l’escrita i la no escrita) amaren les pàgines
d’una novel·la d’intensa profunditat filosòfica. A través de la ficció, ben travada,
versemblant, dolorosament realista, Howard Fast ens planteja una reflexió sobre
els límits que hem o no hem de traspassar. I ens ensenya a valorar allò que de
veritat és important, allò que tenim dins nostre. En cap cas les aparences d’una
ètica hipòcrita, equivocada i malsana.
No podem oblidar que Sylvia fou escrita fa més de 50 anys, de
manera que alguns dels paràmetres individuals i col·lectius de la societat que
reflecteix (de l’americana en particular i de l’occidental en general) han
variat significativament. Malgrat això, a desgrat de certs models de pensament i
comportament que poden sorprendre’ns, Sylvia
continua, en la seva part més profunda i essencial, perfectament vigent. Com
passa amb la bona literatura, ja ho sabeu. Que no caduca, que és universal i
atemporal, que ens guia sempre.
Sylvia és l’exemple perfecte que la literatura de gènere (en aquest
cas negre, criminal o com vulguem dir-li) pot esdevenir un marc idoni per
tractar els temes més transcendentals que afecten la humanitat.
Que us aprofiti, negrots.
