Vestido de novia, de Pierre Lemaitre

Ja va quedar clar, quan vaig escriure la ressenya d’Irène, que m’havia fet fan de l’autor francès Pierre Lemaitre. Ara, la lectura de Vestido de novia no ha aconseguit altra cosa que confirmar-ho. Vestido de novia és una novel·la distinta i original, un potent thriller psicològic que difícilment deixarà indiferent ningú.

La mateixa contraportada ens indica el següent: “No podemos desvelar nada más de este thriller para así mantener intacto el escalofriante placer de la lectura y la adictiva búsqueda de la verdad por parte del lector”. Procurarem obviar la nefasta redacció d’aquest paràgraf i centrar-nos en el seu contingut, que resulta absolutament cert. No podem revelar res de Vestido de novia. Qualsevol avançament no li faria justícia i es convertiria en un spoiler indesitjat.

Com comprendreu, en aquestes circumstàncies resulta molt difícil escriure una ressenya. Més que de costum, que ja és dir! Tots els negrots sabeu que sempre procuro ser molt curosa amb la possible filtració d’aspectes i detalls de les novel·les. Però en el cas de Vestido de novia l’efecte es multiplica per mil. 

Us preguntareu per què. Doncs precisament perquè el seu plantejament ˗i el seu desenvolupament˗ és tan enigmàtic, misteriós i inusual que pot passar qualsevol cosa. El lector no té elements per especular ni intuir, només pot elucubrar, però sense cap pista  objectiva que parteixi del llibre. Podem inventar qualsevol desenllaç, fins i tot podem encertar-lo, però sempre serà per casualitat i es tractarà només d’un dels múltiples desenllaços possibles. 

La novel·la ha obtingut un gran èxit de públic i un unànime reconeixement de la crítica. Em sembla molt just, sobretot pel que té d’innovadora i de desinhibida, pel fet que representa una alenada d’aire fresc en un gènere que darrerament abusa massa dels procediments, les proves forenses i les investigacions policials. Lemaitre és un gran escriptor i ho demostra amb escreix. Tanmateix, i sense voler ser “més papista que el papa”, hi ha un factor del final del llibre que no m’acaba de convèncer. Alguna cosa em trontolla i, en nom de la versemblança, m’hauria agradat que no em trontollés.

Sé perfectament quina cosa és, i no afecta en absolut al valor global de la novel·la, però de cap manera puc fer-la pública. Us ho espatllaria tot sense remei. Per tant, si hi ha algun negrot que ja l’hagi llegit i vulgui parlar amb mi d’aquesta qüestió concreta, seria bo que m’escrivís  en privat.    

Dit això, no puc acabar sense insistir en el plaer que ha representat per a mi el descobriment de Pierre Lemaitre, de manera que us recomano que no deixeu passar aquest thriller ni tampoc la resta de l’obra de l’autor. Estic segura que m’ho agraireu.

Feliç tarda d’estiu, negrots.