Sylvia, de Howard Fast (E. V. Cunningham)

Howard Fast (Nova York, 1914 – Greenwich, 2003) fou un dels grans autors dels Estats Units afectats pel vergonyant episodi de la “caça de bruixes” del senador republicà per Winconsin Joseph Raymond McCarthy. Un període que alguns estudiosos han denominat el “de la histèria anticomunista” i que es va concretar amb la creació del temible Comité d’Activitats Antiamericanes i de les seves “llistes negres”. En plena Guerra Freda, el fantasma del comunisme era el gran enemic i els intel·lectuals (escriptors, artistes, guionistes de Hollywood, actors) van estar en el punt de mira d’una persecució sense precedents. Les injustícies, exageracions, mentides i inculpacions malintencionades es van succeir durant els deu anys de permanència de McCarthy al Senat (de 1947 a 1957). Tothom semblava sospitós de ser un agent soviètic infiltrat, resultava impossible expressar una opinió progressista sense ser titllat de comunista. Per descomptat, pertànyer realment al Partit Comunista, com era el cas de Howard Fast, representava un delicte castigat directament amb la presó.

No sé si sabeu que Fast és l’autor d’Espartaco, que va escriure mentre estava empresonat i que va haver de publicar pel seu compte quan el van alliberar. En formar part de la llista negra, era molt difícil que cap editor s’atrevís a publicar la seva obra. Finalment, per continuar escrivint, no va tenir més opció que utilitzar un pseudònim. Aquest pseudònim fou E. V. Cunningham i, a la seva empara, van aparèixer diverses de les seves novel·les més conegudes, entre les quals Sylvia. Curiosament, Sylvia va obtenir, de seguida, un gran èxit i va vendre centenars de milers d’exemplars, tant als EUA com a Europa, especialment a França. Fins i tot va donar lloc a una famosa pel·lícula amb el mateix títol, dirigida per Gordon Douglas i protagonitzada per Carroll Baker i George Maharis.      

 

 

Ara l’Editorial Navona ens permet recuperar (dins la seva col·lecció Navona Negra) la lectura d’aquesta esplèndida novel·la, que data de 1960 i que representa, al meu entendre, el bo i millor del gènere als Estats Units de l’època.

Sylvia és el producte del talent d’un gran escriptor. Aquesta meva afirmació no crec que pugui tenir opositors, ja que es tracta d’un fet pràcticament objectiu (i dic “pràcticament” perquè tothom sap que resulta gairebé impossible ser del tot objectiu en valorar una obra d’art). Però no patiu, m’explicaré. Un gran escriptor com Howard Fast sap distanciar-se de l’exposició pamfletària de les seves idees per tal de construir una ficció on el més important és el fet literari estricte. Era molt fàcil, per a un home tan compromès ideològicament, caure en el parany de la propaganda, en especial en una novel·la del gènere criminal. No estic dient cap bestiesa, passa més sovint del que ens imaginem. I, tanmateix, aquesta circumstància és la que distingeix l’escriptor amb majúscules d’aquell que no ho és. A Sylvia, una obra rodona, intensa, imprevisible i profunda, l’acció es desenvolupa en un crescendo que no té altra finalitat que fer-nos reflexionar. Però sense pressions, avançant en el desenvolupament de la trama de manera lenta i calculada, pas a pas, fins que de sobte comprenem que estem atrapats sense remei en un món sòrdid, terrible, dolorós i miserable que ens obliga a plantejar-nos moltes coses des de supòsits clarament ideològics.  

La sinopsi del llibre diu el següent:

Frederick Sommers, un multimillonario de Los Angeles, contrata al detective privado Alan Macklin para que le resuelva un problema, un insólito problema: quiere saber quién es Sylvia West, su novia, con la que piensa contraer matrimonio. Las condiciones económicas que le ofrece para que investigue el pasado de Sylvia son tan tentadoras para el raído bolsillo de Macklin que la aceptación del trabajo es ineludible. Con tan generosa retribución y los gastos pagados sin limitaciones, empieza el periplo del detective siguiendo las desperdigadas huellas que ha dejado la muchacha por el país, en Pittsburgh, El Paso, Nueva York o Los Angeles. Unas huellas de miseria y dolor, pero también de superación. El final de la investigación es una auténtica vuelta de tuerca en los proyectos de los protagonistas de la  historia y sobre todo una sorpresa mayúscula para Sommers.    

El lector acompanya el detectiu privat ˗des de l’inici˗ en el seu viatge al passat. Assisteix amb ell, com si es trobés al seu costat dins la ficció, a tots els descobriments. Coneix persones, llocs, circumstàncies. Escolta històries, recorre carrers, ciutats i pobles, visita locals de tota mena. El viatge d’Alan Macklin, que encara no sap qui és de veritat, es converteix en un viatge iniciàtic tot resseguint les empremtes d’un altre viatge, el de la bella i enigmàtica Sylvia, sigui quin sigui el seu cognom. Però hi ha una diferència. Sylvia sí que ha estat capaç de redimir-se: i ho ha fet, no sense dolor i després de baixar als inferns, mitjançant la lectura, la poesia i el respecte envers ella mateixa. La tolerància i la intolerància, la maldat i la bondat, la crítica social i humana, la capacitat de superació, la tènue frontera entre la moralitat i l’amoralitat (que no sempre s’avenen amb allò que diu la llei dels homes, l’escrita i la no escrita) amaren les pàgines d’una novel·la d’intensa profunditat filosòfica. A través de la ficció, ben travada, versemblant, dolorosament realista, Howard Fast ens planteja una reflexió sobre els límits que hem o no hem de traspassar. I ens ensenya a valorar allò que de veritat és important, allò que tenim dins nostre. En cap cas les aparences d’una ètica hipòcrita, equivocada i malsana.      

 

 

No podem oblidar que Sylvia fou escrita fa més de 50 anys, de manera que alguns dels paràmetres individuals i col·lectius de la societat que reflecteix (de l’americana en particular i de l’occidental en general) han variat significativament. Malgrat això, a desgrat de certs models de pensament i comportament que poden sorprendre’ns, Sylvia continua, en la seva part més profunda i essencial, perfectament vigent. Com passa amb la bona literatura, ja ho sabeu. Que no caduca, que és universal i atemporal, que ens guia sempre.

Sylvia és l’exemple perfecte que la literatura de gènere (en aquest cas negre, criminal o com vulguem dir-li) pot esdevenir un marc idoni per tractar els temes més transcendentals que afecten la humanitat.

Que us aprofiti, negrots.