La mort sense ningú, de Jordi Tiñena

La mort sense ningú (Llibres del Delicte, núm. 18), representa el debut en el gènere criminal del reconegut escriptor Jordi Tiñena: una novel·la de lectura agradable que podem inscriure sense embuts en la narrativa procedural de proximitat que tanta prèdica té en els darrers anys. La ficció està situada a Tarragona, ciutat on viu l’autor i que coneix molt bé. I, endemés, es tracta del primer capítol d’una nova sèrie. El protagonista, de cognom Vidal i amb un nom de pila que de moment no ens ha estat revelat, és un inspector dels mossos d’esquadra llicenciat en Filosofia que va abandonar les aules de secundària per fer-se poli, ja que no se sentia còmode amb la feina de professor. Deixar la docència per fer-se mosso sobta una mica, i encara més si ets un filòsof, però així ho trobem aquí. Aquest tret marca clarament la manera de ser i d’actuar del personatge, que em sembla prou especial. Si us hi fixeu, ja tenim tres sèries a Tarragona. Entre l’Emili Espinosa de Salvador Balcells, la Mina Fuster de Margarida Aritzeta i el nou personatge de Tiñena, els mossos tarragonins són els més abundosos de la novel·la policíaca escrita en català. 

La mort sense ningú, com a bona primera entrega, atorga molta importància a la vida privada dels protagonistes. Es tracta de muntar una estructura amb la qual els lectors s’hi puguin identificar i que serveixi de base i de reclam per als títols següents. A La mort sense ningú, Tiñena proposa un cert protagonisme coral. A banda de l’inspector, hi trobem el seu germà bessó, la tieta que li ha fet de mare, el cosí germà autista (o amb algun tipus semblant de malaltia psíquica, no queda clar del tot), la nòvia advocada, el veí de confiança de tota la vida i el caporal company de feina. Curiosament, i en contra del que em passa sempre, m’han interessat més les relacions entre els personatges i les situacions amb què es troben que no pas el cas criminal. L’enfrontament ideològic entre el caporal i l’inspector m’ha agradat força.

Estilísticament, la  novel·la funciona molt bé. Tiñena es complau en la descripció dels indrets i dels paisatges que trepitja en la seva vida quotidiana, de manera que estic segura que el públic tarragoní se sentirà molt atrapat per l’ambientació de la trama. D’altra banda, alinea la novel·la dins de la narrativa criminal decididament mediterrània, amb al·lusions gastronòmiques, fineses cultes (literàries, musicals, filosòfiques, geogràfiques, històriques), referències directes a la navegació marítima, etcètera, etcètera.  

La mort sense ningú és un llibre proper i ben escrit. El cas criminal resulta extremadament actual, només cal engegar la tele i veure les notícies. Les reflexions sobre la vida i la mort, les curioses converses entre els personatges i alguns esdeveniments inesperats acaben de confegir una ficció que estic segura que complaurà a un espectre de lectors molt ampli, sobretot als amants del procedimental ben travat. A més, com en tota nissaga, algunes qüestions queden obertes i, per tant, haurem d’esperar a resoldre-les en posteriors lliuraments.  

Feliç dimarts i tretze, negrots.