Acabo de cloure la lectura de la darrera novel·la de l'Abecedari del crim, de Sue Grafton. La que correspon a la lletra X. Què us puc dir sobre Grafton i la seva heroïna que no us hagi dit ja? Tots sabeu que és la meva debilitat, que la llegeixo des de fa més de trenta anys, des de la primera lletra de l'abecedari. O sigui que... poc puc afegir.
Aquesta entrega m'ha agradat força. Més que l'anterior. Tanmateix, cal reconèixer que és una mica llarga. Crec que no calia. La dèria que té Grafton per descriure amb detall totes les cases i habitatges que apareixen a les seves novel·les sempre m'ha semblat excessiva. Casa que surt, casa de la qual sembla necessari saber-ho tot, incloses les especulacions que a propòsit de la casa fa la nostra protagonista abans d'entrar-hi. No sé si Grafton té una frustrada vocació d'agent immobiliària, però la cosa va així.
En contraposició a aquest detallisme, l'autora precipita una mica els capítols del desenllaç (o desenllaços, perquè la novel·la solapa tres trames que conviuen perfectament). És com si en un moment concret s'hagués cansat i hagués dit: vinga, va, que ja tinc ganes d'acabar aquest llibrot. M'hauria agradat que no fos així. Malgrat tot, m'ho he passat molt bé. L'amiga Kinsey sempre és l'amiga Kinsey.
He constatat dues coses i ara em fa gràcia dir-les:
1. Kinsey només beu Pepsi. L'autora deu tenir alguna mania a la Coca-Cola.
2. Tothom és molt vell a la novel·la, no sé quina mena de fixació té Sue Grafton. A banda d'en Henry i la seva família, que tots estan entre els noranta i els cent!, a la novel·la hi apareixen un munt de bibliotecàries, funcionàries, veïns, veïnes, etcétera de setanta i vuitanta anys. I pujant. Bibliotecàries i funcionàries que están en actiu, treballant, i Grafton ho narra amb total naturalitat. No sé quin trauma deu haver-hi darrere d'això, però dins la novel·la no resulta gaire versemblant. Em sap greu, però algun dels iaios de can Henry s'hauria de morir aviat.
En fi, aquí us deixo. Ja em direu si tinc raó en les meves apreciacions. Estic una mica tristoia, ho he de confessar. Em passa sempre que acabo una lletra. Ara toca esperar la Y. Va, Sue, vinga. Que no trigui gaire, sisplau.
7 comentaris:
És curiós, Anna. No he legit cap llibre de la Sue Grafton i fa pocs dies vaig comprar aquest que ressenyes perquè el vaig veure a l'aparador d'on vaig a buscar el diari i acabava de llegir una ressenya de la Cristina.
Pocs dies més tard, en la Fira del Trasto que van fer al meu poble, vaig trobar-hi la "T de trasto" per dos euros.
De moment, doncs, tinc dues lletres per llegir.
En tinc ganes perquè sempre t'he sentit molts elogis d'aquesta autora.
Gràcies!
T de TRAMPA, Anna. M'he liat amb la Fira ;-)
Recordo una foto juntes, a tu i Sue Grafton, quan vingué a Barcelona; et recordo molt emocionada, no recordo la lletra del llibre...
Curiós això de la edat dels protagonistes.
Gràcies per la ressenya, Anna!
Em va signar la A. Va ser quan va venir a la BCNegra
EN canvi la Kinsey sembla que no es fa gran...
Estic totalment d'acord amb les consideracions que fas, sobretot pel que fa a la precipitació del final. Dels finas, més aviat. Ah, per cert. La Kinsey beu ví blanc, a poder ser Chardonnay, excepte quan la Rossie li endinya aquell brevatge de garrafa que fa passar per Chardonnay. A més de Pepsi, of course... EN anglès encara no ha sortit la Y. I quan va sortir la X, no es va traduir al castellà fins quasi un any més tard. O potser més (Com a Girona).
Només he llegit les dues primeres noveŀles (A i B) i perquè tu parlaves tan bé de la Grafton, aquí al bloc, que m'hi vaig posar. No em va decebre gens, m'ho vaig passar molt bé llegint-les, però no n'he llegit cap més per manca de temps i molts altres llibres per llegir. Els aniré llegint a poc a poc, barrejats amb molts d'altres, quan tot d'una m'agafi per una noveŀla de la Grafton.
És cert això de les descripcions de cases. Ho vaig trobar molt curiós. Ara que ho dius, doncs sí que deu tenir una frustrada vocació d'agent immobiliària, hahaha!
Tal com la Tura, recordo la teva trobada amb la Grafton, que ens vas explicar aquí tota emocionada. Et va signar el primer llibre, l'A, que vas dur sense pensar-t'hi, i te'l va dedicar amb "A per Anna". Ho recordo bé perquè va ser un article molt bonic.
Publica un comentari a l'entrada