Últim dia de l'any: crònica de la darrera compulsió.

Crec que no podia acabar l'any d'una altra manera que no fos amb la narració de la darrera compulsió llibresca d'aquesta trista esclava de la literatura.

Ahir em trobava a l'FNAC de l'Illa Diagonal, fent de reina d'Orient per a la meva família, quan, com per art de màgia, em vaig veure situada enmig d'un ampli expositor dedicat a la novel·la negra. No el vaig buscar. Simplement, l'expositor era allà. I jo, la pobra Anna Maria, també.

Total, que malgrat la meva lluita per mantenir-me ferma, la feblesa em dominà irremeiablement. El resultat podeu imaginar-lo, tot i que fou relativament controlat.

Només dos exemplars. Un, un títol desconegut de novel·la nòrdica. L'autor: Thomas Kanger. El nom del llibre: "Tierras de frontera". L'opinió del diari Dagens Nyheter: "Si hay un personaje de novela policiaca que merezca ser comparado con la Lisbeth Salander de Stieg Larsson, es la inspectora Elina Wiik de Thomas Kanger".

Ja em direu, davant d'aquesta manifestació i del meu reconegut enyor pel que fa a la Lisbeth, no em podia resistir.

El segon, un clàssic. Un clàssic que es va enganxar a les meves mans i que vaig olorar amb fruïció reverencial: Charles Dickens, "Para leer al anochecer. Historias de fantasmas". Per Déu. El vaig fullejar i és ple de relats tan prometedors que ja se'm fa la ment aigua. O sigui, que no tinc remei.

Encara no els portat a la lleixa conflictiva. Ja veurem com m'ho munto. Potser ho faré d'amagatotis aquesta nit, aprofitant que els llibres que fan cua estaran una mica borratxos a causa de la celebració de l'entrada de l'any (sempre beuen més del compte, és una manera d'ofegar les seves penes).

I per a vosaltres, fidels negrots, l'esperança que ho passeu molt bé, que us divertiu i que el 2010 ens depari a tots plegats molta felicitat.

Ah, i molta, però que molta, negror literària. Fins l'any que ve!!!

El color del sol, d'Andrea Camilleri

La ressenya d'avui serà necessàriament breu. El llibre al qual fa referència també ho és i, endemés, ha sortit fa molt poc. Per tant, la majoria de la gent no l'ha llegit. D'altra banda, tampoc no es tracta en realitat d'una novel·la negra, de manera que només us en faig cinc cèntims per animar-vos a llegir-lo.

Andrea Camilleri, tot i ocupar-se d'una temàtica ben allunyada de la criminal, no pot evitar envoltar d'un hàlit d'intriga i de suspens l'edició d'un estrany diari personal i inèdit de Caravaggio, el qual arriba a les seves mans per circuits força misteriosos en un lloc remot de l'illa de Sicília.

El personatge que li facilita la lectura del manuscrit és un fugitiu de la justícia, de manera que tot plegat, malgrat tractar-se d'un relat històric, culte i biogràfic, pren la forma d'una història de gènere. És una idea bona, perquè, amb aquest format, Camilleri aconsegueix segurament arribar a un públic més ampli. Un públic divers que, d'aquesta manera, tindrà l'oportunitat d'accedir al coneixement d'un personatge tan fascinant com el pintor capdavanter de la tècnica del clarobscur.

I ja no dic res més, tret del fet que el text només és un tast. M'ha deixat amb un regust de mancança i de buidor que m'obliga sense pèrdua de temps a continuar informant-me sobre la figura del pintor italià. Sobretot perquè apunta una sèrie de qüestions sorprenents i insòlites que jo desconeixia absolutament.

Per tant, us el recomano, negrots i no tan negrots. Però, com qui avisa no és traïdor, us repeteixo que us semblarà massa poc.

El darrer Wallander: "L'home inquiet"

Bé, ja està. Ja he acabat l’última novel·la de Henning Mankell protagonitzada per l'inspector de la policia sueca Kurt Wallander. Des que fa un parell d’estius el meu cosí Ramon me’l va recomanar (com pot ser, us preguntareu, que no el conegués: jo mateixa també m’ho pregunto), no he parat fins que n'he devorat la sèrie completa.
I ara prou. L'adéu. Evidentment, dintre d’un temps podré rellegir, però mai no serà el mateix.
L’home inquiet és un llibre diferent de la resta. Wallander ja ha complert seixanta anys i ha fet realitat el seu somni sempitern d’adquirir una casa fora de Ystad i de tenir un gos. A més, la seva filla Linda, que també és policia, li ha donat finalment una néta, Klara. Wallander podria sentir-se molt feliç, però té alguns motius per al contrari.
En primer lloc, hi ha la investigació criminal, de la qual se n’ocupa tot sol perquè es troba de vacances. És un fet irregular, però ho fa perquè les dues persones que desapareixen sense deixar rastre són ni més ni menys que els seus consogres. No patiu. No explico res més sobre aquesta qüestió. No vull desvetllar coses que perjudiquin els negrots que no hagin llegit la novel·la.
En segon lloc, atès que es tracta d’un capítol final sense possibilitat de tirar enrere (i espero que sigui així, en nom de la serietat i del decòrum), L’home inquiet tanca un cercle pel que fa a la vida de l’estimat inspector. El mateix títol té una doble lectura, perquè la inquietud de l’home tant pot fer referència a l’estat d’ànim d’un dels desapareguts com del mateix Wallander.
Mankell demostra la seva capacitat com a escriptor amb majúscules, de força més volada que altres autors del gènere. No debades és un dramaturg seriós molt reputat a Suècia. La novel·la esdevé una indagació al voltant del pas del temps, del sentit de la vida, de la por a la malaltia, a la degradació física i a la mort. Però, sobretot, una reflexió entorn del pànic a la vellesa, a la soledat i a la incertesa envers el futur. Mentre va resolent el cas amb la seva contrastada eficàcia, Wallander viu una mena de viatge interior (ja anunciat en els títols anteriors, sobretot a partir de la mort del seu pare) on es formula les preguntes més transcendents de l’existència humana. I tot això amb la ment ennuvolada per l’ombra perseguidora d’una malaltia sense retorn, el nom de la qual no cal esmentar però que tots coneixem.
Wallander és un personatge extraordinàriament humà. Hem anat constatant al llarg de la sèrie les seves febleses, la seva incapacitat de relació, la seva ira, l’amor immens per la seva filla, l’honradesa, la capacitat de treball, la dependència del pare, el patiment, la solitud, la ràbia, el cansament, l’enyor. Mankell no ha creat un antiheroi, ha creat un home. Un home protagonista de novel·les policíaques que és competent en unes coses i té mancances en unes altres. Com tots nosaltres, vaja. Com tothom.
L’home inquiet no descura el detall de fer-nos cinc cèntims de tot allò que és important en el conjunt dels llibres. En especial dels personatges: Baiba, Mona, Martinsson i sobretot Linda, l’única que podria continuar la nissaga dels Wallander com a policia de la petita població d’Escània.
Gràcies a Mankell, avui coneixem de Suècia un munt de coses que abans ignoràvem. De la geografia, de la manera de viure de la gent, de la quantitat de dialectes que parlen. Ara sé col·locar Escània, Ystad, Lund i Malmö en el mapa. I un grapat d'illes i d'illots que no sabia ni que existien.

Perdoneu-me, no vull convertir aquest article en un rotlle desagradablement llarg. Qui no conegui en Kurt Wallander, que s’hi posi. I a la resta, què més us puc dir?. De segur que em comprendreu.
Amb tot, em formulo una pregunta: Què m’ha agradat més de les novel·les de la sèrie Wallander?

Doncs, a veure: diria que el diàleg interior del personatge. Tot i que el narrador sempre ha estat en tercera persona, bàsicament hem viscut els fets a través dels ulls de l’inspector. Aquest conviure amb ell, amb les seves matinades inclements, borratxeres, oblits, pressentiments, reunions maratonianes, viatges, sopars en solitud, crims abominables, mals humors i deglució de litres i litres de cafè, m’han fet passar estones magnífiques.
Ehem. No em vull posar tova. Us deixo, negrots, abans que la nostàlgia no sigui massa forta.

Cançó de Nadal, de Charles Dickens

Des que vaig iniciar el bloc, sabia que en aquestes dates dedicaria un article al Conte o Cançó de Nadal de Charles Dickens (1812-1870). I de fet frisava per fer-ho, perquè es tracta d'un relat (una short story, com diuen els anglesos) que m'ha agradat molt des que era una nena. Com que ha estat considerada d'ambient gòtic i hi apareixen fantasmes, està més que justificat que li dediqui unes ratlles.

No vull escriure un text feixuc que enfoqui la qüestió des d'un vessant de crítica o d'anàlisi literària. Tots sabem qui fou Dickens, tots coneixem les seves famoses novel·les (Oliver Twist, David Copperfield, Grans Esperances, Història de dues ciutats, etc.) i tots hem gaudit repetidament amb les versions cinematogràfiques i televisives que se n'han fet. A més, la història que avui comentem és una de les més versionades.

D'allò que jo vull parlar és de l'emoció que sempre m'ha generat La cançó de Nadal. No importa que em prengueu per bleda. La petita novel·la em remet irremissiblement a la meva infantesa, quan la vaig llegir per primer cop. Desperta en mi sensacions conegudes, ressons del passat. El típic ambient anglès tan fosc, fred, boirós, nevat. La misèria de la gent i les diferències socials que Dickens va dibuixar amb tant d'encert. El cantó més humà de la trama, amb la pobra família de l'empleat del protagonista i el seu fill malalt: el petit Tim, que sap animar tothom malgrat la seva precària salut. I els tres famosos fantasmes -Nadal passat, present i futur- que fan viatjar en el temps per mostrar els errors ja comesos i les amenaces pendents. Però, sobretot, em subjuga l'Ebenezer Scrooge. Un personatge pla segons l'esquema de Forster -ja ho sé (disculpeu la breu digressió teòrica)-, però no per això menys fascinant. Un suposat home cruel, gasiu, misantrop fins a la medula, esquerp i malcarat.

 

En canvi, a mi, des de ben petita, la vida de Mr. Scrooge sempre m'ha semblat molt buida i molt trista. És ell mateix qui esdevé la principal víctima de la seva pròpia incapacitat per relacionar-se amb l'entorn, de la seva immaduresa emocional i de la seva dificultat per estimar. I aquesta és la idea que, en el fons, li transmeten els fantasmes que volten impunement per casa seva durant el Nadal glaçat. Quan el fantasma del futur li ensenya la seva solitària mort, la desolada tomba, està reflectint tot allò que ha estat realment la seva existència.

 

Entenc perfectament el missatge moralitzant de la història de Dickens, encara que hom no pugui precisament considerar que aquest aspecte defineixi la seva literatura. Ans al contrari. Sovint, des de la ficció, l'autor va fer paleses les injustícies d'una Anglaterra amb grans problemes socials i massa diferències de classe. De qualsevol manera, si en aquest cas la intenció final era convèncer-nos que el món necessitava una mica més de tolerància, bondat i generositat, benvinguda sigui. Al cap i a la fi, continua essent totalment vigent.

En fi, no em vull allargar. Però recomano vivament, amb molta il·lusió, aquesta preciosa novel·la. Segur, segur, que la seva remembrança ens pot fer contents a tots plegats.
 

Bon Nadal, negrots.

Pobra Maria!

Tot recordant l'exímia Rodoreda i una de les frases paradigmàtiques de La plaça del Diamant, vull dedicar aquest breu article a la meva amiga Maria, ànima en l'ombra (i mai millor dit per la coincidència del títol) d'aquest bloc negre.

La meva amiga viu en un poble. No es tracta d'un poble petit ni desconegut, però ara fa molt mal temps, ha plogut i nevat i la pobra està semi (només semi) aïllada a causa de les inclemències meteorològiques.

El cas és que l'esmentada Maria és una erudita de nassos, experta en manuscrits medievals, renaixentistes, etc. Capaç de reconèixer i datar escriptures i lletres sense tremolar. Paleografia pura. Però, curiosament, és també una amant compulsiva del gènere negre.

I aquí arriba el problema. Al poble petit i no desconegut envoltat de mal temps, no hi ha llibreria. I la pobra Maria es troba que està a punt d'acabar la novel·la criminal que té entre mans i que no li'n queda cap altra. I ara què fa? No hi ha lloc on comprar-ne una de nova. Es veu obligada a repassar la seva biblioteca casolana (jo crec que ben nodrida) i a triar quelcom ja llegit, o quelcom que no li ve de gust, o quelcom que no li va agradar en temps pretèrits.

I se'm queixa per correu. Però jo no hi puc fer res. I va i clama per un manuscrit antic, que això sempre l'alegra. Serà possible!

Maria, reina, l'únic que em veig capaç de dir-te és: ànims des del bloc i fes una campanya al teu poble perquè hi instal·lin una llibreria. O, si no, baixa a Barcelona, que els malaïts urbanites sempre et podrem oferir un espai per calmar problemes compulsius.

Ho sento, negrota.

L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde

La teoria literària de la recepció, que estudia la rebuda de la literatura des del punt de vista de la societat i del lector, va encunyar el concepte que coneixem com "horitzó d'expectatives". Segons aquesta idea, cada època i cada lector posseeixen un horitzó d'expectatives determinat, el qual té a veure amb els gustos personals, els valors, les modes, els coneixements i les aspiracions. Una obra s'acosta més o menys a aquest horitzó en un moment concret o en un lector concret. Això explica de vegades l'èxit desmesurat d'un llibre o el seu fracàs estrepitós. Ha estat sorprenent com s'han produït al llarg del temps desplaçaments curiosos. Robinson Crusoe i Els viatges de Gulliver foren a la seva època dues novel·les amb una profunda càrrega crítica, rupturistes, de denúncia. I, decididament, adreçades als adults. Van causar força enrenou. Posteriorment, el canvi d'horitzó del lector i de la societat les ha relegades a l'àmbit de la literatura juvenil.

En les meves indagacions literàries, també he descobert un altre fenomen relacionat amb la recepció. Em refereixo al fet que certes obres esdevenen extraordinàriament famoses, conegudes arreu i sobre les quals qualsevol lector mitjà s'atreveria a opinar.

Sóc conscient que altres disciplines/invents (cinema, còmic, televisió) han influit poderosament en el procés que ara esmentaré. Tanmateix, em sembla que no podem negar l'existència d'un munt de títols, de vàlua contrastada, l'autor dels quals el gran públic pràcticament no coneix. Aquest és, si no m'erro, el cas de Frankenstein, que vam comentar recentment; d'El geperut de Notre Dame, Els tres mosqueters o Moby Dick, per posar només alguns petits exemples. Molt em temo que una circumstància similar envolta les grans històries sorgides de la ploma de Robert Louis Stevenson (1850-1894).

Ja sé, negrots, que els lectors d'aquest bloc sou gent preparada. Per tant, tots esteu pensant que m'equivoco i que coneixeu perfectament qui va escriure aquestes obres. Però jo, tossuda que tossuda, no m'hi jugaria gaire res en una enquesta de carrer. Tothom coneix L'illa del tresor i L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, però no sé quanta gent superaria la pregunta del milió.

La introducció em serveix per referir-me al darrer títol que acabo de citar, que el meu amic Yves ha llegit després de Dorian Grey i que m'ha semblat que era una altra assignatura pendent en aquest bloc.

Una novel·la del gènere fantàstic i de terror tan important no podia passar més temps allunyada d'aquí. L'argument tothom el sap, no paga la pena explicar-lo. Ara bé, des de l'hermenèutica senzilla d'aquest breu article, val a dir que estem parlant d'un magnífic i original relat sobre la dualitat de l'home, la coexistència en el seu interior del bé i del mal, els límits ètics de la ciència i el desdoblament de la personalitat. Recursos molt rendibles actualment en la literatura i el cinema (transtorns de personalitat múltiple, esquizofrènia, medicaments perillosos, drogoaddicció) tenen la seva arrancada en l'obra de Stevenson.

Evidentment, se n'han fet un munt d'estudis i d'interpretacions. A banda de la qualitat literària i del crescendo d'intriga que culmina amb el recurs fascinant de les cartes, personalment em subjuga (també em passa de vegades amb Jules Verne) com s'avança l'autor a teories que havien d'arribar dècades després. La psicoanàlisi no havia aparegut, les pulsions sexuals, agressives, desdoblades, ferotges, encara no estaven científicament descrites. Però el geni de Stevenson ens hi endinsa amb la mateixa naturalitat amb què, de la mà de Mr. Hyde, ens guia per les terribles ombres del Londres més obscur. Les descripcions són fantàstiques, evocadores de la brutícia i la foscor de la ciutat i, simultàniament, de la naturalesa humana.

No vull ni puc afegir res més. Seria excessiu per a un bloc. Però, de qualsevol manera, la recomanació és ben clara. També voldria que la reflexió de l'inici resultés útil per a algun tipus de debat. Què en penseu de tot plegat? Ja me'n direu quelcom i, de cara a aquestes festes, no deixeu de proposar-vos la lectura o la relectura de L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Ni tan sols no és un text massa llarg. La història de la literatura universal ens ofereix de tot. Què més podem demanar?

Frankenstein, de Mary Shelley

Frankenstein o el modern Prometeu, història que ens llegà la ploma de l'escriptora Mary Shelley, va ser publicada el 1818.

Considerada la primera mostra de terror gòtic, també se'n parla com del text iniciador de la ciència-ficció. Està inspirada en una de les interpretacions tardanes del mite grec de Prometeu, segons la qual aquest personatge fou el creador de l'home.

No insistiré en acumular dades que podeu trobar fàcilment en qualsevol enciclopèdia, però em semblava que aquest bloc no podia continuar sense dedicar un article a un text que a hores d'ara ha esdevingut un clàssic i que ha generat un munt d'enrenou al seu voltant. Perquè no cal recordar el nivell de fama de la història, de la qual se n'han fet còmics, llibres infantils, rèpliques, pel·lícules -antològiques, mediocres i dolentes- i fins i tot paròdies.

Frankenstein és una peça literària estranya i única. Recordo molt bé quan vaig afrontar la seva lectura, ja fa uns anys. M'havien regalat el llibre i el vaig començar sense unes expectatives exagerades. Tanmateix, haig de confessar que em va captivar ràpidament. No m'estendré en tot allò que fa el text tan atractiu: l'obsessió científica del doctor Frankenstein, la utilització d'uns instruments que podem relacionar amb els inicis de la tècnica aplicats a la medicina, l'esperit d'experimentació hereu del pensament il·lustrat, l'originalitat argumental al voltant del desig d'insuflar vida a qualsevol preu, l'encertat desenvolupament de la sinistra trama, l'encís de la recreació ambiental. Tot això, inclòs el fet certament morbós que l'autora s'inspirà en les activitats del Dr. Crosse, un metge real, no es pot comparar amb el sentiment que em generà el personatge del "monstre", sorgit de la unió de diversos cadàvers disseccionats. Perquè la suposadament "horrible criatura" em va omplir el cor de tendresa i afecte. I aquesta sensació, que no esperava, va recobrir per sempre les pàgines del llibre d'un hàlit de meravella.

Frankenstein de Mary Shelley és una lectura absolutament imprescindible, en especial perquè tots creiem conèixer la història, però no és veritat. Ha estat tan desvirtuada, modificada i sacsejada per mans i ments alienes, que només podrem copsar el seu valor (com sempre, dit sigui de pas), anant a la font primigènia. D'una altra manera, en serem totalment ignorants.

L'obra és molt més que una novel·la de terror, molt més que un volum de ciència-ficció, molt més que un text d'entreteniment. Es tracta d'un dels intents més reeixits de la literatura dels darrers segles per indagar en profunditat entorn de la vida i la mort, l'existència de l'ànima i la condició humana.

On són els límits?, ens podem preguntar. On la bondat i l'ètica? On la sinceritat, el seny i la tolerància? El debat que proposa la novel·la, si això us pot acabar de convèncer, val a dir que és ben actual.

En resum, que per res del món permeteu que se us escoli el temps sense detenir-vos en les pàgines d'aquesta joia literària. És la meva recomanació d'aquest divendres. I és molt seriosa, negrots.

L'eterna joventut

L'anhel humà d'assolir l'eterna joventut, compartit per totes les cultures del planeta, es perd en la nit dels temps.

El desig inabastable de no envellir i de viure per sempre ha esperonat durant segles les activitats de metges, químics, físics, nigromàntics. Fou una de les fites perseguides pels alquimistes, els quals cercaven "l'elixir de la vida", la legendària poció que havia de garantir l'existència eterna. L'alquímia maldava per trobar la "panacea", remei que curaria totes les malalties i asseguraria la immortalitat. Tot plegat tenia relació amb la famosa "pedra filosofal", la qual suposadament posseïa la facultat de transformar els metalls en or i podia contribuir a la creació de l'elixir.

Com sovint succeeix amb les històries del passat, aquesta és una veritat a mitges, ja que en realitat els alquimistes no eren éssers estranys que jugaven malvadament amb la vida i la mort, amb substàncies misterioses i verins perillosos, sinó senzillament els precursors dels químics i dels científics, uns homes interessats en el saber i en el coneixement.
Sigui com sigui, l'esdevenir del temps ens ha llegat un imaginari riquíssim entorn del tema. Un imaginari que, evidentment, té un reflex molt important en la literatura i en l'art. En si mateixa, la qüestió no hauria d'implicar cap vinculació amb el mal, el terror, el fantàstic o la foscor, però a la pràctica està revestida d'un halo màgic i enigmàtic que ha fascinat des de sempre escriptors i lectors. Com a conseqüència, no resulta sorprenent el gran nombre de textos que s'ocupen del desig humà d'aconseguir la joventut eterna i la immortalidad.

El meu amic Yves, que no és un amant del gènere negre però sí de la bona literatura, m'ha dit que té entre les mans El retrat de Dorian Grey. Naturalment, està gaudint de valent, fins el punt que es pregunta com ha pogut trigar tant a llegir la novel·la. Jo, que per parlar d'Oscar Wilde no tinc mai mandra, he pensat immediatament que seria bo dedicar unes línies al tema.

No puc fer un inventari de la munió d'obres que s'han construït a partir del motiu de l'eterna joventut. Però sí que puc dir que la novel·la de l'admirat irlandès, publicada l'any 1890, n'és una de les més reeixides. L'element fantàstic hi té un paper important. Dorian Grey és un jove molt bell. El retrat que li dedica Basil Hallward es converteix en la millor obra del pintor. Tanmateix, algun fet màgic es produeix, perquè, mentre que el quadre acusa dia a dia la perversió de l'ànima de Dorian, ell no envelleix ni canvia. La novel·la conté una recreació del mite de Narcís. El culte a la pròpia imatge és el motor del desig de Dorian, el desig que formula i que, misteriosament, li és atorgat: mantenir-se sempre jove, no envellir mai. L'atractiu extern no va lligat a una conducta recta ni a un cor bell i generós, de manera que el retrat es va transformant progressivament, receptor del pas del temps i de les terribles marques provocades pels cruels actes del protagonista.

I tot això ens remet inevitablement al Faust de Goethe, una de les obres més importants de la literatura universal, en la qual Wilde de ben segur que hi va pouar. En la recerca de la joventut eterna i del coneixement, en la persecució de l'amor no correspost, Faust no té inconvenient en assumir grans riscos, en acostar-se a abismes de perill inconegut fins que no pot resistir-se i ven l'ànima al diable. I aquí apareix un altre dels vessants del motiu que tractem, perquè són moltes les obres que recreen el mite i que recullen intercanvis diversos amb el Senyor de les tenebres, amb Mefistòfil.

Un altre dia puc explorar amb més deteniment aquest aspecte concret. Ara només espero que em perdoneu, negrots, una anàlisi tan pobre, matussera i parcial. Ja sabeu que tan sols es tracta d'un apunt, i no crec aconsellable allargar-me massa. En la meva voluntat de fer del bloc quelcom més que un espai de ressenyes, m'agrada que hi apareguin qüestions que tenen relació amb l'immens conjunt de motius, temes, tòpics, mites, etc. que configuren l'univers de la literatura. En aquest bloc, òbviament, ens interessa que els elements màgics, misteriosos i obscurs hi juguin un paper.

És clar que tant l'obra magna de Goethe com la novel·la de Wilde entranyen una profunda reflexió sobre la condició humana. Són obres mestres!. Però, ara i aquí, l'article no és tan ambiciós. Es tracta, simplement, d'un altra història. Gràcies, negrots.

La investigació casolana: Miss Marple.

Encara no havia dedicat gaire espai en aquest bloc a Agatha Christie, perquè, com podeu comprovar, la idea és anar tocant tots els temes, clàssics i no tan clàssics, de mica en mica.

Avui, però, m'ha vingut de gust referir-me a les novel·les protagonitzades per la valenta, intrèpida i inefable senyoreta Marple.

Dins de la producció de Christie, per a mi destaquen sens dubte els títols on la protagonista és Marple. I no perquè no m’agradi l’altra estrella de la reina del crim, el famosíssim detectiu Hércule Poirot. El belga baixet i bigotut -del qual ja en parlaré algun dia- em cau força bé, però no em genera, en la lectura, la mateixa sensació de benestar.
Les investigacions casolanes de Marple, la seva lògica quotidiana, seny, agut sentit de l’observació i intel·ligència natural, amagat tot plegat rere el posat d'indefensa mestressa de casa, em suggereixen tardes de sofà amb manteta damunt les cames, pluja darrere els vidres i escalfor de llar. Lectura calmosa i lenta per pur gaudi de l’esperit, per pura evasió sense complicacions, per la simple diversió que atorga el convencionalisme literari del gènere negre. M’evoca jerseis gruixuts, cortines de flors i finestres quadriculades. Fred a l’exterior i caloreta a dins. I tot això -mmmmm- m’encanta.
Els casos de Marple, en general esdevinguts en els petits pobles del camp anglès que tant m’agrada, farcits d’embolics de família o d’amics que acaben en assassinat, em semblen fascinants. Molt més que les intrigues internacionals de Poirot, situades en creuers pel Nil o en trens luxosos que travessen Europa.

El cinema ens ha llegat un nombre significatiu de senyoretes Marple, la més famosa Margaret Rutherford (a la fotografia). El personatge fins i tot ha inspirat declaradament la famosa investigadora-escriptora televisiva de “S’ha escrit un crim”, la Jessica Fletcher, que també té alguna cosa a veure amb la pròpia personalitat d’Agatha Christie.
Què puc afegir, negrots. Misteris casolans, enigmes a l’Anglaterra verda, boirosa, freda i antiga que forma part de l’imaginari que hem adquirit a través de la literatura i del cinema. Un ambient que no puc amagar m’ha resultat atractiu des de sempre.
Si fa temps que no recordeu Christie i que no recordeu Marple, tal vegada l’hivern és una bona ocasió per rellegir els seus llibres. És, amics negrots, la meva recomanació d’avui.

Microcontes inquietants

Continuant amb el propòsit d'atorgar a aquest bloc un aire variat, avui he decidit dedicar l'article al microconte. Amb una llarga tradició, fou un gènere que agafà força embranzida al llarg del segle XX. Els escriptors hispano-americans en van ser especialment afeccionats. Com indica la seva denominació, ens referim a relats brevíssims i condensats, capaços d'expressar en poques línies tot un món de sensacions. N'hi ha molts que podem encabir dins de la temàtica del misteri, el terror, fantàstica, de ciència-ficció, policíaca, de fenòmens estranys i inexplicables... A més, sovint posseeixen un final obert, que accepta diverses interpretacions i que els fa terriblement atractius. Com que no hi ha res millor que anar a les fonts, us en copio alguns, tots d'autors coneguts. Espero que us agradin, negrots, i ja me'n direu alguna cosa. A mi, personalment, és una literatura que m'encanta.

La cabeza del perro de Sir Arthur Conan Doyle
Estoy arrellanado en el sillón junto a la chimenea en que crepita el fuego. Tengo la copa de coñac en la mano derecha. Con la mano izquierda, caída descuidadamente, acaricio la cabeza de mi perro... hasta que descubro que no tengo perro.

Final para un cuento fantástico de I. A. Ireland
-¡Qué extraño! -dijo la muchacha avanzando cautelosamente-. ¡Qué puerta más pesada!
La tocó, al hablar, y se cerró de pronto, con un golpe.
-¡Dios mío! -dijo el hombre-. Me parece que no tiene picaporte del lado de adentro. ¡Cómo, nos han encerrado a los dos!
-A los dos no. A uno solo -dijo la muchacha.
Pasó a través de la puerta y desapareció.

Historia fantástica de Augusto Monterroso
Contar la historia del día en que el fin del mundo se suspendió por mal tiempo.

Página asesina de Julio Cortázar
En un pueblo de Escocia venden libros con una página en blanco perdida en algún lugar del volumen. Si un lector desemboca en esa página al dar las tres de la tarde, muere.

¡Ése soy yo! de Ramón Gómez de la Serna
Cuando vi sacar aquel cadáver del agua, grité:
-Ése soy yo... Yo.
Todos me miraron asombrados, pero yo continué: "Ése soy yo... Ése es mi reloj de pulsera con un brazalete extensible... Soy yo".
-¡Soy yo!... ¡Soy yo! -les gritaba y no me hacían caso, porque no comprendían cómo yo podía ser el que había traído el río ahogado aquella mañana.

El club Dante, de Matthew Pearl

El club Dante és una novel·la llaaaarga.

L'autor, Matthew Pearl, ha intentat conjuminar el gènere negre amb la novel·la històrica. Tal vegada la idea era confegir un producte -alhora comercial i culte- amb la pretensió d'emular El nom de la rosa d'Umberto Eco. El cas és que, tot i que alguns crítics les han comparades, ambdues obres no tenen res a veure.

On són els problemes?
Anem a pams.

El club Dante narra uns esdevenimens que tenen lloc a la ciutat de Boston l'any 1865. Un seguit de terribles assassinats es produeixen tot imitant fil per randa les tortures que Dante Alighieri va imaginar per als pecadors als seus cercles de l'Infern. Els quatre integrants de l'anomenat Club Dante, tres poetes reals de gran renom en la història de la literatura nord-americana i el seu editor (que estan duent a terme en aquell moment la traducció a l'anglès de la Comèdia), seran els encarregats, juntament amb el primer policia negre de la ciutat, de trobar el criminal. Aquesta és la trama policíaca. I aquesta trama no funciona, especialment per la poca versemblança del perfil de l'assassí i per la seva introducció diríem que matussera enmig de l'argument. En una novel·la tan ambiciosa, era important que el culpable fos un personatge rellevant, algú que tingués la capacitat de sorprendre el lector, exactament com va aconseguir Eco culpant Jorge de Burgos. No és el cas de Pearl, que fa assassí un soldat insignificant i analfabet difícilment capaç de copsar la grandesa de l'obra de Dante, fet indispensable per tal que l'argument rutlli.

Tampoc la figura del policia negre no està ben definida i queda desdibuixada quan en realitat hauria de jugar, si més no simbòlicament, un paper important.

Segon problema. En la part històrica, l'autor no sap enganxar el públic per fer-li entendre la magnitud de la Comèdia dins la Història de la Literatura Universal. Però Pearl hauria de poder fer-ho. És graduat en Dret per Yale i en Literatura Anglesa i Nord-americana per Harvard. Així com Eco va aconseguir transmetre a tothom la rellevància de la pèrdua del segon llibre de la Poètica d'Aristòtil, Pearl, per molt que ho intenta, no sap involucrar en la part seriosa de la trama un lector sense coneixements literaris profunds. El seu entusiasme, que hi és, no traspassa les pàgines del llibre. No genera emoció. Dóna moltes qüestions per suposades o les refereix de tal manera que dubto que algú simplement afeccionat al gènere negre acabi entenent el paper de Dante en la història de la cultura occidental.

Tanmateix, com que de tot se n'aprèn, jo he après moltes coses. He après qui eren Henry Wadsworth Longfellow, Oliver Wendell Holmes i James Russell Lowell, tres personalitats importantíssimes de les lletres nord-americanes del segle XIX. He conegut la mala rebuda de Dante als Estats Units, a les tancades i puritanes ments de Nova Anglaterra, que el consideraven un perill moral i religiós. He sabut que Longfellow fou veritablement el traductor de l'Infern a l'anglès. He recordat aspectes de la Comèdia que em dormien a la memòria i he confirmat que la Guerra de Seccessió americana poc va tenir a veure amb abolir l'esclavitud.

La lectura no és desplaent. És distreta, malgrat la llargària. Però de cap manera podem considerar El club Dante una fita significativa, ni dins del gènere històric ni tampoc del negre. Tanmateix, qui tingui ganes de remembrar certs aspectes de l'obra d'Alighieri, pot arriscar-se a enfrontar-se amb el text. Tampoc no li passarà res.

L'emoció de la tria

Tantes vegades que he parlat de la compulsió a l'hora de comprar llibres i, en canvi, encara no he dit res de l'estranya sensació que em domina en el moment d'escollir nova lectura.

És allò que anomeno: "L'emoció de la tria".

M'explico:

Ara estic acabant una novel·la negra que aviat comentaré. Normalment, quan ja em falten poques pàgines per arribar al final dels llibres, començo a sentir-me sacsejada per un nerviosisme especial, una mena d'agitació que tinc, malgrat tot, molt ben localitzada. Es tracta del pessigolleig que precedeix la decisió al voltant del nou llibre que es convertirà en el meu objecte de lectura.

Aquesta sensació implica diverses fases. Primera, la fase intel·lectual, que correspon tan sols a la idea d'haver de dur a terme el procés. Primer plaer. Em passen pel cap tots els llibres que s'estan esperant i començo a repassar-los. El record de les meravelles que encara no he descobert em fa sentir magníficament bé.

Segona, la fase d'apropament. M'acosto a les lleixes d'espera i faig una primera mirada. Això implica descobrir alguns llibres que havia mig oblidat, atesa la magnitud de la compulsió. És normal que n'hi hagi molts que fan cua i que no els tingui tots presents. Més plaer.

Tercera, la fase de neguit. És quan, a poques pàgines d'acabar la novel·la vigent, quasi no puc resistir que el temps es converteixi en un lent esdevenir que m'impedeix encara prendre la decisió final.

Quarta i darrera. El triomf. Anar a la prestatgeria, agafar diversos exemplars, acaronar-los, mirar-los, olorar-los (per descomptat, Maria), rellegir les sinopsis i, per fi, sospesar motius diversos per acabar agafant-ne un entre els dits. Magnífic moment. La novel·la se sent feliç de ser l'escollida i jo sé que ens farem amigues durant uns quants dies i que, després, l'amistat durarà per sempre. No hi ha res comparable.

Creieu que m'he trastocat, negrots? Podeu opinar sense por, que jo continuaré amb la meva obsessió lectora. Tal vegada és l'única addicció que mai no he sentit que sigui nociva.

Les recomanacions de la Maria

Com sabeu, la meva amiga Maria és una negrota de primera, instigadora de la creació d'aquest bloc i devoradora de llibres foscos de qualitat. Per tant, jo em deixo aconsellar amb total confiança per les seves recomanacions.
Total, que se m'ha despenjar amb aquest llibre, Una tumba en Gaza, escrit per Matt Beynon Rees i que narra les aventures del primer investigador palestí que, si més no nosaltres, coneixem.

Em diu que està molt bé, que és molt distret i que presenta diversos atractius que ara no desvetllaré.

Haig de confessar que encara no m'he deixat portar per la compulsió de baixar a la llibreria a comprar-lo, però us garanteixo que és qüestió de temps i que en breu engreixarà la meva prestatgeria de compàs d'espera.

Mentrestant, m'ha semblat obligatori compartir la informació amb vosaltres.

No cal dir que si algú l'ha llegit i vol dir-hi la seva, serà molt ben rebut.

Ens tornarem a veure, negrots.

L'abecedari del crim (petita notícia)

Encara no he parlat aquí d'una de les meves heroïnes favorites pel que fa a la novel·la negra actual. Em refereixo a la Kinsey Millhone, sorgida de la ploma de l'escriptora americana Sue Grafton.

Fa molts anys que la Kinsey i jo som com de la família, des que, quasi per casualitat, vaig comprar el primer llibre del seu "Abecedari del crim", l'A d'Adulteri.

Cada lletra correspon a una novel·la. Fixeu-vos, doncs, si la cosa fa anys que dura. El darrer títol aparegut al nostre país fou l'any

passat la T de Trampa, ràpidament adquirit i llegit per una servidora i per la Maria, a la qual vaig afeccionar a la Kinsey i que també ara la considera de la seva xarxa social.

L'actractiu de les aventures de la Kinsey Millhone rau en el gran coneixement que el lector té de la protagonista, amb la qual aconsegueix identificar-se. La Kinsey és com qualsevol persona, però fa de detectiva i normalment l'encerta, no sense sovint patir de valent. És planera, de vegades insensata, gens sofisticada i força solitària. No li resulta fàcil fer amics i sent passió per les hamburgueses i les patates fregides, addicció que contraresta corrent cada dia 5 quilòmetres al llarg del litoral de Califòrnia. Els casos són distrets i força variats i es llegeixen en un tres i no res. Total, que els fans ja estem fa dies esperant la lletra U "en candeletes".

I ara arriba la notícia, perquè la desitjada U ja ha sortit en anglès. Per tant, hem de suposar que aviat podrem gaudir de la traducció en català i castellà.

Només em pregunto una cosa, que em té un xic preocupada: Què passarà quan arribem a la Z, negrots?

Buf. No vull pensar el pitjor. Fins aviat.

Elemental, estimat Watson

La cèlebre frase que encapçala aquest article, Sherlock Holmes no la pronuncià mai. És un fet curiós que forma part dels misteris que solen envoltar les obres literàries o llurs personatges quan assoleixen una fama que traspassa les fronteres de l'espai i del temps. Es converteixen en mites, en llegendes. Arriba un moment que esdevenen patrimoni de tots i, com a conseqüència, sorgeixen curiositats no sempre explicables amb facilitat. Aquest és el cas del detectiu més conegut de tots els temps -i per descomptat del seu alter ego-, sorgits ambdós de la ploma magistral de Sir Arthur Conan Doyle (1859-1930).

Molt probablement els mitjans audiovisuals hi han tingut molt a veure. S'han fet tantes pel·lícules, al cinema i a la televisió, que la nostra imatge de Sherlock Holmes està més relacionada amb aquestes recreacions que no pas amb les novel·les, el seu lloc natural.

I és una pena, perquè considero que és necessari, sempre, anar a la font. Qui no hagi llegit les històries, no podrà copsar veritablement allò que Conan Doyle ens va llegar. És fantàstic endinsar-nos en l'època, assistir al desenvolupament dels casos, comprovar l'escepticisme de Watson -sempre fonamentat- i veure com, pas a pas, Holmes li desmunta les idees fins arribar a convèncer-lo. Em sembla especialment interessant la recreació del moment històric i dels costums d'un període d'esplendor britànica, així com la brillant construcció de tots els personatges.

Holmes i Watson són el Londres que tots hem somiat de petits, el Londres que cronològicament ve després de Dickens i dels seus personatges, també emblemàtics (Oliver Twist, David Copperfield, Ebenezer Scrooge). El Londres de la boira, dels contrastos, de tots els tòpics potser més inventats que reals, però que omplen de contingut el nostre imaginari.

Em recordo a mi mateixa passejant per Carnaby Street, en ple Soho londinenc, i pensant no en les botigues de moda alternativa i de segona mà, sinó en els fumadors d'opi i en els criminals de Conan Doyle.

Per això avui us recomano que torneu a l'origen, que llegiu Sherlock Holmes. I sense cometre el pecat de l'anacronisme, perquè, a hores d'ara, les seves afirmacions (hem vist massa CSI) poden resultar de vegades ingènues, però a l'època eren absolutament innovadores.

Us espero al 221B de Baker Street, negrots.

Els nens i la maldat: Henry James i Mercè Rodoreda

Convindreu amb mi que no hi ha res més inquietant que un infant malvat. Va en contra de totes les lleis de la natura. El nens són per se els màxims exponents de la innocència, de la ingenuitat, de la indefensió: aquells éssers petits i dependents que ens necessiten i als quals els adults hem d'estimar i protegir.

La subversió d'aquest fet, d'aquest principi inherent a la pròpia idiosincràsia humana, ha esdevingut un recurs usat sovint en el cinema i en la literatura, especialment en els relats de terror psicològic. I és que resulta extraordinàriament rendible.
Hi hauria força exemples que hom podria citar. Pel que fa al cinema, ara em passa pel cap El bon fill, una pel·lícula de 1993 protagonitzada per un Macaulay Culkin convertit en un assassí sense consciència. O la recreació de la novel·la de Stephen King Los niños del maiz.

Fent-me ressò del lloc comú, he pensat que estaria bé recordar avui dos exemples de l'inquietant rol que els infants han jugat en la història de la literatura universal.

En primer lloc, és innegociable començar per una de les novel·les (en realitat una short story) més famoses de Henry James (1843-1916). Em refereixo, evidentment, a Un altre pas de rosca. Des del punt de vista de les meves preferències literàries, el relat està situat en un lloc elevat. El considero una mena de delicatessen, una joia magistral que ens endinsa en un misteri insondable que només la voluntat del lector pot resoldre. I és que el lector (amb l'ai al cor des del començament) al final es veu obligat a replantejar-se la novel·la i a prendre partit. I mentrestant, l'ambient gris de la mansió aïllada, el patiment de la institutriu, la incomprensió dels que l'envolten i la malignitat (real o suposada) de les dues criatures, ens fan viure moments d'un suspens i d'un terror psicològic d'altíssim nivell. Endemés, Un altre pas de rosca també és un conte de fantasmes. Té tots els ingredients que toquen la fibra del lector apassionat. No debades l'obra ha inspirat tantíssimes pel·lícules, tantíssims contes, tantíssimes històries similars. Ja recordareu Los otros d'Amenábar i la impossibiliat de no pensar en Henry James si coneixíem el relat.

Ara vaig a una novel·la més nostrada, però no per això amb menys valor dins del conjunt de la narrativa europea de l'època, Mirall trencat de Mercè Rodoreda (1908-1983). Enmig de la narració del declivi d'una família de la classe alta catalana des de finals del segle XIX al primer terç del XX, l'autora hi col·loca uns nens terribles, incestuosos i sense escrúpuls, capaços de matar el seu germà petit amb una incombustible sang freda. Aquest acte, que trastoca l'ordre establert, és un signe més de la decadència, un fet que deixa el lector mig estabornit durant una llarga estona. Però encara anem més lluny, perquè Rodoreda també hi afegeix l'element fantasmal. L'espectre de la nena assassina, la Maria, roman per sempre més a la casa del crim després del seu torturat suïcidi.

Què tenen en comú aquests nens a banda dels aspectes que ja he anat esmentant? Doncs l'absència de remordiments, la premeditació i la crueltat. I això és el més inquietant, el més dur de pair. Criatures sense ànima que recorren transversalment no només els relats de gènere, sinó també la gran història de la literatura.

El tema dóna per molt, però seria excessiu per a un bloc. Perdoneu que només hagi fet un petit esbós.

Una abraçada i fins aviat, negrots.

Relat recomanat: L'assassí (Stephen King). Text complet.

No sóc una amant del senyor Stephen King. El considero com una mena de fabricador de best-sellers sistemàticament adaptats al cinema americà. Això em fa desconfiar, tal vegada amb algun tipus de prejudici poc saludable. De qualsevol manera, he llegit alguna cosa seva i haig de confessar que m'ha resultat distreta. Hom no pot negar que té imaginació.

El relat que us proposo avui i que copio íntegrament, ofereix fins i tot un espai real per a la reflexió. La reflexió sobre el món actual i sobre la condició humana. Per cert, haig d'avisar-vos que la traducció no és gaire bona.

EL ASESINO, de STEPHEN KING
Repentinamente se despertó sobresaltado, y se dio cuenta de que no sabía quien era, ni qué estaba haciendo allí, en una fábrica de municiones. No podía recordar su nombre ni qué había estado haciendo. No podía recordar nada.
La fábrica era enorme, con líneas de ensamblaje y cintas transportadoras, y con el sonido de las partes que estaban siendo ensambladas.
Tomó uno de los revólveres acabados de una caja donde estaban siendo, automáticamente, empaquetados. Evidentemente había estado operando en la máquina, pero ahora estaba parada.
Recogía el revólver como algo muy natural. Caminó lentamente hacia el otro lado de la fábrica, a lo largo de las rampas de vigilancia. Allí había otro hombre empaquetando balas.
"¿Quién soy?" - le dijo pausadamente, indeciso.
El hombre continuó trabajando. No levantó la vista, daba la sensación de que no le había escuchado.
"¿Quién soy? ¿Quién soy?" - gritó, y aunque toda la fábrica retumbó con el eco de sus salvajes gritos, nada cambió. Los hombres continuaron trabajando, sin levantar la vista.
Agitó el revólver junto a la cabeza del hombre que empaquetaba balas. Le golpeó y el empaquetador cayó. Con su cara, golpeó la caja de balas, que cayeron al suelo.
Él recogió una. Era el calibre correcto. Cargó varias más.
Escuchó el click-click de pisadas sobre él, se volvió y vio a otro hombre caminando sobre una rampa de vigilancia. "¿Quién soy?" - le gritó. Realmente no esperaba obtener respuesta.
Pero el hombre miró hacia abajo y comenzó a correr.
Apuntó el revólver hacia arriba y disparó dos veces. El hombre se detuvo, y cayó de rodillas, pero antes de caer, pulsó un botón rojo en la pared.
Una sirena comenzó a aullar, ruidosa y claramente.
"¡Asesino! ¡asesino! ¡asesino!" - bramaron los altavoces.
Los trabajadores no levantaron la vista. Continuaron trabajando.
Corrió, intentando alejarse de la sirena, del altavoz. Vio una puerta y corrió hacia ella.
La abrió y cuatro hombres uniformados aparecieron. Le dispararon con extrañas armas de energía. Los rayos pasaron a su lado.
Disparó tres veces más, y uno de los hombres uniformados cayó, su arma resonó al caer al suelo.
Corrió en otra dirección, pero más uniformados llegaban desde la otra puerta. Miró furiosamente alrededor. ¡Estaban llegando de todos lados! ¡Tenía que escapar!
Trepó, más y más alto, hacia la parte superior. Pero había más de ellos allí. Le tenían atrapado. Disparó hasta vaciar el cargador del revólver.
Se acercaron hacia él, algunos desde arriba, otros desde abajo. "¡Por favor! ¡No disparen! ¡No se dan cuenta de que sólo quiero saber quién soy!"
Dispararon, y los rayos de energía le abatieron. Todo se volvió oscuro...
Les observaron como cerraban la puerta tras él, y entonces el camión se alejó. "Uno de ellos se convierte en asesino de vez en cuando," dijo el guarda.
"No lo entiendo," dijo el segundo, rascándose la cabeza. "Mira ése. ¿Qué era lo que decía? Sólo quiero saber quién soy. Eso era".
"Parecía casi humano". "Estoy comenzando a pensar que están haciendo esos robots demasiado bien."
Observaron al camión de reparación de robots desaparecer por la curva.

Efemèride i Vázquez Montalbán

Fa trenta anys de la publicació de Los mares del Sur, la tercera de les novel·les protagonitzades per Pepe Carvalho, guardonada amb el Premi Planeta l'any 1979. Fins ara no ho havia fet, però avui, amb motiu de l'efemèride, he pensat que havia arribat el moment de dedicar-li un article a Manuel Vázquez Montalbán i al seu afamat detectiu.

Haig de reconèixer que no sóc una lectora empedreïda de les seves històries (crec recordar que potser n'he llegit tres, Los mares del Sur inclosa) i que d'altres les he mig vist en sèries televisives. La qüestió em produeix una dualitat personal estranya, que poc té a veure amb l'autor de les obres, al qual admirava i admiro profundament, ni amb la qualitat negroide de les mateixes.

M'explicaré. Vázquez Montalbán sempre va ser per a mi un home proper, tant des del cantó humà (malgrat que era força seriós) com ideològicament. Combregàvem des del punt de vista polític i em semblava un senyor valent en les seves declaracions i amb molta personalitat.

Les novel·les de Carvalho també les considero remarcables dins del gènere negre d'aquest país. Amb suficient nivell internacional per aconseguir que un autor de la talla d'Andrea Camilleri hagi batejat el seu protagonista amb el nom de Montalbano en honor del nostre escriptor, al qual cita més d'un cop en les seves pàgines. I no els hi nego el vessant de denúncia, el vessant humorístic, la projecció barcelonina. Res a dir.

Allò que a mi em passa té més a veure amb el període i els ambients que les novel·les reflecteixen. La transició política, els inicis de la democràcia, els guetos marginals dels afores de Barcelona, les dificultats dels partits d'esquerres, la corrupció política. Tot un seguit de temes que em porten records d'èpoques recent escapades de l'obscurantisme de la dictadura. No m'agraden aquestes remembrances en una literatura que per a mi és fonamentalment de distracció i que, per tant, prefereixo que m'allunyi de mals rotlles passats.

És per això que, quan tinc un Carvalho entre les mans, mai no trobo el moment d'obrir-lo i sempre torna a la lleixa d'espera. Com una mena de llimbs on s'hi està amb una certa indefinició temporal.

Però aquest és el meu problema, que no us ha d'afectar. Per tant, celebrem l'aniversari, celebrem que vam tenir entre nosaltres un escriptor com Manuel Vázquez Montalbán i dediquem-li l'homenatge que es mereix. Al cap i a la fi, recordo que la seva mort sobtada, en un país tan llunyà, em va afectar profundament.

Un enllaç interessant

Fent una mica de recerca per a nodrir aquest bloc obscur, he topat amb una pàgina que m'ha semblat molt completa i força interessant. És clara i entenedora i ofereix una quantitat important de relats gòtics, de fantasmes, de terror, de misteri, de vampirs, etc. Els textos pertanyen a un munt de països i a una gran quantitat d'autors diferents. Hi ha relats clàssics al costat d'altres més moderns i estan molt ben agrupats per temes, autors, nacionalitats, de manera que faciliten força la tasca del visitant.

És una pàgina per guardar-la a la nostra llista particular i passejar-hi tranquil·lament. Sense pressa, invertir-hi una mica de temps, fer la tria que ens agradi i llegir algun conte inconegut quan en tinguem ganes.

Jo, després de la descoberta, he pensat que havia de compartir-ho amb vosaltres. El nom de la pàgina és El espejo gótico i l'única pega, això sí, és que no és en català. Tanmateix, crec que paga la pena d'entrar-hi. Jo ja l'he agregat als favorits.

Allà va, negrots.

http://elespejogotico.blogspot.com/2007/10/literatura-gotica-relatos-cuentos.html

Compulsió sabatina

Com aquell que és ludòpata i té prohibida l'entrada als casinos, així jo hauria d'estar proscrita a les llibreries. Perquè, nois, és evident que no tinc remei.

Avui he tornat a Abacus, amb la intenció d'adquirir uns regalets per a la meva neboda (va complir set anys fa poc i encara no l'he vista) i un llibre per a la meva amiga Loli, a la qual visitaré demà i també celebra aniversari.

L'establiment bullia de gent. Els dissabtes hi organitzen jocs i activitats infantils i era ple de gom a gom de criatures i pares. Jo he avançat amb cautela, aliena a l'enrenou i només atenta a mi mateixa, desoint la crida insistent de taulells i lleixes. He triat els regals de la nena, mantenint-me com una senyora compradora indiferent. Fins aquí tot bé.

Després, amb prevenció absoluta, m'he acostat a la taula de les novel·les per a adults. La primera sensació ha estat descobrir que ja tenien a la venda el llibre de la Marató de TV3. Val, d'acord. Adquisició solidària. Cada any la faig. Res a dir.

Però el desastre ha esdevingut immediatament. Un munt de portades de tots els colors i mesures. Un munt d'ofertes que em cridaven com las sirenes al pobre Ulisses. Total, la compulsió ha sucumbit a dos nous títols.

El veredicte de llautó (Michael Connelly). Crec que a la meva amiga Maria li agrada força l'autor, si no vaig errada. I Set creus en un quadern, d'un clàssic dels clàssics, Simenon. El primer m'ha temptat per la novetat. El segon, per la pàtina del temps i perquè l'acció té lloc a la meva estimada ciutat de París.

Total, ja veieu com estan les coses. I això que encara no he passat el tràngol de portar-los a la pila d'espera. Només de pensar com es posaran els altres, m'esgarrifo tota.

La llista

Aquest matí us he donat la notícia de la col·lecció de llibres de terror que sortiran amb El País cada diumenge. Són clàssics i em semblen molt bé. Ara us copio la llista. En el meu cas, hauré de triar, perquè molts dels que hi surten ja formen part de la meva biblioteca. Tanmateix, n'hi ha alguns que no. O sigui que fantàstic. Com podreu veure, hi apareixen diversos autors ja comentats aquí i fins i tot algun relat concret del qual hem parlat.

No us queixareu, negrots. Com vaig prometre en encetar el bloc, intento mantenir les notícies al dia.

Aquí teniu els títols:

H.P. Lovecraft, ‘El alquimista’

Edgar Allan Poe, ‘Manuscrito hallado en una botella’

Arthur Conan Doyle, ‘El embudo de cuero’

Guy de Maupassant, ‘El Horla’

M.R. James, ‘Corazones perdidos’

Gustavo Adolfo Bécquer, ‘El monte de las Ánimas’

E. T. A. Hoffmann, ‘El Hombre de Arena’

Joseph Sheridan Le Fanu, ‘El fantasma y el ensamblador’

Emilia Pardo Bazán, ‘El corazón perdido’

Alexandre Dumas, ‘Historia de un muerto contada por él mismo’

Villiers de L´Isle Adam, ‘Vera’

Horacio Quiroga, ‘El almohadón de plumas’

Nathaniel Hawthorne, ‘El experimento del doctor Heidegger’

Bram Stoker, ‘El invitado de Drácula’

Mary Shelley, ‘La transformación’

Theophile Gautier, ‘La muerta enamorada’

Ambrose Bierce, ‘El clan de los parricidas’

Edith Wharton, ‘La campanilla de la doncella’

Washington Irving, ‘La leyenda de Sleepy Hollow’

Robert L. Stevenson, ‘El diablo de la botella’

Breu notícia

A partir del diumenge 22 de novembre, el diari El País enceta una col·lecció de llibres de terror, que s'inicia amb Lovecraft. No tinc interès, evidentment, a fer propaganda de cap publicació, però tal vegada pot ser una bona notícia pels amants del gènere, perquè m'imagino que el preu no serà desmesurat. Aquest primer lliurament valdrà 2,20 € (periòdic + llibre).

A mesura que avancin les setmanes, ja anirem veient quins títols apareixen i l'interès veritable de la col·lecció. De qualsevol manera, a "A l'ombra del crim" semblava escaient donar a conèixer aquesta informació.

Fins ben aviat.

Ara de grans felins!

Anit, després de publicar l'article sobre el terror i els gats, vaig pensar que encara podia afegir un altre comentari relacionat amb el tema. Un comentari que afecta diverses manifestacions artístiques i que, particularment, em sembla prou interessant. De manera que aquí em teniu, disposada a compartir la idea amb vosaltres. Abans de res, vull tornar a constatar la imbricació que, des dels germans Lumière, s'ha produït entre el cinema i la literatura. Ho vaig esmentar ahir, però es tracta d'una obvietat tan manifesta que no cal donar-hi més voltes. Tots sabem que gran part de les pel·lícules que es produeixen són adaptacions d'obres literàries, especialment de novel·les i de peces de teatre. Tanmateix, de vegades la qüestió encara es complica més i ens trobem amb bonics experiments literaris que alhora acaben esdevenint valuosos experiments cinematogràfics.

No patiu, m'explico. I, a més, demano disculpes, perquè no estic convençuda que el mot "experiment" sigui el més adequat.

Estic fent referència a l'esplèndida novel·la de l'escriptor argentí Manuel Puig El beso de la mujer araña, de l'any 1976. No és una novel·la de por, ni policíaca, ni de terror. És una profunda reflexió sobre la condició humana en una situació extrema. Però l'escriptor (molt amant del cinema, com una servidora) decideix no renunciar a cap de les seves dues passions. I què fa? Doncs basa una part important de la història literària en la narració de diverses pel·lícules per part d'un dels personatges. Ell i un seu company estan a la presó, compartint una petita cel·la. Explicar pel·lícules és una manera de matar les llargues hores de tedi interminable i de foragitar els fantasmes de l'incert futur. En aquest context, Manuel Puig aconsegueix una impecable interacció entre el cinema i la paraula que manté el lector lligat al llibre amb obsessió compulsiva. I no només per veure com avança l'acció de la novel·la, sinó també (i no menys important) per saber com acaben les pel·lícules que hi surten.

Destresa absoluta.

I ara em direu: d'acord, està molt bé, però... i els gats, quin paper hi juguen en tot aquest embolic que poc té a veure amb la temàtica del bloc?

I teniu raó. Tanmateix, anem a pams. El cas és que no només els gats suposadament domèstics estan subjectes al mite de la malignitat, sinó que el tòpic s'estén a tots els felins. Res més temut que lleons, tigres o pumes i, per damunt de tot, cap animal més perillós i generador de pànic que una pantera negra.

Hom diria que, com més bell és el felí, més temible resulta. Hi ha moltes llegendes sobre la qüestió. Una de les pel·lícules que explica el protagonista del llibre és un film de terror, un film real, datat l'any 1942 i dirigit per Jacques Tourneur, La mujer pantera. Una història terrible en la qual la protagonista no pot enamorar-se ni tenir relacions carnals perquè, en el moment àlgid, es converteix en una pantera salvatge que assassina l'amant. Pertany a una raça quasi extingida, que arrossega una maledicció contra la qual no pot lluitar. La pel·lícula està força bé, però Manuel Puig la supera amb escreix en la seva vívida narració. De manera que el terror s'infiltra dins d'El beso de la mujer araña com si Manuel Puig fos un dels mestres del gènere.

Aquesta és la història. No és nova per a molts, però jo ahir, en una mena d'estat d'excitació, vaig rememorar el plaer de la lectura i el plaer del cinema. I vaig sentir fortament les ganes de plasmar-ho tot en aquest bloc. Ara se us ha girat feina. Llegir la novel·la (no és negra, però conté terror), veure la pel·lícula (terror total), saber que hi ha una segona versió (molt dolenta, val a dir) que va fer Paul Schrader 40 anys més tard i, per acabar, veure també la versió cinematogràfica de l'obra de Puig, protagonitzada el 1985 amb notable èxit per William Hurt. Ah i de pas, plantejar-vos una cosa:

¿No és fantàstic que existeixin tot un món d'interaccions possibles que ens donen una idea de fins on poden arribar la imaginació i la creativitat humanes?.

Espero haver despertat el vostre interès, negrots.