Fa trenta anys de la publicació de Los mares del Sur, la tercera de les novel·les protagonitzades per Pepe Carvalho, guardonada amb el Premi Planeta l'any 1979. Fins ara no ho havia fet, però avui, amb motiu de l'efemèride, he pensat que havia arribat el moment de dedicar-li un article a Manuel Vázquez Montalbán i al seu afamat detectiu. Haig de reconèixer que no sóc una lectora empedreïda de les seves històries (crec recordar que potser n'he llegit tres, Los mares del Sur inclosa) i que d'altres les he mig vist en sèries televisives. La qüestió em produeix una dualitat personal estranya, que poc té a veure amb l'autor de les obres, al qual admirava i admiro profundament, ni amb la qualitat negroide de les mateixes.
M'explicaré. Vázquez Montalbán sempre va ser per a mi un home proper, tant des del cantó humà (malgrat que era força seriós) com ideològicament. Combregàvem des del punt de vista polític i em semblava un senyor valent en les seves declaracions i amb molta personalitat.
Les novel·les de Carvalho també les considero remarcables dins del gènere negre d'aquest país. Amb suficient nivell internacional per aconseguir que un autor de la talla d'Andrea Camilleri hagi batejat el seu protagonista amb el nom de Montalbano en honor del nostre escriptor, al qual cita més d'un cop en les seves pàgines. I no els hi nego el vessant de denúncia, el vessant humorístic, la projecció barcelonina. Res a dir.
Allò que a mi em passa té més a veure amb el període i els ambients que les novel·les reflecteixen. La transició política, els inicis de la democràcia, els guetos marginals dels afores de Barcelona, les dificultats dels partits d'esquerres, la corrupció política. Tot un seguit de temes que em porten records d'èpoques recent escapades de l'obscurantisme de la dictadura. No m'agraden aquestes remembrances en una literatura que per a mi és fonamentalment de distracció i que, per tant, prefereixo que m'allunyi de mals rotlles passats.
És per això que, quan tinc un Carvalho entre les mans, mai no trobo el moment d'obrir-lo i sempre torna a la lleixa d'espera. Com una mena de llimbs on s'hi està amb una certa indefinició temporal.
Però aquest és el meu problema, que no us ha d'afectar. Per tant, celebrem l'aniversari, celebrem que vam tenir entre nosaltres un escriptor com Manuel Vázquez Montalbán i dediquem-li l'homenatge que es mereix. Al cap i a la fi, recordo que la seva mort sobtada, en un país tan llunyà, em va afectar profundament.
Jo també sento una doble i contradictòria sensació. Per una banda m'agrada saber que vaig lluitar per la democràcia, però el record s'envolta d'una atmosfera grisa i dolorosa que me'l fa poc agradable. I sobre tot em ressonen les notes de "No és això, companys, no és això...". I tampoc vull veure'm arrossegat per la nostàlgia. El present m'empeny amb força i il.lusió. No sé si és exactament el que et passa a tu.
ResponEliminaDoncs sí, és molt semblant.
ResponEliminaAixò em passava també amb aquella sèrie (que crec que encara la fan) de TVE1: "Cuéntame". Vaig veure alguns capítols del començament, dels anys 60, i em van generar un mal rotlle impressionant.
Sobretot vaig veure reflectida la vida grisa dels meus pares, sempre obligats a callar, sempre enmig de la mediocritat i sense accés a la cultura, sempre treballant. I em va saber molt greu per ells. Vaig plegar, perquè, a més, vaig copsar en conjunt la magnitud de la tragèdia. De la guerra se'n parla molt, però també és terrible la llarguíssima postguerra.
És una mica el mateix que, injustament, em passa amb Carvalho.
Tu que ets un expert ho deus poder explicar millor que jo. Coses del subconscient, suposo.