Els nens i la maldat: Henry James i Mercè Rodoreda

Convindreu amb mi que no hi ha res més inquietant que un infant malvat. Va en contra de totes les lleis de la natura. El nens són per se els màxims exponents de la innocència, de la ingenuitat, de la indefensió: aquells éssers petits i dependents que ens necessiten i als quals els adults hem d'estimar i protegir.

La subversió d'aquest fet, d'aquest principi inherent a la pròpia idiosincràsia humana, ha esdevingut un recurs usat sovint en el cinema i en la literatura, especialment en els relats de terror psicològic. I és que resulta extraordinàriament rendible.
Hi hauria força exemples que hom podria citar. Pel que fa al cinema, ara em passa pel cap El bon fill, una pel·lícula de 1993 protagonitzada per un Macaulay Culkin convertit en un assassí sense consciència. O la recreació de la novel·la de Stephen King Los niños del maiz.

Fent-me ressò del lloc comú, he pensat que estaria bé recordar avui dos exemples de l'inquietant rol que els infants han jugat en la història de la literatura universal.

En primer lloc, és innegociable començar per una de les novel·les (en realitat una short story) més famoses de Henry James (1843-1916). Em refereixo, evidentment, a Un altre pas de rosca. Des del punt de vista de les meves preferències literàries, el relat està situat en un lloc elevat. El considero una mena de delicatessen, una joia magistral que ens endinsa en un misteri insondable que només la voluntat del lector pot resoldre. I és que el lector (amb l'ai al cor des del començament) al final es veu obligat a replantejar-se la novel·la i a prendre partit. I mentrestant, l'ambient gris de la mansió aïllada, el patiment de la institutriu, la incomprensió dels que l'envolten i la malignitat (real o suposada) de les dues criatures, ens fan viure moments d'un suspens i d'un terror psicològic d'altíssim nivell. Endemés, Un altre pas de rosca també és un conte de fantasmes. Té tots els ingredients que toquen la fibra del lector apassionat. No debades l'obra ha inspirat tantíssimes pel·lícules, tantíssims contes, tantíssimes històries similars. Ja recordareu Los otros d'Amenábar i la impossibiliat de no pensar en Henry James si coneixíem el relat.

Ara vaig a una novel·la més nostrada, però no per això amb menys valor dins del conjunt de la narrativa europea de l'època, Mirall trencat de Mercè Rodoreda (1908-1983). Enmig de la narració del declivi d'una família de la classe alta catalana des de finals del segle XIX al primer terç del XX, l'autora hi col·loca uns nens terribles, incestuosos i sense escrúpuls, capaços de matar el seu germà petit amb una incombustible sang freda. Aquest acte, que trastoca l'ordre establert, és un signe més de la decadència, un fet que deixa el lector mig estabornit durant una llarga estona. Però encara anem més lluny, perquè Rodoreda també hi afegeix l'element fantasmal. L'espectre de la nena assassina, la Maria, roman per sempre més a la casa del crim després del seu torturat suïcidi.

Què tenen en comú aquests nens a banda dels aspectes que ja he anat esmentant? Doncs l'absència de remordiments, la premeditació i la crueltat. I això és el més inquietant, el més dur de pair. Criatures sense ànima que recorren transversalment no només els relats de gènere, sinó també la gran història de la literatura.

El tema dóna per molt, però seria excessiu per a un bloc. Perdoneu que només hagi fet un petit esbós.

Una abraçada i fins aviat, negrots.