La cèlebre frase que encapçala aquest article, Sherlock Holmes no la pronuncià mai. És un fet curiós que forma part dels misteris que solen envoltar les obres literàries o llurs personatges quan assoleixen una fama que traspassa les fronteres de l'espai i del temps. Es converteixen en mites, en llegendes. Arriba un moment que esdevenen patrimoni de tots i, com a conseqüència, sorgeixen curiositats no sempre explicables amb facilitat. Aquest és el cas del detectiu més conegut de tots els temps -i per descomptat del seu alter ego-, sorgits ambdós de la ploma magistral de Sir Arthur Conan Doyle (1859-1930).
Molt probablement els mitjans audiovisuals hi han tingut molt a veure. S'han fet tantes pel·lícules, al cinema i a la televisió, que la nostra imatge de Sherlock Holmes està més relacionada amb aquestes recreacions que no pas amb les novel·les, el seu lloc natural.
I és una pena, perquè considero que és necessari, sempre, anar a la font. Qui no hagi llegit les històries, no podrà copsar veritablement allò que Conan Doyle ens va llegar. És fantàstic endinsar-nos en l'època, assistir al desenvolupament dels casos, comprovar l'escepticisme de Watson -sempre fonamentat- i veure com, pas a pas, Holmes li desmunta les idees fins arribar a convèncer-lo. Em sembla especialment interessant la recreació del moment històric i dels costums d'un període d'esplendor britànica, així com la brillant construcció de tots els personatges.
Holmes i Watson són el Londres que tots hem somiat de petits, el Londres que cronològicament ve després de Dickens i dels seus personatges, també emblemàtics (Oliver Twist, David Copperfield, Ebenezer Scrooge). El Londres de la boira, dels contrastos, de tots els tòpics potser més inventats que reals, però que omplen de contingut el nostre imaginari.
Em recordo a mi mateixa passejant per Carnaby Street, en ple Soho londinenc, i pensant no en les botigues de moda alternativa i de segona mà, sinó en els fumadors d'opi i en els criminals de Conan Doyle.
Per això avui us recomano que torneu a l'origen, que llegiu Sherlock Holmes. I sense cometre el pecat de l'anacronisme, perquè, a hores d'ara, les seves afirmacions (hem vist massa CSI) poden resultar de vegades ingènues, però a l'època eren absolutament innovadores.
Us espero al 221B de Baker Street, negrots.
Bé, avui m´estreno com comentarista de "A l´ombra del crim" (ja ho se Anna, ja era hora jajaja). Tal vegada Holmes és el meu personatge de ficció preferit, t´agraeix-ho el recordatori doncs fa molts anys que no el repasso.
ResponEliminaPer a mi quelcom fascinant és com l´autor dibuixa una estructura social molt marcada, cal recordar que unes sabates volien dir si venies del camp o de la ciutat, un accent et feia d´un barri o un altre, un tabac sabies a quina classe social pertanyies o el color de la pell significava que vivies a Anglaterra o just arribaves de les colònies......Fascinant Holmes, gràcies Anna Maria !!!!
Doncs sí, és així, Antoine. De mica en mica, vaig comentant tothom aquí, el que passa és que només són apunts, passats per la meva experiència personal, els meus gustos i en un to que vol ser desenfadat. Per això no desvetllo res, sinó que, en general, la idea és encoratjar la gent a participar en el bloc i a llegir més. Hehehehe.
ResponEliminaTorna, sisplau.
Una abraçada,
Anna
L'altre dia hi vaig passejar, per Baker Street. I em vaig aturar davant del 221b, convenientment assenyalat, que els anglesos en saben prou de mitificar els seus mites! I pels voltants no hi mancava res: gadgets d'en Sherlock, una magnífica estàtua, gorres a l'estil, i només hi faltava una magnífica tomba al cementiri més proper!
ResponEliminaVicenç.
L'altre dia? Això vol dir que has estat a Londres recentment. Quina enveja em fas, Vicenç, tu i els teus viatges!
ResponEliminaUna abraçada.
un bon suggeriment; cal rellegir els clàsics.
ResponEliminasalut