Encara no he parlat aquí d'una de les meves heroïnes favorites pel que fa a la novel·la negra actual. Em refereixo a la Kinsey Millhone, sorgida de la ploma de l'escriptora americana Sue Grafton.
Fa molts anys que la Kinsey i jo som com de la família, des que, quasi per casualitat, vaig comprar el primer llibre del seu "Abecedari del crim", l'A d'Adulteri.
Cada lletra correspon a una novel·la. Fixeu-vos, doncs, si la cosa fa anys que dura. El darrer títol aparegut al nostre país fou l'any 
passat la T de Trampa, ràpidament adquirit i llegit per una servidora i per la Maria, a la qual vaig afeccionar a la Kinsey i que també ara la considera de la seva xarxa social.
L'actractiu de les aventures de la Kinsey Millhone rau en el gran coneixement que el lector té de la protagonista, amb la qual aconsegueix identificar-se. La Kinsey és com qualsevol persona, però fa de detectiva i normalment l'encerta, no sense sovint patir de valent. És planera, de vegades insensata, gens sofisticada i força solitària. No li resulta fàcil fer amics i sent passió per les hamburgueses i les patates fregides, addicció que contraresta corrent cada dia 5 quilòmetres al llarg del litoral de Califòrnia. Els casos són distrets i força variats i es llegeixen en un tres i no res. Total, que els fans ja estem fa dies esperant la lletra U "en candeletes".
I ara arriba la notícia, perquè la desitjada U ja ha sortit en anglès. Per tant, hem de suposar que aviat podrem gaudir de la traducció en català i castellà.
Només em pregunto una cosa, que em té un xic preocupada: Què passarà quan arribem a la Z, negrots?
Buf. No vull pensar el pitjor. Fins aviat.
Gràcies, Anna, per "presentar-me" la Kinsey, tan metòdica ella, amb les seves notes i la màquina d'escriure que arrossega amunt i avall (per voluntat expressa de l'autora, les novel.les se situen just abans de l'eclosió dels ordinadors personals, encara que en un episodi són utilitzats com a arma contundent). Doncs això, que la U ens arribi aviat.
ResponEliminaDe res, anònim. Ah, i gràcies per decidir-te a escriure. Hehe.
ResponEliminaA veure, realment, quan triga aquesta U.
Au, ja he après a firmar (+).
ResponEliminaOé, oé, ja coneixeu la meva amiga Maria. Impulsora del bloc i primera seguidora oficial.
ResponEliminaGràcies, Maria.
Yo me quedé en la "H" de Homicidio, pero cuando acabe con el libro de Connelly y los 2 libros de Jo Nesbo que tengo haciendo cola, seguiré con la Grafton, porque me habeis hecho recordar lo bien que lo pasaba leyendo sus historias.
ResponEliminaLoli
Hola, Loli
ResponEliminaBienvenida. Y sí, con la Grafton te lo pasas muy bien, i si te quedaste en la "H", aún tienes "tela marinera". Un besote.
Anna
¿Te has dado cuenta de la magnífica "i" latina entre "bien" y "si"?
ResponEliminaÉs curiós: llegeixo la Grafton sense seguir cap mena d'ordre, saltant amunt i avall de l'abecedari criminal -he acabat la Q i tinc la B a punt d'estrenar-, i és com si des del primer moment ja tingués el personatge i l'estil ben definits. S'ha de dir que el gènere negre també s'ho porta, això, perquè no és gaire propens a les provatures literàries, i si el públic respon a la primera...
ResponEliminaSí, és clar. Tota la literatura de gènere conté una sèrie de llocs comuns que, si l'escriptor té traça, rutllen, entre d'altres coses perquè el públic els espera. Un altre requisit, per a mi (em sembla que ho he apuntat en algun lloc d'aquest bloc) és que l'acció bàsica de les investigacions estigui en mans d'un sol personatge (juntament amb el seu possible alter ego, que ja vam dir que forma part del pack). Si la cosa es diversifica, s'ha de saber fer molt bé. Si no, no funciona.
ResponEliminaI la Kinsey s'ho fa tota sola i, per tant, tot ve rodat.
En canvi, aquest és un dels problemes de l'Elizabeth George, si més no a "Sin testigos", que no s'acabava mai, tu.
Un altre mèrit de la Grafton és la coherència del personatge. No hi ha incongruències i això el lector ho agraeix. Per això et resulta igual llegir en desordre les lletres. I per això la Kinsey esdevé com de la família, perquè ens identifiquem amb ella perquè la coneixem molt bé.
Són opinions discutibles, és clar.
Totalment d'acord. I això de tenir un veí exforner que no ha perdut la vocació, quina enveja! Vols dir que el Henry no li fa una mica d'alter ego, mig pare, mig amic?
ResponEliminaI encara més d'acord amb el comentari sobre la George: té el problema afegit de voler donar lliçons de psicologia barata a través de la trama. A "Sin testigos" la cosa encara estava mig controlada, però a "Tres hermanos" no hi ha qui ho aguanti: l'element policíac literalment desapareix entre tanta reflexió sobre adolescents conflictius de la perifèria londinenca.
Sí, el Henry fa una mica d'alter ego. No gaire marcat, però una mica.
ResponEliminaI l'Elizabeth George ja m'ha vist prou el pèl a mi!.
jo he començat fa poc amb la Kinsey. La primera no em va fer el pes, estava jo massa anacrònica, però la següent que em vaig llegir, I de Inocente, ja em va agradar molt més, i ara, estic amb L de Ley (o fuer de ella) i m'està agradant moltíssim. Es la McGyver dels negrots...
ResponEliminaSort que sempre faig cas a l'Anna, és la meva mentora i la meva mestra espiritual negrota.
I padrina de la meva gata Claire.
La padrina de la teva gata Claire, o sigui, jo, estava segura que, si hi insisties, et faries força amiga de la Kinsey. Doncs alegra't de pensar que encara tens moltes inicials per descobrir.
ResponElimina