diumenge, 27 de desembre del 2009

El darrer Wallander: "L'home inquiet"

Bé, ja està. Ja he acabat l’última novel·la de Henning Mankell protagonitzada per l'inspector de la policia sueca Kurt Wallander. Des que fa un parell d’estius el meu cosí Ramon me’l va recomanar (com pot ser, us preguntareu, que no el conegués: jo mateixa també m’ho pregunto), no he parat fins que n'he devorat la sèrie completa.
I ara prou. L'adéu. Evidentment, dintre d’un temps podré rellegir, però mai no serà el mateix.
L’home inquiet és un llibre diferent de la resta. Wallander ja ha complert seixanta anys i ha fet realitat el seu somni sempitern d’adquirir una casa fora de Ystad i de tenir un gos. A més, la seva filla Linda, que també és policia, li ha donat finalment una néta, Klara. Wallander podria sentir-se molt feliç, però té alguns motius per al contrari.
En primer lloc, hi ha la investigació criminal, de la qual se n’ocupa tot sol perquè es troba de vacances. És un fet irregular, però ho fa perquè les dues persones que desapareixen sense deixar rastre són ni més ni menys que els seus consogres. No patiu. No explico res més sobre aquesta qüestió. No vull desvetllar coses que perjudiquin els negrots que no hagin llegit la novel·la.
En segon lloc, atès que es tracta d’un capítol final sense possibilitat de tirar enrere (i espero que sigui així, en nom de la serietat i del decòrum), L’home inquiet tanca un cercle pel que fa a la vida de l’estimat inspector. El mateix títol té una doble lectura, perquè la inquietud de l’home tant pot fer referència a l’estat d’ànim d’un dels desapareguts com del mateix Wallander.
Mankell demostra la seva capacitat com a escriptor amb majúscules, de força més volada que altres autors del gènere. No debades és un dramaturg seriós molt reputat a Suècia. La novel·la esdevé una indagació al voltant del pas del temps, del sentit de la vida, de la por a la malaltia, a la degradació física i a la mort. Però, sobretot, una reflexió entorn del pànic a la vellesa, a la soledat i a la incertesa envers el futur. Mentre va resolent el cas amb la seva contrastada eficàcia, Wallander viu una mena de viatge interior (ja anunciat en els títols anteriors, sobretot a partir de la mort del seu pare) on es formula les preguntes més transcendents de l’existència humana. I tot això amb la ment ennuvolada per l’ombra perseguidora d’una malaltia sense retorn, el nom de la qual no cal esmentar però que tots coneixem.
Wallander és un personatge extraordinàriament humà. Hem anat constatant al llarg de la sèrie les seves febleses, la seva incapacitat de relació, la seva ira, l’amor immens per la seva filla, l’honradesa, la capacitat de treball, la dependència del pare, el patiment, la solitud, la ràbia, el cansament, l’enyor. Mankell no ha creat un antiheroi, ha creat un home. Un home protagonista de novel·les policíaques que és competent en unes coses i té mancances en unes altres. Com tots nosaltres, vaja. Com tothom.
L’home inquiet no descura el detall de fer-nos cinc cèntims de tot allò que és important en el conjunt dels llibres. En especial dels personatges: Baiba, Mona, Martinsson i sobretot Linda, l’única que podria continuar la nissaga dels Wallander com a policia de la petita població d’Escània.
Gràcies a Mankell, avui coneixem de Suècia un munt de coses que abans ignoràvem. De la geografia, de la manera de viure de la gent, de la quantitat de dialectes que parlen. Ara sé col·locar Escània, Ystad, Lund i Malmö en el mapa. I un grapat d'illes i d'illots que no sabia ni que existien.
Perdoneu-me, no vull convertir aquest article en un rotlle desagradablement llarg. Qui no conegui en Kurt Wallander, que s’hi posi. I a la resta, què més us puc dir?. De segur que em comprendreu.
Amb tot, em formulo una pregunta: Què m’ha agradat més de les novel·les de la sèrie Wallander?
Doncs, a veure: diria que el diàleg interior del personatge. Tot i que el narrador sempre ha estat en tercera persona, bàsicament hem viscut els fets a través dels ulls de l’inspector. Aquest conviure amb ell, amb les seves matinades inclements, borratxeres, oblits, pressentiments, reunions maratonianes, viatges, sopars en solitud, crims abominables, mals humors i deglució de litres i litres de cafè, m’han fet passar estones magnífiques.
Ehem. No em vull posar tova. Us deixo, negrots, abans que la nostàlgia no sigui massa forta.

11 comentaris:

  1. Adéu al policia que ens ha fet sentir la calor i la xafogor insuportables que pot arribar a fer al sud de Suècia -tot i que els nostres estimats editors insisteixen a col.locar cobertes amb paisatges nevats cada cop que publiquen una novel.la nòrdica... per més que estigui ambientada en ple estiu.
    El Wallander de Mankell ha posat el nivell molt alt. I això de saber retirar-se a temps, només ho fan els grans. Sí que l'enyorarem, Anna. Sort que per passar el dol ens queden John Connolly, Sue Grafton, Michael Connelly, Donna Leon... i la Fred Vargas, que t'has de llegir immediatament, perquè segur que el comissari Adamsberg t'enganxarà.

    ResponElimina
  2. Doncs faré un viatge d'aquests compulsius a Abacus i em compraré aquest i el de Gaza. El meu cosí Ramon també em va recomanar un investigador grec que li va agradar força, però haig de tornar-li a preguntar el nom.
    Sí, això de retirar-se a temps i amb coherència només ho fan els grans.
    Per cert, que vaig oblidar de posar a l'article una qüestió que internament em pregunto. A veure tu què en penses.
    Quant hi ha d'en Kurt Wallander dins d'en Henning Mankell? Sobretot, és Mankell qui té aquesta por terrible a l'envelliment i a la mort? Al cap i a la fi, tenen si fa no fa la mateixa edat. Crec que no vaig errada.
    Ja em diràs.
    Petonets, negrota d'honor.

    ResponElimina
  3. Tot llegint-te, m'han vingut al cap les juvenils i florejades camises africanes que duu Mankell en algunes fotos, i el cabell despentinat i mal tallat; segur que vas per bon camí.
    Quan Mankell fa alta literatura -la que no és de gènere, vaja-, insisteix en els mateixos temes: la mort, la bogeria, etc. Recordes "Profunditats"?
    A banda d'això, t'imagines com devien ser els dinars de diumenge amb la dona i els nens a casa del sogre Bergman? Entre l'escudella i el rostit devien discutir de l'inexorable pas del temps, de la mort i altres temes recurrents de Wallander/Mankell. Quina creu.

    ResponElimina
  4. Hahahahha. Tens raó. Sempre va despentinat i amb cara de dormir poc o gens. I no recordava ara el tema Bergman.
    Farien alguna vegada alguna riallada en aquella casa?
    No tindrien una reproducció de la mort amb la dalla damunt del bufet?
    I d'escudella i rostit, res de res.
    Una mica de carn de ren o de peix ressec i para de comptar.
    Me'ls imagino més seriosos que els personatges d'"Els morts" de Joyce asseguts a taula. I sense possibilitats de borratxera, que sinó la xerrada filosòfica posterior podia degenerar en festa.

    ResponElimina
  5. Ves que les escapades africanoteatreres del senyor no hi tinguin res a veure, amb tot plegat...
    De tota manera, i conyes a part, és fantàstic veure com Mankell ha eixamplat la literatura policíaca per fer-la mal.leable a aquest tipus de reflexions, sense que que la cosa grinyoli i alhora respectant les regles de joc del gènere.

    ResponElimina
  6. Sí, totalment d'acord. Per això dic que és evident que es tracta d'un autor de més volada. Per això també dic que, en el fons, allò que més m'ha enganxat de la sèrie és la relació que es genera amb el personatge, sense que això vulgui dir que no rutllen (ni molt menys) les qüestions de gènere i els casos criminals. Però el lector assisteix a tots els seus dubtes, als seus plantejaments professionals i personals, a les seves frustracions, vergonyes, traumes, etc. I aquest fet el fa humà i molt més profund, a banda de defugir el tema (tan americà i molt menys europeu) del policia superman. Mentre treballa, reflexiona sobre la vida, l'amor a la família, el complex envers el seu pare i alhora la seva relació una mica dependent amb ell, la filla, les dones, les limitacions, les pors.
    Mata un criminal i està a punt de retirar-se, com passaria en la realitat segurament. O recorda sempre el seu mentor, amic i mestre. I els casos anteriors i com l'han marcat. En fi, ja m'entens. Això atorga a aquestes novel·les una dimensió que va més enllà del gènere, sense menyspreu de la correcta plasmació del codi genèric que el lector espera.
    En Brunetti també va en aquesta línia, però li manca una mica de la proximitat tendra (diguem-ne potser esperit de protecció) que genera en Wallander.
    Serà perquè ell ja té la Paola i l'amic Kurt està solet.

    ResponElimina
  7. És clar, Wallander no té al costat una cuinera tan bona com la Paola, d'altra banda poc creïble com a professora universitària de literatura (o això o és que les facultats de lletres estan pitjor del que pensàvem).
    Segur que la teca dolenta, sumat al fred hivernal, explica el desassossec existencial del suec Wallander, del bo d'en Harry Hole del noruec Nesbø, o del deprimit i depriment forense -de qui no recordo el nom- de l'irlandès Benjamin Black. Els investigadors meridionals, més ben alimentats, no solen estar per brocs i gasten poca filosofia, en general, si no és de la més immediata, humorística i a tocar de terra: el Brunetti de l'americana però veneciana d'adopció Leon; el Montalbano de Camilleri; els inefables germans Borja/Pep i Eduard de la Solana; la Petra Delicado de la Giménez Bartlett... Reconec que l'argument geogràfic falla amb personatges com el sibarita Poirot de l'anglesa Christie, i que no sé on col.locar la devoció de la Kinsey, de l'americana Grafton, pel junk food i la indiferència i/o irritació que li produeixen les grans qüestions existencials.
    Cuina i novel.la negra, tot un clàssic, i quin plaer.

    ResponElimina
  8. Bé, la Kinsey la pots col·locar en una mena de situació intermèdia, perquè a Califòrnia el clima és benigne. D'altra banda, té en Henry que quan convé li fa les delicatessen que li passen pel cap. Amb això compensa el fast food. Oh, per cert, i els plats hongaresos i immenjables de la Rosie, no ho oblidem.
    El torturat forense d'en Benjamin Black es diu Quirke i sí, només beu, allà al Dublín d'abans de l'ADN i dels ordinadors.
    T'has deixat el gourmet per excelència, és a dir, en Pepe Carvalho, que compleix perfectament la norma que apuntes. I ja sé que no és sant de la teva devoció, però al costat dels inefables bessons Borja/Pep-Eduard, podries col·locar l'Àngel Esquius de l'Andreu Martín i en Jaume Ribera, amb uns àpats que fa gràcies al seu cap ricatxo que riu-te'n de la resta.
    Diria que en Poirot respon a un estereotip de classe alta que lligaria més amb un francès que amb un belga, però que va en aquesta línia. I què me'n dius de Miss Marple i els seus pastissets anglesos, que fan segurament de mal pair?
    D'acord amb tu amb el perfil acadèmic poc creïble de la Paola, que més que una professora universitària de literatura, sembla una mena de fan embogida d'en Henry James i punt. És clar que els personatges de la Donna Leon ja ho tenen això. Són així. Sorprenents. I, si no, a la senyoreta Electra et remeto.
    Carai, Maria, podem fer un màster. I si el muntem a la facultat?
    Beneït gènere negre, que dóna tant de si.

    ResponElimina
  9. En lloc d'un màster, que sigui un dinar, sisplau, i prediquem amb l'exemple... meridional, si pot ser, perquè sóc incapaç de beure la quantitat de cafè aigualit que pren en Wallander.

    ResponElimina
  10. Puaggg! de vegades llegint el tema cafè m'agafa mal d'estòmac, com em sento terriblement cansada veient el poc que dormen els polis suecs.
    Pel que fa al dinar, cap problema.
    El fem després de festes.
    Però jo parlava d'impartir el màster. De fer classes de novel·la
    negra mà a mà. T'ho imagines?
    Segur que teníem més adeptes que en Murgades i l'Espadaler junts.

    ResponElimina