El club Dante
és una novel·la llaaaarga.
és una novel·la llaaaarga.L'autor, Matthew Pearl, ha intentat conjuminar el gènere negre amb la novel·la històrica. Tal vegada la idea era confegir un producte -alhora comercial i culte- amb la pretensió d'emular El nom de la rosa d'Umberto Eco. El cas és que, tot i que alguns crítics les han comparades, ambdues obres no tenen res a veure.
On són els problemes? Anem a pams.
El club Dante narra uns esdevenimens que tenen lloc a la ciutat de Boston l'any 1865. Un seguit de terribles assassinats es produeixen tot imitant fil per randa les tortures que Dante Alighieri va imaginar per als pecadors als seus cercles de l'Infern. Els quatre integrants de l'anomenat Club Dante, tres poetes reals de gran renom en la història de la literatura nord-americana i el seu editor (que estan duent a terme en aquell moment la traducció a l'anglès de la Comèdia), seran els encarregats, juntament amb el primer policia negre de la ciutat, de trobar el criminal. Aquesta és la trama policíaca. I aquesta trama no funciona, especialment per la poca versemblança del perfil de l'assassí i per la seva introducció diríem que matussera enmig de l'argument. En una novel·la tan ambiciosa, era important que el culpable fos un personatge rellevant, algú que tingués la capacitat de sorprendre el lector, exactament com va aconseguir Eco culpant Jorge de Burgos. No és el cas de Pearl, que fa assassí un soldat insignificant i analfabet difícilment capaç de copsar la grandesa de l'obra de Dante, fet indispensable per tal que l'argument rutlli.
Tampoc la figura del policia negre no està ben definida i queda desdibuixada quan en realitat hauria de jugar, si més no simbòlicament, un paper important.
Segon problema. En la part històrica, l'autor no sap enganxar el públic per fer-li entendre la magnitud de la Comèdia dins la Història de la Literatura Universal. Però Pearl hauria de poder fer-ho. És graduat en Dret per Yale i en Literatura Anglesa i Nord-americana per Harvard. Així com Eco va aconseguir transmetre a tothom la rellevància de la pèrdua del segon llibre de la Poètica d'Aristòtil, Pearl, per molt que ho intenta, no sap involucrar en la part seriosa de la trama un lector sense coneixements literaris profunds. El seu entusiasme, que hi és, no traspassa les pàgines del llibre. No genera emoció. Dóna moltes qüestions per suposades o les refereix de tal manera que dubto que algú simplement afeccionat al gènere negre acabi entenent el paper de Dante en la història de la cultura occidental. 
Tanmateix, com que de tot se n'aprèn, jo he après moltes coses. He après qui eren Henry Wadsworth Longfellow, Oliver Wendell Holmes i James Russell Lowell, tres personalitats importantíssimes de les lletres nord-americanes del segle XIX. He conegut la mala rebuda de Dante als Estats Units, a les tancades i puritanes ments de Nova Anglaterra, que el consideraven un perill moral i religiós. He sabut que Longfellow fou veritablement el traductor de l'Infern a l'anglès. He recordat aspectes de la Comèdia que em dormien a la memòria i he confirmat que la Guerra de Seccessió americana poc va tenir a veure amb abolir l'esclavitud.
La lectura no és desplaent. És distreta, malgrat la llargària. Però de cap manera podem considerar El club Dante una fita significativa, ni dins del gènere històric ni tampoc del negre. Tanmateix, qui tingui ganes de remembrar certs aspectes de l'obra d'Alighieri, pot arriscar-se a enfrontar-se amb el text. Tampoc no li passarà res.
