Harlem Nocturne

dissabte, 6 de novembre de 2010

Conferència negrota a la UB

Tal com vaig anunciar fa poc, s’estan celebrant a la Universitat de Barcelona (octubre 2010-gener 2011) unes interessants Jornades sobre novel·la negra sueca: Una altra Suècia. El país de la novel·la negra. Construcció, traducció i personatges en la novel·la policíaca. Ahir divendres, amb la negrota Marta, vam assistir a una de les conferències, pronunciada per Alejandro Casadesús Bordoy, de la Universitat de les Illes Balears. El títol era: “¿Es Suecia lo que parece? La novela policíaca de Henning Mankell como instrumento de interpretación”.
Els negrots assidus sabeu que la mateixa pregunta ja l’he plantejada moltes vegades en aquest bloc. Es converteix gairebé en un interrogant inevitable quan algú s’aproxima en profunditat –especialment des del sud d’Europa– al gènere negre suec. Per tant, el tema m’interessava força. També em venia molt de gust compartir amb la Marta aquella estona en la nostra segona casa, la UB, i veure com, de mica en mica, el gènere policíac va ocupant a tots els nivells el lloc que jo crec que li pertoca.
La conferència va ser molt entenedora i entretinguda, allunyada de cripticitats acadèmiques i d’erudicions pretensioses. Casadesús va tenir l’encert de sistematitzar de manera ben estructurada tot allò que volia transmetre, refermant cada afirmació amb paraules del mateix Mankell o amb fragments extrets de les seves novel·les. He de dir que els meus plantejaments previs coincidien força amb els de Casadesús, però aquest fet no resulta estrany atesa la meva professió i la meva afecció per aquesta literatura. En canvi, la seva clara exposició i la seva amabilitat per suportar el posterior debat em van transmetre la sensació que es tracta d’un home intel·ligent i assequible.
El fet que ens mena a preguntar-nos: “És Suècia allò que sembla?” parteix de la concepció que, des d’aquí, posseïm des de fa anys d’aquest país (i jo afegiria de la majoria de territoris escandinaus: Noruega, Finlàndia, Dinamarca). La idea d’un estat del benestar modèlic i pròsper, amb una indústria tecnològica molt avançada i uns drets socials capdavanters. Una mena de "paradís", per dir-ho de la manera més gràfica possible. Interrogat sobre aquesta visió del seu país, Mankell ha respost en diverses ocasions que no són els suecs els qui transmeten aquest mite, sinó nosaltres. Que tenim una mena d’idea estereotipada d’una societat en la qual ell reconeix que s’hi viu bé, però que no és el Paradís. Diu exactament: “una societat decent per viure-hi”. Considera que Suècia té els mateixos problemes que la resta de països europeus, amb la diferència, això sí, que ells mai no han patit una dictadura.

Quan, en llegir les novel·les, ens adonem que a Suècia hi ha violència de gènere, masclisme i discriminació, crims cruelíssims, xenofòbia, problemes religiosos, etc. etc. comença a trontollar la nostra concepció del Paradís. I és aleshores quan podem qüestionar-nos si Suècia és allò que sembla i, de retruc, fins a quin punt el gènere negre reflecteix la realitat. És quan ens preguntem què pretén Mankell (i per descomptat “el matrimoni suec” que li serveix d’inspiració i també, sens dubte, el malaurat Stieg Larsson i molts d’altres) amb les seves novel·les policíaques.

Casadesús va apuntar que, en primer lloc, existeix una voluntat de denúncia. De posar damunt la taula un seguit de problemes, en alguns casos nous o, simplement, agreujats per quelcom que està canviant i que no resulta fàcil d’entomar. Va resumir el sentiment que destil·len les novel·les de Mankell amb diversos mots i expressions (que en general comparteixo). Va parlar del “desassossec suec” (subtítol que el mateix Mankell empra per definir la sèrie Wallander després de la vuitena entrega). Desassossec davant d’un estat del benestar que comença a davallar, la qual cosa genera pessimisme, desorientació, incomprensió, nostàlgia, resignació. Wallander no accepta fàcilment (i com ell molts dels personatges suecs de novel·la negra) el canvi de la societat occidental; un canvi que afecta tots els països, però que no resulta senzill d’assumir en un lloc com Suècia (creixement de les desigualtats socials i econòmiques, pèrdua de valors, augment de la criminalitat).

Personalment, no em resulten gens creïbles les paraules de Mankell en el sentit que “no són els suecs els qui transmeten la idea del Paradís”. Potser no la transmeten, però la tenen clarament arrelada. Si hem llegit les novel·les, sabem del cert que Kurt Wallander i els seus companys (inclòs el seu pare), enyoren constantment els temps passats (Casadesús parla, com he dit, de “nostàlgia”). Enyoren precisament aquell país idíl·lic on ara tot ha canviat. El discurs implícit és: “com pot passar això aquí?”, discurs que sens dubte implica que “abans eren diferents”, que “certes coses a Suècia no passaven” i que la nova situació els acosta a altres països on “tot allò sí que passava perquè no es tractava de Suècia”.

Casadesús apunta que Mankell descriu i enumera els problemes, però que no aporta solucions. Aquesta reflexió no l’acabo de veure clara. No penso que, en una narrativa que al cap i a la fi pertany a un gènere tan concret, es puguin aportar solucions a problemàtiques tan generalitzades i globalitzades. Teresa Solana, que va assistir també a la xerrada, va manifestar que, d’alguna manera, l’aportació de solucions consistia en la voluntat del protagonista de fer la feina ben feta. De contribuir, des del seu paper de policia, a millorar les coses en la mesura que li resultés possible. Em sembla una encertada intervenció. Aquesta visió la podem reconèixer fàcilment com un tret del gènere, habitual tant en la literatura com en el cinema i en les sèries de televisió. Qui no coneix el típic policia idealista i insubornable, que lluita contra els elements amb tot en contra i amb la idea d’aportar sempre el seu gra de sorra? Un arquetipus genèric, m’atreviria a dir.
La conferència encara va suscitar una altra reflexió que em sembla prou important, però que afrontarem en un proper article. No trobo desitjable allargar més aquest, pobrets negrots.
Tanmateix, vull afegir una recomanació: el llibre que el conferenciant, Alejandro Casadesús Bordoy, acaba de publicar.

S’intitula Sobre Wallander y Montalbano: La novela policíaca de Henning Mankell y Andrea Camilleri, Palma, Objecto Perdido, 2010 (Estudios literarios, 2).

Evidentment, així que jo el llegeixi, el ressenyaré.

Mentrestant, gràcies per la paciència, negrots.

14 comentaris:

Elies ha dit...

És clar que els països nòrdics no estan dins d'una bombolla aliens als problemes socials que hi ha arreu. Si en altre temps això potser passava, és clar que la globalització també els hi ha arribat a ells amb tot el que això significa, de bo i de dolent, malgrat que els problemes que menciones: masclisme, xenofòbia, etc. són tant antics com la vida mateixa.
Gràcies per l'article.

Jordi Canals ha dit...

És veritat que Suècia no és el paradís que, en general, sempre hem pensat. Actualment preocupa que el partit xenòfob estigui en auge i des de fa temps arrosseguen problemes de caire social. És clar que tot això, d’una manera o altra, s’ha de reflectir en els relats dels autors de novel·la negra.
Prenc bona nota de la teva recomanació sobre el llibre de Alejandro Casadesus

Anònim ha dit...

Sembla una obvietat alló del "ningú no és perfecte", però penso que es pot aplicar aqui.

Bones reflexions.

IO

Maria ha dit...

Completament d'acord que ni Mankell ni els Sjowäll-Wahlöö no proposen solucions, perquè el que pretenen és denunciar una situació i sobretot crear una determinada actitud en el lector. En el cas de Sjowäll i Wahlöö, comunistes crec que militants tots dos, hi havia una voluntat d'incidir en la realitat a través de la descripció concisa dels fets, subratllada amb comentaris humorístics; tot i que de tant en tant se'ls escapa alguna moralina, per voluntat pròpia declarada en alguna entrevista miren d'estar-se'n. Això explicaria potser el caràcter de Martin Beck, fred i distant en aparença, però de fet un observador astorat, bocabadat, de les incoherències que l'envolten. L'actitud de Wallander és diferent: està sempre enrabiat, a punt de saltar, i l'autor es permet pontificar a gust contra la crisi dels antics valors, un dels punts més criticables de les seves obres.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, ja es va parlar de tot plegat. De tot el que dius. El conferenciant va llegir exemples paradigmàtics dels comentaris de Wallander. Per cert, van pronunciar en suec el nom del matrimoni i ni t'ho imagines (o potser tu sí, perquè ja sabem que ets un pou de ciència). Però jo no. Impronunciables.
En qualsevol cas, malgrat que ho exposen clarament, tampoc crec que puguin ni hagin d'oferir solucions. Ni el matrimoni, ni Mankell ni ningú.
La novel·la negra és una altra cosa. I no oblidem el seu caràcter de ficció, malgrat tot. La meva intenció és reflexionar una mica sobre tot plegat, des d'una altra òptica que va sortir, en un pròxim article.
Petons, Marieta.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

M’ha agradat molt el teu article, Anna Maria. Ja sé que he dit això mateix dotzenes de vegades, però com que tens dotzenes i dotzenes d’articles molt bons és lògic que em repeteixi.
Quant al paradís aplicat a un país, ja he dit, també moltes vegades, que cap país no és perfecte, tot i que alguns s’acosten més a la perfecció que altres. Quan vaig venir a viure al Canadà em pensava que aquest país era un paradís, però no n’és ni de bon tros. Ara bé: si l’he de comparar amb l’Estat espanyol, doncs sens dubte al Canadà tot rutlla molt més bé. És una qüestió de comparacions. Aquí, al Canadà, també en certa manera tot anava més bé fa anys, però només en certa manera. Depén del punt de mira perquè també podem dir que el país és millor ara. I em pregunto si és el mateix cas a Suècia. Per exemple, fa molts anys a Toronto el crim era gairebé impensable, és a dir que les cases es deixaven obertes, a les botigues ningú no vigilava, mai no hi havia crim d’armes de foc... I l’abundància i el benestar eren obvis. Ara, tot i que hi ha poc crim, les cases es tanquen, a les botigues hi ha vigilància i en un parell de zones de la ciutat hi ha “gangs” que de tant en tant empren armes de foc. I el govern ha retallat les despeses públiques. D’altra banda, Toronto ha esdevingut una ciutat molt més interessant, amb moltíssima més immigració de la que tenia (i ja n’hi havia força); en fi, que és una ciutat més cosmopolita i on el racisme i la xenofòbia s’han erradicat pràcticament del tot. Els canvis, per bé i per mal, han estat una conseqüencia de la immigració massiva. Em pregunto, doncs, si a Suècia ha passat quelcom similar.
Pel que fa a que una noveŀla policíaca aporti solucions als problemes socials, em sembla una passada. Una noveŀla, policíaca o no policíaca, pot denunciar o exposar problemes socials, hi estic molt d’acord, tot i que no és imprescindible, però demanar-li al pobre escriptor que doni solucions als problemes socials és fer-ne un gra massa. Com va dir Gabriel García Márquez, el deure d’un escriptor és escriure bé.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hi estic d'acord, Shaudin. I crec que el paral·lelisme amb el Canadà és bastant vàlid. Té molt a veure amb allò que els autors suecs diuen a través dels seus personatges.
Moltes gràcies per les teves paraules d'elogi. Mai no sé què dir.
Petonets, guapa.

Anònim ha dit...

Negrots i negrotes, us proposo la lectura de Sabates italianes, d´en Mankell, no hi trobareu el comissari Wallander, però els paisatges i els protagonistes ens diuen coses, en l´àmbit personal, no tant social.
La novel.la policíaca, negra, criminal, social o no ja és molt important la reflexió que planteja, i tot això des de la ficció, em sembla molt interessant.
Gràcies
Imma C.

Maria ha dit...

Anna, per l'amor de Déu, que l'ànec no pateixi! Petons.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Imma.

A la Maria i a la resta de negrots:

Per tal que l'ànec no pateixi i continuï "vivito y coleando", ja sabeu tots quina és la vostra obligació.
He dit.

Teresa ha dit...

Hola a tots!

No sé gaire cosa dels països nòrdics. Sí que tenen fama de viure bé amb un nivell més alt, però suposo que cap lloc és l'ideal. Per dir-vos que cada vegada em donen més ganes d'agafar els meus animalons i els records més estimats i anar-me'n al pic d'una muntanya i allunyar-me de tot... tan decebuda estic de tots els sistemes possibles que ens envolten. Em dóna la sensació que estem vivint en una gàbia...cada vegada més adornada i bonica, ample i tot el que vulgueu, però gàbia al cap i a la fi.
No sé què té a veure això que he escrit amb la novel·la negrota! Potser el meu estat d'ànim!! heheh...
Per cert...en aquests països encara tenen monarquies, oi? Aquest és un punt ben negrot!!
Petons!!
Petons a tots

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, tot té a veure, perquè precisament, com quedarà plasmat en el pròxim article que vull escriure, el realisme de la novel·la negra és una de les qüestions a debatre. Realisme des del punt de vista de considerar si la novel·la negra actual dibuixa o no allò que succeeix en la societat.

Aristofeles ha dit...

Es molt interesant el tema de la sèrie negra Sueca. Paralel·lament la historia de Suècia i el països Nòrdics. L'assessinat d'olof Palme al 1986 marca la "declive" del sistema Suec, allí també hi han assassinats polítics. sorpresa. I amb la publicació d'Stieg Larson al 2008? es posa de moda una sèrie d'escriptors que només conmeixien a casa seva. Es com si aqui, Fuster fes un best-seller i el traduïssin al anglés, la resta d'escriptors que ara el mòn anglosaxó no coneix, es posaria de moda.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, sí. És clar que l'assassinat d'Olof Palme va significar un punt d'inflexió. I em sembla molt que encara no l'han paït.
En breu treuré un segon article aprofundint en temes que també van aparèixer en la conferència i en el posterior debat.
Fins aviat.