Harlem Nocturne

dimecres, 24 de novembre de 2010

Foguerada d'agost, d'Andrea Camilleri

A la pàgina 106 de Foguerada d’agost, parlant del comissari Montalbano, Andrea Camilleri escriu:

Després es va estar fins a les onze llegint una novel·la de lladres i serenos de dos autors suecs que eren marit i muller, molt entretinguda, on no passava pàgina que no carreguessin fort i merescudament contra la socialdemocràcia i el govern. Va dedicar la lectura a tota aquella gent que troben indigne llegir novel·la policíaca perquè diuen que només és un passatemps intranscendent.

O sigui que en Montalbano llegeix Sjöwall i Wahlöö. A banda del plaer que m’ha causat la picada d’ullet intertextual, m’ha entusiasmat comprovar com Camilleri, en un fragment tan breu i –en aparença– tan irrellevant dins la història, és capaç de resumir el seu posicionament. Perquè no cal dir que les seves novel·les negres, i Foguerada d’agost en representa una mostra de primer ordre, són molt més que simples llibres per passar l’estona. Camilleri, a través de l’humor i la ironia, esdevé un cronista d’excepció de la realitat social de Sicília i, per extensió, de tot Itàlia.

Totes les disquisicions entorn del realisme en el gènere negre actual que hem desenvolupat recentment en aquest bloc, se’n van en orris en parlar de Camilleri. Escriptor intel·ligent i d’exímia ploma, és sens dubte un autor de qualitat inqüestionable, amb una obra variada i complexa que va molt més enllà de la literatura de gènere.
Camilleri converteix la població de Vigata en un vívid correlat de tot un país. Un país colgat i immobilitzat, pràcticament inutilitzat, pel pes de la corrupció, del nepotisme, del tripijoc, del xantatge, del suborn i de la deshonestedat. En un estiu paorós i ardent, el nou cas de Montalbano no resulta cap meravella de la intriga criminal. Però ni falta que fa. Perquè la intenció real de l’obra no hi té res a veure amb complicades trames de lladres i serenos. A través d’un senzill plantejament de tall clàssic, Camilleri dóna vida a una ficció que no defuig la comicitat caricaturesca i histriònica que fa xalar el lector, però que tracta sense pèls a la llengua, gairebé diria que amb acarnissament, la situació de la Itàlia, de l’Europa, del Món globalitzat i desesperançat.

Arremet contra la mafia, el frau immobiliari, la corrupció judicial i política, l’abús sexual infantil i el turisme sexual amb menors de països llunyans, la xenofòbia, la injusta situació dels immigrants. Hom pot sentir, gairebé com un clau roent clavat a l’esquena, el dolor de les escasses persones honestes que queden: Montalbano i alguns dels seus homes. En realitat, molt poca gent. No se'n salva pràcticament ningú. Per descomptat, ni la mateixa policia.

Amb tot això no vull donar a entendre (res més lluny de la realitat) que ens trobem davant d’una novel·la fosca i dura. Al contrari. El lector s’ho passa d’allò més bé amb l’ambientació mediterrània, gastronomia inclosa, que recrea Camilleri. Això sí, el seu heroi ja comença a tenir una edat. I, com li passà a Kurt Wallander en les darreres novel·les de la sèrie de Henning Mankell, Salvo Montalbano no podrà defugir un cert fatalisme i... algun tendre i agredolç desengany.

Molt bona nit
, negrots.





18 comentaris:

Marta Roig ha dit...

ooooh! quan em vaig llegir aquest llibre d'en Camilleri, encara no coneixia o almenys no havia llegit, el matrimoni suec. Quina gràcia!

Realment és un bon exemple d'intertextualitat.

I a banda d'això, la Itàlia que retrata Camilleri és terrible, un país sense sortida, que va de cap a l'autodestrucció, que xoca, vagi per on vagi, amb la màfia i tots els sus tentacles.

Però a mi m'encanta tot el que diu, i com ho diu. I també cal tenir en compte que la traducció catalana és infinitament millor que les traduccions al castellà.

Anna Maria Villalonga ha dit...

És veritat. Tot el que dius. I és terrible la Itàlia que reflecteix. Horrorós. Però no només Itàlia, perquè aquest tema del turisme sexual afecta tot el planeta, diria jo.
Em sembla genial com ambienta l'estiu tan terrible i tòrrid. Et fa desitjar que sempre sigui hivern.

electra ha dit...

en tinc un per llegir, d'en Camillieri. quan acabi els Wallander. friso per fer-ho.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo sempre que vull descansar de suecs i tal, me'n vaig a Itàlia. Agafo un Brunetti o un Montalbano i l'éxit és assegurat.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Doncs aquest ben segur que l’apunto a la llista dels que vull llegir. No estic gens al dia amb la noveŀla negra, però gràcies al teu bloc tinc unes llistes de “sí” i “no” i així que trobi el temps (difícil, però tot arribarà) em posaré al dia amb aquest gènere.
Ah, i solament la picada d’ullet intertextual ja em fa venir ganes de llegir-lo.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Com dic, Camilleri és un bon escriptor. També es dramaturg i ha escrit novel·la no policíaca. Té molta capacitat d'ironitzar. És divertidíssim de llegir i, com diu la Marta més amunt, les traduccions catalanes estan força aconseguides.
Ell admirava molt la novel·la negra de Vázquez Montalbán i per això va triar el nom de Montalbano per al seu personatge. En una altra de les novel·les de la sèrie, de les primeres, també hi ha una picada d'ullet intertextual i se'n parla, de Pepe Carvalho i de Vázquez Montalbán.
T'agradarà, Shaudin.
Petonets.

Judith ha dit...

doncs encara no he llegit cap novel·la d'aquest autor, per+o pel que expliques en aquesta crònica, sembla molt interessant! m'hauré de fer amb un dels seus títols! petonets

Anna Maria Villalonga ha dit...

Doncs sí, però jo t'aconsello començar més enrere. No sé si per la primera (a Internet segur que pots trobar la llista en ordre, jo ara mateix no la tinc) però si una mica més enrere, perquè aquesta és l'última i ja es donen moltes coses per sabudes, tant dels personatges com de l'entorn.

Jordi Canals ha dit...

M’agrada molt Camilleri. He llegit algunes novel·les d’ell. Veuré si tinc sort i trobo “Foguerada d’agost” a la biblioteca; últimament em costa molt trobar llibres a la biblioteca, procuro evitar la compra per allò de no saber on posar els llibres, però si no el trobo a la biblioteca que he de fer?

Maria ha dit...

T'imagines el Martin Beck de vacances a Vigata, a can Montalbano? O una (no)conversa Beck-Cattarella?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Personalment en persona.
El Beck a Can Montalbano s'engreixeria uns quants quilets, segur. I se li passaria el refredat.

Teresa ha dit...

Anna Maria, seguiré el teu consell i començaré a llegir títols anteriors d'aquest autor. Buscaré per internet. El problema és que la meva llista és tan llarga que no sé quan podré fer-ho.
Petons i gràcies pels consells!

nomás por fun ha dit...

Hola Anna Maria

A banda de les hilarants relacions del comisari amb els seus subordinats, cap llibre m'ha fet riure tant com "La concessió del telèfon".
Un antidepressiu lliure d'efectes secundaris.
Un Nobel pel Camilleri!
Tant me fa que sigui el de literatura, el de medicina o el de la pau.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahahaha. Hi estic d'acord. Doncs mira, aquest no l'he llegit, de manera que me l'apunto ràpidament.
Moltes gràcies.

Llaudal ha dit...

"Un país colgat i immobilitzat, pràcticament inutilitzat, pel pes de la corrupció, del nepotisme, del tripijoc, del xantatge, del suborn i de la deshonestedat. En un estiu paorós i ardent,..."
Ho has brodat.
Entenc que després d'arrossegar literàriament aquest pes de la seva societat, Camilleri acabi sense poder "defugir de cert fatalisme". Per això surten els polítics que surten i es carreguen els pocs que no són com els altres.
Em sembla que el llegiré, malgrat que les meves temptacions són unes altres.

Anònim ha dit...

Hola,
fa poc vaig llegir La pista de sorra de Camilleri, i em pensava que era l´últim de la saga Montalbano. Per mi el primer.
Els fets que van passant en paral.lel al retrat de la petita societat siciliana ,no en podríem dir realisme?
Imma C.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, Imma
Jo diria que sí. Diguem-ne realisme o, com a mínim, voluntat d'explicar tot el que hi passa, a Sícilia i, de retruc, a tot Itàlia. Per això ho dic a la ressenya.
Camilleri no deixa "títere con cabeza".

Marta Roig ha dit...

El darrer llibre d'en Camilleri és "la pista de sorra". Ara mateix me l'estic llegint, i Montalbano, en una compulsió compradora, ha adquirid un Mankell, un Vázquez Montalbán i un del matrimoni suec... novament, intertextualitat a tope.

I com sempre, la màfia, els noms de pila curiosos i els cops de porta i caigudes d'en Catarella.