Harlem Nocturne

dimarts, 9 de novembre de 2010

El gènere negre: el realisme d'avui?

Com us vaig prometre, negrots, torno a ser aquí. Avui comentarem una qüestió encara pendent que va sorgir durant la conferència i el posterior debat del passat divendres a la UB (recordeu: Alejandro Casadesús parlava de Henning Mankell i de Suècia). Com veureu, el tema d’avui, que em sembla molt interessant, va més enllà de la simple reflexió al voltant de la narrativa criminal.
M’estic referint a la consideració, cada dia més en voga, que el gènere negre actual juga un paper rellevant dins d’allò que tradicionalment anomenem literatura realista.
La qüestió posseeix nombroses implicacions. De fet, així que m’he posat a preparar l’article, he comprès que, amb una única entrada, no en tindria prou. En conseqüència, proposo anar pas a pas i confegir un discurs estructurat i sense precipitacions. Amb entenedora calma.


1. En primer lloc, resulta evident que el gènere negre ha fet un gran tomb en els darrers temps. Enfront de les obres d’autors com Conan Doyle o Agatha Christie, on el més important era generar una intriga que anés in crescendo fins al desenllaç –forçosament sorprenent–, la tendència actual és crear una ficció versemblant i creïble que el lector pugui identificar. Ja no es tracta de seguir les pistes i d’intentar endevinar la identitat de l’assassí; ja no es tracta d’assistir bocabadats a l’ostentació de les capacitats quasi sobrehumanes dels protagonistes (Holmes, Poirot, Marple); ni tan sols no es tracta de sorprendre el lector.
Actualment, l’objectiu més important és generar un relat ben travat, trepidant i d’aspecte autèntic, on els personatges no siguin herois que el públic mai no pot emular, sinó tot el contrari. Figures de carn i ossos, antiherois marcadament humans amb les debilitats i les mancances que tots arrosseguem (Hole, Salander, Montalbano, Carvalho, Millhone, Beck, Wallander, Brunetti, Esquius, Forester). Gent com qualsevol de nosaltres, que dubta, emmalalteix, es cansa, s’estima els fills i té manies, fins i tot vicis.
La versemblança esdevé bàsica i, en el seu nom, fins i tot sovinteja el protagonisme coral. Tot i que la figura del personatge principal mai no desapareix completament, moltes novel·les basen les investigacions en la feina d’equip. Només cal recordar Kurt Wallander o Martin Beck i les seves interminables reunions. Que no us agafi el riure, però ningú no es pot imaginar Miss Marple reunint un equip per posar “la informació en comú”.
Crec que queda bastant clar, malgrat la inevitable brevetat de l’exposició, que el primer canvi fàcilment observable recau en la caracterització dels protagonistes. El detectiu/policia superdotat versus l’home corrent carregat d’imperfeccions i de traumes. L’heroi refinat versus l’antiheroi més o menys maldestre.

Parèntesi: alguns pensareu que, per exemple, Sherlock Holmes també té vicis. És evident, es tracta d’un drogoaddicte. Però això no fa minvar les seves habilitats desmesurades, que es troben a anys llum de les de la resta dels mortals (pobre Dr. Watson!).

Bé, reprenguem el discurs.

2. Casadesús va citar en la conferència els dos tipus de criminals més freqüents en les novel·les de la sèrie Wallander. D’una banda, els grans homes pagats d’ells mateixos, normalment ben situats econòmicament, megalòmans que volen exercir la dominació; d’una altra, els personatges marginals, socialment inadaptats, fins i tot trastocats mentalment. Em sembla encertada l’afirmació. Casadesús l’enfocava de cara a refermar la idea que alguna cosa havia canviat en la Suècia de l’estat del benestar i que aquesta mena de criminals, fruit d’una societat en decadència, era una de les maneres que emprava Mankell per explicar-ho. Tanmateix, jo afegiria que no és només això. Enfront del típic assassí que matava per les raons “de tota la vida” (amor, gelosia, diners o revenja), en la novel·la negra actual la gamma de motius creix espectacularment. De manera que els psicòpates, els malalts mentals, els assassins en sèrie, els marginats farcits de traumes, etc. omplen les pàgines dels llibres i maten recargoladament per tantes qüestions i tan diverses que la llista seria interminable. Podem resumir que la falta de valors, el desarrelament social, el desencant, la frustració que genera el rumb descontrolat del món d’avui, afavoreixen l’aparició d’un conjunt de “dolents” molt diferent dels sofisticats assassins d’unes dècades enrere.

Com veieu, de moment ens movem en l’univers dels personatges. Hem descobert diferències en les dues tipologies bàsiques: els defensors de la llei (policies o detectius) i els delinqüents als quals persegueixen. Curiosament, no és estrany que actualment perseguidors i perseguits comparteixin una personalitat torturada. Al cap i a la fi, són fills de la mateixa societat malalta.

Com us he avançat, el tema dóna per molt. Per tant, aparquem aquí la nostra reflexió per avui. En breu, arribarà la continuació.

Molt bona nit, negrots.

15 comentaris:

Marta Roig ha dit...

Hola Anna,
jo estic encantada d'haver conegut l'estimat Wallander o l'amic Beck, amb totes les imperfeccions, manies i vicis, i és precisament per això, que m'agraden. A més, tal com tu bé apuntes, tot el que envolta el crim, és a dir, la ciutat, els veïns, els cotxes..., tot això és tan important com els motius en sí. I no cal dir que la vida normal i corrent, amb mals de panxa inclosos, fa que els comissaris, sotscomissaris o inspectors els puguis arribar a identificar.
No m'han agradat mai els superherois, segurament perquè no m'hi puc identificar, i és per això, que els meus estimats polis suecs, i per extensió, italians (Brunetti, Montalbano...), m'agraden tant.

La identificació que fem cada lector amb els personatges és tan fonamental com la trama mateixa.

Quan parlis dels finals precipitats de Mankell, ja veuràs que tots coincidim a dir que és igual, que li perdonem (com molt bé va apuntar Casadesús) i que gràcies per haver existit.

Bona nit, negrota.

Jordi Canals ha dit...

Entre el que tu expliques i que jo segueixo amb molta atenció i la lectura que he de fer del llibre d’Alejandro Casadesús sobre el tractament literari dels mitjans de comunicació en la novel·la policíaca, penso que algun dia m’assabentaré una mica sobre la novel·la negra i la seva trama policíaca. Espero que això em permeti seguir amb més coneixement el tema.

Anònim ha dit...

Hola,
d´això se´n diu un master apunt!

Em sembla molt interessant tot el que dius, i com ho dius. Sóc molt poc negrota i ni conen alguns dels comissaris que anomenes.
Sí que ara hi ha uns comissaris més de carn i ossos,ens podem identificar més amb ells o elles, com la Lisbeth Salander.
Però sempre ens quedaran els comissaris-herois, i em sembla fantàstic la lectura d´uns i altres.
Imma C.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Per descomptat, Imma. En la continuació sortirà aquest apunt. Són com coses diferents. Els clàssics no passaran mai de moda, ni el seu model tampoc. La intriga i el "suspense" típic sempre funcionen. Precisament per això ens podem plantejar les diferències amb la literatura negra actual, perquè van per camins distints. Crec que la meva reflexió, que evidentment falta continuar i concloure, és important perquè abraça la literatura en conjunt, al marge del gènere. Espero que ho segueixis.

Jordi, a tu, què dir-te? Com sempre gràcies per la fidelitat i per tot.

Marta, negrota, tu ets part de tot el que es va dir aquell dia. To be continued...

Ashfield ha dit...

Moltes gràcies per la reflexió, Anna!
Tot llegint m’ha semblat molt interessant la comparació entre els protagonistes “classics” i els “moderns”. Certament, la distancia entre “ells” i “nosaltres” s’ha anat escurçant, fins que s’han convertit, pràcticament, en el veí del 3er 2a.
Admiració (clàssics) o Identificació (moderns)? Aquesta seria una bona pregunta. Wallander, Brunetti, Salander, Scarpetta i companyia o el grup de Holmes, Marple, Poirot, Dupin, etc
Si em preguntessin: Amb quin dels dos grups vols quedar per sopar aquest divendres? La resposta seria, sens dubte, pel primer grup. No estaria gens malament compartir un Limoncello amb el comissari Brunetti, per exemple. O parlar amb en Wallander sobre la seva evolució com a persona i la de la seva Suècia natal.
En un sopar amb els membres del segon grup en canvi, hi hauria un perill evident de no estar a l’alçada... de quedar desplaçat amb la sensació de que els companys de taula pensen que m’he colat al sopar (potser amb l’única excepció de Miss Marple, que tot i pensa-ho tindria l’educació de no fer-me sentir violent). Definitivament em sembla que abandonaria el sopar abans de que servissin les postres, amb l’excusa d’anar un moment al lavabo, i tornaria a casa seriosament preocupat pel meu coeficient intel•lectual.
Si es tracta d’un llibre, en canvi, personalment els membres del segon grup m’encanten. Aquesta distància entre ells i nosaltres els fa únics per resoldre el misteri o l’assassinat. Si no ho aconsegueixen ells, qui ho aconseguirà? Addicionalment els clàssics també tenen aquella ambientació, sobretot si és novel•la anglesa, difícil d’igualar. Una ambientació única per llegir-los amb una manteta a la falda un diumenge de tardor. Segurament els clàssics són menys polièdrics, més fantasiosos, més esteriotipats... però amb una sola pregunta et tenen enganxat del tot, i això té el seu mèrit! “Whodunit”? Qui ha estat el culpable? Com pot ser el responsable de la tragèdia un dels membres del grup i com pot estar dissimulant tant i tant bé davant de tots els altres? Com ho farà aquesta vegada el protagonista per sortir-se’n? Aaaai, és necessita gaire més per fer un bon llibre?
De totes maneres tenim la sort de no haver de triar. Els tenim tots, clàssics i moderns, a l’abast de la mà.
Moltes gràcies per aquesta entrada tant interessant, Anna! Una abraçada.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Benvolgut Ashfield,

Per descomptat, tot això serà analitzat pròximament. Però tens molta raó. Per cert, que m'ha fet molta gràcia la teva referència als relats anglesos i a la manteta. Jo sempre ho he pensat i així ho he escrit aquí mateix. Si vas a les entrades sobre Agatha Christie trobaràs un article sobre això. Suposo que t'agradarà.
Gràcies per les teves paraules i espero que vinguis els pròxims dies per continuar amb la lectura d'aquest tema.

Tenim, efectivament, molta sort. Clàssics i moderns, tot un món per explorar i per gaudir.

Ashfield ha dit...

Ostres, Anna. Ja ho he llegit! En una entrada del 2009 escrius, tot parlant de Miss Marple, que els seus llibres,són perfecte per llegir al "sofà amb manteta damunt les cames, pluja darrere els vidres i escalfor de llar"... m'agradria haver-ho escrit jo, això! És exactament la idea que volia transmetre. Per mi la novel.la anglesa clàssica (sobretot si és rural, però també hi entraria la Londres de Holmes, per exemple) em transporta a un escenari difícil de definir... però ja que hi som posats per mi seria exactament el que poses més endavant, a la mateixa entrada de 2009: "jerseis gruixuts, cortines de flors i finestres quadriculades. Fred a l’exterior i caloreta a dins". No ho podria definir millor, ens evoca exactament el mateix!! Per mi, la Christie sempre serà la Christie. Em va enganxar des de petit i, tot i que ara l'administro amb contagotes (perquè vull evitar de totes totes cansar-me d'ella) en forma de relectura d'un parell de llibres l'any, per mi segueix essent molt especial. Agafo un llibre seu, amb calma i el gaudeixo sense pretensions més enllà del que sé que l'Agatha em pretén oferir. Per cert, que la seva biografia (l'oficial) també em va agradar. No és la millor, a vegades es preocupa poc pels detalls i fins i tot hi ha crítics que l'acusen d'haver escrit 81 vegades el mateix llibre, però per mi l'Agatha és moooooolt especial!
Estaré atent a les següents entrades, Anna. Moltes gràcies per compartir els teus coneixements. Una abraçada!

Lurdes Estruch ha dit...

a mi no em sembla que la diferència entre les novel·les policíaques de l'Agatha Christie i les de(l meu admirat)Henning Mankell sigui atribuïble a l'evolució "progres"siva del gènere, sinó que és "essencial"ment genèrica: la Christie és més concisa, rodona i "plana" que en Manquell.

i una altra cosa que caracteritza en Manquell --crec, i absent, pel que dius, del discurs a què vas assistir d'en Casadesús-- és la vigorositat i versembrança que hi proporciona un discurs sociològic-històric molt complet, verídic, i digne exponent del realisme clàssic, que es troba intrincat, perfectament ben-travat en la mateixa ficció.
(de banda del que ja vaig dir en un comentari aquí mateix farà un any: l'antiheroisme del protagonista, que enamora...)
vull afegir-hi que Henning Manquell "poetitza" d'una manera nítida i clara, precisament per humil i concisa: no m'estaré de dir-ne exemples que hi veig (al meu mur feisbuquià, friso per fer-ho). I escriu --pel que puc deduir de la força acurada traducció al català, val a dir si més no de "La lleona blanca", que és la que estic acabant-- molt i molt bé.

(només em resta dir que ja m'he passat 2 vegades d'estació baixadora de metro a còpia de llegir-ne, i que avui mateix he anat a parar al puntmort-final de tremvia per la mateixa raó...)

Aristofeles ha dit...

jo discrepo lleugerament i crec que simplement canvian els ambients, però per exemple, l'stieg Larson, també et monta tota una intriga facilitant-te dades i més dades perque puguis dir la seva. En un entrevista va dir que les seves escriptores preferides eren:Sara Paretsky, Val Mc Dermid, Elizabeth George i la Minette Walters. He de confesar que fins llegir l'entrevista només coneixia l'última i es veu que son super-vendes.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Anirem a pams:

Ashfield, m'encanta compartir amb tu aquest suggeriment que ens produeix la novel·la anglesa clàssica. A mi també em passa des de petita, i amb les pel·lis també. De fet, durant anys (fins que vaig aconseguir anar-hi), Londres va ser la ciutat que més frisava per conèixer. Gràcies pels teus comentaris. Tot plegat continuarà.

Lurdes, no hi estic d'acord del tot, malgrat que dius coses vertaderes, és clar. En qualsevol cas, com hauràs vist, no he exhaurit el tema, ni tot allò que es va dir a la conferència. Alguns punts que esmentens, encara han d'arribar.
Amb tot, només has llegit 3 novel·les de la sèrie Wallander (i les dues primeres, al meu gust, les menys representatives i les més fluixes). Et queda tot l'univers mankellià per descobrir encara. Per tant, espera't.
En allò que no puc estar d'acord és en el fet que Christie i aquests autors siguin el mateix. De cap manera. Però també em falta apuntar coses que vindran pròximament. Aleshores podem continuar el debat.

Aristofeles, potser no m'he acabat d'explicar bé. Evidentment, no vull dir que el gènere negre actual no tingui intriga ni suspens. Estem parlant d'un gènere oon això és primordial. Jo volia dir que no és el plantejament únic ni allò que no pot fallar el fet de no saber qui és l'assassí. Sovint ho sabem, perquè s'estila molt que el mateix assassió faci digressions o monòlegs interiors al marge de la trama de la investigació, en paral·lel. En canvi, a les novel·les de Christie, Conan Doyle, fins i tot P.D. James, la idea és presentar-nos tot una sèrie d'assassins possibles (que tots semblen culpables i tots semblen innocents) i anar avançant en la història, amb més o menys pistes, per tal que anem conjecturant. Solen ser de classe acomodada i el final és una sorpresa. Això no passa avui. La intriga té moltes més vessants, i la versemblança és buscada. En les novel·les clàssiques, la versemblança moltes vegades és secundària. Els mateixos protagonistes ho són, de poc versemblants. Ja ho dic, herois quasi sobrehumans, amb unes qualitats i habilitats fora del comú.

M'encanta tot aquest debat. Ja continuarem, estimadíssims negrots.

Lurdes Estruch ha dit...

ei, que jo no he dit pas que l'obra de l'Agatha Christie i la del Mankell siguin el mateix, sinó tot al contrari:
afirmo que són estructuralment diferents. la Christie és més breu i concisa, arrodonida, amb els personatges plans. en Mankell aprofundeix en la realitat mateixa, en tota la seva complexitat, personatges rodons, topoi clàssics del gènere negre, i en confegeix l'opus (òbviament fictici tot i la consistència realísta de material i les juntures).
he llegit més, de Mankell, de banda de les 3 primeres wallanderianes (de les quals del tot d'acord que la 2a és força fluixa) i crec que parlo fonamentadament.

Aristofeles ha dit...

Be, seguint les teves paraules"la idea és presentar-nos tot una sèrie d'assassins possibles"
A "els homes que no estimaven les dones" l'Stieg Larson fa això

(que tots semblen culpables i tots semblen innocents)

i anar avançant en la història, amb més o menys pistes, per tal que anem conjecturant.

per exemple la fotografia on la victima mira cap on lloc i tractant d'esbrinar a que mirava

Solen ser de classe acomodada

La familia Vanger es describeix com una poderosa familia

i el final és una sorpresa
per mi va ser una sorpresa

Tot i amb això, entenc per on vols anar, però, per exemple, Jack el desbudellador o Jekyll i Mr. Hyde, podrien ser novel'les actuals canviantlis les ambients (Nova Iork, un rock star)

Jo, perdona, però crec que no hi ha rés de nou des de l'Highsmith

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ei, que sí, que no estem en desacord, però la intervenció que vas fer té matisos que encara no he tocat perquè vindran en el pròxim article. Tampoc no dic que no parlis amb fonament, però quan hagis exhaurit (afortunada tu, que encara ho pots gaudir) tota la sèrie Wallander, em donaràs la raó. Els llibres que et falten són molt diferents i van agafant volada de mica en mica. "La quinta mujer", "El tallafocs", "La falsa pista", "Amb l'alè al clatell", etc. són fantàstics i distints dels que portes fins ara. I ofereixxen noves visions, per exemple, pel tipus d'assassí.
En qualsevol cas, potser no et vaig acabar d'entendre. Era molt tard i anit estava espessa. Em fa molt mal l'articulació de la mandíbula, de fet marxo ara mateix a l'operació del queixal. No sé si també vas notar que no estava del tot fina a Poesia Viva.
Bé, tot plegat continuarà.
Petons.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Aristofales, estic d'acord en el fet que la primera del Larsson és de tall molt clàssic i reprodueix aquests llocs comuns. La diferència bàsica en la caracterització, molt més profunda, dels personatges i el fet que l'acció es diversifica amb la història de la Lisbeth i de Mil·lenium. Els personatges són més complexos, rodons, segons l'esquema de Forster. Els personatges de Christie, com per exemple els d'un autor com Charles Dickens, són plans. Això no és bo ni dolent, simplement és. Els personatges plans se cenyeixen bàsicamaent a un tret que els distingueix i segons aquest tret actuen. Estan confegits així expressament, perquè el gènere o la intencionalitat de l'autor ho exigeixen.
No et porto la contrària, però quan llegeixis el pròxim article crec que tot això quedarà més clar.
Amb tot, combrego totalment amb tu. El punt d'inflexió important aquí el trobem en Highsmith, sens dubte.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

És un article molt interessant i també la pregunta que fas amb el títol. No se m’havia acudit que la noveŀla negra d’avui en dia pot ser la nova noveŀla realista. Realment interessant, i em sembla que tens tota la raó, sobretot després d’haver llegit l’article.
Me’n vaig, doncs, a l’article que continua el tema.