El gènere negre: el realisme d'avui?

Com us vaig prometre, negrots, torno a ser aquí. Avui comentarem una qüestió encara pendent que va sorgir durant la conferència i el posterior debat del passat divendres a la UB (recordeu: Alejandro Casadesús parlava de Henning Mankell i de Suècia). Com veureu, el tema d’avui, que em sembla molt interessant, va més enllà de la simple reflexió al voltant de la narrativa criminal.
M’estic referint a la consideració, cada dia més en voga, que el gènere negre actual juga un paper rellevant dins d’allò que tradicionalment anomenem literatura realista.
La qüestió posseeix nombroses implicacions. De fet, així que m’he posat a preparar l’article, he comprès que, amb una única entrada, no en tindria prou. En conseqüència, proposo anar pas a pas i confegir un discurs estructurat i sense precipitacions. Amb entenedora calma.

1. En primer lloc, resulta evident que el gènere negre ha fet un gran tomb en els darrers temps. Enfront de les obres d’autors com Conan Doyle o Agatha Christie, on el més important era generar una intriga que anés in crescendo fins al desenllaç –forçosament sorprenent–, la tendència actual és crear una ficció versemblant i creïble que el lector pugui identificar. Ja no es tracta de seguir les pistes i d’intentar endevinar la identitat de l’assassí; ja no es tracta d’assistir bocabadats a l’ostentació de les capacitats quasi sobrehumanes dels protagonistes (Holmes, Poirot, Marple); ni tan sols no es tracta de sorprendre el lector.
Actualment, l’objectiu més important és generar un relat ben travat, trepidant i d’aspecte autèntic, on els personatges no siguin herois que el públic mai no pot emular, sinó tot el contrari. Figures de carn i ossos, antiherois marcadament humans amb les debilitats i les mancances que tots arrosseguem (Hole, Salander, Montalbano, Carvalho, Millhone, Beck, Wallander, Brunetti, Esquius, Forester). Gent com qualsevol de nosaltres, que dubta, emmalalteix, es cansa, s’estima els fills i té manies, fins i tot vicis.
La versemblança esdevé bàsica i, en el seu nom, fins i tot sovinteja el protagonisme coral. Tot i que la figura del personatge principal mai no desapareix completament, moltes novel·les basen les investigacions en la feina d’equip. Només cal recordar Kurt Wallander o Martin Beck i les seves interminables reunions. Que no us agafi el riure, però ningú no es pot imaginar Miss Marple reunint un equip per posar “la informació en comú”.
Crec que queda bastant clar, malgrat la inevitable brevetat de l’exposició, que el primer canvi fàcilment observable recau en la caracterització dels protagonistes. El detectiu/policia superdotat versus l’home corrent carregat d’imperfeccions i de traumes. L’heroi refinat versus l’antiheroi més o menys maldestre.

Parèntesi: alguns pensareu que, per exemple, Sherlock Holmes també té vicis. És evident, es tracta d’un drogoaddicte. Però això no fa minvar les seves habilitats desmesurades, que es troben a anys llum de les de la resta dels mortals (pobre Dr. Watson!).

Bé, reprenguem el discurs.

2. Casadesús va citar en la conferència els dos tipus de criminals més freqüents en les novel·les de la sèrie Wallander. D’una banda, els grans homes pagats d’ells mateixos, normalment ben situats econòmicament, megalòmans que volen exercir la dominació; d’una altra, els personatges marginals, socialment inadaptats, fins i tot trastocats mentalment. Em sembla encertada l’afirmació. Casadesús l’enfocava de cara a refermar la idea que alguna cosa havia canviat en la Suècia de l’estat del benestar i que aquesta mena de criminals, fruit d’una societat en decadència, era una de les maneres que emprava Mankell per explicar-ho. Tanmateix, jo afegiria que no és només això. Enfront del típic assassí que matava per les raons “de tota la vida” (amor, gelosia, diners o revenja), en la novel·la negra actual la gamma de motius creix espectacularment. De manera que els psicòpates, els malalts mentals, els assassins en sèrie, els marginats farcits de traumes, etc. omplen les pàgines dels llibres i maten recargoladament per tantes qüestions i tan diverses que la llista seria interminable. Podem resumir que la falta de valors, el desarrelament social, el desencant, la frustració que genera el rumb descontrolat del món d’avui, afavoreixen l’aparició d’un conjunt de “dolents” molt diferent dels sofisticats assassins d’unes dècades enrere.

Com veieu, de moment ens movem en l’univers dels personatges. Hem descobert diferències en les dues tipologies bàsiques: els defensors de la llei (policies o detectius) i els delinqüents als quals persegueixen. Curiosament, no és estrany que actualment perseguidors i perseguits comparteixin una personalitat torturada. Al cap i a la fi, són fills de la mateixa societat malalta.

Com us he avançat, el tema dóna per molt. Per tant, aparquem aquí la nostra reflexió per avui. En breu, arribarà la continuació.

Molt bona nit, negrots.