Harlem Nocturne

dimecres, 17 de novembre de 2010

La dama del sueño y otros relatos fantásticos, de Wilkie Collins

Estic a punt d’acabar la tercera novel·la de Jo Nesbo, que aviat ressenyaré, però, entremig, he llegit també un petit volum que vaig adquirir en una de les meves compulsions, ja explicada convenientment en el seu moment. Es tracta del llibre de relats La dama del sueño, de Wilkie Collins.
Wilkie Collins, prolífic escriptor anglès del segle XIX, conreà la novel·la, el teatre i el conte, així com la literatura de no ficció. Nascut a Londres el 1824, on també va morir l’any 1889, fou molt popular en la seva època, però després va caure en un relatiu oblit. D’allà el va rescatar Jorge Luis Borges, que el considerà una de les seves influències literàries més importants.
El petit volum conté quatre històries: La dama del sueño (la més valorada tradicionalment, però que a mi no m’ha semblat la millor); ¡Volar con el bergantín!, Fauntleroy i La mano muerta. Tot i que la informació de la contraportada fa referència a fets sobrenaturals i de terror, no és el cas d’aquestes quatre mostres. Si algú es decideix a llegir-les, no trobarà uns exemples paradigmàtics del gènere terrorífic i fantasmagòric, sinó uns relats inequívocament vuitcentistes on el desenvolupament d’una intriga certament misteriosa es resol (no sense la sorpresa del lector esperançat) dins de la versemblança de la vida real.
Havent llegit una mica Borges, és fàcil comprendre què li agradava més de Wilkie Collins, perquè allò que crida l’atenció és, sens dubte, la seva capacitat d’enganxar el lector al bell mig de les històries. Amb plantejaments senzills i desenllaços no especialment espectaculars, la genialitat de l’autor rau en el suspens que sap atorgar al nus dels contes. En especial, m’ha encantat La mano muerta, que aconsegueix un crescendo increïble que atrapa el lector fins aïllar-lo totalment del món. La nitidesa de la recreació ambiental i del patiment del protagonista és esplèndida, malgrat que la traducció d’aquesta edició no m’hagi acabat de convèncer del tot.
En qualsevol cas, amb la creença, ja exposada en altres ressenyes, de la necessitat de conèixer els clàssics, no me n’estic de recomanar-vos aquesta lectura. Segurament hi haurà d’altres edicions que continguin aquests mateixos relats (o alguns més, ja que la producció de Collins fou molt extensa) amb una traducció més adient.

Espero haver-vos obert un nou camí. Fins aviat, negrots.

17 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Anna Maria. N'has fet un comentari d'allò mes engrescador. Ho tindré en compte. Una abraçada. MARTA VALLS

Gemma C.O. ha dit...

Engrescador, el problema és que no sé d'on treure el temps; però de moment el comprarè. Anna com pots llegir tan amb tanta feina que tens?!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Perquè llegir és respirar.
Mira, aquest és un llibre primet i me'l vaig endur a la clínica mentre operaven el Manel (per no endur-me el gruixut que estic ja acabant). Allà hi vaig llegir dos relats i, després, aquí a casa he llegit els altres dos, substituint l'altra lectura per aquesta (que al cap i a la fi era molt breu).
El llibret només té 123 pàgines i fa de molt bon passar.
De tota manera, no sé què dir-te. Jo sense llegir no puc viure. El Jordi també m'ho pregunta sempre això de com puc llegir tant. No ho sé. Simplement, és així. Mai no estic sense un llibre entre les mans (no metafòricament, sinó literalment).

Lurdes Estruch ha dit...

me'ls guardo presents, aquests relats, i de seguida que els trobi em faig amb ells.
una abraçada ben forta.

Yves Gerbeau ha dit...

Ho tindrem molt present això!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ja era hora que diguessis alguna cosa de Wilkie Collins! M’agrada moooolt! Tot i que no he llegit els relats que comentes. Només conec les seves dues noveŀles “The Moonstone” i “The Woman in White” que considero magistrals. De fet, considero el personatge del comte Fosco de “The Woman in White” un dels personatges més ben trobats de la literatura.
Segons els critics anglesos, Wilkie Collins és el pare de la noveŀla detectivesca i encara mai no superat. I hi estic d’acord, pel que fa a les dues noveŀles que he esmentat. A més, els seus personatges són gairebé insuperables, i el sentit de l’humor també. És la meva opinió.
Potser ja saps que l’escriptor argentí Marco Denevi es va basar en “The Woman in White” per la seva noveŀla “Rosaura a las diez”, però fent-la anar a la seva manera.
Bé, el tema de l’article no és sobre aquestes dues noveŀles, però havia de dir alguna cosa sobre un dels meus escriptors preferits.

Anna Maria V. ha dit...

No les he llegit, com ja vam comentar en una altra ocasió, però "The woman in white" està fent cua a la meva famosa lleixa d'espera. És llarga i vull trobar un moment oportú. La vaig comprar el mateix dia q aquesta. Els relats m'han agradat força, tot i q no crec q siguin el millor q va escriure. M'esperava quelcom més a l'estil Allan Poe. Amb tot, l'estil tan vuitcentista m'encanta. Petonets

Elies ha dit...

Prenc nota de la recomanació.
Una abraçada.

Maria ha dit...

"La pedra lunar" em va agradar molt. De "La dama de blanc", ni recordo si la vaig llegir, mal senyal. M'apunto la recomanació de les històries breus.

Jordi Canals ha dit...

Prenc bona nota de la teva recomanació, ara estic amb “Més enllà del somni” de Shaudin Melgar. M’està agradant.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ostres, me n'alegro Jordi. Estava segura que t'havia d'agradar. I ja veig que em fas cas. Quina responsabilitat, ostres!

Anònim ha dit...

Aaaaaaarrrrrggggg!!!! Elimina l'"Allan" a Poe, que fa mal als ulls!!!! M'explico breument: el cognom Allan pertany a un padrastre que mai no va suportar el benvolgut Edgar i que li va fer la vida impossible. En parlo amb una mica més de detall en un article inèdit dsobre Edgar Poe que ha de sortir publicat, els propers mesos (almenys en teoria), a la revista "La lluna en un cove". Charles Baudelaire, que va fer la traducció de molts dels seus contes al francès i fou el responsable de la introducció de Poe a Europa (a nivell literari) sempre l'anomenà Edgar Poe. Ah, i Jules Verne també. Lamento la parrafada, però és que no m'he pogut aguantar!
Emili Gil

Anna Maria Villalonga ha dit...

Aaaaaaaaaaaaaaagggggggggg. Quin ensurt, Emili. Pensava que la mà aquesta de la foto era la teva que sortia de la pantalla per ofegar-me. No sabia això que dius, xD!
Avisa'm en quin número surt l'article, que li faré propaganda.
Petons.

Anònim ha dit...

Bé, ja saps que no sóc pas jo, qui tria els articles de "La lluna en un cove". Jo em limito a escriure'ls i a enviar-los. Després surten quan surten.
Pel que fa a Wilkie Collins tan sols comentar que a la pila de llibres que tinc damunt de la tauleta de nit hi ha "L'hotel encantat" ("The Haunted Hotel", 1878), amb traducció de Roser Berdagué, esperant que alguna nit li tregui la pols per empassar-me pels ulls tots els fantasmes que conté. Serà avui?

Anònim ha dit...

Bé, ja saps que no sóc pas jo, qui tria els articles de "La lluna en un cove". Jo em limito a escriure'ls i a enviar-los. Després surten quan surten.
Pel que fa a Wilkie Collins tan sols comentar que a la pila de llibres que tinc damunt de la tauleta de nit hi ha "L'hotel encantat" ("The Haunted Hotel", 1878), amb traducció de Roser Berdagué, esperant que alguna nit li tregui la pols per empassar-me pels ulls tots els fantasmes que conté. Serà avui?

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Jordi,
Ostres, quins nervis. Espero que “Més enllà del somni” t’agradi fins al final. Jo hauré d’esperar a tenir la teva noveŀla, ho sento. Demanar-la des del Canadà resulta força car, i n’hi ha un parell més de catalanes que he promés comprar també, així que he d’esperar un bon moment. Si fos qüestió d’anar a comprar-la en una llibreria d’aquí ja la tindria, pots estar-ne segur. Però l’aconseguiré i ja t’ho faré saber.
Anna Maria,
Afanyat a llegir “La dama de blanc”, que és una de les meves noveŀles preferides. Ja t’he dit que el comte Fosco és un personatge fenomenal. I la trama està magistralment lligada. I hi ha d’altres personatges molt ben trobats, especialment el de Marian Halcombe. El que m’admira de Wilkie Collins, a més de encantar-me les seves dues noveŀles més importants, és la seva personalitat. Era un home d’idees força avançades per la seva època, com ara que volia que les dones tinguessin total control dels seus afers i les considerava amb les mateixes aptituds i inteŀligencia que els homes (això ho va deixar clar amb el personatge de Marian Halcombe). Espero que hagin fet una bona traducció de la noveŀla.

Teresa ha dit...

Gràcies, Anna! Me l'apunto a la llista! (Jo crec que la meva llista se'm rebel·larà un dia d'aquests; sempre hi ha algun títol que intenta colar-se!!)
Petons!