Harlem Nocturne

divendres, 19 de novembre de 2010

La estrella del diablo, de Jo Nesbo


Em sap greu haver de reconèixer que la darrera entrega de la trilogia d’Oslo, de Jo Nesbo, no respon, si més no per a mi, a les esperances dipositades. A més, coincidim de ple amb la negrota Maria, que en fa la mateixa valoració. Després de dues novel·les més que satisfactòries (El pit-roig i Nèmesi), que inclouen fins i tot el trencament de l’horitzó d’expectatives del lector, el capítol final de la nissaga esdevé un producte convencional i un pèl pesat. Llarg. Per a la Maria, directament “avorrit”.
Jo Nesbo es deixa enlluernar per l’èxit aconseguit i confegeix una trama que, havent de resoldre els conflictes pendents de les dues primeres parts, es converteix en una mena de clàssic i extrem enfrontament entre el bé i el mal on, en to de còmic, els bons són boníssims i els dolents dolentíssims. La història té un excessiu regust a sensacionalisme i una construcció de pel·lícula de Hollywood. Aquest fet, que resta credibilitat i versemblança al conjunt, no crec que sigui necessari per atrapar el lector. Jo diria que, precisament, a l’inrevés. Harry Hole s’interpreta a ell mateix, caracteritzat com el paradigma de l’antiheroi que no s’equivoca mai malgrat el seu alcoholisme i la seva dimensió desmesuradament torturada. Amb això, el seu cantó humà resta ferit de mort.
La idiosincràsia del cas policíac d’aquest tercer llibre, un crim passional camuflat darrere d’un conjunt d’assassinats en sèrie, resulta molt rebuscada. La trama està correctament travada i és enginyosa, amb alguna pinzellada que a mi m’ha agradat força i que té a veure amb un matalàs d’aigua, però li manca decòrum i versemblança. Comença de manera molt interessant, però després perd embranzida. Això no és escadusser. Enmig de l’abundant estol de novel·les negres dels darrers temps, passa amb una relativa freqüència. Les intrigues que els escriptors ens ofereixen no sempre semblen massa “possibles”. Tanmateix, si estan ben explicades i saben mantenir el misteri i el suspens, sovint resulten bé.


Em sap greu veure com Nesbo gestiona el cas de corrupció interna, amb unes escenes d’aspecte trepidant però increïbles, amb nens segrestats, manilles que canvien de canell, ascensors que es despengen, braços arrencats, sang i fetge, trampes i paranys... En fi, que ni Batman.
No és això el que demanàvem els lectors entusiasmats amb el primer Harry Hole, aquell detectiu trist i solitari, competent i de mirada agònica, que no pot suportar l’assassinat violent i gratuït de la seva companya policia, Ellen, a la qual plora com un nen amb un to d’humanitat innegable.
No sé si Nesbo (això ja és especular sense fonament) ha estat temptat per la idea del cinema veient l’exemple de l’èxit desmesurat de la trilogia d’Stieg Larsson i, conscientment o inconscient, ha volgut emular-lo. El fet és que, per un motiu de fons que només ell coneix, ha decidit concloure la seva pròpia trilogia amb una sèrie d’elements exageradament sensacionalistes (sexe i escatologia inclosos) que segur que funcionen en una pel·lícula de Harrison Ford, però no en un gènere negre que semblava de qualitat i amb unes mínimes pretensions literàries.
En qualsevol cas, no penseu que la novel·la no és llegible i distreta. Pot agradar a molta gent. D'altra banda, deixa les portes obertes a continuacions. Harry Hole resol tot allò que calia resoldre en el conjunt de la trilogia, però les seves aventures no tenen perquè acabar, ni de bon tros. De fet, la negrota Maria creu que n’ha vist de posteriors.
Rellegeixo l'escrit i m'embarga la sensació d’haver renunciat avui a la meva amable benvolença habitual. Normalment destaco els elements positius de les novel·les, malgrat que també n'expliciti els aspectes criticables.
Potser avui m’he llevat bel·licosa o, simplement, sento traïdes les meves expectatives. I ja se sap què passa quan d’alguna cosa n’esperes força. Que la decepció és més gran.

Feliç divendres, negrots.




9 comentaris:

Elies ha dit...

Amb la il·lusió que tenies per aquest llibre, oooh!
És el que passa sovint quan poses massa expectatives en alguna cosa. En fi, què hi farem, la propera ja serà millor.

electra ha dit...

tot i que el tema que apunta el títol promet... (a mi les històries demoníaques m'arrabassen i superen, almenys abans. seria qüestió de comprovar-ho ara.)

Jordi Canals ha dit...

A mi tampoc m’agraden massa les històries demoníaques, per tant en aquest cas agraeixo el teu comentari i no m’entusiasmo per a llegir-la.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Malgrat el títol, la història demoníaca no és tal. Per tant, ni als que us agraden ni als que no, no espereu un relat satànic ni res de semblant.
I la meva crítica no va per aquí. No té tant a veure amb això, malgrat que aquest cas no m'entusiasmi tampoc. Està relacionada, sobretot, amb la manera de resoldre la intriga que parteix de la primera entrega de la trilogia i que és comuna als tres llibres, independentment de la resta del cas. Cada llibre té un cas criminal i una trama que continua, relacionada amb la corrupció interna. Amb un dolent al qual el bo persegueix. La cloenda d'això és el que critico més.

Maria ha dit...

Vols dir que no et mira malament, aquest home, des de la foto? Que sàpiga que si la crítica és dura és a fi de bé. Que el rotllo Larsson no està fet per a ell.
(Després d'aquesta n'ha publicat tres més sobre Harry Hole. Què fem, Anna?)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ens reunim per parlar-ne a fons i posar les nostres dades en comú. Hahaha , jo de moment descansaré una mica de Nesbo

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Bé, després de llegir la teva ressenya, ja sé què no vull llegir. Gràcies.

Teresa ha dit...

Anna, això ja passa: quan esperes molt d'un llibre o una pel·lícula acostuma a decebre`t després. A mi el que no m'agrada és això de sang i fetge. De tota manera, es poden llegir les dues primeres parts i no la tercera? o llavors queda coix?? Petons!

Anna Maria Villalonga ha dit...

No crec sigui això, Teresa. Es tracta que la linía de novel.la de gènere però de nivell alt que demostra poder escriure Nesbo no es reflecteix en aquesta twrcera entrega, on l'autor fa excessives concessions a una comercialitat adreçada a la gran massa que no crec que sigui necessària. Si precisament sóc dura en la ressenya és perquè parlo de Nesbo, no d'un mindundi. La novel.la és perfectament llegible. Jo n'he llegit moltes de pitjors, però no pertanyien a autors com ell. Es poden llegir independentment i no hi ha problema, però hi ha un tema q no es resol fins arribar a la tercera.