dimecres, 29 de desembre del 2010
Profitós i macabre 2011!
diumenge, 26 de desembre del 2010
Engaño, de Karin Alvtegen
divendres, 24 de desembre del 2010
El secret de L'oreneta, de Shaudin Melgar-Foraster
dissabte, 18 de desembre del 2010
Bon Nadal criminal
dijous, 16 de desembre del 2010
El mòbil del crim
dilluns, 13 de desembre del 2010
Vivir para siempre, conte europeu anònim
dissabte, 11 de desembre del 2010
Ell gall és mort, d'Ingrid Noll
El gall és mort és una novel·la psicològica revestida d'una senzillesa només aparent. L'autora aconsegueix un ritme àgil i entretingut, gens feixuc, però sense deixar d'indagar seriosament en la interioritat més pregona de l'ésser humà; en les seves misèries, traumes, pors; en les seves més íntimes mancances. Els personatges són un àcid reflex de la nostra societat i dels prejudicis que la sustenten. Prejudicis al voltant de l'edat, de la professió, del sexe, de la cultura, del paper de la dona. Hi trobem alguns arquetipus prou delimitats: la solterona, la promíscua, el seductor, peró sempre filtrats a través d'una complexitat versemblant que els allunya d'un esquematisme massa estricte.
divendres, 3 de desembre del 2010
La mujer del faro, d'Ann Rosman
La novel·la és molt amena i entretinguda, una mica a l’estil Läckberg, tot i que més dinàmica i menys “d’estar per casa”. El Dagens Nyheter publicà, a propòsit de la seva aparició: “Rosman no sólo es comparable a Camilla Läckberg: es mejor. Ya en su primera novela su estilo es más conciso y la acción avanza a un ritmo más rápido”.
Hi estic d’acord. Evidentment, no vull donar a entendre que, des del meu punt de vista, la comparació amb Läckberg representi un símbol d’excel·lència. Gairebé seria al contrari, però sí que combrego amb la idea que La mujer del faro resulta un producte més suggeridor.
Rosman crea una heroïna: la jove policia Karin Adler, la qual ha d’enfrontar-se al seu primer cas d’assassinat com a responsable principal de la investigació. La trama –truculència familiar del passat i del present– és distreta i ben lligada, malgrat que no la podem titllar d’especialment innovadora. Diria que l’autora aposta a guanyador i ens ofereix novament aquella dimensió costumista que ens aboca a la realitat quotidiana sueca i que, per als lectors del sud, no deixa de posseir elements força sorprenents. Les intrigues casolanes, les sogres dolentes, les nores desgraciades, els fills dominats, l’ambició per ascendir socialment, la cobdícia, la mentida i l’engany recorren a tort i a dret les pàgines del llibre.
La mujer del faro dóna molt de si quant a indagar sobre la situació de la dona en terres sueques, força menys “paradisíaca” que no ens pensem. Estic treballant la qüestió, de cara als Juliols de la UB, i en un futur espero poder-vos-en fer cinc cèntims de manera acurada.
En qualsevol cas, estem assistint a l’inici d’una nissaga. Karin Adler tot just acaba d’aparèixer i suposo que té moltes peripècies per endavant. Com sempre que ens traslladem tant al nord, m’ha subjugat la descripció del mar, de les illes, del fred, del paisatge, de la neu, de la pesca, del glaç. La protagonista viu en un vaixell i és una navegant de primera categoria. Aquest factor es pot considerar un element original que atorga a la ficció un caire diferent. Per a algú com jo, que troba tan fascinant el regne de Neptú, representa sens dubte un motiu de joia.
I fins aquí la meva ressenya d’avui, negrots. Espero que us resulti ben útil.
Feliç divendres!