Engaño, de Karin Alvtegen

Vaig sentir per primer cop el nom de Karin Alvtegen en boca d’Yvonne Ruz, la meva companya de llengua sueca de la Universitat de Barcelona, en una seva conferència dins les Jornades sobre novel·la negra sueca a la UB que ella mateixa organitzà. Damunt del terme "conferència" us acabo d’enllaçar l'article que vaig publicar aquí mateix sobre aquell acte. 

Yvonne Ruz ja ens va avisar que la literatura d’Alvtegen (espero ser capaç de pronunciar aquest cognom d’aquí a l’estiu, de cara a la meva participació en els Juliols de la UB) no representa una mostra típica del gènere criminal. I no s’equivocava, ja que l’obra frega més aviat el límit de la novel·la psicològica. D’entrada, no s’adscriu a l’esquema del relat típicament policíac on, davant d’un crim comès, un investigador (sigui policia o detectiu privat) ha de descobrir el culpable. En realitat, no apareix ni un sol agent de l’ordre en tota la novel·la.

La història va més enllà, utilitzant altres camins. Els camins de reflectir una sèrie de conflictes personals i d’interaccions humanes que, mitjançant els procediments del misteri, la intriga i el terror, basteixen una ficció prou atractiva. Potser en podríem dir thriller psicològic. Els protagonistes conformen tot l’univers de la novel·la i els seus problemes i patiments interns, que dirigeixen els seus actes, donen lloc a la tragèdia.

La resolució final m’ha semblat encertada i valenta. A partir de l’adulteri, la gelosia, l’assetjament, els traumes infantils, la revenja i el trastorn compulsiu, l’autora teixeix una trama que quadra a la perfecció i que, com he comentat, culmina en un desenllaç d’impacte.

És fàcil imaginar-se la novel·la convertida en pel·lícula i, vista des d’aquesta òptica, tal vegada no seria especialment original. En canvi, posada en paper, ho és força. I és que el valor del llibre rau no tant en la descripció dels fets com en la capacitat de l’autora de pouar en les més íntimes pregoneses humanes. La seva dissecció detallada, quasi quirúrgica, d’allò que va passant pel cap dels protagonistes és magistral. Per a dur a terme la tasca, Alvtegen s’empara en diferents tècniques narratives, prou elaborades. Una d’elles, que m’ha agradat molt, consisteix en descriure les mateixes escenes des de diversos  punts de vista, el punt de vista de cada personatge que les protagonitza. Amb gran agudesa, l’autora commina el lector a assistir al desenvolupament de les elucubracions i interpretacions, sovint oposades, que els mateixos fets objectius susciten en cada personatge. Ningú no pot defugir la realitat de sentir-se mediatitzat pels seus problemes i  la seva psicologia, pel seu passat i  pel paper individual i  intransferible que juga dins del drama.

Resulta un exercici interessant. Mentre hom avança en la lectura d’Engaño, és impossible no cedir a la temptació d’aplicar-lo a la pròpia vida. Quants malentesos no haurem protagonitzat pel fet de no poder distanciar-nos del nostre interior i dels nostres traumes, del nostre punt de vista únic i poc flexible? Segurament molts, moltíssims. En aquest sentit, la novel·la d’Alvtegen esdevé una inevitable convidada a la reflexió.

No vull afegir res més, tret de recomanar-ne la lectura. Engaño també presenta un interessant vessant al voltant de la societat sueca que em serà molt útil en el futur.

Bon dia de Sant Esteve, negrots.