Ell gall és mort, d'Ingrid Noll

Em van recomanar El gall és mort (1991), òpera prima de l'escriptora alemanya Ingrid Noll, en el marc de les conferències sobre novel·la negra sueca de la UB. Val a dir que la recomanació valia el seu preu en or, perquè l'obra és esplèndida. Ni tan sols no m'acabo de decidir a ficar-la dins del sac del gènere criminal. Considero, sens cap mena de dubte, que va molt més enllà.

En la línia del Ripley de Patricia Highsmith o, salvant totes les distàncies, de la gran novel·la d'Ernesto Sábato, El túnel, El gall és mort recrea la història d'una obsessió. I ho fa en primera persona, des de l'interior de la ment malalta. No sense astorament, el lector assisteix al procés de degradació de Rosemarie, una dona solterona i solitària que cau presa en la trampa d'un tardoral i fatídic enamorament. Les conseqüències d'aquesta sobtada passió no es fan esperar i acaben concretant-se en una estela de crims que ni la mateixa protagonista és capaç de comprendre. Tanmateix, el personatge no perd mai la seva lucidesa. La narració dels fets es converteix en un superb exercici literari, que conté les dosis justes de contenció i distanciament malgrat la total implicació de la veu narrativa.

El gall és mort és una novel·la psicològica revestida d'una senzillesa només aparent. L'autora aconsegueix un ritme àgil i entretingut, gens feixuc, però sense deixar d'indagar seriosament en la interioritat més pregona de l'ésser humà; en les seves misèries, traumes, pors; en les seves més íntimes mancances. Els personatges són un àcid reflex de la nostra societat i dels prejudicis que la sustenten. Prejudicis al voltant de l'edat, de la professió, del sexe, de la cultura, del paper de la dona. Hi trobem alguns arquetipus prou delimitats: la solterona, la promíscua, el seductor, peró sempre filtrats a través d'una complexitat versemblant que els allunya d'un esquematisme massa estricte.

El desenllaç final també em sembla prou adient, perquè s'escapa de les normes establertes. Com que no vull (ni puc) desvetllar-vos la resolució, m'hauré d'abstenir de fer alguns comentaris que, en un altre context, serien interessants. Només plantejaré una qüestió, sobre la qual us commino a reflexionar després de la lectura. Un cop vist el final, què pretén transmetre realment l'autora?

Sigui com sigui, allò que us puc garantir és que El gall és mort té molt poc a veure amb les novel·les negres més convencionals, si és que la podem considerar, com he dit abans, una novel·la negra. No s'ajusta en absolut a l'estil policíac posat de moda en els darrers anys. No hi trobem detectius ni agents de l'ordre, no hi apareixen ni advocats ni jutges. No hi ha un heroi recalcitrantment honest que lluita contra el mal. En tot cas, podem parlar d'una antiheroïna torturada i molt molt sui generis.

En fi, negrots, recomanació absoluta. Sense fissures ni escletxes. Sincerament, jo ja friso per anar de compulsions i adquirir un altre títol d'Ingrid Noll.