Harlem Nocturne

dissabte, 7 d’abril del 2012

Microrelat de pleniluni: Fat



Sento el licàntrop que pica a la porta. No udola. Només gemega, desolat. No suporta la certesa que, quan marxi la lluna plena, haurà de tornar a ser home.

Anna M. Villalonga (nit de pleniluni, del 6 al 7 d'abril de 2012)

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Uau! Això gairebé és un poema en prosa! Em fa pensar amb els bons loups-garou que tenim de veïns, al nord. Moltes gràcies per escriure'l, Anna Maria!

Emili Gil

Anònim ha dit...

Es nit de lluna plena, és veritat.
M'enacantaría sentir-lo udolar, comprenc molt bé la seva tristesa i soletat.

Maravellos Anna.

Moltes Gràcies

Anònim ha dit...

Perfecte !! i en llit de lluna plena, encara més !! en poques paraules, molta emoció !!
Gràcies Anna !! Tura.

Gemma ha dit...

CURT I PLÈ D'EMOCIONS .

Boladevidre ha dit...

Que poètic i que intens!
Quina empatia desperta...!
Gràcies per un relat tant ·calderià" en nits de lluna plena!

Elies ha dit...

Espectacular!

Mireia Mora ha dit...

wow! intens drama de l'home que no és home, que és i no és animal.

m'encanta!

Hele la Sabatera ha dit...

!! Fabulós !! és meravellós !!

Titània ha dit...

Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu, fantàstic! :D

Unknown ha dit...

Fantàstic! M'encanta!

La lluna li marca el destí... només a ell???

Petons!!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Magnífic!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Jordi Canals ha dit...

Jo també el trobo magnífic!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, amics. Sou genials.

Maria Teresa Galan ha dit...

Quina delícia! M'agradaria saber expressar tanta cosa amb tant poques paraules. Ets un geni!!

Anònim ha dit...

L'he buscat al teu blog, m'ha agradat moltíssim.

Àngels